29 de desembre de 2006

Vida nova...

Canvio de feina.

L'altre dia, en plena hora punta de telèfons, faxos i presències indesitjables, em va trucar la X. (és una amiga, de les de debò. Quan va saber que aquell lloc quedava vacant, s'ho va fer anar tot bé per poder-me trucar i dir-m'ho. Ella sap, perfectament, que aquella feina ho té tot. No podia estar per ella, però m'ho va dir, pim-pam, per deixar el virus instal·lat, i que anés fent. Amb aquella veu que sempre somriu (perquè la X. té una veu que somriu). I uuuuaaaaaaaaaaa, tot va anar molt ràpid. El virus que m'hi va deixar, casumcony. Osti, estic dins d'un parèntesi. Era un parèntesi per parlar de la X. Tinc més ganes de parlar de la X. que de la feina. Farem veure que no hi ha cap parèntesi obert, saltarem de paràgraf i continuarem. Aleeeeee...

Hop! Ens coneixem des de que vam néixer, jo quatre mesos abans (no m'agrada que m'hagin d'esperar). Ella de Terrassa i jo de Sabadell, tots dos viladelpingüinesos. I no és un dir, som de la VdP d'una manera que els altres no ho són. N'hem parlat alguna vegada, però la veritat és que és un tema que no cal parlar. De petits, la VdP tenia tres o quatre famílies de turistes, les nostres les més antigues. Sempre, en qualsevol moment d'aquells que et sembla que et defineixen, l'he tingut ben a prop.

De petits baixàvem a la riera, elles per un camí i nosaltres per un altre (en realitat era el mateix, però n'hi dèiem noms diferents, dels enanitus i del Tarzan). Catorze o quinze anys que ara recordo com un estiu molt llarg: les imatges de dilluns a divendres, les de setembre a sant Joan són difícils de trobar; el 90 % de moments són d'estiu i de cap de setmana.

(El teu xiulet, la meva tos.)

Les primeres festes a la piscina, que ara són mitologia popular (500 peles i barra lliure!). Fumar. Ca'l Guerris i abans a tantes cases (ara només en recordo un parell). La nostra festa major, la del poble del costat. (A la festa major faig veure que no, però de reüll la miro com ho tira tot endavant, com quadra horaris i activitats mentre aguanta gilipolles inaguantables. La nit del ball la miro anar de la barra a l'envelat, amb la guanyadora al costat. Les miro demanar "pitxiwisqui" i les miro ballar. Les veig riure i jo somric, orgullós de tenir-les a prop, una mica fent-me el xulo. Ho faig de reüll, però sé que se'm nota. Si hi ha algú que no ho nota, només són elles.)

Ens hem distanciat mil vegades (per culpa meva) i ens hem retrobat mil-i-una (gràcies a ella). Ara que jo m'he fet una miqueta gran, no sé si res ens podria tornar a allunyar. El dia que es va casar jo vaig ser sincerament feliç.

Ara només cal una mirada de mig segon per saber el què, per saber-ho tot. La seva mirada, com la seva veu, també somriu.

La seva és una saviesa d'aquelles que em fan caure de genolls a terra. Ho sap tot, però no sap que ho sap. És d'aquelles persones que saben les coses que s'han de saber, i les saben d'una manera natural. Aquelles coses que alguns ens esforcem a entendre, per ells no tenen explicació: són, i ja està. Jo mai seré tan intel·ligent. Escolta millor que ningú i no acostuma a jutjar. Com que no ha estudiat, de vegades li veig que se sent petiteta, però en realitat no es pot ser més gran. Jo sí que he estudiat i he llegit i guanyo al Trivial i em faig el xulo. Però no sé res. Ella em pot agafar de la maneta i treure'm de qualsevol putubucle, com qui no fa res.

És curiós, perquè sent la Banqueta un bloc de pornografia emocional, els personatges i els llocs més importants (els que més s'ho mereixen) pràcticament no hi han aparegut. Per pudor, respecte o el que sigui a la intimitat, a mirar-se de debò al mirall, no ho sé. Avui n'apareix una, i no en sé ben bé el motiu. Un dia em vaig proposar tenir la mateixa facilitat per dir les coses bones que per saltar per les dolentes, però potser encara no hi he arribat. I així estem, explicant aquí a gent que no conec les coses que no gosaré dir-li mai a una de les persones que més m'estimo.

Tanco el parèntesi.)

Canvio de feina. Però això tocarà demà

21 de desembre de 2006

61 quilòmetres

Trec el cotxe de casa. La meva és la primera del poble i només sortir-ne veig una de les depressions més ensorrades de la Catalunya central. Cap a l'est el límit és Montserrat i, a la seva esquerra, una serra més suau. Just a mig camí del centre de l'univers.

La primera dotzena de quilòmetres la faig entre uns camps que no són plans del tot. Del cotxe estant et semblen plans, però si els caminessis t'adonaries fins a l'últim detall que tot és pujar i baixar. Per conèixer un lloc (per estimar-lo) cal caminar-lo, fer-lo al ritme de les persones. La carretera és una llarga recta, amb quilòmetres de plataners resseguint-la, i el terra ple de fulles. Els camps m'agraden, sempre, en qualsevol moment de l'any, amb qualsevol dels colors que regalen. Aquests matins, la boira, amb una horitzontalitat de tiralínies, no marxa fins que jo ja sóc lluny.

(M'encanta el cotxe. Si no m'acosto a Barcelona, m'encanta el cotxe. El Perdedorès comprèn terra de tres províncies, sis comarques, més municipis dels que sóc capaç de recordar, un riu i molts rierols i/o rieres, vins de tres D.O. diferents i potser quatre variants dialectals. El Perdedorès el fas de punta a punta en dos cedés. Sempre, ni que nevi, obrint un pam la finestra.)

Després, uns quilòmetres de pins i revolts. Amb camins que comencen a dreta i esquerra. Abans portaven a això i allò, ara segur que són per anar a sopar carn a la brasa. Sóc a la serra suau, la de l'esquerra de Montserrat, ara mateix. La resta, fins a la capital, és un quitrà acabat d'estrenar, de cinquena i a cent per hora, sense massa vida. La gràcia d'aquests deu minuts és Montserrat: t'hi acostes, la deixes de banda, te n'allunyes. Sempre a la teva dreta. De dia, amb sol, pluja, boira; de nit, que la veus si la lluna vol. Que sigui un element permanent del decorat és un privilegi. Per a mi ho és.

A la capital hi entres per un coll d'ampolla, des del Bronx. Surts d'un revolt, la carretera (o és carrer, aquí?) baixa de cop, i te la trobes als peus. Pots circunvalar-la per l'esquerra, per la Guàrdia Civil, o per la dreta, amb aquella pujada. O pots anar fins el rovell de l'ou, fer uns quants semàfors i mirar la gent. Si tinc temps faig la tercera. M'agrada la meva capital: és grisa, lletja, perfectament imperfecta, amb totes les arestes i contradiccions que fan que m'hi trobi bé. No em fa sentir petit ni miserable i em tracta de tu, amb una confiança merescuda, que són molts anys.

Ja sóc en una altra plana, però en sortiré aviat, en qüestió de deu minutets. Ara, si miro cap a l'est, el límit és una serra diferent. Jo vaig cap allà. Deixant enrere un parell de pobles que ja no ho són tant, arriba un punt que la carretera canvia i et diu que prou, que s'ha acabat això d'anar badant, que des d'aquí miris endavant i no t'encantis. Però jo no ho puc evitar, els darrers quilòmetres són casa meva. En conec cada revolt, els falsos i els de debò, els ponts, les proteccions laterals (tant les de pedra com les nouvingudes), els masos (deshabitats), els arbres que emmarquen la carretera i els boscos (els cremats i els que encara no). Ho conec tot, i per això no puc deixar de mirar-ho. Busco canvis: "talen aquella obaga", "aquest tros no l'han llaurat, però aquell sí", "recuperen aquell camí", i coses així. Petites, petites, gairebé no es noten.

I de cop arribo al centre del meu univers. Aparco. Aquí, casa meva també és la primera del poble. Si miro cap a ponent veig Montserrat i, ara a la seva dreta, una serra més suau.

Avui, conduint, he pensat en tu.

12 de desembre de 2006

De metàfores

Diu la Viquipèdia que la metàfora és un dels recursos literaris més importants. Es basa en la identificació de dos termes: un real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre. És semblant a la comparació, però en la comparació apareixen tots dos termes i es diu el que tenen en comú, mentre que a la metàfora hi ha una substitució total entre paraules o expressions. Un exemple típic de comparació: "les teves dents semblen perles" o "són com perles"; la metàfora podria ser "les perles de la teva boca" La metàfora té un alt poder suggeridor. Quan un text es basa en una metàfora continuada, es parla d'al·legoria. Fins aquí la Viquipèdia.

La metàfora com a problema
Diu el Perdedor, que ho ha llegit no recorda on, que la metàfora és, en realitat, un virus, una malaltia, un putubucle. I que patir-la és un mal rollo, perquè no veus mai què hi ha en realitat i, en canvi, veus moltes coses que no hi són.

I és que últimament les meves palles mentals són així de xungues. Abans del bloc això no em passava, però ara puc arribar-me a obsessionar amb una bestiesa tipu "tinc una cosa per explicar que la tinc al cap que me la repeteixo i hi dono voltes mentre condueixo per exemple i que és una idea que tinc molt clara però que quins collons intento escriure-la i resulta que no me'n surto". D'aquí a pensar que és impossible comunicar una idea sense traïr-la només hi van un parell de bucles, i d'aquí a tenir clar que qualsevol llenguatge en realitat no serveix per al que va ser "pensat" n'hi van un parell més. I al cap de molts bucles sempre apareix una veu pragmàtica i assenyada que diu: "No t'hi matis, el Llenguatge és la Gran Metàfora, i sempre tenim les de perdre. Però seguirem jugant".

La metàfora com a discurs
Dimecres vaig a veure la última del Marc Recha, Dies d'agost. Hi vaig perquè m'agrada el Marc Recha; hi vaig perquè parla -tot i que d'una manera molt remota- del Ramon Barnils (que, a banda de ser malapellenc del rollo, i això, per sí mateix, ja és un mèrit, va ser traductor de Roald Dahl); i hi vaig perquè llegeixo que la peli és la sortida a una crisi creativa del Recha. I m'interessa veure com un tros de creador com ell té crisis creatives i com se'n surt. Creant, és clar. Vull veure si la peli permet intuir on rau el desllorigador d'una crisi de dos parells ("rau" i "desllorigador"... M'he guanyat una bossa de ganxitos, em sembla...).

La peli és una road movie. Com a bona road movie, el viatge exterior és, taxan-taxan!!!, una metàfora. Del viatge interior. Un viatge interior que, a la manera més planiana, es basa en observar, no en mirar, he dit observar: o-b-s-e-r-v-a-r.

