29 de maig de 2006

I know it's over

Dels Smiths. És en directe. Un directe d'aquests pirates que t'havies de comprar aprofitant que algú anava a Londres. A la segona estrofa, el Morrisey, que aquí encara tenia caràcter com per fer alguna cosa més que concerts als casinos de Las Vegas, insulta algú del públic. La cançó és brutal.

Avui, sense dedicatòria.



Powered by Castpost


I Know It's Over - The Smiths

Oh Mother, I can feel the soil falling over my head
And as I climb into an empty bed
Oh well. Enough said.
I know it's over - still I cling
I don't know where else I can go

Oh ... Oh Mother, I can feel the soil falling over my head
See, the sea wants to take me
The knife wants to slit me
Do you think you can help me?
Sad veiled bride, please be happy
Handsome groom, give her room
Loud, loutish lover, treat her kindly
(Though she needs you
More than she loves you)
And I know it's over - still I cling
I don't know where else I can go
Over and over and over and over
Over and over, la ...

I know it's over
And it never really began
But in my heart it was so real
And you even spoke to me, and said :
"If you're so funny
Then why are you on your own tonight?
And if you're so clever
Then why are you on your own tonight?
If you're so very entertaining
Then why are you on your own tonight?
If you're so very good-looking
Why do you sleep alone tonight?
I know ... 'Cause tonight is just like any other night
That's why you're on your own tonight
With your triumphs and your charms
While they're in each other's arms..."

It's so easy to laugh
It's so easy to hate
It takes strength to be gentle and kind
Over, over, over, over
It's so easy to laugh
It's so easy to hate
It takes guts to be gentle and kind
Over, over

Love is Natural and Real
But not for you, my love
Not tonight, my love
Love is Natural and Real
But not for such as you and I, my love

Oh Mother, I can feel the soil falling over my head

27 de maig de 2006

Meme de maig...

Com que me l'ha passat el Zinc (el 50 % del qual és Cate Blanchet, i amb això ja t'ho dic tot...), aquí va el meme. Intentarem ser seriosos...

Senyor/a Meme: Per què vas crear la teva bitàcora?


Perdedor: Per ser just amb els altres blocaires. Jo consumia blocs: llegia, comentava, criticava. Quan has llegit uns quants posts d’algú, tens la sensació de conèixe’l una mica. Tot plegat semblava una mica com la casa del Gran Hermano de Guadalix de la Sierra, amb mi fent de càmara. Vaig voler passar a l’altre costat perquè em va semblar que interactuar ho faria més interessant.

A nivell personal tenia la sospita que escriure moltes de les coses que em passaven pel cap m’aniria bé. Per minimitzar-les (un bucle escrit sempre és menys bucle que un de pensat i pensat i pensat i pensat i pensat...) i per veure-les més clares. I també perquè estava segur que jo no podia ser tan raro com em sentia, que segur que hi hauria més gent amb bucles, més friquis, més de tot.

SM: Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?
P: Totes les de la columna de la dreta, i sempre més d’una vegada, encara que no hagin postejat. Alguna altra també cau, des del catapings o del bitàcoles, però si no me’n faig assidu, doncs deixo d’anar-hi. Si me’n faig, l’acabo lincant (i això em fa recordar, com a la resta de blocaires, pel que he vist, que tinc un grapat d’adreces per lincar...)

SM: Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?
P: Sí, sí que ho sé. Vaig fer servir el bloglines, però me’n vaig cansar. Li trobava més gràcia a anar mirant els meus titulars indiscutibles de tant en tant, per veure si havien postejat, que no pas a esperar que l’RSS m’avisés. D’aquesta manera perdia el temps quan jo volia, no quan m’ho deien. Al meu cap (el de la feina vull dir, l’altre, el que aguanta els cabells, no té criteri, del latín criterium) segur que li agradaria més que fes servir l’RSS, però com que tampoc li penso preguntar...

SM: Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?
P: He deduït que això és censurar. Doncs no, però no pas per raons ètiques, només perquè tampoc n’he tingut motius. El bloc és meu i bla-bla-bla, si vull treure alguna cosa ho treuré. Però ho hauria de considerar molt bèstia, i perquè ho consideri molt bèstia jo... Una vegada vaig ser desagradable jo, en una resposta a un comentari. Vaig estar temptat d’autocensurar-me’l, però per sort me’n vaig estar, crec que m’ha portat sort no fer-ho...

SM: Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?
P: Començaré per els perjudicis, que serà més fàcil. Cap. Ni un. Zero. I ara beneficis: en un primer moment m’obligava a escriure, ara tinc la necessitat física d’escriure. El dia que no escric ho trobo molt a faltar. Només per això, ja hauria valgut la pena. A més, el que al principi podia suposar-me un esforç, ara surt de dins (com molts ja heu dit, ara veig el món com un conjunt de posts, tot és un post, té un post, etc). Un altre benefici és posar les coses al seu lloc: escriure bucles, llegir-los, compartir-los, veure que els teus bucles són més habituals del que et penses... Tot això se m’ha convertit en imprescindible. Un altre: la colla. La gent que he “conegut”. Jo no sé si és que tota la gent amb la que em podria entendre s’ha decidit a fer blocs, però sí que sé que molta gent que fa blocs seria gent amb la que m’entendria (això és una mena de bucle, ho acabo de veure). Un altre: el meu Hall of Fame. Tinc el vici de recopilar frases i paraules que m’agraden. En poc temps he omplert moltes llibretes amb perles extretes dels posts de titulars indiscutibles (ara que ho penso, això té un post!). I deixo els beneficis aquí, perquè si em poso tendre acabaré fent un drama...

