10 de març de 2020

Un món que s'acaba

El dels blogs personals, que des de fa molt, moltíssim, es troben, no ja fora del focus, sinó als marges més ombrívols que deuen existir, en companyia dels bolis i els papers, les cabines telefòniques i fins i tot els sms.

La gent els ha deixat enrere en el seu traspàs al microblogging de les xarxes socials, que han sabut oferir unes virtuts més ajustades a la demanda actual: rapidesa, o més aviat immediatesa; enginy i ocurrència; imatges ideals; contacte/missatge directe; i blablabla.

Abans un blog amb una dotzena de seguidors mal comptats tenia munts de comentaris a cada entrada. Avui en dia, blogs amb milers de subscriptors, a la majoria d'entrades no n'hi tenen cap.

Exigeixen molt i tenen un retorn, social si més no, nul.

En lloc de dibuixar una postal molt millorada de les nostres vides, acostumen a ser una mena de mirall massa cruel que ho reflecteix tot però que destaca, implacable, el més punxegut (anava a dir grotesc, però no goso).

És una batalla perduda, testimoni d'una època que ja ha passat i que difícilment tornarà.

Tenint en compte tot això, per força m'han d'encantar. Més que mai.


(Me'n vaig a wordpress.)