27 d’abril de 2006

Sentència

Els homes estan mal dissenyats. Les dones, no tant.

El Perdedor, Barcelona 27/04/2006


24 d’abril de 2006

Més Sant Jordi...

Sant Jordi és un gran dia. Potser és mentida, però de vegades va bé creure-hi. La gent prometem que intentarem dedicar una mica de temps a culturitzar-nos (llibres), agraïm que algú ens aguanti cada matí (roses) i fem veure que som alguna cosa normal (senyeres). Ho dic perquè crec que si això vingués d'algun altre país, ens moriríem d'enveja. Per a una defensa apassionada de Sant Jordi, amb arguments de pes i professionals, deixem parlar al senyor Llibreter, que en sap més.

Jo, amo i senyor d'aquest bloc on puc dir el que vulgui i bla-bla-bla, deixo aquí quatre (de fet són només tres) consideracions, així, una miqueta de qualsevol manera.

- Consideració Molta gent diu que no li agrada Sant Jordi però per Sant Jordi hi ha molta gent al carrer. Jo el vaig fer a Manresa, però m'arrisco a dir que a tot arreu és igual. D'on surt tanta gent? Els porten d'Holanda i Sudamèrica, amb les flors, per fer de figurants? Perquè tothom s'està tanta estona a cada parada, tenint en compte que a totes hi ha els mateixos llibres? Si no penses comprar res, quina gràcia hi trobes a mirar tantes portades? És que no ho entenc...

- Consideració La notícia és aquesta, però hauria de ser una altra (en un país normal, és clar...). Parlo d'això de l'afer Julià de Jòdar vs. Alfonso Guerra. He sentit la informació a diferents mitjans, i m'ha semblat com si se li recriminés al JdJ alguna cosa així com "una manca d'educació". Doncs jo què vols que et digui? El Guerra va dir que s'havien "cepillado" l'Estatut igual que el Pla Ibarretxe, que l'havien deixat "net com una patena" i que havien baixat els fums als nacionalistes i als federalistes. I es va quedar tan ample. No, millor encara, perquè segur que molts li van riure la gracieta. Doncs el JdJ diu que no vol fer-se la foto amb algú que humilia d'aquesta manera el seu país. I el maleducat és el JdJ? I uns collons! El Guerra aquest va passar-se anys intentant fotre el president de la Gene a la presó (que potser s'ho mereixia, jo què sé) mentre l'impresentable del seu germà, que no sap ni escriure el seu nom sense fer faltes, s'anava fotent ric amb estafes vàries. Però, és clar, com que el Guerra llegeix molt i és molt intel·lectual... Per favor!

- Consideració Les llibreries que són molt més que llibreries potser tenen poc futur com a llibreries. Hi ha unes quantes llibreries que són més que un club. El Cau Ple de Lletres a Terrassa, l'Aqualata a Igualada, la Tècnica a Sabadell (especialment des que va haver de plegar Els Dies, la millor que hi ha hagut), la Sobrerroca a Manresa... Gairebé cada capital de comarca té la seva. És aquí on has d'anar si vols trobar llibres dels que no estan a la llista dels més venuts. Oju! No estic parlant de rareses, ni descatalogats, ni joves autors eslovacs, ni res per l'estil. Estic parlant només d'això, de llibres que no surtin a la llista dels més venuts. És veritat que a tot arreu et diuen: "Cap problema, te'l demanem i en quatre dies el tens aquí". Sí, vale, però és que jo el vull avui, ara, perquè ara tinc els 20 eurus, i si no trobo el llibre, me'ls patejaré, segur, i ja no tindré llibre... Bé, doncs quan et passa això i no ets de Barcelona, has d'anar sempre a aquestes llibreries-més-que-un-club. Tot aquest discurset per dir només que aquest Sant Jordi m'ha espantat la presència d'El Corte Inglés enmig de les paradetes de llibres. Ja sé que a la capital tothom hi està acostumat, però a algunes de les ciutats que anomenava abans no. I ara ja hi és. I és una competència molt dura. I fa por.


JdJ, que ahir signava El Metall Impur, un crack

21 d’abril de 2006

Per Sant Jordi, aeroplans!

Sóc un tío culte, jo. I amb temps lliure, també. Avui m'he llegit tres diaris (vale, només els he fullejat; llegit, llegit, els esports i les cartes al director -per cert, magnífica victòria de John MacEnroe ahir a Barcelona- collons, tinc un problema amb els parèntesis, no me'ls sé acabar...). Com deia, tres diaris. Tots ells farcits d'anuncis d'editorials amb les millors lectures d'aquest Sant Jordi.