Alguna pregunta més? Alguna pregunta más? Demà entrenament a les onze...

Naturalment, el meme el pot arreplegar tothom que vulgui, només faltaria! He vist que molts tenen el detall de no assenyalar ningú amb el dit, però jo sóc més cabrón, ho sento. A mi m’agradaria que el féssin alguns titulars que crec que no l’han fet (si ja l’han fet i no ho he detectat, que em perdonin): el senyor Substitut (a qui així “obligo” moralment a postejar, que el tio de vegades s’ho pren amb molta calma...); al company d’estudis Àirum (la vida és un putu-bucle, això està clar...); a la senyoreta Reusenca (Barça – Reus, final de la Lliga d’Hoquei, i no dic res més...); a les senyoretes Labs (vagin vestides per matar o vagin de lab, que encara maten més...); i a la MeryCherry, que segur que li toca la pera fer-lo, i que una mica no negaré que per això li passo ;) . També m’agradaria que el fes la senyoreta Sugus, que acaba d’arribar i ja m’ha fet riure unes quantes vegades. A tots ells, que no pateixin, que segur que la vida els dóna la oportunitat de venjar-se...

26 de maig de 2006

Fly me to the moon

L'altre dia la senyoreta AnnaTarambana se'm va avançar. Va fer un post amb la lletra d'aquest tema. Com que no hi va posar el castpost, doncs aprofito i ho faig jo. De fet, serà una miqueta com un post a mitges, perquè si la voleu cantar, haureu d'anar-vos-en al bloc de la senyoreta amb àngel.

Feia dies que tenia preparada aquesta cançó, perquè sí, perquè és alegre, perquè fa venir bon rollo, perquè em poso a cantar (a ballar no, què hi farem...) i perquè el bloc és meu i hi faig el que vull i bla-bla-bla...

Venga, bon cap de setmana per a tothom!



Powered by Castpost


25 de maig de 2006

Anti-Möbius

No es pot viure instal·lat en el bucle, o ens passarem la vida dient: "Oh, quina pedra més bonica!". El bucle hi és (no ens enganyem), però s'ha d'intentar sortir-ne. Com a mínim intentar-ho. Segurament l'èxit no es troba tant en aconseguir-ho com en intentar-ho. Vull dir que aconseguir-ho no depen només d'un mateix, en canvi intentar-ho sí que està a les teves mans. Se'n té l'obligació. Està bé que quan te n'oblides i et rebosses en la caqueta, vingui algú i et quadri. Això està bé i anima. I més quan no t'ho esperes.

Avui, directament i sense tallar-me un pel, afusello un text del Juan José Millás, que tampoc és que sigui un referent (no és un Puma, per entendre'ns). És un text d'aquells amb mil significats, mil metàfores, que, penso jo, enllaça dos temes que m'agraden i m'afecten: escriure, en el sentit també d'intentar verbalitzar què collons ens passa, i assumir les pròpies limitacions i, amb elles, posar-te davant dels teus bucles i, com a mínim, intentar-ho. L'intent ja és un triomf. I no pas petit.

A més, en plan Fernandisco, avui em rota de dedicar el post, què collons! Va per la M-C (és ben parida, ho sé), i per la persona que em va passar el text (gràcies, per tot, que no és poc). Espero que cap de les dues s'ho prengui malament...

Avui serà un gran dia, m'hi jugo una truita de pèsols...

Ánimo

Tomo notas, indistintamente, con un bolígrafo o con un lápiz colocados junto al ordenador, sobre un cuaderno escolar, de rayas. Al lápiz hay que sacarle punta de vez en cuando, lo que constituye una actividad artesanal que sirve también para la reflexión. Pero la diferencia más notable entre él y el bolígrafo es su modo de perecer. El bolígrafo no cambia de apariencia ni siquiera cuando se encuentra en las últimas. Y deja un cadáver tan curioso que nadie diria que está muerto si no fuera porque no pinta nada ya, aunque resucite de improvisto y trace un par de líneas, incluso un párrafo, antes de volver a expirar. La gente se resiste a desprenderse de los bolígrafos vacíos porque continúan como nuevos. Sólo se consumen por dentro, en fin, y siempre se acaban a traición, como el butano. El lápiz, en cambio, agoniza por dentro y por fuera a la vez, y deja un cadáver mínimo, un detrito del que uno se deshace sin ningún sentimiento de culpa. Punto y aparte.

La naturaleza presenta casos semejantes al del bolígrafo. Ahí está el caracol, que envejece sin una sola arruga exterior, sin un fruncido. Y no hay que sacarle punta cada poco: él mismo, mientras vive, asoma los cuernos al sol, caracol quiscol, y una vez muerto, si te encuentras la concha en un tiesto o en el agujero de un árbol, la guardas en el bolsillo y al llegar a casa la colocas junto a los bolígrafos difuntos. Tenemos una pasión curiosa por la cáscara, de ahí la afición a las cajas, sobre todo a las cajas fuertes. Hay personas que coleccionan pastilleros vacíos, que viene a ser lo mismo que guardar bolígrafos sin tinta, con los que sólo se pueden escribir poemas inexistentes, que muchas veces son los mejores.

Pese a todo, tal vez sea más digna la actitud existencial del lápiz que la del bolígrafo, la de la babosa que la del caracol, aunque no dejen cáscara para los arqueólogos. Conviene sacarse punta cada mañana, pese al espanto de ver cómo se agota uno. Lo complicado de sacarse punta es saber cuánto te tienes que afilar para escribir lo suficientemente claro sin romperte antes de que hayas acabado la novela o la vida. Pero eso constituye un ejercicio de conciencia, y quizá de consciencia, bastante saludable. Ánimo.