A grans trets, el tio va reunir material sobre el Barnils per fer-ne una peli. En va reunir tant, però tant, que al final, quan es va asseure a mirar-s'ho i escoltar-se'l, no va saber per on començar, no hi va veure un fil. No va ser capaç, mitjançant un llenguatge que domina a la perfecció, d'articular un discurs que li fes el pes. Crisi creativa. A algú li sonarà, segur. Llavors agafa una furgo i un germà i se'n va cap a la terra de la mare del Barnils. I d'això en fa una peli, amb els seus dubtes, amb uns personatges reals que es troben "fora de joc, que són apàtrides, desarrelats, gent eclipsada pel moment i depassada per la realitat" (Recha dixit) i amb paisatge, un paisatge que, potser, és el protagonista principal de la peli. Ah! I amb moltes metàfores, però moltes moltíssimes. Dies d'agost és, entre d'altres coses, un festival de metàfores.

La peli és una peli del Marc Recha, i amb això ja està tot dit. A mi em va agradar moltíssim, segur que la miraré més vegades. Però la guanyadora que m'acompanyava em sembla que no pensa el mateix: un cop esgotada la seva capacitat d'imaginar-se situacions eròtico-festives amb el Marc Recha (que també hi surt d'actor), cosa del tot comprensible perquè fins i tot a mi se'm fa atractiu, crec que va estar buscant dins la seva bossa una pistola, una serra elèctrica o una dosi triple de poloni-210 per agrair-me l'elecció cinèfila de la setmana. Però m'ho perdona tot, que és maca...

El discurs sense metàfora
Dos dies després, per posar-hi el contrapunt (i per fer-me perdonar, això també), toca Grbavica, una peli sense metàfores. Va sobre les conseqüències de la guerra en una societat aparentment democratitzada i que intenta ser normal, i això fa que la guanyadora m'hi acompanyi encantada de la vida, perquè se la guanya amb això (amb les societats postbèliques i etc, no amb acompanyar-me al cine, s'entén). En aquest cas la societat en qüestió és la bòsnia i la guerra en ídem la dels Balcans, i això fa que el Perdedor tingui, al mateix temps, ganes i por d'aquesta peli.

Per resumir l'argument, la Esma té una filla (la Sara) a qui sempre ha dit que el pare és un màrtir que va morir a la guerra. Però en realitat la Sara va néixer en un camp de presoners (probablement al mateix Grbavica, un barri de Sarajevo que durant la guerra va quedar al costat serbi) on la Esma era violada sense parar. Al final, li explica la veritat. I punt. Aquest és l'argument.

Hi ha històries que no només es poden explicar sense metàfores, és que s'han d'explicar sense metàfores. Històries que no demanen articular un discurs, que no volen que juguis amb el llenguatge, que no necessiten cap recurs per dir el que volen dir. Són històries amb tanta força que qualsevol ornament seria kitsch, de mal gust, i grinyolaria. La peli té un bon gust extrem, i segurament que t'obligui a imaginar-t'ho tot, que no et vulgui ensenyar res, és el que t'acaba fent un nus a l'estómac tan fort. Jo vaig plorar com feia temps que no plorava mirant una peli.

I no només això. També vaig sentir vergonya. Una vergonya rara, de sí però no, o de no però sí, per ser més exactes. Perquè era una vergonya de gènere (i ja sé que molta gent arrufarà el nas només de sentir-ho). Va començar pel no, però va acabar pel sí. Perquè és veritat que només pel fet de ser home (cagamandúrries en el meu cas) hi ha coses que, anatòmicament i psíquica, no podré experimentar mai. Perquè és veritat, admirada Errapé, que la impunitat torna els homes salvatges. Els homes segur, l'ésser humà no ho tinc tan clar. Sempre m'ha semblat, i mirant la peli m'ho semblava sense parar, que les dones poden ser mil vegades més vulnerables, però al mateix temps són, segur, mil vegades més fortes. Les dones del "grup de teràpia" que surten a la peli (i que d'altra banda estic segur que no són actrius, no poden ser-ho, és impossible dir tant sense dir res, no hi pot haver actrius tan bones. Penso en les cares i ploro, així, directament.) et fan sentir tan poca cosa. Grbavica és la traca final, però abans hi ha hagut moltes altres violències, algunes de molt petitetes, vale, però una cosa porta a l'altra, i totes justifiquen que les dones, gairebé com una herència cultural, portin a dins el temor a ser físicament vulnerables, físicament envaïbles per un cos estrany. Perquè els homes som físicament vulneradors. I jo, cagamandúrries, ho sé. Això pensava jo mirant i plorant una peli sense metàfores.

I res més.

Una foto mai és una metàfora
Ara es pot anar a visitar el World Press Photo al CCCB. La expo mola, està molt bé. Però la fotografia és un llenguatge trampós, a mi m'agrada només a mitges. Vendre la moto que és el millor vehicle per reproduir la realitat m'indigna, per pretenciós. Per no parlar d'allò de la imatge i les mil paraules, un tòpic gairebé ofensiu i que em fa descollonar de riure. La informació de l'exposició diu, sense tallar-se un pèl, que "el fet que milers de visitants de tot el món vegin aquesta exposició evidencia el poder de la fotografia per superar les fronteres lingüístiques i culturals. World Press Photo aporta imatges per a la memòria col·lectiva. Imatges impactants que han canviat, en nombroses ocasions, el transcurs de la història i l'opinió pública". Toma ya! Només això? Collons, tu... Bueno, això de superar fronteres etc també ho fa el futbol, i no va de salvador del món. I això de canviar el transcurs de la història i l'opinió pública, buah, casi que callo.

I per això no m'agrada massa la fotografia, perquè em diu que això és el que hi ha, i que ja està. I no deixa lloc a la metàfora. Però sempre s'obliden d'una cosa, la realitat de la fotografia és estàtica, i no hi ha realitat estàtica. Un dels primers exercicis que et fan fer si intentes aprendre a dibuixar és enfrontar-te a un paper arrugat. Proveu-ho. Reproduïr la naturalesa del paper és xunguíssim, i en trenta segons ja has assumit que difícilment arribaràs a dominar ni tan sols els principis més rudimentaris d'aquest llenguatge. Però és que a més, el paper arrugat acostuma a intentar recuperar la seva forma original, i això et fa adonar que, a banda de les dificultats tècniques, intentar reproduir la realitat té un problema irresoluble: la realitat canvia, segurament a un ritme que tu no pots copsar de manera fidel. La fotografia, per tant, és una petita estafa, perquè ens estalvia el millor i el pitjor d'observar.

L'absència de metàfora és la metàfora
Acabo Suttree, del genial Cormac McCarthy, un llibre dels de veritat. Explica la història d'un perdedor, d'algú (auto)exclòs de tot, algú que està al marge i que viu, i perdó pel joc de paraules pillat, als marges de la societat. A mi m'ha agradat moltíssim, però és un llibre dur, d'aquells que se'n diu que no és fàcil, incòmode de llegir. És un llibre, mira què et dic, poc simpàtic. Pel que interessa ara, mentre anava llegint anava flipant amb el llenguatge i l'estructura, perquè són d'una senzillesa brutal. Ha de ser buscat, o jo no me n'hagués adonat. És això: molta senzillesa i poques metàfores. Per acabar dient-ho tot. Perquè potser aquesta és la manera, o potser no, potser només és una de les maneres. No ho sé, jo sé ben poques coses. En acabar et quedes amb aquella mena de buit a dins, com si haguessis tret un alien que havia anat creixent dins l'estómac. Amb els collons a terra, per entendre'ns. I sense metàfores! Ara, per descomprimir-me, m'estic retrobant amb el vell amic Sorel, a veure si n'aprenc alguna cosa bona (que les dolentes ja les tinc ben apreses). I per recuperar-me de la (aparent) absència de metàfores del Suttree, faig veure que el Sartre no em provoca nàusees (jeje, quin "guiño" més currat, eh?) i agafo Els mots, la "contra" del qual diu: "Durant la infantesa, Jean-Paul Sartre va descobrir el món a través dels llibres, fins al punt que no creia reals els objectes, sinó les paraules. Després, es va alliberar d'aquesta confusió amb una altra mentida: escriure." Sona a promesa de metàfores, oi que sí?


Uf, quina plasta... En fi, que quan algú aconsegueix estructurar un discurs (amb metàfores o sense, amb crisis o no, utilitzant qualsevol dels llenguatges disponibles) capaç de transmetre un missatge (o més d'un) que d'una manera o altra et canvia, te n'adones que la comunicació és un privilegi. Això és el més important. I tot el que hi afegeixi, com el llenguatge, és metàfora.

Xim-Pom!

17 de novembre de 2006

Acosta't tal com ets

L'altre dissabte fent dissabte, desencapsant capses, pam! Nirvana Unplugged in New York. Feia temps, de Nirvana. El vaig prendre cap a la Vila del Pingüí, pel cotxe. Un cop i un altre i un altre i un altre i un altre... Em va deixar fet pols, molt fet pols. I vaig tenir una epifania, i la vull compartir: totes les cançons de Nirvana són el Kurt Cobain demanant ajut. És probable que sigui una epifania poc original i, això segur, inútil del tot. Epifanies a banda, també va ser l'inici d'un bucle. No, més encara, d'un putubucle.

Quan el boom de Nirvana, jo era molt de The Clash, de Prince i, més que de cap altre, de Pixies, dels quals pensava que Nirvana eren uns simples imitadors. Amb tot, m'agradaven. Ho sento, no crec que tot temps passat sigui millor, ni molt menys, però a la música d'ara hi trobo a faltar actitud. M'hi sobra pose i m'hi falta actitud, però només és la meva opinió. Em vaig anar enganxant a Nirvana a poc a poc, i el 6 d'abril del 1994, llegint el diari al bar de la Vila del Pingüí, la notícia que el KC s'havia fotut un tret al cap em va tocar. Diria que era un dissabte, perquè només hi havia el Xavi, el grunge fet persona, i l'Òscar, fill del bar. El Xavi era molt del KC, molt. Vam decidir que aquella nit la pillaríem a la salut del KC. L'Òscar es va presentar a casa del Xavi amb tres ampolles de Ponche Caballero. "Ponche Caballero, tio? Tu estàs malalt? Com vols que la pillem d'això? És dolent i, a sobre, cutre". "I què? No et fots els petes de romaní i farigola? Pues també pots pillar-la de Ponche Caballero, ara no et fotis el dur, tu..."

Tenia raó. La mare del Xavi tenia un armariet amb totes les putes espècies de la Granja San Francisco, i ens fèiem porros de tal i de qual. No pujaven i et feien venir cagarrines. I el menjador feia molt bona olor (recordo la de canyella).

Total, que vam pillar una turca històrica de Ponche Caballero mentre tocàvem guitarres imaginàries i fumàvem tot el que li puguis posar al fricandó. Vam treure la sopa de fredolics i sobrassada que havia fet el Xavi i vam anar a dormir. Jo crec que el Xavi aquella nit va plorar.

L'any 94 el KC tenia 27 anys i jo 21. Em semblava gran, i realment tenia alguna cosa especial, amb aquell somriure trist, la trista alegria de perdedor. Suposo que només es va cansar de demanar ajut i no rebre'n. Ara que jo en tinc 33 i ell encara en té 27 em continua semblant gran, però era un nen. Només era un nen que sense demanar-ho simbolitzava tota una generació, que potser si t'ho mires ara fa riure, però llavors no, la que en van dir Generació X. Són, diuen, els nascuts la dècada dels '70. Es veu que són nihilistes, cínics, desconfien dels valors i les institucions tradicionals, pessimistes i amics de les expressions "i què?" i "no m'importa". Tòpics típics. Merda merdosa. Farsa. El KC només demanava ajut.