Jo, perdedor vocacional i amo i senyor d'un bloc on puc dir el que vulgui, vull fer un suggeriment. Sense embuts. No estic d'acord que llegir sigui bo perquè sí. Allò de "mira, com a mínim llegeix..." doncs no. És millor fer un cafè amb un amic, mirar segons què a la tele, anar a buscar romaní a la muntanya... Hi ha mil coses millors que llegir El codi Da Vinci, La sombra del viento, els monòlegs del Buenafuente o l'últim del Michael Crichton.

Hi ha un munt de llibres que valen la pena, busqueu una mica i en trobareu més dels que el vostre pressupost es pot permetre. El meu, aquest any, ja el tinc decidit: L'aeroplà del Raval (sí, sí que està lincat, aneu-hi siusplau), de la titular indiscutible senyora Tina Vallès. Així, a bote pronto, m'han vingut al cap 385 motius per recomanar-lo. Jo no tinc ganes d'escriure'ls ni vosaltres tampoc de llegir-los. En faig una petita selecció:

- perquè la senyora Tina Vallès és blocaire. Això és un bloc, i què coi, una mica de corporativisme!
- perquè la senyora Tina Vallès té relació (no sé quina, però alguna sí) amb la insuperable revista Paper de Vidre, una joia, una perla.
- perquè la senyora Tina Vallès fa un bloc que, per a mi, es basa en la tecnología aquella del wyswyg, o algu així. What you see is what you get, en català, "és el que hi ha". És a dir, escrits personals, honestos, reals (no dic necessàriament verídics, dic reals, jo ja m'entenc). O com a mínim m'ho semblen. Si en llegeixes uns quants, et fa l'efecte que coneixes la Tina de tota la vida...
- directament, perquè la senyora Tina Vallès escriu com a mi m'agradaria saber escriure. Llegiu-la i ja em direu el què.
- no conec de res la senyora Tina Vallès, però em cau bé. I ja ho he dit, el bloc és meu.

Ei, comentaris tipus "però tothom té dret a fer el que vulgui" o "a mi El Codi da Vinci em va agradar", si s'han de fer, doncs es fan, però tampoc caldria...


10 d’abril de 2006

Adreces preferides

Fa com cosa parlar de blocs, sap greu criticar el que els altres fan, i queda tot una mica endogàmic. Però un post recent del senyor Subal de La Segona Perifèria, titular indiscutible de primer nivell, m'ha fet donar voltes al tema.

Els últims dies més d'un blocaire amb pedigrí (aquest, per exemple) ha dit que l'univers dels blocs catalans està en crisi. Jo, en general, hi estic totalment d'acord. Quan vaig començar a consumir blocs, entrar a Bitàcoles cada matí em generava una angoixa de dos parells: hi havia tantes coses que volia llegir que no sabia per on començar. A més, hi havia èpoques que la feina s'acumulava i amenaçava la meva estabilitat laboral. Però avui, malauradament, això ha canviat (per alegria del meu cap, perquè negar-ho).

De tota manera, hi ha unes quantes excepcions que segueixen justificant que Bitàcoles es mantingui dins les "Adreces Preferides". Com que de vegades descobreixes un bloc i et fa ràbia no haver-lo descobert abans, jo vaig a fer una llista dels meus habituals, per si serveix d'alguna cosa a algú (ui, que pretenciós m'estic tornant...).

Per començar, dels que tinc aquí a la dreta, la Flaneuse, La Segona Perifèria i L'aeroplà del Raval són, per dir-ho d'alguna manera, la meva ració diària d'alta cultura. Referents bàsics, demostren que això que molts fem per passar l'estona també pot anar una miqueta més enllà.

També lincats, El Substitut, Zincpiritione, Àirum, Collons Trinxats, Cap i Collons i Vilapou. Diria que fan el bloc perquè els ve de gust, sense pretensions, però molt sovint em fan riure, o somriure, i només això ja justifica la visita diària. No maltracten la llengua, no s'adrecen a idiotes i no es dediquen a explicar que s'han enamorat del noi que seu a la segona fila de la seva classe de primer de carrera.

Orteu i Perelló i Salvadó són un tema diferent. Per a mi, l'Humor (noteu la majúscula, si us plau).

Aquests són, pels motius que siguin, els meus imprescindibles. Però també m'entretinc per mil llocs més. De vegades perquè em ve de gust i de vegades per solidaritat regional, també visito alguns integrants del lobby manresà: la Menxu i la Mery Cherry, el Garf4 o el senyor Adagio (aquest té el cel guanyat, i un parell de birres pagades si mai el conec, ja que gràcies a ell he pogut veure el Barça de gorra per internet).