24 de maig de 2006

El peix de Möbius

Möbius

August Ferdinand Möbius (1790-1868) era un matemàtic i astrònom alemany. És molt conegut per haver descobert la banda de Möbius (amb aquest nom, banda i matemàtic estaven predestinats...). La banda és un objecte d'una sola cara i no orientable. En pots fer una a casa, en plan Bricomanía, agafant una cinta tancada, la talles, gires un extrem i els enganxes. El resultat és una cinta amb una sola cara i un únic perfil. Això es pot comprovar resseguint el perfil amb el dit (al final, arribes al costat oposat sense haver atravessat la superfície). Que no és orientable (una sola cara) es comprova pintant-la: pintes un costat d'un color, i l'altre d'un altre; al final els colors xoquen. Sembla una tonteria, però no ho és. Hi ha gent que ho utilitza.

(Tot això està afusellat, directament, de la Viquipèdia. En Dan ho hagués explicat molt millor, crec jo.)

Si ens posem damunt d'una cinta de Möbius i comencem a caminar, quan se suposa que hem fet una volta sencera no estem al mateix punt d'on hem sortit, si no just al punt oposat, al lloc que és l'antítesi de la sortida però que, en certa manera, n'és el punt més proper (el seu revés, per entendre'ns, però no és un "revés", perquè la cinta només té una cara!). Hem caminat molt per arribar a un lloc totalment diferent però idèntic o simètric al mateix temps. Com que és una cinta o banda (és a dir, no té extrems, aquests són imaginaris, en realitat és com un cercle "imperfecte") si continuem caminant i fem una segona volta, doncs arribarem al punt d'on hem sortit al principi de tot. Resumint: amb una volta sencera, som al punt oposat; amb dues voltes, som al mateix lloc que al principi. També podem dir que amb una volta som a mig camí, i que necessitem dues voltes per fer una volta.

Vale. Punt. No vull mentides pietoses, sé que no s'entén una merda...

El peix

Tothom ha sentit a dir alguna vegada que els peixos tenen només tres segons de memòria. Això vol dir que en tres segons ja han après tot el que seran capaços d'aprendre durant tota la seva vida. Això vol dir que són tontos (o no, perquè sobreviure amb tres segons de coneixement té el seu mèrit). Per fer-nos-en una idea, hi ha una manera d'explicar-ho que m'encanta. Necessitem un peix, una peixera del tamany just perquè el peix necessiti tres segons per fer-hi una volta i una pedra. Posem la pedra i el peix dins la peixera (plena d'aigua, és clar). Si "programem" el peix per anar fent voltes, la situació serà aquesta:

- Oh, quina pedra més bonica!
(tres segons per fer una volta a la peixera: 1, 2, 3)
- Oh, quina pedra més bonica!
(tres segons per fer una volta a la peixera: 1, 2 , 3)
- Oh, quina pedra més bonica!

I així fins que el peix es mori.

Per tant...

Un peix ho té molt fàcil per ser feliç: oblida les coses dolentes ràpidament i manté la capacitat de sorpresa sempre intacta. Per ell, tot és sempre nou. Es passa la vida descobrint la vida. Per un peix, la cinta de Möbius i una pedra són una promesa d'aventures que no s'acabaran mai. Però és un peix. És tonto. Si no ho fos, hauria desenvolupat el cervell, hauria evolucionat en un ésser amb extremitats i, potser, hauria arribat a gos, i la felicitat li dependria només de l'amo que li hagués tocat. Si hagués desenvolupat més encara el cervell, seria persona. Llavors, tindria problemes.

Perquè les persones es poden posar a caminar per la cinta i adonar-se que, després d'un temps i de molts esforços, han arribat a un lloc totalment diferent del que eren. I que de vegades, quan caminen encara una mica més, arriben al mateix lloc d'on van sortir. Això li passa a tothom. Però quan et passa moltes vegades, quan molts cops camines i camines per arribar al mateix lloc, si no en treus conclusions és que, o bé ets un peix, o bé en tens el cervell, i per tant ets idiota.

De la cinta de Möbius només se'n surt tallant-la. Això no tens perquè saber-ho quan et poses a caminar. Però quan has fet 57 voltes, ho hauries d'haver deduït. Per això, el post, en lloc de dir-se El peix de Möbius també es podria haver dit El putu-bucle de l'idiota.

Y esto es lo que hay (vip guay).



Tècnicament n'hi diuen Cinta de Möbius, però és un putu-bucle...

22 de maig de 2006

Kill your idols

Diuen que per fer-se gran és imprescindible matar els ídols. Ve a ser com una manera de superar-los, afirmar el teu jo i prescindir d'uns models que t'han fet servei mentre la personeta que portes a dins s'estava fent ("estar-se fent" em fa pensar en pollastre al forn. "I el pollastre, mama? Al forn, s'està fent... " M'agrada el pollastre al forn. I el pastís de formatge.). Jo, que en un atac d'optimisme podria arribar a dir que estic mig cuit (per no dir poc cuit, per no dir que em falten dos bullides, per no dir putu bucle) tot just estic en la fase de "canvi d'ídols".

No puc parlar dels ídols caiguts. Em poso vermell, miro cap a terra i faig cara de "jo no he sigut, ho juro". Em fa vergonya reconèixer que segons qui i segons què va tenir un paper més o menys destacat en el meu procés de cocció. M'avergonyeix haver repetit com un lloro parides d'alguns ex-referents. Haver mirat amb aires i haver deixat anar la tonteria de rigor, perdonant la vida al meu pobre interlocutor, pontificant com un gilipolles. L'altre dia, en un bloc de filosofia (perquè hi ha blocs de filosofia, ho sabieu? És increïble, hi ha blocs de tot, hi ha gent per tot...) algú parlava de Nietzsche (sí, un ex-ídol...) i deia que estavem a prop de l'era del Superhome. Un altre, molt més evolucionat i visionari, li responia que el que estava a prop era l'era del Supergilipolles. Hi estic d'acord. M'agrada, sona bé: l'era del Supergilipolles! Era qüestió de paciència, ja sabia jo que arribaria el meu moment...