Kurt Cobain que estàs en el cel...

Un altre referent de la Generació X va ser la peli Reality Bites. A mi em va agradar, més enllà de la Lelaina-Winona. Una tia, un tio pijo i un tio casualment força identificable amb el KC. Imagineu-vos-en possibles línies argumentals. Bingo, l'heu clavat. La pregunta "bucleica" per excel·lència. Però a mi em va agradar. En el seu moment i ara. Hi vaig pensar perquè ara m'està esperant Ficció, una òstia segura (no per esperades les òsties fan menys mal), que em va fer pensar en A la ciutat, que em va fer pensar en Reality Bites. A Reality Bites els protagonistes van tirant, aprofiten el que poden, disfruten les mossegadetes de realitat que la vida els permet fer, diuen "i què", es caguen en tot (més resignats que emprenyats) i tornen a començar. I no troben el seu punt vermell. Amb paraules que no són meves, viuen el seu gran buit. (Ara, d'aquests, en volen dir "mileuristes", però jo em nego a utilitzar una denominació que només es basa en això, en els mil eurus... Feines, diners, sempre igual...).

Bum-Bum, Bang-Bang...

No cal entrar en discussions sobades del tipus "jo no sóc així i no conec ningú així", "això és americà, no té res a veure amb nosaltres" i bla-bla-bla. Qualsevol definició generacional és absurda ja d'entrada. Però alguna cosa hi ha. I si a algú li va bé, doncs ja és molt. La Generació X va tenir el final que va tenir, perquè vivim en el món en què vivim. La Pepsi va llençar una megacampanya publicitària que es deia Generation Next (noteu, sisplau, la increïble, desbordada i mai prou remunerada subtilesa del publicista: jugava, en l'anglès original, amb la similitud fonètica de genereixon ecs i genereixon necs. Una lletra de diferència, la "n", que per allò de les elisions (és així?) ve a ser només mitja lletra. Oh! Cráneo privilegiado!). La G-Next era rossa, maca, light i s'anava a menjar el món. La música, a la campanya en qüestió, la posava la Britney Spears, el reflex deformat i esperpèntic del Kurt Cobain. Ni G-X, ni G-Next ni polles. Una generació que aparentment va fent, que sembla que va guanyant (però no), una Generació Putubucle.

Ooops! I did it again...

Al web de Porca Misèria diu que tots els personatges excepte el del Joel Joan tenen 33 anys. Mira tu, quina casualitat. N'hi ha que s'hi veuen (molts), n'hi ha que no (alguns). Jo m'hi veig. No el 100% d'aquest o de l'altre, però sí això de l'un, allò de l'altre i bla-bla-bla. I això que en el meu entorn no és que hi hagi massa guionistes de tele, científiques investigadores, traductores de japonès ni empresaris agressius, però el fet és el mateix. I tampoc els hi voldria fer una mamada, però penso que han sabut obrir els ulls i reflectir una realitat diguem-ne generacional. Una realitat que va més enllà de 40 minuts setmanals, una porcamisèria dia sí-dia també: incapacitat communicacional, immaduresa emocional... No saber el què, doncs és fotut, però no saber quin què vols, doncs encara ho és més. I això és així. Que no? Miro al meu voltant i veig gent que ha decidit tancar els ulls i tapar-se el nas, gent que tanca els ulls i es tapa el nas sense haver-ho decidit i gent que viu tal com dic. I punt. I contents. I sense mullar-se.

Hey You, don't help them to bury the light...

Perquè mullar-se està mal vist. Tot i sentir-nos-en fora, juguem amb les regles que ens marquen, mataríem per no sentir-nos-en exclosos i ens queixem de perdre totes les partides. Però les úniques derrotes que no s'haurien de pair són les que ens estalviem no jugant. La resta, no són derrotes. Les pitjors derrotes que veig al meu voltant són les relacionades amb prioritats equivocades: una mala gestió del temps i de les anècdotes que degenera en una mala gestió dels sentiments.

Farsa

I probablement la farsa sigui una de les mostres més evidents d'allò de la incapacitat comunicacional i de la immaduresa emocional. Hores d'ara ja és la tècnica que menys compromet, amb el risc més calculat. Dóna poc, però costa menys. El que s'ha perdut pel camí, doncs perdut està, què hi farem... Però no, perquè el que s'ha perdut probablement era el millor. Com es perd sempre pel camí el millor de cada idea quan cedeixes a la temptació -infantil i plena de vanitat- de posar per escrit allò que el teu limitadíssim criteri ha considerat una bona idea. De fet, em sembla que era una bona idea. Com sempre passa, ha començat petiteta i ha anat creixent i agafant forma fins que s'ha convertit en un discurs genial, la parrafada que resolia tots els teus dubtes de quan vas a dormir i no dorms, la clau pel teu post de demà passat. Però te l'hauràs de fer solet, perquè ja t'ho dic, sempre passa, quan s'ha de concretar, el millor es perd pel camí. A més, i no ens enganyem, massa sovint veus, penses i saps pastanaga, però quan la descrius et surt groga i amb una pell dura que s'ha de treure sí o sí -és un plàtan.

El meu ergo ve a dir que...

Si no trobem el punt vermell, potser és perquè no existeix (però et trobaré, filldeputa). Mentrestant val la pena anar fent mossegadetes, que no resolen res, però molen. I que la farsa (les farses) potser són, al mateix temps, causa i conseqüencia d'això que gairebé ningú reconeixerà. I potser, i per tancar el putubucle, són la manera de demanar ajut, com quan el KC et deia que vinguessis, tal com ets, tal com eres, tal com vull que siguis. Un amic.



Come as you are, as you were, as I want you to be...

Crida, crida tant com vulguis...


Powered by Castpost

9 de novembre de 2006

95 (Juguem?)

Entre botonets negres i botonets pastanaguetes, 95. Magnífica xifra, prova irrefutable d'una constància desconeguda en qualsevol altre àmbit perdedorístic i unió d'estètica impecable (el 5 i el 9 són els números més macos que hi ha).

Per cert, que entre bucles i putubucles, massa sovint m'oblido que les paraules també serveixen per jugar. ("També"? He dit "també"? Potser hi sobra. Potser, en realitat, són per jugar, i també serveixen per fer bucles.)

M'encanta jugar.




Horitzontals
1- Leitmotiv, contrasenya, divisa de la banqueta; en definitiva: més que un bucle. De dreta a esquerra un insult que, no em preguntis per què, se'm fa simpàtic. 2- Portava el 15 o era l'usufructuari del Blas? Símbol de conductor novell i inicial de la imaginació més envejable de la catosfera. Companys dels ais. Ni avuis, ni vanguardies ni punts, l'únic que em llegeixo sovint és el del Rodríguez. 3- Urnes sacsejades. Sac español. D'est a oest, el Vilapou ho és de la catosfera com l'Elvis ho és del rock. 4- Copulativa (paraula maca on les hi hagi). Remenat, i sense el 4, un altre membre del lobby manresà. Com la primera del 3 horitzontal, singular. Sodi. 5- Porta d'entrada de la finestra, primera passa de l'azotacalles. Jo, amb 33, encara estic a la del pavo (en espanyol). La taula periòdica dels elements diu que així es diminutivitza el nom de pila de l'hereu de ca'ls Piritione. A i T i ja està. 6- Existeix. No ---, es tira. La trobàvem nel mezzo del cammin... Inicials de ca'l Dessmond. 7- Monedes índies. Quarantacinc. Al revés, és com un centpeus xafarder del que li van parlar quan era xic. Est. 8- Impost sobre el Balor Afegit (uffff, perdó). Abundant en el tiquismiquis. La primera. Un altre conductor novell. Obeeixes. 9- De dreta a esquerra, no one can live for her, i per això fa el bloc. L'Anna amb més àngel. 10- Tot sense oxígen. La tercera. El meu amic convergent té dos collons i un d'això. Mil. Obstacle pels francesos. Onomatopeia de "sustu". 11- Alcoholics Identificats. Lira avocàlica. Sis lletres que m'han quedat penjades i per a les quals no he trobat cap definició (buenu va, una pista, són això: m, a, m, r, a i v). Més "sustu". 12- La copulativa en espanyol. La Marieta amb l'ull més viu. Emulo. Deu. 13- Al revés, disposició de caràcter general en forma d'ordre que l'autoritat imposa directament a la població, diu el diccionari. En boles. Au. Cinc. Línia sense final. 14- De dreta a esquerra, la senyoreta que espera l'abella amb qui poder fer un bon pot de mel. Ni jo ni ell. La ciutadana més il·lustre de la Vila del Pingüí. 15- Des d'aquest Sant, ens arriba l'Antoni, un altre referent. És un mal petit i un bloc molt gran. El barri d'en Cantalagrella, al revés.

Verticals
1- A la segona, gran refugi de bolañistes, és on més hi aprenc. Cap amunt, en llauna o en sugus. 2- Onomatopeia que m'encanta. Diminutiu de substitut. Culo, ojete. 3- La millor, el meu ídol, a dalt de tot (i amb el seu aeroplà). És so i és Gri. De sud a nord, diminutiu per a les senyoretes Labmaníaques. 4- La última. Al revés, un punt guai. Meitat de cine. El gos del reporter repelent del còmic. Mil. 5- La meva biblioteconomista de referència. Les tres primeres, per ordre. Àlies, motiu, malnom (el meu és Perdedor). 6- I més "sustu". D'aquí deu venir la Reusenca, dic jo. Un dels amics del Magnum P.I. La Purificació, pels amics. 7- De baix a dalt, el de llimona és el més refrescant, sobretot si el prepara la Tirai. Cinc-cents. Tres escales obertes. Sud. Consonant. 8- Embolica. Ateneu Blocaire Vilapou. Revolucions per minut. Festival friqui de música friqui de països friquis. 9- Plat obligatori per Nadal i terra d'ella-la-que-no-citaré (o sí: Cherry!). Des de Martorell, amb el Capri, el Chase i l'Hannibal de l'Equipo A. 10- Medalla pel primer. Consonant. 4.000. Pintada àcrata. 11- Cinc-cents. Un altre cop, i de sud a nord, el nét de la casposa. Capgirat, la Maduixeta és qui més la coneix per sota terra. No n'hi ha de petit, diu el tòpic. 12- Eh? Al revés, sodi. El trobo, per descollonar-me amb l'humor més intel·ligent, a tres quarts de setze. Obstacle pels francesos. 13- Vegades que l'amo de Deixa'm fer diu que està a gust. De baix a dalt, es desplaci per l'aigua. Fer-ho de nit és perillós, a no ser que qui piloti sigui l'Aviadora. 14- Un Sant Andreu de la renfe. Onomatopeia que no puc reprimir en llegir segons quins posts. Una fila sense principi. 15- Entre aquests i les realitats, s'hi troba el millor (auto?)retrat que he llegit a la catosfera. De sud a nord, un bloc de referència, per disseny, caricatura i encant (i perquè és impossible dissimular si navegues des de la feina).
Apa, aquí s'acaba el que es donava...