7 d’abril de 2006

Roger Mas

Ahir dijous, a les 11 de la nit, Roger Mas va presentar al Via Fora de Manresa el seu últim cedé, Mística Domèstica. Va ser brutal! Com pot ser que un tiu així no sigui el putu amo? Com pot ser que el 90% del país visqui tan tranquilament sense disfrutar-ne?

No erem més de 50 persones, en un local pensat per dinar i sopar, no pas per escoltar cantautors, amb uns cambrers que van decidir que era el Dia Mundial d'Ampolles i Gots que Cauen i una fila de persones recolzades a la barra que, com que tenien ganes de parlar i a casa no els deuen deixar, s'esforçaven perquè la seva conversa fos la més escoltada. Sort que els datspelcul no tenien micro...

El concert, musicalment, boníssim. I és que aquest personatge no és ben bé un perdedor, més aviat un outsider i prou. Va a la seva puta bola. A l'escenari només hi havia el Roger Mas i un altre guitarra (és el que en diuen la Mística Domèstica Despullada). Cada cop que treu un cedé, el tio recull premis a-punta-pala, però la veritat és que segueix sent un desconegut per allò que en diuen "el gran públic".

A més a més, el tio és un catxondo. Segurament abusa de substàncies de dubtosa procedència i coneix els secrets de l'amanita muscharia, però els resultats són immensos. Entre cançó i cançó va fer els parlaments i demandes de rigor, però no com el típic cantautor plasta. No ens va castigar amb exigències a favor del poble sahrauí ni palestí (si de cas, les seves aniran pel poble català, que també va xungo de collons) i, en canvi, sí que va continuar amb la seva lluita a favor d'aquell il·lustre català que és en Francesc Pujols (i que, per cert, està prenent cert protagonisme a la blocosfera gràcies a gent com el titular indiscutible Àirum i altres com aquests).

Molts dels concerts que fa són gratuïts o amb preus simbòlics. Només aviso.

Apa, queda dit.



1 d’abril de 2006

Vull curar-me i ser un bon espanyol...

Aaarrrggghhhhh... No soporto haver de parlar d'aquestes tonteries, però de vegades, si no vomites, et queda una cosa a dins, així tipu Alien, que no et deixa estar tranquil.

Fa un parell de dies, perdent el temps de bloc en bloc, me'n trobo un amb una entrada més o menys nacionalista. I, en un comentari, algú que li diu: "Aquestes tonteries et passaran quan llegeixis una mica". I aquí volia anar a parar. Es veu que alguns catalans tenim una malaltia que es pot curar si llegim. I si viatgem, que també ho acostumen a afegir.

Segur? Però segur, eh? I això què vol dir, que els espanyols llegeixen més? Que potser tota la colla de xeroquis que aguantem (la colla del choped, magnífica expressió de Sir William Temple i Karbeis) llegeixen més que jo? Vinga va, no fotis. I pitjor encara quan el que m'ho diu és català i m'ho diu en català: un d'aquests perdonavides que em miren per sobre l'espatlla perquè ja han superat l'etapa nacionalista ("ja m'ho diràs d'aquí a uns anys" em diuen; doncs ja t'ho dic ara: "ets un capullu"). Aquests llegeixen, sí que llegeixen. Però només El País, és a dir que pots comptar...

I la hòstia total ja és això de curar-se el nacionalisme viatjant. És cullunut, perquè jo he anat per mig món, i a tot arreu m'he trobat gent de Sabadell intentant dir quatre paraules en la llengua del país on erem. Però també m'he trobat algú de Sabadell que es queixava que no l'entenguessin en espanyol. Potser té raó: com pot ser que a Burkina Fasso els cambrers no parlin espanyol? Sí, té raó, segur.

Be, ja he matat l'Alien, ja en tinc prou.

Això sí, si teniu un momentet visiteu en Karbeis. Em fa l'efecte que ideològica i sociològicament és el més oposat que em puc trobar a mi mateix, ell serà un titular indiscutible, un guanyador, segur. Però els seus posts sobre el tema són genials, rodons, perfectes, un motiu per fer-lo entrar al Hall of Fame dels blocs. Jo, a risc de ser titllat de tot el que l'han titllat a ell, hi estic totalment d'acord. Serà que llegeixo i viatjo poc...


Jo, de gran, vull ser Arcadi Espada