Bé doncs, així com he canviat l'Elvis pel Puma, l'Orson Welles pel Pajares i l'Esteso i l' Informe Semanal pel Doraemon (enllaç en japo, aviso), Nietzsche ha hagut de deixar pas al Calvin, ecce (petit) homo!

El vaig descobrir per casualitat. Fa un futimé d'anys, un amic meu (l'Albert, el del G-Shock) se'n va anar als EUA, volia fer-ne una part en cotxe, parant a restaurants de carretera i buscant llocs on hi hagués negres tocant jazz. Ho va fer. Com a bona persona que és, va tornar amb regals. Com a bon amic que és, el meu era original i no tenia cap bandera americana. El meu era una samarreta (m'agraden les samarretes, aviat els hi faré un post) amb el Calvin i un text: "Cada dia de la meva vida em veig obligat a incloure un altre nom a la llista de la gent que em cabreja". Era en anglès, naturalment. Em va tocar molt endins. Quin geni havia pogut crear un personatge així? Com que no coneixia el senyor Google, vaig anar a Norma Còmics, on em van presentar el gran Bill Watterson. La resta va anar venint sola, com un procés natural. Ara en Calvin és el meu pensador de capçalera.

En Calvin és un nen, un nen tremendo. Aparentment, la seva principal característica és que el seu millor amic és un tigre de felpa, en Hobbes. El tigre sempre hi posa el contrapunt perfecte. Quan a la vinyeta hi ha algú adult, el tigre és de felpa, quan està sol amb en Calvin, és real. Jo crec que és real.

En Calvin té problemes amb les dones. La Susie és una companya d'escola. Ella, més avançada i terrible, es mira amb condescendència en Calvin quan aquest li llença boles de neu, quan n'hi ha, o globus plens d'aigua, quan no. El perdona perquè és conscient que el seu moment arribarà, només ha d'esperar 15 o 20 anys, i llavors tindrà tota la vida per venjar-se, per fer-lo ballar al ritme que vulgui, per demostrar la seva inqüestionable superioritat genètica.

Amb la seva mare, el Calvin tampoc s'hi acaba d'entendre. Ella intenta fer-ne alguna cosa de profit, intenta domesticar-li els cabells, intenta posar-li camises, intenta que s'endreci l'habitació. En fi, intenta preparar-lo per a la Susie. En el fons sap que és impossible, que és una batalla perduda, però no deixa d'intentar-ho (ai, les mares...).

La Rosalyn és la seva cangur. Ser cangur del Calvin ha de ser molt difícil. L'experiència li servirà per no voler tenir fills mai de la vida, no fos cas que sortís un Calvin...

La última dona d'en Calvin és la seva mestra, la Señorita Carcoma. Sempre l'enganxa als núvols (imaginant-se explorador de jungles o pilot de nau espacial tipu Skywalker), el fa sortir a la pissarra per ridiculitzar-lo, però en Calvin és immune. Ell és el rei del seu món. La Carcoma té molt clar que en Calvin és irrecuperable per a la societat. Ara és un nen, i el millor que li pot passar és convertir-se en un home. I això, per a la Carcoma, és un trist consol.

En Calvin és un nen tremendu, i no vol deixar de ser-ho. Fa molts anys que ho és, ell viu amb el temps aturat. Potser algun dia s'haurà de fer gran, en Hobbes desapareixerà (tot i que en Calvin interioritzarà el cinisme del seu tigre per sempre més) i la Susie guanyarà la partida. Llavors en Calvin es convertirà en un perdedor, però només a mitges, perquè quan ningú el miri, agafarà l'Ipod i escoltarà els Housemartins i el Pavo Real del Puma. I, a la seva manera, serà feliç.

Afegitó: l'autor, en Bill Watterson, sempre ha d'aguantar que li diguin que és un immadur, que s'ha negat a créixer, que és un cínic de merda. Doncs l'immadur cínic mai ha donat permís per fer cap tipus de merchandising d'en Calvin. Si veieu alguna cosa, és pirata. Ha deixat de guanyar, no sé, vint mil milions de milions de milions de dòlars, potser? Doncs vale, serà immadur i cínic...



La vida serà disfrutar i riure, o no serà.

19 de maig de 2006

Walk away

Fa dies que escolto aquesta cançó. Tal i com em va passar amb el Pavo Real (no despistis, amic Karbeis), sé perfectament qui en té la culpa: la MeryCherry, titular indiscutible de primer nivell i membre del lobby bagenc (i que també creu a la seva manera en el poder de les samarretes: si les coses van bé, és per la samarreta, si van malament, és culpa seva).

De vegades et passa que t'agrada molt un àlbum, i unes cançons en especial. Si l'àlbum val la pena, això és bo, perquè sempre acabes descobrint alguna cançó que t'havia passat mig per alt. A mi, amb aquesta, m'ha passat això.

Se suposa que en Ben Harper és la banda sonora del bon rotllo. Imagineu-vos quines poden ser les cançons del mal rotllo...



Powered by Castpost

18 de maig de 2006

Ser-ne conscient

Vale que la vida és un putu-bucle. Però de vegades et fa passar trens per davant, i has d'intentar tenir els ulls ben oberts, veure'ls i, si vols, pujar-hi. És alguna cosa així com ser conscient que estàs davant d'un "moment". I no n'hi ha prou d'encomanar-se a un Casio G-Shock.