Pd. Les solucions, d'aquí 95 posts (això fa... mmm... 95 més 95... mmm... 190, al post 190!).
Pd2. Si hi ha alguna definició ben trobada o apanyadeta, és perquè deu estar directament sablejada del gran
Màrius Serra.
Pd3. Si algú s'anima a resoldre'l, tindrà premi: si és algú, un xupaxup; si és alguna, un sopar amb espelmes. (Eo, que és broma, eh? Que després se m'enfaden...)




30 d’octubre de 2006

L'univers ets tu

Ses teues mans me donen gust...
Sol, sóc una hipoteca,tens un somriure malicióoooos...
resum d'un matí al bosc:
ja ho tenc claaar...
zero rovellons
veus arbres a mils...
zero llanegues
Sa meua pell respon molt... béee,a sa teua veu, molt suau i greeu...zero bolets sospitosos de ser comestibles
no t'aturis de rallar...Això sí:
nooo és es vent que em fa volarés sa velocitat des teu miraaar...
un fòssil amb petxina, una pilota de ping-pong i una moneda de vint cèntims.

Qui no es conforma és perquè no vol.
(I jo vull.)
Vinga, va, què diuen aquestes criatures!!!



Powered by Castpost

Pd. ;-)

28 d’octubre de 2006

Post preferit?

Ella-la-que-no-citaré diu que té curiositat per saber quin és el meu-meu post preferit...

Després de realitzar el desagradable (i amb una mica de pupeta, la veritat) experiment de repassar, ni que sigui per sobre, els posts del bloc, n'agafo un que, per a mi, representa bastant bé què coi és això de la banqueta. A més, és de les poquíssimes vegades que he aconseguit dir moooooltes coses en poquet espai (la norma és molt espai per a poca cosa). I segueix vigent, sis mesos després.

És tan curt que no l'enllaço, el copio.

Apa.
------------------------------------------------

dijous, maig 11, 2006

Colors


M'agrada aquest color.
(És el de la "B" de Blogger,
i el de "Publish Post",
i el de les pastanagues.)

posted by el perdedor at 23:42 14 comments

25 d’octubre de 2006

Estimat diari

Hola-què-tal, sóc el Perdi.

Agafant com a referència les últimes setmanes, puc dir que esmorzo cada dia, dino sovint i sopo sempre. Dormo poc, mai més de sis hores, però bé. Em dutxo cada matí, no em pentino mai i em rento les dents com a mínim quatre vegades. No sóc metro ni ubersexual (tampoc asexual, jeje), però tinc cremetes, i de tant en tant me les poso. Vaig a la feina de vegades en cotxe, de vegades en tren, de vegades en cotxe i tren. Sempre arribo tard i gairebé mai recupero les hores. Treballo bé, mai deixo coses per fer i la gent sembla estar a gust amb mi (sóc el més jove: les dones em parlen de la vida i algunes em fan de tieta, alguna de mama i alguna voldria fer-me altres coses; els homes em parlen de ties i de futbol, dec fer cara que m'agradin les ties i el futbol, o els homes no tenen gaire conversa. M'agrada la gent de la feina). No m'escaquejo mai, però dedico unes horetes a navegar. Bec molt cafè (cinc al dia com a mínim) i em fumo, en 18 hores que estic despert, un paquet i mig de luckys o, segons l'època, Ducados. Treballo només dues tardes. Veig els pares un cop per setmana, igual que a ma germana gran, igual que als seus fills. A ma germana petita la veig un cop cada tres mesos i parlem un minut ("Eo", "Ei", "Com va?", "Bé, i tu?", "Na fent...", "Guai", "Guai", "Déu", "Vale"). Als amics els veig menys del que voldria i hi parlo poc. Amb algun, algun correu. Amb algun, molts correus. Amb algun, cap correu. No practico gaire esport, des de l'accident. No bec gairebé mai (quan bec, la pillo, això segur). Drogues? Només les que no fan gaire mal i ocasionalment. La tele la miro pocs cops al llarg de la setmana: Porca Misèria, Perdidos (a la mateixa hora, també és mala pata...), Polònia i Golagol si el Barça ha guanyat (m'agradava molt mirar la Copa Ryder quan la feien per la 2, ara la fan al Plus, i no tinc Plus). La ràdio sí. Cada dia escolto molt Icat i si puc el Minoria Absoluta (ara m'ho començo a baixar a l'emapetrès). I el Basté també, sobretot el dilluns, que surt el Pàmies i ric molt. Perquè jo ric molt. Ric cada dia, molt, de tot i per tot. També ric quan estic sol -no sé si és greu. Parlo més del que estic disposat a admetre davant del jutge, també quan estic sol -i tampoc sé si és greu. Faig caca dos o tres cops al dia i pipí moltíssimes vegades (tinc els ronyons perfectes). El cap de setmana vaig a la Vila del Pingüí i de vegades surto. Al cine hi vaig un parell de cops al mes. Llegeixo molt i malament. Menjo poc i malament. Follo un parell de cops per setmana i, si ningú mira, de vegades em faig alguna palleta, però sense malícia. Tant com puc m'agrada anar a sopar beure vi xerrar fumar sobretaulejar discutir i veure com a mesura que l'ampolla es buida a les meves paraules hi ha més vocals del compte. Un cop per setmana em faig un bucle i un cop al mes me'n faig un de més gran, tipu putubucle. Duren poc encara que de vegades deixin un post-cagarru per testimoniar que han existit i per fer-te mal cada vegada que els veus, però pitjor seria eliminar-los. Hi ha coses que faig sovint, coses que mai, algunes m'agraden i d'altres no tant. I escric cada dia. Només al quadradet de text del blogger, mai al word ni enlloc més, al quadradet de text del blogger i prou. Encara que ho guardi "as draft". I no m'ho repasso ni m'ho miro fins que no he apretat el botonet de color pastanagueta que diu "Publish Post". I així queda. Però és igual, ho faig perquè m'hi va la salut mental -precària, també t'ho dic. Perquè de vegades (gairebé sempre) hi ha coses que les fas sense cap mena d'objectiu especial, només perquè les has de fer. Les has de fer. Les has de fer (és una frase sense disjuntiva, ni condicionals, ni possibilitats).

Com aquest post. Que serveix, bàsicament, per tirar avall l'anterior. Perquè no vull que el vegis més.

20 d’octubre de 2006

Coda

Can you picture what will be
So limitless and free...
No plantaré cap (més) arbre.
Desperately in need of some strangers hand
In a desperate land

No escriuré cap llibre,
perquè no puc escriure aquest.
The killer awoke before dawn,
he put his boots on

No faré cançons, perquè la cançó és aquesta
(no puc deixar d'escoltar-la):
He took a face from the ancient gallery


Powered by Castpost
And he walked on down the hall


No caçaré versos, perquè jo volia aquests
(no puc deixar de recordar-los):
And he came to a door, and he looked inside
Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
—ja ha quedat enrera després de la lectura—.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Father, yes son, I want to kill you
Mother... I want to... fuck you

Les paraules
són aquí, tant si les llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
This is the end
No pintaré cap quadre, m'agrada aquest.
beautiful friend
No escriure cap post, perquè mai trobaré 14 paraules amb tanta força i que m'agradin tant com aquestes:
This is the end
"Intento somiar coses boniques. La vida deu ser això. Tinc un buit al cor."
my only friend, the end
Aquelles derrotes m'agradaven, en volia més. Aquestes no. Perdre potser és qüestió de mètode, però també cansa.
it hurts to set you free
Em sembla que tot el que toco ho espatllo.
but you'll never follow me
No hi ha dubte: el Cruells abocaria a la Banqueta tots els putubucles haguts i per haver, i ni així no en descabdellaria cap; el Lluís inventaria putubucles, faria un bon ús del correu i no pararia de follar; i el Soleràs, saps què faria el Soleras, amb la Banqueta?
The end of laughter and soft lies
"L'acceptació del propi fracàs és l'únic èxit possible."
The end of nights we tried to die
Però que no s'aturi la farsa...
This is the end

18 d’octubre de 2006

Premonició

De l'impagable article que escriu avui l'impagable Julià de Jòdar a Vilaweb, no puc evitar robar-ne aquesta frase:

"Com en tota batalla, el perdedor sempre deixa pas al guanyador"

Per simple, certa, premonitòria i indiscutible.


Pd. L'article és polític, per tant no el recomano. Sobretot el no-recomano a tota aquella gent (la majoria, perquè enganyar-nos) que busca respostes senzilles a qüestions complexes; també el no-recomano a aquells (la majoria, perquè enganyar-nos) que s'enfaden amb el món perquè aquest -ai vès- no és ben bé com ells voldrien; per últim, el no-recomano a aquells (la majoria, perquè enganyar-nos) que comencen a agafar-me una mica de mania.

7 d’octubre de 2006

Ridiculisme o mort


El problema
El proper 1 de novembre hi ha eleccions a la Mancomunitat Provincial de la França Sud. El meu entorn en va ple i, com a bon líder de masses que sóc, tothom em demana l'opinió. Conscient que la meva tria pot ser decisiva pel panorama regional resultant, he decidit pensar-hi. No massa, però una miqueta sí. He reunit els meus assessors polítics i, després d'un brainstorming subvencionat, m'han regalat quatre sentències perquè en faci el que em sembli. Jo, generós i patriota, les vull compartir amb tothom.

1) "No votis partits espanyols". Això, dels que tenen representació parlamentària, elimina a PP i a PSCOE-CpC-IV. Em queden ERC i CiU. Però la seva segona sentència diu:

2) "Votar CiU et causarà més dolor que perdre el colló esquerre a queixalades". L'amenaça sobrava, CiU estava descartada, també. Això em deixa només amb ERC, però esclar, la tercera sentència m'ho havia d'engegar tot a mar.

3) "Tots els polítics d'Esquerra s'han fotut com toixonets amb tres anys al poder". M'ha vingut al cap la panxa que se li ha fotut al Benach i, preocupat pel seu colesterol, decideixo no votar-los.

4) "Perdedor, també hi ha la CUP", ha sigut la darrera cosa que els assessors m'han dit. Però no puc, massa tuf de comunista, i a mi, amb els comunistes, em passa com amb els cargols o el bitter amb trosset de llimona: que no puc.

Conclusió: guanyi qui guanyi, jo perdré. Però se suposa que és un dia important per al futur de la França Sud.

Les opcions
Sóc independentista. M'encanta ser d'un país perdedor, no sabria ser una altra cosa. Mentre siguem el que som (millor dit: mentre no-siguem) seré independentista. Si alguna vegada això canvia (és a dir: passem a ser el que som, deixant
de no-ser el que som -jeje, hola bucle!) faré la bossa i me n'aniré al Turkmenistàn, per exemple. Però mentrestant, sóc independentista. Per assolir l'objectiu final, només crec en dues vies: violència i ridiculisme. O l'una o l'altra, no es poden barrejar.