Jo crec que aquesta és una de les imatges del partit. Suposo que si estàs a mil per hora davant de tanta gent, el més normal és explotar i començar a fer el burro (jo, a casa del meu amic, és el que vaig fer). Però el Belletti va ser conscient del que acabava de fer. Em va semblar que sentia el pes d'alguna cosa sobre les espatlles, perquè va intentar aixecar els braços, però els va deixar a mig camí, just a l'alçada de tapar-se els ulls. Per aïllar-se i disfrutar del moment? Perquè no se'l veiés plorar? La vaig trobar una cel·lebració molt digna. Em va agradar molt. Ser-ne conscient és molt important per assaborir bé un "moment".



Per culpa teva, avui em sento un guanyador.

16 de maig de 2006

Una història de futbol

L'amic

Es diu Albert. Sóm amics des dels 5 o 6 anys. Ja en fa, doncs, 26 o 27. Vam anar junts al cole, a instituts veïns, a la UAB tots dos (ell va estudiar alguna cosa de profit, jo Història). Compartim ciutat natal (Malapell) i poble de cap de setmana. És el meu millor amic, no per tradició, pels anys ni per costum. Ho és perquè compartim alguns valors, algunes inquietuts, una certa visió del món. Quan erem adolescents sempre anavem quatre amics, d'alçades correlatives, jo el més alt i ell el més baix. Ens deien els Dalton. Un va començar a fallar, i ens van dir el Trio de la Benzina, un nom curiós que mai he sabut què volia dir. Un altre es va casaar, també massa aviat. Ara som dos. No ens ho diuen, però semblem er dúo zacapuntaj. És l'Amic, i l'amistat és una cosa gran.

1992


El 20 de maig de 1992, a les quatre de la tarda, l'Albert em passava a buscar per casa, amb el seu Corsa de segona ma i un rellotge Casio G-Shock al canell. El rellotge de les gran ocasions. Un rellotge de plàstic que si te'l tiraven al cap et feien un home nou. Jo en duia un d'igual. També portava posada la samarreta de la bona sort, que ja m'havia fet aprovar el carnet de conduïr, la sele i unes quantes assignatures a la uni (era una samarreta del Bart Simpson, merchandising oficial, que deia "Hey, Radical Dude"). Tots dos vam anar cap a Malarrassa, el poblet veí, perquè havíem quedat amb tota la colla al bar Moscatell. A l'amo, un conegut del poble, li deiem el bienpeinao, perquè tenia el cap com una bola de billar excepte per uns quants cabells que el tio aprofitava, tipu Anasagasti, per intentar tapar-se bona part de la calva. Hi vam arribar, suposo, a quarts de cinc (Sabadell i Terrassa estan enganxades, d'esquena, però enganxades). Ens vam trobar amb tota la colla. Vam tenir temps de menjar frankfurts i cortezas caseras, de beure unes quantes wolls i de llegir-nos El Mundo Deportivo 37 vegades. Vam mirar el partit. Vam saltar amb el gol. Vam anar a la rambla terrassenca a sacsejar cotxes, insultar la policia i tirar ous a la seu del PP. I vam tornar a la capital, a dormir. Contents com dos homenets grans.

1994

El tracte era repetir la litúrgia de dos anys abans. Tot, de principi a final. Però l'Albert va decidir que ell es quedava a casa, sol. Que el futbol li agradava massa per veure'l amb gent a qui no li agradava (en això, tenia raó). Jo vaig tornar al Moscatell, amb el meu Casio G-Shock i la meva samarreta del Bart (ara ja una mica justeta, la veritat). Amb el meu Fiesta vaig arribar amb el temps just, i una hora després ja estava plorant damunt l'espatlla d'algú que no entenia res però que deixava que li plorés a l'espatlla. Des d'aquell dia m'he mirat la Champions de reüll, com si no anés amb mi, com sabent que no la guanyaríem pas.

2006

Avui l'Albert m'ha trucat. "Què penses fer, demà, amb el Barça?". Jo li he dit que no ho sabia, perquè no ho sabia. Tot s'enganxa, i fa molt temps que miro els partits importants a casa, sol. El futbol m'agrada massa per veure'l amb gent a qui no li agrada. Però el seu argument era incontestable: "Wembley ho vam veure junts, i va anar de puta mare. Atenes no, i va anar de puta pena. Perquè no vens a casa?". Això vol dir casa seva, a Malapell, la meva ciutat natal on no visc. Fa 14 anys de Wembley. Ja no hi ha ni Corsa ni Fiesta. Ja no ha de passar a buscar-me per casa els pares. No podem anar al Moscatell, perquè el bienpeinao va tirar la dona escales avall i després es va fotre un tret a la boca amb l'escopeta de caça. Ell, òbviament, es va morir. Ella no (això és 100% verídic, ho juro!). Jo encara tinc el Casio G-Shock, però no el duré, perquè el tinc al poble. I també tinc la samarreta de la bona sort, i ara em tornaria a anar bé de mida, però ja no és cap samarreta de la bona sort, com a molt és uns quants draps de cuina de la bona sort (la meva mare, quan vol, és una dona sense sentiments). Amb l'Albert, en 14 anys, hem vist molts partits de futbol: a Can Barça, a casa, al bar (els mundials sempre sencers, ell animant a Espanya, encara que amb la boca petita, jo animant a la Corea de torn, amb la boca ben gran).

Demà, quan plegui de treballar, aniré a Malapell, a casa l'Albert, i miraré el futbol. Guanyarem, ho tinc claríssim. Perquè som millors i perquè és el moment de guanyar. L'any vinent potser no, però aquest any guanyarem segur. Avui, un dia abans del partit, ja l'estic disfrutant com feia temps que no ho feia (14 anys, potser?). Demà guanyarem, però potser això no és el més important.

Companys i companyes, em sembla que ja ho he dit, però ho vull repetir: l'amistat és una cosa gran.


El rellotge de les grans ocasions és aquest.

Sóc simple. I què?

Quatre dies donen per molt. En quatre dies m'he trobat amb, com a mínim, 63 coses que m'han fet pensar: "Mira tu, això té un post". Tenia molts proto-posts. Alguns de profunds, tendres i ensucrats: a s'hora baixa, el sol del cap de Barbaria és de color pastanaga; el mar és molt blau i la sorra és molt groga (per cert, hi ha mars verds, això deu ser perquè el blau de l'aigua no és tan blau, i el groc de la sorra no és tan groc. Llavors es barregen, i en surt un mar verd. Però de vegades el blau és blau i el groc és groc. En aquestes ocasions, no hi ha verd, hi ha només blau i groc. De costat, vale. Molt a propet, vale. Però són blau i groc, no verd). També hi havia proto-posts rondinaires: perquè als Països Catalans parlar en català és tan difícil; perquè els madrilenys són tan xulos. I també hi havia proto-posts lúdico-festius: perquè 70 euros per un arròs a banda i una ampolla de vi són una gran inversió; perquè una cançó com el Pavo Real del Puma se'ns pot enganxar i no deixar-nos en quatre dies (bé, d'aquest "perquè" ja en sé la resposta. És per culpa -o hauria de dir gràcies a- de l'amic Karbeis).

Però sóc simple, i parlaré de l'avió. Bé, d'una cosa que m'hi va passar. El vol no tenia cap què. Era un vol sense horitzontalitat: una estoneta pujant i una estoneta baixant, sense línia recta. Pujar i baixar, tipu etapa reina del Tour (com la vida, ara que ho penso...). Poca estona, massa poca per treure un llibre. Per això, llegides les instruccions en cas d'emergència i les característiques tècniques de l'Airbus, agafo la revisteta que hi ha al respatller del seient del davant. Un Cinemanía, una revista de cinema molt dolenta.

Fullejant, fullejant, la vista se m'atura en un titolet que diu que "Ya no se escriben diálogos así". I llegeixo el diàleg en qüestió. Sense cap esperança que estigui davant d'un gran diàleg, el llegeixo. I ric. Ric molt. I la gent em mira. I jo no puc parar de riure, i la gent no pot parar de mirar-me.

Fins aquí, gairebé normal. Jo sóc seriós, però també sóc de riure sol (suposo que això té un nom, els psicòlegs el deuen conèixer, però jo no el vull saber). El pitjor del cas és que dilluns, només quatre dies després, torno a pujar a l'avió. Torno a agafar la revista. La mateixa. Torno a fullejar-la. Torno a aturar-me davant del mateix titolet. Sé que no ho haig de fer, però la temptació és forta, i torno a llegir el diàleg. Escaldat per les mirades del divendres, intento aguantar-me les ganes de riure (pregunta: perquè la gent et mira malament quan rius sol? És perquè creuen que ets un pertorbat o és perquè envegen que tu t'ho passis bé mentre ells fan cara d'olorar merda?). Deia que intento aguantar-me les ganes de riure. Però noto que no n'hi ha prou tancant la boca. El riure se m'hi acumula i m'infla les galtes. Semblo el Monstre Bú de Bola de Drac. Al final no puc més i exploto. Ric molt, em peto, ploro. I em sento el tio més odiat (i incomprès) de l'avió.

Us reprodueixo el diàleg. És molt simple, fins i tot ofensiu, desagradable i políticament incorrecte. Però només d'escriure'l em descollono per enèsima vegada. Sóc simple. Però aquest, precisament, és un dels trets del meu caràcter que no canviaria ni que pogués.

Matón: El lugar equivocado en el momento equivocado. No es nada personal.
Bruce Willis: Eso te crees tú, anoche me follé a tu mujer.
M: ¿Y cómo sabes que era mi mujer?
BW: Porque me dijo que su marido era un chulo hijo de puta con sombrero.
M: Muy gracioso. Eso te va a costar llevarte una bala.
BW: Después de follármela, me llevaría dos.
M: ¿Dónde la prefieres, en la cara o en el pecho?
BW: Lo mismo me dijo tu mujer.
M: ¿Quieres dejar ya lo de mi mujer?
BW: Pregúntame cómo es de gorda.
M: ¡A la mierda!... ¿Cómo es de gorda?
BW: Tanto que tuve que rebozarla para encontrarle el punto más húmedo. Tanto que para metérsela necesitas una grúa. Yo no digo que sea gorda, pero su foto de carné es una foto aérea.

El último Boy Scout, Tony Scott, 1991


No feu judicis precipitats. És una obra mestra.

11 de maig de 2006

Colors


M'agrada aquest color.

(És el de la "B" de Blogger,
i el de "Publish Post",
i el de les pastanagues.)

10 de maig de 2006

Els regals de la vida

De vegades la vida et fa regals. Em deia ahir el mestre Vilapou (obligatori llegir els seus darrers posts, sublims! Per cert, Ateneu Blocaire Vilapou ja!) que la crisi que estic vomitant al meu bloc potser no se soluciona ni amb unes vacances. Segurament és veritat, però com a mínim és minimitzable. I més si la vida t'hi ajuda. I ahir em va ajudar.