Jo sempre he sigut més de violència, però també sóc molt bon nano i millor fill. Per això vaig parlar-ho amb els pares. Ma mare, campiona local dels anys seixanta de tir amb escopeta d'aire comprimit, em va dir que nanai, que res d'agafar armes, que li he sortit un totxo i em faria mal. I que "a les deu a casa!", va afegir. Mon pare, que ho va sentir des del sofà, em va mirar amb llàstima, amb amor però amb llàstima, per sentenciar: "Fill meu, què preguntes? Si tu has nascut per a ridiculista..."


El país serà ridiculista o no serà
Vaig conèixer els ridiculistes fa molt temps, i avui hi he tornat a pensar, quan m'he mirat la meva samarreta de Lluita Anticolonial amb un gat emprenyat sobre fons pastanagueta. Ja en aquell moment els ridiculistes van salvar-me d'una crisi de patriotisme de dos parells. Vaig pensar que ells eren el camí, l'única via que em podia enganxar. Sé que provoquen somriures, però només perquè el nivell general és baix. Jo m
e'ls prenc en sèrio. Ara només falta que s'hi posin amb més ganes. Jo penso que alliberar nans de jardí és més útil per a la societat que repetir consignes idiotes darrere d'un jove(!) de 40 anys que aguanta un megàfon. Penso que mantenir en el liderat l'imbècil que vol ser líder és millor que boicotejar-lo (els boicots són espanyols i/o africans, impropis de països civilitzats). Penso que el país serà ridiculista o no serà.

No es presenten a les eleccions, però si ho fessin, jo votaria Moviment Ridiculista d'Alliberament Nacional [provisional]. He dit.

El gat que, repenjat damunt la meva impressionant caixa toràcica, m'ha fet veure la llum


28 de setembre de 2006

Però sempre?

- Tu, ets bona persona?
- Sí
- Sempre?
- Sí
- Sempre-sempre?
- Sí-sí

Això és part d'una conversa que he tingut avui. Agafat així, sembla poca cosa. Però no és poca cosa. És molta cosa. Potser és La Cosa. Forma part d'una conversa: hi havia frases prèvies, hi ha hagut frases posteriors. Però una estona després, m'ha tornat a venir al cap. Sóc bona persona? Sí. Sempre? Sí, sempre. Hem quedat que feia lleig dir-ho així, però tampoc ha de ser una cosa de la qual te n'hagis d'avergonyir. Sóc bona persona sempre. Quan hi he pensat, però, he intentat fer un examen una miqueta (només una miqueta) objectiu, i he decidit que no sempre ho he sigut. I sap greu. I que també sempre se'n pot ser més.

Si preguntem a la gent si es consideren bones persones, gairebé tothom dirà que sí. I no. Els números no quadren, perquè si el 90% de gent és bona persona, com és que tot va tan malament? Això per una banda.

Per l'altra: què és ser bona persona? Perquè jo estic fins els dallonses de sentir que una persona fa les mil cabronades i algú n'acaba dient que "no és mala persona". Home, si ser mala persona vol dir agafar el cotxe i dedicar la tarda a atropellar totes les àvies que creuen pels passos de vianants, doncs llavors vale, no és mala persona. Qui fa això, qui apunyala 74 vegades a la nòvia perquè ha perdut el cap per uns moments per motius passionals, qui paga 1000 eurus per un gos i després el deixa a les cinc de la matinada al km. 15 de la carretera local 1411, doncs qui fa tot això, no és que sigui mala persona, és que és un filldeputa que no s'hauria de morir mai, però tenir cagarrines 60 anys seguits...

No sé, jo crec que pensar en tu abans que en els altres no és ser espavilat, és ser egoísta. Fer veure que treballes però no fer-ho mentre poses cara de bon nen quan esbronquen al del costat no és ser viu, és ser un mal company. Esperar que et demanin una cosa que veus que no saben com demanar-te i recordar els favors que et deuen no és fer-se valer, és ser un mal amic. No saber-te posar en el lloc de l'altre i pensar que ets un desgraciat (i dir-ho sovint) no és estar deprimit, és creure's el putu melic del món. Si m'apures, comprar un pis per 15 kilos i vendre'l per 20 al cap de dos anys no és tenir vista pels negocis, és ser un especulador de merda (de fet, a molts països civilitzats és un delicte).

Jo, amb el temps, em vaig tornant més primaveres: diria que la majoria de gent poden ser bones persones. Però els guanyadors són els que manen, i ens fan creure el contrari.

16 de setembre de 2006

Dissabte pingüinès

Arribo. Obro. Entro. Els ploms no han saltat (uffff). Pujo i deixo les dues bosses damunt la taula. Obro les finestres (totes: habitació, cuina, lavabo, menjador). Surto al pati, no per res, només per mirar que tot segueixi al seu lloc. Tot segueix al seu lloc. Em fumo un cigarro. Dono menjar al Hristo i al Koeman ("Què voleu? Sticks, gambetes o pinso per a gats?" No responen (són de bon cuidar), els dono sticks per a tortugues, que és el que són.). Camino pel tros de bosc. Està brut, tot i les hores que aquest estiu s'hi ha passat el meu pare (ha fet llenya petita ben bé per als tres propers hiverns). Pujo a l'hort. Està maco, amb la pluja d'aquesta setmana. Entro a casa i poso música: Spain, del Tomatito i el Camilo (és molt bo, llàstima del nom. I tampoc puc triar gaire, perquè la cedetera no llegeix pirates ni emapetresos). Em canvio de roba. Torno a sortir al pati. Que bé no haver de regar l'hort, em feia mandra. En trec cinc tomàquets, una bossa de bledes, un carbassó i mongetes per a dues menjades. Vaig al jardí. El jardí està més net del que ha estat en 25 anys (un altre cop, feina del pare i la mare, jo en seria incapaç). Ara em veuen des de la carretera, però la pròxima primavera l'heura taparà tota la tanca. La pluja ho ha deixat tot espectacular, el que més la flor de nit (és una flor de nit especial, té flors de tots els colors. Encara més: cada flor té pètals de diferents colors. No, encara més: cada pètal és de diferents colors.). La maria-lluïsa també està maca. L'hortènsia no. Agafo la tumbona i la poso a sota del cedre himalai (no ho faig perquè faci sol, que no en fa, ho faig perquè és el meu racó preferit -com ho era del meu avi, que el va plantar). Llegeixo una estona. És la quarta vegada que me'l llegeixo, estic a punt d'acabar i sóc incapaç de recordar què li passa al Soleràs (sóc un pèssim lector). M'agafa fred i entro. A dins no hi llegeixo gairebé mai. Em miro el mòbil, però és perdre el temps. Plou. Surto al pati, sense córrer, per amagar la tumbona. Pujo al terrat de dalt de tot per treure l'estelada (que hi és des del dilluns). Com que no han saltat els ploms, espero trobar alguna cosa per dinar dins la nevera. Hi ha tres cerveses, dues cocacoles, una ampolla de cava, dues de vi (començades les dues), un paquet de formatge rallat, xocolata per a postres, un suc de préssec, dos pots de maionesa (començats els dos) i mitja llimona per allò de les olors. Al congelador hi trobo els glaçons, sis talls de llom, una mica de pa i la bossa de gel blau (Nextcare) pel meu peu. No tinc ganes de netejar bledes ni mongetes. Dino llom, pa i cocacola. Vaig a fer el cafè i a llegir el diari al bar. Quan surto, faig la volta al poble (res, cinc minutets), només per comprovar que aquí també segueix tot al seu lloc. Tot segueix al seu lloc, també. No hi ha gairebé ningú. La fresca -encara no és fred- espanta els estiuejants. Torna a ploure, poc, però suficient perquè tot faci olor de novembre. Quan plou i fa vent, Manresa sembla a tocar (a l'estiu, amb la calor i la calitja, sembla que sigui molt lluny). M'agrada mirar Manresa des del camí de la piscina. Passen el Pere i la Fiona i xerrem una mica. La Fiona intenta menjar-se les mosques que té al voltant (la Fiona és un gos). Fa gràcia veure'l saltar, perquè és un gos d'aquests amb unes cames d'un pam d'alçada i un cap gros com una pilota de futbol (bulldog francès, potser?). Me'n torno a casa. La tarda serà igual que el matí.

Petites coses que fan una cosa que és ben poca cosa. Però amb això, aquí, sóc gairebé feliç.

14 de setembre de 2006

Pornografia emocional (sense primers plans)

Estic xof. Podria dir que és per culpa dels pingüins, que com cada any per aquestes dates, aixequen moltes expectatives per acabar-se rajant de la manera més vil i trapera (Santa Mònica Seles els perdoni...). Com sempre fan, han decidit ajornar la revolució: han pactat amb el veterinari, les Falklands no són tan mals veïns (i juguen bé a bàsquet!) i, en fi, n'hi ha molts que estan pitjor...

Però no és per això, no. Estic xof per això. També per això. Més que per cap altre motiu, per això. I una miqueta d'això, doncs també (ja he dit que no hi havia primers plans, és softporno).

Si no estigués xof, mai de la vida m'hauria posat a escoltar això només arribar a casa. Perquè són els reis del mal rollo, te l'encomanen segur. Però quan estic xof, doncs mira, em surt aquella tendència tan maca i humana que ens empeny a recrear-nos amb el nostre xofisme.

Xof.

Ui, mira quina gràcia! El castpost dels pebrots se solidaritza amb el Perdi i decideix estar xof. Per tant, no hi ha castpost. Com són, aquests programes...

Xof.

A més, per acabar-ho d'espatllar, estic vivint un drama. Normalment quan xofejo vinc al bloc, escric alguna de les gracietes d'aquelles que el meu entorn més immediat m'assegura que només em fa riure a mi, i quedo tan content. Però he perdut el sentit de l'humor!!! No em faig riure!!! Em sento com l'Austin Powers a la segona entrega d'aquesta gran saga (la història del cine té tres grans revolucions: Citizen Kane, Austin Powers i Contacto Sangriento (sí, sí, la del Van Damme, aquella que un xino diu: "usted es alumno del maestro Tanaka? Entonces háganos el Din-Mak", i ell, el Van Damme, que fa: "Din-Mak, gooooolpe mortal!!!" i es carrega uns quants totxos, i el xino que li respon: "muy bueno, pero ladrillos no devolver golpes". Com és que no li van donar l'Òscar al millor guió?!?!?! Boníssima, osti tu). Glups, era un parèntesi dins d'un parèntesi). Buenu, que deia que em sento com l'Austin Powers quan perd el Mojo, però amb el sentit de l'humor.

Però saps què? L'últim paràgraf m'ha animat, sí senyor. Vaig a posar-me Top Secret al dvd i ho acabaré d'aixecar. Que friqui, Déu meu, que friqui...

Xof (però no tant).

8 de setembre de 2006

L'Entrepà que vull

El dia que s'escaigui (que no s'escaurà, els pingüins parlen molt, però acabaran acceptant que el veterinari vingui només un dia al mes: d'aquesta manera, tot és culpa del veterinari) no deixaré de demanar:

- Voldré que no em tractin com un gilipolles.
- Voldré dir que no quan em diguin que sí i dir que sí quan em diguin que no. Més que res per estar segur del sí o per creure'm el no. I tan panxo!
- L'Entrepà serà el país del riure, o no val la pena que sigui. I no s'hi val a fer només acudits de les Falklands.