Anava jo per l'FNAC buscant musiquetes. Com que estic en crisi, voltava per la secció Jazz, Blues i World Music (aquesta última ve a ser la música dels negres no anglosaxons, la dels països del tercer món i la d'aquelles contrades que ningú és capaç de situar en un mapa). Buscava música per autoflagelar-me, envoltat de nois amb les patilles molt ben arregladetes i jerseiets de punt negres i grisos. Però de cop i volta vaig tenir una epifania: "Perdedor, tio, perquè no vas a mirar les ofertes, allà amb la plebs, amb el lumpen cultural, amb els que escolten música de la que posen a la ràdio?". I el Perdedor que se n'hi va. I el Perdedor remena. I el Perdedor troba. Troba el cedé que li alegrarà el dia (potser fins i tot la setmana, què collons!). Troba la manera de sentir-se 15 anys més jove. Troba els seus amics de l'institut, amb les campanes, el fumar molt i el beure més (de vegades), amb els vespinos, les variants, les tzr i les nsr. Troba la banda sonora de moooltes gamberrades, quan encara la Guardia Civil era l'encarregada d'aturar-te i demanar els papers de la moto. Troba un viatge de fi de curs (Itàlia és el paradís terrenal...).

El cedé és 30 años de éxitos, de Los Toreros Muertos.

Pels més jovenets, dir-vos que és el grup del Pablo Carbonell. Aquell gran primus inter pares. Abans del Caiga Quien Caiga, ja s'havia convertit en un profeta generacional (com a mínim, pels del 73) amb La Bola de Cristal. Un altre dia parlarem de La Bola de Cristal, només dir que era un programa infantil que no s'adreçava a idiotes i que la música la feien el Carbonell, l'Alaska i els germans Auserón (de Radio Futura), entre d'altres. El Carbonell també és mític pels duets humorístics que feia amb el Pedro Reyes, un altre referent (i així anem, amb aquests referents).

Buenu, que m'estic perdent. Aquest va ser el primer cedé de LTM, el títol era broma, òbviament, com tot el que feien. O no. Inclou cançons hiper-mega-llegendàries: Los Toreros Muertos, DNI ("creo que he perdido mi carné de identidad..."), Boom, Boom, 1789 (la meva prefe, encara recordava tota la lletra!), Yo no me llamo Javier, Soy un animal... I, per descomptat, aquell himne etílic que era Mi agüita amarilla (incís: compareu aquesta obra mestra amb la nyonyada del Ramoncín aquella de Litros de alcohol. No hi ha color).

Doncs tot això, la música i el remember-when, per només 5,95 eurus. Menys de 1.000 peles!!! Ho veieu com de vegades la vida et fa regals?

Això sí, com que estem permanentment instal·lats en el putu-bucle, el Perdedor, amb aquest cedé, també va trobar amics que ja no són amics (molts), amics que ja no són vius (massa), amigues que van ser més que amigues (massa poques), sopars de 25 persones en pizzeries com els que només es poden fer quan tens 16 anys... I posar davant per davant allò que havia de ser fa 17 anys i allò que és, no acostuma a sortir a compte.

Però de tota manera són moltes coses, i moltes de bones. I només per 5,95 €.

De vegades, la vida et fa regals.



30 años de éxitos, que caxondus, els cabrons...

7 de maig de 2006

33

Els 18 em semblaven genials. No ets encara un homenet, però tu creus que sí. Elles, més avançades i terribles, se’n foten descaradament. Amb 18, un copet involuntari amb el colze és motiu de baralla. I als 18, les baralles són baralles sense por. Seran per explicar tota la vida, com les que t’explicaven els grans. Carnet de conduïr em semblava el sinònim més rotund de “felicitat total”. Res fa por.


Els 25 em van agradar. Ets un homenet, però fas veure que no. Elles, més avançades i terribles, se’n foten en sopars reduïts o quan estan amb les amigues. Saps que s’acaba la bona vida (si és que no s’ha acabat), i no t’acaba d’agradar. Per això, de tant en tant, aixeques roda, et fas el xulo i dissimules fent veure que res et fa por.


Els 30 fan pensar. Ja no ets un homenet, just ara que tu t'hi sents. Elles, més avançades i terribles, apreten. Ho fan somrient, però aprofiten cada oportunitat que tenen per anar apretant. I apreten. Ja ets 3 anys més vell que el Kurt Cobain i el Morrison quan la van palmar... Als 30 la paraula era “interessant”. Tot semblava interessant. Era una manera de dir, penso jo, però no sé ben bé el què.


I ara... 33. Sí senyor, 33. Trenta-tres. Amb un parell (de tresos, és clar). Què toca ser, ara? Home? Homenet? Cagamandúrries? Jo voto per l’última. Elles, més avançades i terribles, comencen a perdre la paciència. Hi ha un amic que és l’amic fill-de-puta, ho dic amb carinyu (o no). És el primer que es casa, el primer que s’hipoteca, el primer que té fills. És el culpable de l’efecte dominò dels pebrots, el que deixa anar el virus que sempre t’ha d’acabar trobant, per molt que t’amaguis i diguis: “no, no, jo no”, doncs posa-t’hi bé, perquè et trobarà segur. 

Això va començar fa temps, però als 33 el cercle s’ha anat tancant. Sense embuts: ara tot fa por. No sé, no sé, no estic segur que el tracte fos aquest.

Tothom atabala: “Nen, t’has de fer gran, que no ho veus que ja tens una edat?” Aaaarrrrrrgggggghhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!! Ja ho sé, collons, sempre se'n té una, d'edat, no dues, ni tres, ni vint-i-sis, se'n té una, i punto. Ja ho sé que l’únic jugador del Barça més gran que jo és el Larsson, i a l’estiu se’n va. Ja ho sé, tot el que em digueu, ja ho sé. No m'emprenyeu, joder!