Sé que els pingüins em purgaran. No sortiré als llibres d'Història.

7 de setembre de 2006

da-DUM-da-DUM-da-DUM-da-DUM-da-DUM

M'he empassat de cap a rab, en hores de son i fumant massa, el llibre-còmic-tebeo V de Vendetta (17, 95 eurus!!!), de l'Alan Moore i el David Lloyd. Estic flipat, encara. Recordo que amb motiu de l'estrena de l'adaptació al cine hi va haver un cert rebombori, perquè fa una crítica brutal del sistema polític com a sistema (una crítica estructural, vull dir). I, esclar, avui en dia, a la que surts un centímetre de la fila, t'has de sentir dir de tot, de terrorista en amunt. "Individualista" és un insult. Vale.

El llibre, em sembla, alerta sobre el perills de la democràcia tal i com s'enten avui en dia. Perquè justificant segons què t'apropes, encara que sigui sense adonar-te'n (i no sé si això pot servir d'excusa... Buenu, sí que ho sé: no, no serveix d'excusa) al feixisme, entès en sentit ampli, aquell que esquitxa tant... L'alternativa és l'anarquia (no el caos, oju!). I justifica la lluita armada. En fi, que ho deixo, abans no comencin a tirar-me tomàquets. Vale.

Com a còmic m'ha semblat genial. Té un guió treballadíssim pel que s'acostuma a trobar (tot i que de forma voluntària vol aparentar el contrari), amb gran quantitat d'informació "amagada", referències i guiños varis. I les il·lustracions, fosques, ben fosques, com han de ser. I també "per acabar", sense pulir. Vale.

Llegir-lo escoltant el The Wall de Pink Floyd és perfecte, semblen fets l'un per l'altre. Vale.

Diu que la gent no hauria de tenir por dels governs, que són els governs els que haurien de tenir por de la gent. O bé: la gent fa el que els mana qualsevol govern, quan hauria de ser a l'inrevés. Ens deixem enganyar, aquests dies (a dos mesos de les eleccions!!!) la catosfera en va plena. Vale?


V, 5, da-DUM...

25 d’agost de 2006

Si una nit d'hivern un viatger...

- Bon dia.
- Sí?
- Que teniu "Si una nit d'estiu un viatger"?
- Las novelas estan ahí.
- No, a les estanteries no hi és, però ho he consultat al vostre web i allà diu que sí, que el teniu.
- Pero igual está en algun otro centro, en Madrid por ejemplo.
- Però si gairebé no teniu llibres en català aquí, a Barcelona, com vols que estigui a Madrid?
- (mentre es gira i marxa i, suposo, dóna la consulta per acabada) Pues aquí no está.
- (fluixet, molt fluixet) Pues que te den...

En una llibreria que no és llibreria, tenda de música que no és tenda de música, macrocentre que té de tot i on no trobo mai res del que busco (tot i que de vegades hi trobo joies), no hi ha el llibre que avui busco. I que penso trobar. Perquè avui busco un llibre en concret. De vegades vas i no busques, només mires i remenes. I si tens temps per mirar i remenar molt, doncs marxes amb una llista de coses-amb-què-no-comptaves-posar-a-la-llista-però-que-ara-ja-són-a-la-llista. Una llista que creix a una velocitat infinitament superior a la velocitat amb què elimines entrades de la mateixa llista. Una llista que quan te la mires, t'aguanta la mirada, amb un somriure burleta, mentre et diu: "La vida és curta, Perdedor, molt curta".

- Bon dia.
- Buenos dias.
- Busco "Si una nit d'estiu un viatger". Aunque si lo tienen en castellano, también me vale.
- Un momento, que lo miramos. (Momento). Pues no. No lo tenemos.
- Pero yo lo he mirado en la web, y allí dice que sí que lo tienen.
- Ui, la web! De la web no se puede hacer caso, porque lo que tenemos no sale, y cosas que salen, pues no las hemos tenido nunca.
- Pos fale. Pos que bién. Pos hasta luego.

(No es poden demanar llibres, ni cap altra cosa en concret, en un lloc on una vegada vaig comprar-me el Led Zeppelin-IV i, quan el posaves, sonava l'Ibiza Mix. Quan vaig anar a tornar-lo, el tio el va posar al reproductor, em va mirar tot seriós, i em va dir: "Porque tu estás seguro que esto no es lo que buscas, no?")

Perquè, com ens arriben els llibres? És una cosa ben curiosa: pel Cultura/s? Algú te'n parla? A través del -glups- Villatoro? A través del -reglups- Qué leer? A través d'algun bloc com la inigualable L2P? En fi, que hi ha 4.562 maneres d'arribar-hi, això està clar. De vegades penses que ara, en aquest moment, aquest dimecres, aquesta setmana, vols llegir aquell que tens a la llista, cap altre serveix, vols aquell, i prou. I si no el trobes, doncs llavors encara el vols més. Ja no serà cap altre, serà aquell. Això crea angoixa. Us ho dic jo.

A la llibreria més políglota del barri més políglota de la ciutat més políglota d'un país diglòssic, tampoc el tenen. Tampoc el tenen en català o castellà, vull dir. Perquè en italià, en V.O., sí que el tenen. Però, snif, no hi ha nivell per a tant. No tinc llibre, però surto amb un somriure (idiota, és veritat) a la cara. I això no és poc.

El problema és que no fa massa ja em va passar una cosa semblant. Volia aquell llibre. Vaig vestir-me de jóvenes castores, vaig agafar la lupa, i vaig fer un buidatge exhaustiu de les llibreries de tot el país. I vaig fracassar, perquè encara no el tinc (i fa mal, moooooolt mal, cada vegada que hi penso). No em podia tornar a passar. La meva inestable personalitat no sobreviuria a dos fracassos consecutius. Això ho sabia.

A la llibreria amb més prestigi de la capital de comarques tampoc el tenen. La noia, molt maca i agradable, m'ofereix "El baró rampant". Però jo no el vull, "El baró rampant", jo vull "Si una nit d'estiu un viatger". Tant me fa que els hagi escrit el mateix autor (això sense dir que "El baró rampant", com tantes i tantes personetes escolaritzades a l'estat espanyol durant els 80 i els 90, ja l'he llegit). Vull "Si una nit d'estiu un viatger".

Haig d'anar a dinar a casa dels meus pares, a Malapell. Baixo a Malapell-Rambla, perquè he decidit que faré el vermutet en una tauleta del Passeig, i després baixaré xino-xano fins als macarrons de la mama, que m'esperen després d'un mes sense macarrons de la mama. Fa temps que no exerceixo de malapellenc, perquè treballo en un altre lloc, visc en un altre de diferent, capdesetmanejo en un altre i faig vida social-festiva en uns altres. Molts llocs diferents, i cap és Malapell. Però quan passo per davant de La Llar del Llibre m'aturo, em miro l'aparador i penso: "I si...".

- Bon dia, busco "Si una nit d'estiu un viatger". No el tindreu pas?
- Hivern.
- Einggg?
- "Si una nit d'hivern un viatger". Ara te'l porto.

(I jo em quedo allà parat. Estiu o hivern, és igual. A tot arreu he dit també el nom de l'autor, si no el trobaven no era pas per la meva badada. És més, a la llibreria més políglota del barri bla-bla-bla també ho he dit malament, i el noi m'ha decodificat bé. A més, m'encanta que m'hagin corregit. Ho han fet amb un somriure, però no de suficiència, no pas. Era el somriure d'algú que ha vist la desesperació a la meva cara i que sabia que estava a punt de fer-me feliç. Un somriure, no sé, gairebé solidari.)

- Té. Són sis eurus.
- Gràcies. "Déu".

I me'n vaig. Feliç com un tornavís. Tan feliç que si el noi no hagués sigut un noi i hagués sigut una noia jo li hagués preguntat a quina hora plega, on ha estat tots aquests anys i que fa els pròxims 3.000 matins de la seva vida (bueno, segurament no ho hagués fet...).

Trobar un llibre que busques és una sensació agradable. Sí senyor.


Publicitat gratuïta
La Llar del Lllibre
Passeig de la Plaça Major, 34 - 38
Tels. 93 725 59 59 93 727 33 54
http://www.llardelllibre.net
llardelllibre@llardelllibre.net

21 d’agost de 2006

La tempesta que no ve

Aquest cap de setmana feien "La tormenta perfecta", m'acabaven de parlar de la tempesta que t'enganxa dins del bosc i, si miraves per la finestra, veies la fi del món acostant-se cap a la Vila del Pingüí des del Vallès...

A l'estiu és època de tempestes d'estiu. Sissenyó.

A mi no em desagraden en absolut. Són coses que passen. De vegades la tempesta t'agafa desprevingut, i llavors has de trobar remei sobre la marxa. "Intento arribar a casa corrent? Busco un bon lloc on aixoplugar-me? Em quedo aquí assegut, fent-me el xulo però creuant els dits perquè passi de llarg?" De vegades t'enxampa perquè t'ho busques: la tempesta està cantada, ho sap tothom, ningú més fa el tonto. Però tu surts i vas a buscar-la. La veus venir. T'asseus a sota d'un arbre, perquè sempre t'han dit que l'última cosa que s'ha de fer quan hi ha tempesta és asseure't a sota d'un arbre. Amb aquella paxorreria que has aconseguit simular tan bé, te la mires burleta: "És un farol, és un farol. No penso bellugar-me". Però la veueta interior va dient: "la putadoros, Perdedor! Tu, avui, pringues que t'hi cagues...".

Va ser un farol. A la Vila del Pingüí, quan venen del Vallès, les tempestes passen de llarg. Només fan mal quan baixen de Berga (de Manresa, ara que hi caic, no en vénen mai, de tempestes...).

A l'estiu, gran època per a les tempestes d'estiu, si el farol és a una hora raonable, el millor de tot és que quan passa i torna a sortir el sol (perquè la climatologia això sí que ho té: no treu mai la raó a la dita, i després de la tempesta sempre torna a sortir el sol) et queda aquell cel de color pastanagueta. Un cel ben bonic, també t'ho dic. I que ben bé podríem dir que val una tempesta.

16 d’agost de 2006

Quatre gintònics i un cafè amb llet

Quines ganes de tornar al Pingüinès!!! A més, ho vaig clavar: vaig arribar el 14 a la nit, just a temps d'anar al ball de Festa Major de la Vila del Pingüí que, com a 500 pobles més d'aquest país que no és país, és el 15 d'agost.

Santa Maria és un dia contradictori per mi. Com dic, és la Festa Major del meu "sàlvens" total. Un dia assenyalat pels pingüinesos de pro com jo. Però a casa també acostumava a ser un dia de dinar familiar, perquè la meva àvia se'n deia (a la iaia Maria li dec tenir la certesa que no sóc una bona persona: la odiava, m'odiava a mi mateix per odiar-la, però la odiava a mort. I quan es va morir vaig desitjar que Déu existís i que la castigués. Diu poc a favor meu, però tampoc mentiré ni dissimularé. En fi, deixo el tema, que no m'agrada). Aquest any era Festa Major (només faltaria!) i el dinar familiar i el pastís eren per la Maria, una neboda encantadora de 8 anys que de gran farà molt mal, però molt. Un dia perfecte per tornar a casa.

Al ball vaig poder estar amb els amics i els coneguts que feia un mes que no veia. Per cert, el tour palestí i la continuació balcànica han donat a aquest trist oficinista com una pàtina d'aventurer-willyfogg que, pel que he vist, agrada molt. Hauria d'explotar la vena, amb quatre mentidetes i una mica d'imaginació em sembla que triomfaria com la coca-cola. O no.

Total, que al ball m'ho vaig passar teta. No bec mai, i els quatre gintònics que em vaig cascar, a part de ser nova plusmarca personal, em van entrar de puta mare i, cosa rara, no van acabar sortint pel mateix lloc. Genial tu, quina taja! Tot i no complir les fases clàssiques (1ª: Collons com parlo, tinc el do de la paraula. 2ª: Sóc el rei, sóc el putu amo. 3ª: Us estimo a tots. 4ª: Ningú no m'estima. 5ª (matí següent): Un "vichí de mig, sisplau") vaig fer tot el que se suposa que s'ha de fer en un ball de Festa Major: aguantar la crònica del partit solters-casats, tirar la canya en broma-sèrio-broma a les amigues de tota la vida, discutir amb la cambrera perquè "jo el vull en got de vidre, et juro que te'l torno, però posa-me'l en got de vidre", dir bestieses en formació de rotllana-agafats-per-les-espatlles amb els amics de tota la vida i ballar el fanalet després de fer-me el clinteastwood una bona estona. En resum: un ball de Festa Major.

L'endemà el Perdedor va constatar que 33 no són el mateix que 18. Va constatar també que canviar el vichí de la 5ª fase per un cafè amb llet vol dir haver d'estar corrent tot el dia ("ocupat?!?!? Vaaaaa, que tinc pressaaaaaaa!!!"). I, per sobre de tot, va constatar que estar a casa és de puta mare.

11 d’agost de 2006

Anar fent, tu!

Els Balcans son lluny i el Perdedor es vell. Abans era capać de fer 1500 km d'una tirada, ara necessito parar en un poblet de la costa italiana, sopar una pizza-pizza i dormir en un edifici del segle XIX en una habitacio que mira al mar que hi ha 50 metres mes enlla (glups, que pijo...).

Dit aixo, matare el primer pais, Eslovenia (perque ara nomes es estacio de pas) ben rapidament: si coneixeu algu a qui li agradin especialment els arbres, amb un interes superior al normal per la cultura i que sapiga disfrutar de les ciutats que estan fetes a la mida de les persones, on parar es mes important que seguir (algu que sapiga veure-hi mes enlla de la primera finestra) no ho dubteu, aquest es el seu pais. Jo, tot i no complir cap d'aquestes condicions, m'hi sento com a casa, a 2000 km de distancia. I mal m'esta dir-ho, em bellugo per Ljubljana amb mes soltura que per Barcelona.

Aquest cop hem fet Croacia a "velocidad crucero", no aturant-nos fins al final. Els vintiset graduats escolars que van amb mi (una guanyadora de veritat, vaja!!!) tenien marcats en vermell Osijek i Vukovar. (Incis amb parentesi per fer-me perdonar la incultura: a Vukovar no hi ha Museu de la Guerra. Volen mantenir el centre de la ciutat en l'estat en que es troba per fer-ne una mena de museu de la guerra "king size". Pero no hi ha "museu" propiament dit. Apa. Fi de l'incis amb parentesi per fer-me perdonar la incultura.) No parlare de Vukovar ni de la guerra.

Des d'aqui vam intentar entrar a Serbia per una frontereta. Pero no va poder ser. Perque el Perdedor i la Guanyadora son tan xulos, pero tant, que viatgen pels puestos sense la Carta Verda del cotxe. Tambe son despistats, vale. I a la frontereta ens demanaven 120 eurus per una de provisional. Ens va fer pudor d'estafa, la veritat, perque el poli estava tan interessat en fer-nos-la que fins i tot em va acompanyar en cotxe al primer poble de Serbia per treure peles del caixer. Afortunadament el Perdedor, xulu i despistat com ell sol, no tenia credit a la Visa. Excusa perfecta per dir-li a la poli que no, que tornem cap enrere. L'endema, per la frontera grossa, vam passar sense pagar ni un duro (tambe s'ha de dir que el Perdedor s'havia afeitat i que la Guanyadora es va posar les millors gales i va dedicar als aduanerus els seus somriures mes convincents...).

Belgrad, Mostar, Sarajevo, casi que ho deixarem per un altre dia...

Ah! No voldria marxar sense deixar dos enunciats "para los amigos de la estadistica":
- espectacular: si he vist 30 samarretes de futbol pel carrer, 28 (i no exagero!) eren del Barća. Creieu-me, sisplau.
- espectacular: les noies balcaniques segueixen tan horribles i lletges com sempre. Vas pel carrer i totes, pero absolutament totes, son lletgissimes. Si, si, creu-t'ho...

5 d’agost de 2006

Balcans, acte tercer

Son vacances, pero sembla la continuacio del Perdedor World Tour...

Estic als Balcans, per tercera vegada. La intencio es fer Bosnia i Herzegovina, Serbia i Montenegro. Els Balcans que no he pogut fer fins ara. La primera vegada, el 2000, va ser basicament Croacia, pero tambe Eslovenia. La segona, el 2002, Eslovenia, pero tambe Croacia. Les dues vegades demanaven un visat que gairebe mai concedien per entrar als altres llocs. Ara no.

Em vaig enamorar dels Balcans estudiant Historia a la UAB. Si te'ls explicava el Bonamusa, no aclaries ni on collons paraven. Si te'ls explicava el Veiga, te n'enamoraves. A mi me'ls va explicar el Veiga, i vaig fer-ne totes les assignatures possibles. A mes, va coincidir amb la guerra. La que per molta gent de la meva quinta es "la guerra".

Perque aquella guerra era a Europa, a dues hores de Venecia. La primera guerra en territori europeu des de la Segona Guerra Mundial. L'any 91 jo tenia 18 anys, llegia el diari cada dia i a la Uni, al bar, a banda de parlar de futbol i ties (que tambe), el comentavem: Tudjman, Izetbegovic, Milosevic, Mladic, Neretva, xetnics i ustaixes, Vukovar, Srebrenica (perdoneu l'ortografia, ara no em va be verificar-la) eren noms molt familiars. Sonara pedant, als mes joves segur que si, pero us asseguro que eren noms molt familiars.

D'una manera o altra, aquella guerra era una mica la nostra. Era una vergonya per Europa, la gent que moria era com nosaltres. Ja se que dir-ho aixi sona dur, gairebe racista, pero els morts eren exactament igual que nosaltres (era Europa, Iugoslavia tenia uns indexs economics, culturals i socials identics als espanyols, quan no millors...).

Recordo uns cartells a la UAB de l'any 93 o 94. Deien: "Europa reneix o mor a Sarajevo". Suposo que es referien a que era impossible demanar "unio europea", construir "esperit europeu", mentre deixavem que allo passes a les portes de casa, amb una gent que estava, de manera clarissima, destinada a "formar part de la colla".

"Europa reneix o mor a Sarajevo". Europa, l'esperit de la nova Europa, va morir a Sarajevo. A mans de la Vella, la podrida, la dels estats-nacio. Anem a veure si el cadaver encara respira, ni que sigui una miqueta. La intencio es visitar Vukovar (la ciutat mes castigada amb diferencia, motiu de lluita fins el dia abans dels acords de Dayton) i el seu Museu de la Guerra, Mostar, Sarajevo, Belgrad (bombardejada per nosaltres, els occidentals, fa quatre dies), i tot el que es pugui. No es que tingui una tirada especial per les zones conflictives (ho dic perque tenint en compte el Tour dels ultims dies...). Tinc tirada pels Balcans, pero acompanyo a una persona amb vintiset graduats escolars que esta fent una tesi sobre reconstruccions i democratitzacio de societats de postguerra, per tant, fins i tot hi ha la possibilitat que acabi entenent alguna cosa. Ara, tambe t'ho dic, per mi, aquest any, les vacances ideals eren a Menorca...

Afegito: amb un teclat eslau es molt dificil posar accents. Pots posar coses aixi: č, Ł, ž, i encara mes. Pero accents oberts i tancats no.

31 de juliol de 2006

Iñaki contra els tancs

A) El món al revés

La situació al Pròxim Orient no és bona, és més aviat dolentota. Sovint els occidentals imaginen Israel com un petit poblet gal envoltat de campaments romans, en risc permanent de ser atacats. La història, però, ens diu que la situació és justament la contrària: tots els veïns d'Israel s'han vist envaïts, en un moment o altre, per l'exercit jueu. Fins i tot Iraq, que no hi té frontera, n'ha patit bombardejos. Sobre el terreny el sentiment és aquest: tots els països de la zona tenen por de quin serà el següent pas d'Israel, tenen por de ser atacats.

B) Les oportunitats inventades

Part de la historiografia israeliana veu la història del seu estat, des que es va crear, com l'aplicació, en la mesura del possible, d'allò que anomenen "societat ètnica". El sionisme considera, des d'abans del 1948, que Palestina és la terra dels jueus (i probablement ho sigui), el lloc on podran construir la seva llar. Però aquest lloc té un petit problema: hi viu gent, i molts no són jueus. 1948 va ser la primera oportunitat de fer-los fora, i naturalment no van poder, però sí que els van desplaçar. 1967, els 6 dies i altres han sigut altres oportunitats, aquestes però "creades" pels sionistes, per començar conflictes que els permetessin expulsar aquells àrabs tan molestos. Mai ho han aconseguit, però s'hi van acostant (la guerra dels 6 dies va ser, afortunadament, massa curta, i la comunitat internacional els va parar els peus, però la intenció clara, declarada públicament -consulteu hemeroteques- era expulsar els palestins de Gaza i Cisjordània). Hi ha gent que pensa que Israel està construint una oportunitat, està buscant excuses, per anar un pas més enllà en la seva política etnicista. Molts diuen que el que està passant ara és una més de les fases del pla que el Sharon ja tenia preparat des del 2000.