El que no sé, mira què et dic, és si m'afecta massa, tot plegat. O si ho faig servir d'excusa i prou.

Osti, que xungu que ha quedat tot això...

(Afegitó: volia posar una imatge de Jesucrist amb el típic acudit tonto: "Ell, que tenia poders tipu Patrulla-X, no va passar dels 33" o alguna altra xorrada per l'estil. Però és que això que he trobat m'ha fet descollonar...)
(Afegitó segon: ho sé, tinc un humor molt simple, idiota i primitiu, el meu entorn no para de dir-m'ho, però és que és boníssim...)
És boníssim, em trenco...

4 de maig de 2006

Crisi d'identitat (per culpa del Barça)

Avui és un dia de felicitat. El Barça ha guanyat la Lliga. Estem contents. La blocosfera se'n fa ressò (per cert, m'he connectat i, en lloc de llegir la premsa esportiva com feia abans, he buscat blocs que en parlessin. I això em provoca preguntes: M'estic allunyant del món? Visc massa a través dels blocs? És bo tenir una comunitat imaginària? És normal que m'interessi més saber com ho viuen aquest, aquest o, especialment, aquest que no què diuen els periodistes? Perquè els tomàquets són tan cars? En fi, preguntes, preguntes...)

Però jo no em vull deixar endur per la felicitat. Jo sóc El Perdedor. A més a més, vocacional. Tinc una història, jo. Tinc una herència cultural, jo. I a la meva edat, no hi puc pas renunciar. Sóc d'un país que no ho és (ni ho serà), que celebra derrotes, que se li pixen al damunt i va dient que plou... I fins ara era d'un club que era més que un club (perquè, quin remei, com que sóc d'un país que no ho és ni ho serà i bla-bla-bla...). D'un club que, com el país, s'havia fet una història a base de derrotes, espolis, traïcions i, de tant en tant, alguna victòria.

I ara què m'espera? Un club amb el millor jugador del món, amb l'entrenador més presentable que hi pot haver, amb una quota nacional que em fa caure la baba. Un club que guanya les competicions nacionals del país veí i que guanyarà (ja t'hi pots jugar una truita de pèsols!) la Xampions. En definitiva, un club guanyador. I què faré jo? Ara ja no puc deixar de ser del Barça, i tampoc puc deixar de ser un perdedor... Quin lio! La vida és un putu-bucle, ja ho dic jo...

De moment, per no perdre el contacte amb la meva condició de perdedor vocacional, dedico el post d'avui als tres equips del meu cor que ja sé que no faran com el Barça. Sé que ells no em fallaran mai. Puc confiar-hi. Sé que ells m'aniran recordant que sóc un perdedor, i que ser-ho és divertit.


El Sabadell, també club centenari, de pet cap a tercera...
El TDK (ui, perdó, el Ricoh Manresa) passant-les putes per mantenir-se
L'Igualada d'hoquei, a perdre la final contra el Barça, com sempre...

1 de maig de 2006

Hi ha dies que no són bons per caminar

Tinc molts vicis. Un d'ells, i no pas el pitjor, caminar. Caminar molt. Caminades d'entre 50 i 100 km. Aquest diumenge tocava fer-ne 53 amb sortida i arribada a Riudoms.

Caminar tantes hores no pot ser bo, ja ho sé. M'ho diuen els metges (em vaig trencar el turmell fa 9 mesos, i això no em convé). M'ho diu la família. M'ho diuen els amics. I m'ho dic jo. Tots tenim raó, però ja he dit que era un vici, no una afició.

Quan t'hi poses sabent que no pararàs fins al cap de 12, 17 o 24 hores, ja saps que patiràs. Et fan mal les cames, llocs de les cames que mai haguéssis dit que poguéssin fer tant mal. Et fan mal els peus: les butllofes surten, es desenvolupen (de vegades fins a límits insospitats), peten, surten, es desenvolupen... i així, tipu putu-bucle, anar fent. Et fan mal els braços i l'esquena, pels bastons i la motxilla, que potser no pesen gaire quan comences, però al cap d'unes quantes hores...

En resum, tot el cos fa mal, però per estrany que sembli, disfrutes. Coneixes gent: jo, acabo passant més hores al cap de l'any amb molts companys de caminada que no pas amb amics "ortodoxes" de tota la vida. Descobreixes el país: fer-lo caminant, seguint el ritme de la gent, no el de les màquines, és la millor manera, això ho tinc clar. Et poses a prova, i estàs orgullós cada vegada que vas fins al final. Disfrutes de la natura, no en plan "postal", de veritat (incís: si els esquimals tenen tropocientas paraules per dir "blanc", perquè nosaltres en tenim tan poques per dir "verd"? Ahir es podien veure més verds dels que podies definir...), etc.

Però hi ha un problema. Tantes hores s'han d'omplir d'alguna manera. Caminar acaba sent una acció mecànica, i l'equilibri mental -sempre precari, perquè negar-ho- n'és el primer dany colateral. Comences a pensar, a donar voltes a les coses, i ja se sap que el pitjor que li pot passar a un tontet és quedar-se a soles amb ell mateix. Penses i penses (Meeeeec! Defcon uno! Ha dit "pensar"! Perill!). I quan penses massa, et lies. I quan et lies et creus que pensant t'aclariràs. I penses. I et lies. I penses més. I et lies més. I entres en un putu-bucle (per cert, el segon del post). I llavors ja pots plegar.

Hi ha dies que no són bons per caminar.

El Perdedor, i uns quants més, de Núria a Queralt