C) L'holograma putejat

El problema dels israelians són els palestins. No els han pogut acabar de fer marxar mai. Això fa que hi hagi palestins (o àrabs, digues-li com vulguis) amb passaport israelià, palestins refugiats a d'altres llocs de Palestina perquè els israelians els van fer fora d'on havien viscut durant generacions, palestins refugiats en països del voltant i palestins que viuen des de sempre en llocs de Palestina que, fins ara, no han interessat als jueus. Jo, ara, sé que els palestins viuen molt malament, però molt. Pel poc que conec la psicologia humana diria que, si fins ara no han marxat, difícilment ho faran en el futur. Perquè pitjor no estaran (o sí, però l'ésser humà s'acostuma a tot). Palestina és un holograma perquè no existeix, no hi ha "Palestina" com a realitat política, només un conjunt de ciutats tancades a les que no pots entrar i de les que no en pots sortir en cotxe, un conjunt de pobles, alguns envoltats d'un mur de formigó, sense Estat (ensenyament i sanitat i altres serveis els cobreixen les Nacions Unides), sense policia (els únics uniformes que hi veus són els de l'exèrcit israelià). Els van dir que tindrien una merda de país, i van dir que vale, que per començar vale. Però no tenen ni això. Us creieu que després d'Oslo, i de veure que res del promès ha arribat, seguiran confiant gaire temps en les institucions internacionals (quan no s'aplica ni una sola de les resolucions de l'ONU que els afecta)? Us creieu que seguiran votant Al-Fatah, ara que no hi ha Arafat, quan després de tants anys no tenen res? No és més normal que pensin: "intentem-ho amb Hamas, que pitjor no ens anirà"? Palestina no existeix, però jo em pensava que sí. Aquest és el seu drama: són grans perdedors, però ningú coneix la seva derrota.

D) Jerusalem is ours

A Palestina trobes per tot arreu graffittis que diuen "Jerusalem is ours". A Israel trobes per tot arreu graffittis que diuen "Jerusalem is ours". Per una vegada, estan d'acord. Jerusalem és seva. A tot això, Jerusalem no hi diu res, perquè té molta mili ja, les ha vist de tots els colors, i sap que ara és jueva, com abans va ser musulmana, com abans va ser britànica, com abans va ser musulmana, i abans cristiana, i abans musulmana, i abans internacional, i abans jueva, i abans romana, i abans... Jerusalem és el gran putu-bucle de la història. El problema de Jerusalem és que les pedres tenen massa història. És una ciutat amb massa història, res és gratuït, a Jerusalem. Segurament serà de tothom, o no serà.

E) Amb una bandera no n'hi ha prou

El Líban és, probablement, el país del món amb la bandera més bonica (perquè hi té un arbre). Però amb això no n'hi ha prou. Tant a Israel com al món àrab tothom té clar que els soldats segrestats es trobaven en territori libanès, tothom té clar que Israel va atacar primer i Hezbollah es va defensar (Hezbollah no se n'amaga mai, quan ataca primer, al contrari, infla la marrana i ho diu sense parar, encara que se'n morin mil dels seus -ja sabeu que aquell que mor com a màrtir té 72 verges esperant-lo al cel). En qualsevol cas, tothom està d'acord també en dir que això no té cap importància. Israel volia inventar una oportunitat per començar una guerra, i Hezbollah no hauria d'haver caigut en la provocació, però aquí tothom busca els seu benefici (Hezbollah s'ha convertit de la nit al dia en l'únic argument que els àrabs poden contraposar a Israel, tot el sentiment anti-Israel, ara, ha anat a parar al voltant d'Hezbollah, per pacifista que haguessis pogut ser abans). Preguntant als jueus pel tema, tots et responen que preguntis als EUA, que Israel no hi té res a veure. Aquest conflicte és una comèdia, són pràctiques pel conflicte que ve, el dels EUA i Israel amb Iran, i que serà sonat. No sé, el temps dirà, però em fa por que tinguin raó.

F) Iñaki el follador

"Iñaki" en algun dialecte àrab vol dir "follar". És una de les paraules que signifiquen "follar". És una paraula tan grossa que mai la pronunciaran si hi ha una noia a prop. És una de les paraules que, pronunciant-la, et garanteix una bona dosi de somriures i, directament, partides de pit. Mentre jo era allà, un espanyol que es deia Iñaki va arribar a l'aeroport, on l'esperava un altre espanyol que havia arribat el mateix matí, hores abans. No es coneixien, per tant l'espanyol B esperava l'altre amb un cartell on hi havia escrit, ben gran i visible, la paraula "IÑAKI". Quan el va intuir de lluny, es va posar a cridar: "Iñakiiiii, Iñakiiiii!". Es van quedar sols, es va fer el buit al seu costat. Durant bona part del viatge, quan algú de nosaltres tenia ganes de relaxar l'ambient i començar una estona de conyes, preguntava per l'Iñaki.

Més enllà d'això, quan preguntàvem a alguns amics palestins com veien el futur, dibuixaven un somriure d'orella a orella i deien, simplement, una paraula: "Iñaki". Els palestins són molts. Aparentment, tenen més alegria de viure que els jueus i, aparentement també, follen més. Això els fa més feliços, suposo. I també els ofereix la única possibilitat que tenen de resistència: l'arma demogràfica. Si se segueixen les pautes que s'han donat fins el moment, el ritme demogràfic palestí contraresta amb escreix la pressió per desplaçar-los dels jueus. Sembla una bestiesa, però no us ho penseu pas. El pes demogràfic de la població palestina (que viu en unes condicions sovint infrahumanes, no ho oblidem) algun dia obligarà Israel a asseure's i negociar, perquè serà un problema massa gran per amagar darrere un mur de formigó.

A més, la metàfora, és de pebrots: "contra els tancs, follar".

Afegitó primer: Aquest post s'ha anat fent, poc a poc, els darrers dies. Però l'actualitat de vegades s'imposa. Llegiu si podeu la crònica del Tomás Alcoverro a La Vanguardia d'avui sobre la massacre d'ahir al Líban (ho sento, no l'he sabut trobar a l'edició electrònica). No ens quedem en el titular, sisplau, perquè només són xifres. 60 civils morts, d'ells 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. Escriu-ho a la pissarra 40 vegades: 40 nens i nenes...

Afegitó segon: Ara sí, tanquem el Perdedor World Tour '06.

29 de juliol de 2006

Bellesa

Encara em falta algun post sobre el Perdedor World Tour '06, però a efectes pràctics, el tema s'ha acabat, perquè estic postejant escarxofat al sofà de casa. Des de que estic aquí que em ronda pel cap confessar-me, així en públic, d'una vegada per totes. Venga, som-hi: ho confesso, he mentit descaradament, sóc un guanyador.

Uffff, quin pes de sobre que m'he tret...

Sóc un guanyador perquè tinc una sort que no me l'acabo: la Bellesa em persegueix, i jo no puc fer res per evitar-ho.

M'he passat dues setmanes envoltat de merda, però ara, quan hi penso, els records més clars són els de Bellesa. La que he trobat en una terra maquíssima, amb un desert dur, de pedra, però amb un verd increïblement humà, d'oliveres i arbres fruiters, d'hort, de palmera ben cuidada. La que he trobat en una gent que no té res, i que per tant no té res a perdre, i que per tant sap quin és el valor de compartir, i que per tant t'ho dóna tot. La Bellesa d'algú que dormirà al sofà perquè el seu llit ha d'ocupar-lo el convidat; la d'algú que posa una gran cassola de menjar a terra i s'espera a agafar-ne fins que tu n'hagis agafat, perquè els primers dits que han de tocar el dinar han de ser els del convidat; la d'algú a qui no coneixes, però que fa nit a la mateixa cua que tu, estirat en una autopista, i que obre tres maletes per trobar-te una manta (perquè ell sí que sabia que faria fred, no com tu, que et penses que ho saps tot, i ets un primaveres...); la d'algú que t'allarga una ampolla d'aigua, quan fa una hora que t'esperes per passar una merda de checkpoint-sorpresa, sota el sol del migdia. I, és clar, la que trobes en els nens i nenes, que juguen (què han de fer, si no, els nens?) i obren uns ulls com plats quan els expliquen que no saps parlar àrab ("però si fins i tot jo en sé, com pot ser que un gran no en sàpiga?"), juguen a tirar pedres als soldats, en uns patis d'escola on les parets estan decorades amb helicòpters i tancs israelians que fugen de nens i nenes que els tiren pedres...

També n'he trobat en la meva gent, alguns dels quals no sabien ni on parava Palestina, però a partir d'ara aixecaran el cap quan a la tele diguin que han matat uns quants civils més a Gaza o al Líban (entre ells algun nen, algun avi, algú que passava per allà...). Per algú això deixarà de ser una xifra d'algun país llunyà. He trobat Bellesa en els seus correus, en els seus sms, en les seves trucades, en els seus (els vostres) comentaris.

Perquè jo sé quin és el meu lloc. El meu lloc és a la Via Laiecaca de la capital del nostre país que no és país, corregint algun text, maquetant-ne algun altre, obrint correus i fent moltes, masses, fotocòpies. I sóc feliç, oju! Però durant quinze dies he pogut fer el que sempre havia dit que m'agradaria fer: anar pels llocs, obrir els ulls, les orelles, preguntar una mica, parlar el mínim i després explicar-ho. Explicar-ho tot. Buscar la Bellesa enmig de la merda. A la meva manera, vale. Però he explicat el que he vist. No dic que tingui raó en res del que hagi dit, però sí que puc assegurar que no he mentit, perquè no m'he mentit. Això és segur.

Altres vegades havia gairebé fet el que sempre he volgut fer, però mai com ara. Ara sí. I en part pel bloc, perquè això no és un informe per a tal, ni una memòria per a tal altre. A la banqueta el Perdedor hi ha explicat el que volia explicar i com ho volia explicar. I la gran diferència amb les altres vegades que també ho havia tocat amb la punteta dels dits és que ara hi havia el vostre feedback. I això, de debò, no té preu.

Per això la cançó d'avui. És una de les meves, d'aquelles que tots tenim (atenció especial, per favor, a la darrera estrofa: definitiva). No sé ben bé perquè (bé, sí que ho sé, però m'ho guardo), però al tercer o quart dia del World Tour em va venir al cap, i ja no me'n va marxar. Tenia ganes d'escoltar-la només arribar i, quan ho vaig fer, ahir al matí, de seguida vaig pensar que l'havia de castpostejar, per donar les gràcies, a la gent que he deixat allà (i que probablement no veuré mai més), a la que tinc aquí (i que probablement no em cansi mai de veure) i a tota la colla de titulars indiscutibles (a qui no he vist mai, però que igualment sou increïblement propers). En fi, a molta de la Bellesa que, no sé ben bé perquè, s'entossudeix a perseguir-me.

Resumint, que sóc un putu guanyador (guardeu-me el secret, sisplau...).


Powered by Castpost

Luis Eduardo Aute - La Belleza
Enemigo de la guerra
y su reverso, la medalla,
no propuse otra batalla
que librar al corazón
de ponerse cuerpo a tierra
bajo el peso de una historia
que iba a alzar hasta la gloria
el poder de la razón.

Y ahora que ya no hay trincheras
el combate es la escalera
y el que trepe a lo mas alto
pondra a salvo su cabeza
aunque se hunda en el asfalto
la belleza.

Miralos como reptiles,
al acecho de la presa,
negociando en cada mesa
maquillajes de ocasión;
siguen todos los railes
que conduzcan a la cumbre
locos, porque nos deslumbre
su parasita ambición.

Antes iban de profetas
y ahora el éxito es su meta;
mercaderes, traficantes,
mas que nausea dan tristeza,
no rozaron ni un instante
la belleza.

Y me hablaron de futuros
fraternales, solidarios,
donde todo lo falsario
acabaria en el pilón.
Y ahora que se cae el muro
ya no somos tan iguales
tanto tienes, tanto vales
¡viva la revolución!

Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza.