30 de juny de 2006

Jo i el pagès

Sí, sí, sí!!! És divendres i comença el cap de setmana. És un moment perfecte per engegar a la merda el putu-bucle dels collons, o com a mínim intentar-ho.

Perquè és divendres, i demà serà dissabte (tot el dia), i l'altre diumenge (tot el dia, també). Tres dies infinitament millors que, per exemple, dilluns, dimarts i dimecres. Perquè jo sé que en algun moment d'aquests tres dies, com a mínim en algun, no hi haurà putu-bucle.

I què millor per esperar aquest moment -que vindrà, ja hi podeu comptar- que els mítics, els únics, els irrepetibles i enyorats Housemartins? Va, que sé que us agraden (senyor Karbeis, senyor Zinc, no us foteu els longuis!).

(En el videoclip d'aquesta cançó, sortien tots els del grup, l'un al costat de l'altre, en una peculiar coreografia: fent veure que corrien però sense bellugar-se de lloc, movent cames i braços. Recordo, i em descollono, que em van expulsar de classe de Mates de 1r. de BUP perquè reproduïem la coreografia, a la última fila, amb els meus amics. Quina tonteria, però com ric de pensar-ho. Ai coi, mira que venir-me això al cap...)



Powered by Castpost

The Housemartins - Me and the farmer

Me and the farmer get on fine
Through stormy weather and bottles of wine
If I pull my weight hell treat me well
But if I'm late hell give me hell
And thought it's all hard work no play
Farmer is a happy crook
Jesus hates him everyday
cause jesus gave and farmer took

{wont he let you go? } probably no
{wont he let you go? } probably no
{why does he treat you so? } I just don't know
{why does he treat you so? } I just don't know
Me and the farmer like brother, like sister
Getting on like hand and blister
Me and the farmer

Hes chipped down shippe, planted trees
And helped the countryside to breathe
Ripped up fields, bullied flocks
And workded his workers right around the clock

It may seem strange but hed admit
Intentions aren't exactlly true
And through God loves his wife a bit
He hates the farmer through and through

{wont he let you go? } probably no
{wont he let you go? } probably no
{why does he treat you so? } I just don't know
{why does he treat you so? } I just don't know
Me and the farmer like brother, like sister
Getting on like hand and blister
Me and the farmer

All things bright and beautiful
All creatures great and small
All we've got is london zoo
cause farmer owns them all

28 de juny de 2006

Sentència (2)

La vida és un putu-bucle.



(no per òbvia i esperada, menys certa)

Au...

27 de juny de 2006

Opinions

Les opinions són un món. Són lliures, públiques o privades, raonades, raonables, personals, criticables, compartides, condemnables (però només pel Codi Penal, mai per capellans o polítics), minoritàries o majoritàries, envejables i discutibles. O no. Les opinions són un món, perquè poden ser tot això i poden ser mil coses més. O no.

Però no són perdonables. No vull dir que no tinguin perdó, vull dir que no són "matèria susceptible de ser perdonada". Si penses una cosa, doncs la penses, què hi farem, però no pots (no has de) demanar perdó pel que penses (el que penses pot ser delicte, i et pot suposar anar a la presó mil anys i un dia, però això no és per fer-te perdonar, és per fer-t'ho pagar).

Aquesta és la teoria. Com sempre, és un bon exercici agafar una teoria i intentar trobar-li aplicacions pràctiques. Però això fa mandra, per comoditat volem exemples. Doncs per exemple: suposem que em dius: "Ets més lleig que un budell". Doncs potser és veritat, però potser no, potser ho pots raonar, potser tot. Però no demanis perdó per pensar-ho, si de cas per dir-ho.

Per exemple número B: suposem que em dius: "Jo sóc molt millor persona que tú. Tot el que tens de bo és el que has après de mi". Potser és veritat (segur, el Perdedor sap que els altres sempre tenen raó), però potser no, potser ho pots raonar, potser tot. Però no demanis perdó per pensar-ho, si de cas per dir-ho, perquè és la típica frase que no contribueix a l'harmonia social, ni al manteniment de l'ordre públic, ni, si m'apures, a l'estabilitat de l'euro.

(També hi ha la possibilitat que les opinions no siguin sinceres, que es diguin només per fer mal. Però no, això seria malpensar molt. Segur que no.)

Ai, les opinions...

21 de juny de 2006

Sàlvens!!! (1)

Hi ha llocs on t'hi sents bé. Són llocs on, potser sense adonar-te'n, les coses es relativitzen i regularitzen (tot és regular: allò dolent, ho és una miqueta menys, i allò bo, doncs també). A mi sempre m'han fet pensar en la fortalesa del Superman, aquella que el tio es construeix a l'Àrtic a partir d'un fragment de gel del seu planeta. Allà és on va quan, esgotat de tant salvar el món, necessita fer un kit-kat.

Suposo que tothom té les seves fortaleses: llocs on arribes, de vegades corrent perquè et mors de ganes de ser-hi, respires fons i penses o dius o crides: "sàlvens!". Allà sembla que no et pugui passar res. Tot i que també s'ha de dir que no cal que sigui un lloc en concret, també pot ser una situació, una companyia, un moment. En fi, jo parlaré de llocs.

Tot això em va venir al cap després de llegir la sèrie Llocs on sentir-se Ningú, de la indiscutibilíssima MeryCherry (aneu-hi, aneu-hi: part, , , i i última. És de Hall of Fame). Em va fer pensar (Meeccs!!! Error!!!) i em va "obligar" a revisitar aquests llocs, estar-m'hi i intentar descobrir perquè m'hi sentia tan bé. La conclusió és que no en tinc ni puta idea, però que segueixo trobant-m'hi tan bé com abans.

Aquesta "recerca" comença a la falda (una d'elles, si més no) del Montcau. Anant de Malapell a la Vila del Pingüí, a cinc minuts de la carretera, hi ha el primer Sàlvens!!! Deixes el cotxe en un revolt on puguis deixar el cotxe, camines cinc minuts, hi arribes i t'hi poses bé. Seus damunt la pedra (una pedra molt semblant a la de Montserrat) i et poses de cara al Montcau. És una muntanya arrodonida, com gastada, que ha anat perdent els cantos fins a quedar tan suau que mai aclapara (com fan les més joves). Si fa formes, són formes simpàtiques. On hi ha lloc perquè s'hi posi la terra -alguna escletxa a la roca, algun planellet- és on veus els colors verds, sobretot d'alzines i roures.

Pel cantó que s'obre cap al Bages, en un dia normal, veus, d'esquerra a dreta, Montserrat, el Pla del Bages sencer, Manresa i les muntanyes del Solsonès, la Vila del Pingüí, la serralada del Cadí i, a l'hivern, quan els dies són més clars que mai i la llum tan blanca, els Pirineus. Per l'altre costat hi ha el Coll, que separa el Bages del Vallès. Físicament, psicològicament i climàticament (als núvols, com als ciclistes, els costa de superar el Coll, i quan ho fan ja no estan per gaires festes).

La carretera és molt a prop, però el soroll dels cotxes -poquets, com a mínim fins a finals de juny, quan pleguen les escoles i avis i néts i alguns pares i mares ja s'instal·len a la Vila del Pingüí- tot i l'efecte xemeneia, se sent esmorteït i llunyà. Sembla ben bé que tots els cotxes acabin de passar l'ITV. Els sorolls que dominen són els dels ocells i els de les granotes (perquè a baix de tot, en algun lloc, hi ha aigua). I el vent, sobretot el vent, que aquí on estem asseguts no saps mai d'on ve, si no és que ve de tot arreu.

La cosa bona i la cosa dolenta d'aquest lloc és que està a cinc minuts de la carretera. A mi ja em va bé, perquè quan hi vaig és en dia de feina, mai en cap de setmana, que és quan t'hi trobes les gernacions d'excursionistes que, per caminar mig quilòmetre, s'han equipat "coroneltapiocca" amb GPS inclòs. Però entre setmana no hi ha mai ningú. La majoria de gent de la Vila del Pingüí hi ha passat ben a prop desenes, centenars de vegades, però mai perdran l'estona que els suposaria deixar el cotxe i anar a mirar què hi ha més enllà de l'asfalt (no poden, tenen pressa, tenen feina).

Jo, aquí, hi estic bé. És igual quants bucles m'hi acompanyin: quan fa deu minuts que hi sóc, segur que els ulls se m'han perdut perseguint un ocell, buscant d'on ha sortit aquell soroll, acompanyant un cotxe per tota la carretera per endevinar qui el condueix, imaginant excursions (segur que d'aquella roca a aquella casa hi ha un camí, segur!). En fi, que hi estic bé.

Si hi aneu, us agradarà, segur. Això sí, sigueu discrets...

D'esquerra a dreta: Montcau, Coll, Pla de Bages, Falconera i Montcau.
Afegitó-excusa: el Perdedor fa fotos. Però el Perdedor és perfectament conscient que, de fer fotos, no en té ni idea. Aquest pegat que hi ha aquí dalt només es pot visualitzar amb certa decència si us preneu la molèstia de fer clic i mirar-la des del flickr, que és on viu la foto. I fent allò de veure-la en la mida més gran, que si no, doncs tampoc.

16 de juny de 2006

Fa un any també plovia

Ara mateix, plou a la Via Laiecaca de la capital. Fa un any, també va ploure. (És curiós això de les associacions d'idees, és un tema interessant. Una de les coses que m'agraden de fer un bloc és que sóc conscient d'algunes associacions d'idees que genero: abans, quan pensava una cosa, doncs pensava una cosa, i prou; ara hi ha molts cops que penso una cosa i m'obligo a recordar per què he pensat en tal cosa, com que en vull fer un post, vull saber d'on m'ha vingut la cosa en qüestió. Sembla una tonteria, però de vegades, saber on ha començat el putu-bucle, serveix de molt.)

Fa un any menys dos dies jo estava a la Fira de Barcelona, treballant. Em van trucar a l'hora de dinar per dir que hi havia un incendi al meu poble. No em vaig alarmar, perquè a la meva tendra edat (!) he anat a apagar foc massa cops. Dic que no em vaig alarmar, perquè ja és el que toca per aquesta època: el meu poble, no sé què té, però cada any pringa. Doncs no em vaig alarmar, però sí que em vaig posar les piles, vaig agafar el cotxe, vaig fer la ronda litoral a 120 km per hora (i no em va arribar cap multa) i em vaig plantar al poble en la meitat de temps de l'habitual (i la meitat del que és recomanable).

Fa un any feia molta, moltíssima més calor que ara. Tot estava molt més sec, feia molt més que no plovia. De fet, es veia a venir que seria un estiu mogudet. És que fins i tot l'aire era d'aquell tan calent que sembla que ho prepari tot per quan arribi el foc, que ho escalfi perquè el foc tingui menys feina. Aquell dia també feia molt vent, que és el pitjor quan hi ha un incendi.

Bé, prou de foc, que no és el tema d'avui. El fet és que vam estar tot diumenge apagant, vam dormir un parell d'horetes i hi vam tornar, fins a primera hora de la tarda. Llavors, per la ràdio van dir que podia ser que a Berga hi hagués pluja. En aquell moment, els 10 o 12 que estàvem junts, vam començar a fer broma (es fan moltes bromes, quan apagues foc; pels nervis, suposo) mentre vèiem el cel gris a 25 o 30 quilòmetres:

- "Si no descarrega i arriba fins aquí, deixo de fumar..."
- "Doncs jo, si plou, prometo un mes d'abstinència sexual..."
- "Tio, promet una altra cosa, que tu no et menges ni un rosco!"

A mi, com que sóc el caminador i a més anticlerical, se'm va escalfar la boca:

- "Si la pluja arriba, trec el Cristo de l'església i me l'enduc a Montserrat!"
- "Ah, molt bé", va dir l'alcalde.
- "A peu" vaig concretar.
- "Tu estàs malalt", van dir tots.

Feia mesos, però mesos llargs, que no plovia. I aquell dia va ploure tota la tarda i tota la nit. El foc es va apagar sol. Nosaltres no ens vam arraserar: ens hi vam quedar, que ens plogués al damunt, abraçant-nos i saltant com amb el gol del Belletti (també hi va haver alguna llagrimeta, però tothom ho negarà davant del jutge). La gent ens trucava pel mòbil, des de Malapell, Malarassa, Manresa, BCN, de tot arreu els domingueros trucaven per confirmar que, efectivament, plovia al nostre poble. Sembla megryanero, però és que va ser megryanero.

I ara, quan ja fa un any, els testimonis directes i els que han sentit la història no paren de recordar-me que haig d'anar a Montserrat amb el Cristo a coll. He aconseguit alleugerir la pena: no m'enduré el Cristo de veritat, perquè deuen ser 500 quilos de fusta massissa, i també he aconseguit enganyar més gent perquè m'hi acompanyi. Per cert, algú té ganes de caminar 25 km. en plan romería? Que com més serem més riurem! Vale, vale, tots alhora no...

Moralina: vigila amb les promeses, sobretot si hi ha testimonis.
Moralina segona: encara que la vegis des de qualsevol punt del poble, Montserrat està molt lluny.


El mateix cuentu de cada any

15 de juny de 2006

Ballar sota la neu

S'ha de ser raro de collons per posar-se a ballar sota la neu. Però ser raro de collons no té perquè ser dolent. Va de metàfores, això... Algú sap d'on surt la neu? Hi ha una explicació científica, no massa complicada (vindria a dir que neu = pluja + fred). Però hi ha explicacions millors, segur.

Aquest matí, d'una manera força estranya, m'ha vingut al cap Eduardo Manostijeras. És una de les pelis de la meva vida, de les que citaria en el típic meme. L'argument el podríem matar així: la nit de Nadal, una iaia explica a la seva neta la història de l'EM, que en lloc de mans tenia tisores perquè el seu creador es va morir abans d'acabar-lo. És, claríssimament, una mena d'apatació del Frankenstein de la Shelley. Aquesta peli demostra que els crítics de cinema, en general, no serveixen ni per llençar: quan la van fer al cine, dues estrelles; quan va sortir en vídeo, potser tres; quan la van estrenar a la tele, algun ja n'hi donava quatre; ara, si la fan, tothom la defineix com a Obra Mestra. Pues no, això no val.

És un conte, com tantes i tantes pelis del Tim Burton. El que ja no gosaria dir és que sigui un conte per nens. Potser és un conte per adults que no han perdut el nen. Potser és un conte per adults que no acaben de ser-ho. Potser és un conte que hauria de ser per a tots els adults, perquè no oblidin que van ser nens. Potser ens vol explicar una cosa i fa servir el format conte-per-a-nens perquè si no ja sap que cap adult ho entendrà. Potser estem començant un bucle. Deixem-ho. És un conte que explica la història d'algú que no és com els altres, i de com aquest algú, en principi acceptat dins el món "normal", n'acaba sent expulsat. De com la anormalitat s'accepta fins a cert punt i prou. De com la societat (com les persones individuals) té por del que no coneix.

L'EM viu en un castell fosc, gòtic. El món "normal" és de colors (colors pastel, per ser exactes). L'EM va pentinat com el Robert Smith dels The Cure, com el Son Goku, com el mateix Tim Burton, i es farà popular entre els veïns pel seu virtuosisme fent de perruquer. Aquesta tàctica tan simple de contraposar característiques (digues-li maniqueista, i què?!) va fent que durant tota la peli, fins i tot quan sembla que les coses van bé, tu vagis pensant: "no, això no pot acabar bé, segur que no".

Al final, per històries vàries, tota la comunitat acaba perseguint l'EM fins que creuen que l'han mort. Llavors, amb la diferència ja eliminada, tots se'n tornen cap a casa, tranquils, i dient-se els uns als altres que ells ja ho deien, que aquest tio tan raro no podia ser bo.

No és ben bé una història de perdedors, però sí de marginals (outsiders, amb perdó per l'esnobisme, potser ho defineix millor). Perquè l'EM és rebutjat. L'accepten mentre fa gràcia i els distreu una mica, però quan és l'hora d'integrar-lo de debò, al cent per cent, llavors ja comença a fer nosa. Però, com acostuma a passar amb molts marginals, l'EM és un perdedor relatiu. El puntet d'esperança el posa la Winona Ryder (incís personal: la inigualable Winona. La Kim d'aquesta peli, la Mina del Dràcula del Coppola, la Lelaina, musa de la generació X de Reality Bites. Hi va haver una època en què la Winona era més que una actriu. En fi, la generació X ja fa temps que paga hipoteca... Fi de l'incís) de qui l'EM s'enamora només veure-la i que, al final, també acaba enamorada d'ell. És el personatge que fa l'esforç de mirar més enllà, que escolta l'opinió dels demés però que se'n fa una de pròpia. No estan junts, però potser no són perdedors.

La Winona és l'àvia que explica la història a la seva néta. La peli comença així:

Iaia: Snuggle in, sweetie. It's cold out there.
Néta: Why is it snowing, grandma? Where does it come from?
Iaia: Oh, that's a long story, sweetheart.
Néta: I want to hear.
Iaia: Oh, not tonight. Go to sleep.
Néta: I'm not sleepy. Tell me, please.
Iaia: Well, all right. Let's see. I guess it would have to start with scissors.

Llavors passa tota la peli. I al final diu això:

Néta: How do you know he's still alive?
Iaia: I don't know. Not for sure. But I believe he is. You see, before he came down here, it never snowed. And afterwards it did. If he weren't up there now, I don't think it would be snowing. Sometimes you can still catch me dancing in it.

Quan neva és perquè l'EM està fent escultures de gel amb les "mans". El gel que treu és la neu.

Perquè "raro" és una paraula amb connotacions negatives? Quan torni a nevar, igual m'agafa per sortir al carrer i posar-me a ballar, mira què et dic...


I no és maco, això?

14 de juny de 2006

I tu, què vols ser de gran? (ara, amb musiqueta)

Ahir a la tarda vaig haver de buidar el que havia sigut el meu armari fins fa uns quants anys. Els meus pares marxen de casa seva, que abans va ser casa dels meus avis, i abans casa dels meus besavis. Amb sostres alts, portes dobles que van gairebé fins a dalt de tot, rajoles a les parets... Bé, tant és, que aquest no és el tema (però és un tema, això sí).

Buidava l’armari. Això té un post, i el tindrà, un dia d’aquests, per les mil coses que en van sortir. De dins d’un llibre d’anglès (Progress towards proficiency, que no és moc de pav) en va caure una foto, la que hi ha al final del post, amb el Jordi, l’Albert (el del futbol, el del Casio) i jo mateix. El Cholo, el Mussol i el Perdedor. Va, minut de cortesia perquè aneu a mirar-la i torneu... Vale, prou.

M’ha posat tendre, aquesta foto. Nosaltres tres, més un que va arribar més tard i que va ser el primer de marxar, vam ser els Dalton durant molts anys. I un altre cop tres, vam ser el Trio de la Benzina.

La foto està feta al carrer de casa meva, al meu (al nostre) poble. El poble que és Casa Meva (show me a place where I don’t have to worry, and that’s where I belong...). S’hi veu el 127 del meu pare. També una iuca, clavells de moro i una flor de nit. I el portal de ca la Mariana, que sempre ens vigilava que no ens féssim mal (aquest portal, per cert, quan a la finca li va arribar el moment de convertir-se en 20 apartaments, el van desmuntar i el van muntar en un altre lloc, com si fos una església romànica comprada per americans). Ara tot ha canviat. Tampoc massa, no siguem dramàtics, però ha canviat.

Però m’ha posat tendre sobretot veure’ns a tots tres. Com passa el temps, casumcony! Perquè ara ens costa molt estar tots tres junts, així, només nosaltres tres. Perquè el Cholo va fer un mal negoci (i no diré res més, perquè al Cholo me l’estimo tant, que em nego a dir res d’ell que pugui sonar a crítica, m'hi nego fins i tot en la més estricta intimitat).

I és que el Cholo és un tros de pa. Brutu i bèstia com ell sol, la cosa més noble que m’he trobat a la vida. Durant una època li dèiem “Tactós”, perquè era la cosa amb menys tacte que et puguis tirar a la cara. Exemple: una amiga nostra tenia un gat, en Tilus (en realitat és deia Adriano de los Tilos, que déu-n'hi-do...). El van fer castrar. L'amiga tenia unes arrecades que eren com dos pilotetes, i el Cholo sempre que la veia li deia que quina poca vergonya, passejar-se amb els collons del gat penjats de les orelles. La broma és innocent, però a ella la va fer plorar més d'un cop. Ell, emocionat per l'èxit de l'acudit, fa 15 anys que el repeteix... Que brutu, déu meu... No entenc que la meitat de gent que ens coneix encara ens parli, com no entenc que no ens trenquessin la cara cada nit que sortíem de festa.

Moreno i pelut, quan s’emprenya se li infla la vena que passa pel coll i va fins el front. I llavors fa por. A més, té un braç esquerre en plan He-Man, Màster del Universo. És un amic primitiu, dels d’abans, dels de les pelis. Dues vegades recordo que m’han tingut agafat pel coll i a punt de fer-me un nas nou (i més lleig). Les dues vegades he vist arribar una taca negra i peluda, as fast as the wind, per treure-me’ls del damunt. I les dues vegades els quillos que m’anaven a fer de tot se n’han penedit molt (un d'ells potser fins i tot massa... Bé, és igual, que el donin pel sac, tampoc va presentar denúncia...).

Amb l’Albert ho havíem dit algun cop: “Amb el Cholo a prop, i una paret darrere nostre, quién dijo miedo, habiendo hospitales?”.

Veient la foto he pensat que, més o menys, som el que volíem ser: el Cholo porta el taller del pare i fa d’enginyer industrial, guanya molts quartos i treballa massa. Té una filla. El Mussol és un comercial que ven paraigües al desert i glaçons als esquimals, i no va arribar a ser el “10” del Barça perquè li faltava un pam i li sobraven diòptries i manies. És més maradonià que jo. I el Perdedor va inventant-se batalles per, en aparença, perdre-les totes. Més o menys el que volíem ser.

D’aquesta foto tots tres en tenim una còpia. La va trobar el Mussol un dia quan teníem 19 o 20 anys i ens en va passar una a cadascú. Ell no ho va dir (ell no ho dirà mai, això, és molt puta ell) però ens la va donar perquè no oblidéssim que hi ha coses que estan per damunt de tot. Sabia perfectament què passaria quan, al cap d’uns anys, buidéssim l’armari i ens la trobéssim. Passaria que pensaríem, i que posaríem algunes coses al seu lloc. Ara, si pogués demanar un desig, voldria que el Cholo endrecés el seu armari i es trobés la foto, i se la mirés una bona estona.

Cholo, ets un cabronàs...


Semblem els Beatles, jo el que més...

Afegitó de les 6 de la tarda: És que faltava la músiqueta, que a la feina no puc (per motius tècnics, no pas ètics, no ens enganyem...). La cançó sembla feta pensant en l'ocasió. És de Coldplay i la fernandisquegem, com no, al Cholo. I hi posem la lletra, perquè la disfrutin també els que no saben anglès i els que diuen que no en saben...


Powered by Castpost

We never change - Coldplay
I wanna live life and never be cruel
I wanna live life and be good to you

And I wanna fly and never come down
And live my life and have friends around

We never change, do we? no, no
We never learn, do we?

So I wanna live in a wooden house

I wanna live life and always be true
I wanna live life and be good to you

And I wanna fly and never come down
And live my life and have friends around

We never change, do we? No, no
We never learn, do we?

So I wanna live in a wooden house
where making more friends would be easy

Oh, and I don´t have a soul to save
Yes, and I sin every single day

We never change, do we?
We never learn, do we?

So I wanna live in a wooden house
Where making more friends would be easy
I wanna live where the sun comes out ...

8 de juny de 2006

Un matí a l'altre bàndol (2ª part -i última, no patiu)

Dèiem ahir...
(Fra Lluís de Lleó, fa molts anys, fins i tot segles...)


I allà que tenim el Perdedor, seguint un megajefe de la poli per les interioritats de la -potser- més gran comissaria de la capital. L'edifici té, per ell mateix, un post, o dos, o mil. Entre la garita del poli de loj pezone i loj moroj i els budells de la bèstia hi ha una porta d'aquelles que dius: "Collons tu, quina porta!". Vaja, una porta que no la fots a terra amb l'espatlla, segur. Un cop el Perdedor la traspassa, no pot evitar recordar el Ministeri de la Veritat de 1984: passadissos blaus i grisos, llum d'aquesta de fluorescent que mig falla i moltes portes a banda i banda. Osti, ja sé que no, ja sé que només eren despatxos i oficines, però el Perdedor ha vist moltes pelis dolentes, i encara no havia esmorzat...

Tirem a dreta, a esquerra, escaletes avall (això vol dir per sota del nivell del carrer! Glups!), escaletes amunt (Ufffffff, que bé...). I, al final, arribem a una vulgar sala d'espera oberta al públic i plena de gent "normal", de la del carrer, lumpen ciutadanil sense endolls a la poli, fent cua per renovar-se els documents.

Gent normal! Una sala d'espera! El Perdedor, desorientat des del primer canvi de sentit que hem fet, esperava arribar a un lloc amb polis amb bigoti, pantalons amb elàstics i núvols de fum de Ducados. I m'acabo trobant a la mateixa sala d'espera que he vist quan he arribat però, això sí, des de l'altre costat. El "seu" costat. Automàticament he notat la mirada d'odi dels pobres pringats que feia dos hores que s'esperaven. Especialment carinyosa ha sigut la de la noia que estava recolzada al mostrador renovant-se el passaport, quan ha hagut de callar perquè el meu megajefe amb pipa ha ordenat a l'administrativa que primer fes el meu (de fet només ho ha demanat, però l'administrativa, amb molt bon criteri, ha cregut oportú obeïr cegament i sense preguntar un tio de dos metres que porta una pipa a la cintura).

Cinc minuts aguantant mirades de l'altre bàndol (el meu bàndol!), 18 eurus i passaport nou a la butxaca. (Anècdota tonta: com que estava calentet i me l'he posat a la butxaca del darrere, el passaport s'ha adaptat al meu culet bufó, quina gràcia! Serà un passaport "enculat" per sempre més...).

El megajefe té pressa i em diu que ja conec el camí cap a fora. Jo, sobradillu, dic que y tanto, gracias, nos vemos, així, tipu coleguilla. En un pim-pam desfaig el camí i arribo a la garita del meu amic de loj pezone i loj moroj. Des de molt lluny, ja m'està mirant. La mirada és estranya, la típica mirada que per res del món voldria que em dediqués el meu dentista. Començo a suar (de fet no començo, continuo, perquè fot una calor que t'hi cagues i jo porto el jersei posat per allò de la samarreta indepe). Per quin coi de motiu em mires així, tio xungo? (és un pensament, mai tindria pebrots de dir-ho!). Sóc molt moreno de pell, pot ser que ja no se'n recordi de mi i m'hagi pres per un moro de mierda. Ai, Perdedor, que la caguem... Quan sóc a prop d'ell em saluda, i jo torno a la vida. Això sí, mentre surto per la porta, per un moment em sembla que se'm queda mirant un altre cop de manera estranya: sospito que m'està mirant els pits. Però no em molesta, perquè això vol dir que, un altre cop, formo part de l'altre bàndol.

En trepitjar el carrer, no ho puc evitar, em sento com el Luke Skywalker escapant-se de La Estrella de la Muerte.

I em puc treure el jersei.



La comissaria, vista de nit...

7 de juny de 2006

Un matí a l'altre bàndol (1ª part)

M'havia de renovar el passaport. El tinc caducat, i el necessito per aquest juliol (així com els lavabos són "al fons, a l'esquerra" i tots sempre estem "anar fent", doncs els passaports estan caducats, és el que tenen...). Pel juliol falta molt, vale. Però és que haig d'anar -per feina, no us penseu- a Israel i rodalies, i des d'allà em demanen para ayer fotocòpia del passaport i alguna foto de carnet, o no em poden garantir que el temps que tenen dret a retenir-me a la frontera sigui menor de 24 hores.

Total, que li dic al jefe que demà ja hi aniré. Però ell diu allò tan de jefe: "tiene que ser hoy". Pos vale, pos que sigui avui. Me la sua. Si de cas, em compro el diari i me'n vaig a la comissaria més bèstia que crec que hi ha a BCN a passar el dia... Però no, el jefe diu que hi entraré per la porteta petita, la que hi ha al costat de la que fa servir tothom, que demanaré pel Fulanet, que és un megajefe i que me'l farà al moment. Pos dos vegades vale, pos me'n vaig a esmorzar a la part alta de la capital. Pos que me n'hi vaig. I en bus. I amb una calor que-pá-qué.

Abans d'entrar, al Perdedor li calen fotos. Posem cara de gilipolles tots dos (jo, perquè sé que quedaré amb cara de gilipolles i per tant em rendeixo sense presentar batalla, i el fotògraf, que segur que voldria estar fent una altra cosa diferent, en lloc d'intentar que els gilipolles sortíssim a les fotos amb una cara que no fos de gilipolles...). A més, me les he hagut de fer amb el jersei posat, perquè avui porto una camiseta amb uns Països Catalans i l'eslògan "Not Free Zone" i, ho admeto, no tenia collons d'anar a la comissaria així...

Comissaria: molta gent (i molta vol dir ni més ni menys això: molta). El Perdedor, per la porta petita, la del costat, la dels polis. Com que el poli de guàrdia no veu clar que jo conegui cap megajefe (digues-li perspicaç, al tio), em fa esperar amb ell. Cinc minuts, dues converses.

Conversa número A:
- poli: ejque ej llegar er verano, y laj tiaj que vang esneñangdo laj tetaj tó er dia
- Perdedor: tó er dia, tó er dia...
- poli: mira esa d'ahí, si se le saleng loj pezone!
- Perdedor: loj pezone, loj pezone...

(incís: noteu que el Perdedor es limita a repetir les dues darreres paraules de cada frase que el poli diu. És una tècnica genial, en general a la vida. Com que la majoria de gent només vol de tu que els hi donis la raó, doncs fas això i els deixes tan contents, i mentrestant tu et fas mentalment la llista del Caprabo, per exemple. Fi de l'incís)

Conversa número B:
- Perdedor: és grande, eh, esta comisaria!!??
- poli: puajjjj (així, tipu gargall...). I ezo que aquí zólo ejtamo loj ejpañole! Al otro lado de la mangzana eztang laj colaj de immigrantej.
- Perdedor: y hay mucha gente, por ahí?
- poli: Joé neng (ho juro, ha dit "neng"!), zi en ejte paí zólo que hay moroj de mierrrda y zudaca.
- Perdedor: y zudaca, y zudaca...
- poli: ejto lo arreglaba yo en cinco minutoj!
- Perdedor: cinco minutoj, cinco minutoj...

Per sort, perquè no crec que hagués pogut aguantar la conversa número C que estava a punt de caure, ha arribat el megajefe. S'ha presentat, m'ha donat la mà (que cabron, m'ha aixafat tots els metacarpis o metatarsos o el que sigui que hi ha per allà. A més, ho ha fet a consciència, mirant-me somrient. Segur que pensava: "vaya! Otro mariconazo oficinista..."). M'ha dit: "sígueme". I l'he seguit (perquè a un tio que porta pipa li has de dir sempre que sí). I m'he endinsat, ja definitivament, dins el lado oscuro.

Després hi torno...

6 de juny de 2006

El Foc i el Gel

Si de vegades hi ha coses que "s'aguanten per la quietut", de vegades n'hi ha que no cauen gràcies al moviment (ben pensat, ve a ser el mateix). Així doncs, a bellugar-se, ni que sigui "blocosfèricament".

Sempre ens quedaran coses com aquesta, que posen gallina de piel, fins i tot a negats com el perdedor aquest. És del Robert Frost, amb traducció de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià. A mi m'ha arribat d'una manera sorprenent i curiosa, com caiguda del cel.

El foc i el gel

Hi ha qui diu que el món s’acabarà en foc,
d’altres diuen que serà en gel.
Amb allò que he tastat del desig,
dono la raó als qui són partidaris del foc.
Però si tot hagués de perir dues vegades
crec que conec prou l’odi
per dir que per destruir
el gel també és perfecte
i que ja n’hi hauria prou.


Pels que domineu l'anglès, que algú hi haurà, dic jo...

Fire and Ice

Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I've tasted of desire
I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.

(mentre ho estaveu llegint, no heu sentit la musiqueta?)

Jo no vaig matar el Kennedy

Entenc que ens ho mirem tot amb desconfiança (tot i que no fa per a mi, i intento canviar-ho). Especialment quan tot el que tens t'ho has guanyat a pols, sense que et regalessin res, no trobant cap suport allà on més el buscaves. I això acaba provocant desconfiança.

Entenc que les persones podem ser difícils de gestionar, potser fins i tot (i ho dic per mi) molt difícils de gestionar.

Però no puc acceptar que m'atribueixin mala intenció, perquè ningú dels que em coneixen ho farien. Em puc equivocar més del que voldria, massa. Però no amb mala intenció, això no. Que no em vulguin fer creure que tinc mala intenció, perquè me n'acabaran convencent, i no ho vull.

Que no ho veus que és impossible que jo tingui la culpa de tantes i tantes coses? Ni que sigui per matemàtiques (no tinc temps material de cagar-la tants cops!).

Em sembla que, en paraules del mestre Zinc (senyor Zinc, sabia que algun dia li manllevaria aquesta frase, ho sento), estic a punt de tastar la duresa del ciment, tres mil peus de descens en picat: Xof!

I fa por. Molta por. Però no n'hi ha prou amb això.


Afegitó (obligat per la bona educació): Ei, us estic banejant (bonica paraula!) a tots, eh? No, en sèrio, és que passo d'establir diàleg amb el Club de Fans del Meu Bucle o amb el guionista-fill-de-puta que s'està descollonant a costa meva...

1 de juny de 2006

Un vespre (rodó) amb la Tina (extended version*)

Per Sant Jordi ja en vaig parlar, aquí per ser exactes. Fer propaganda, quan ho fas gratis i perquè vols, és maco, fa sentir bé, mira què et dic. Per això en faré més: avui, al bar Horiginal (i ho és, i de collons, d'original!), s'hi presentava el llibre L'aeroplà del Raval, de la Tina Vallès.

No sé ni per on començar, perquè us asseguro que ha sigut un vespre perfecte. M'agradaria saber fer cròniques, però no és el cas. O, simplement, escriure d'una manera mitjanament decent, per provar de transmetre el bon rotllo que m'ha quedat al cos. Però sé que serà impossible. Em conformo si quan acabi he parlat de la meitat de coses que, venint cap a casa, he pensat que voldria explicar.

El lloc

El bar Horiginal, com ja he dit, és original. Jo no sóc de Barcelona i no el coneixia. M'ha agradat. La sala de la presentació està a mig camí entre cutre-de-disseny (que no de disseny cutre, oju!) i lokal social alliberat. Molt ravalero ell. Ple de gent (a vessar? de gom a gom? 1, 2, 3, topicazo otra vez...). Molta gent, no n'hi cabia més. Vale que hi havia la família, vale que hi havia amics, però també m'ha semblat que n'hi havia molts com jo, dels que no coneixien a ningú. I s'hi podia fumar!!! Amb una tauleta que no els tapava, ni de bon tros, als quatre: l'editora, l'autora, el presentador i un poeta.

L'editora

Em sembla que es diu Ester Andorrà, i té un bloc. Una noia agradable, amb un somriure permanent, responsable de Labreu Edicions. Aquesta és una editorial petita, una més, que fa l'efecte que tira endavant perquè tirant de l'editorial endavant hi té una persona com l'Ester Andorrà. Jo no en sé res, del món editorial. Ni idea. Però m'ha semblat que aquesta noia sentia i vivia la seva feina d'una manera que es fa envejar. Ha llegit un text (ha dit que si no el llegia, s'oblidaria del que volia dir). Doncs fins i tot sent un text "llegit" ha sonat extraordinàriament sentit. No sé. És una apreciació personal, però per això el bloc és meu i bla-bla-bla. Per poc que pugui estaré atent a què treu aquesta editorial, ni que sigui perquè ella m'ha caigut bé i m'ha donat sensació de "fiabilitat". I jo ja m'entenc.

El poeta

El poeta és en Max Besora. Ha llegit fragments del llibre entre parlament i parlament. És un poeta amb pinta de poeta i que llegeix com se suposa que llegeix un poeta. Un poeta fent de poeta. També m'ha agradat. Intentarem seguir-lo, tot i que la poesia és per cràneos privilegiados, i no seria el cas...

El presentador

És en Màrius Serra. A mi, en Màrius Serra, sempre m'ha agradat molt. També em cau bé, no em pregunteu perquè, però em cau bé. Si tingués una còpia escrita de la presentació que ha fet, ja no caldria que expliqués res més, perquè el tio ho ha clavat. Ha parlat del fet que el llibre surt d'un bloc. Ha parlat del domini que la Tina té del gènere de la crònica. Ha parlat també de les onomatopeies que utilitza. Ha insinuat, bé, insinuat no, ha dit clarament que la Tina, com molts correctors i traductors, ha fet de "negre" d'algún escriptor que no mereix ser considerat escriptor. Ha destacat també l'"universalitat" dels textos: des de l'entorn més immediatíssim, agafar qualsevol anècdota per acabar en Grans Temes (Això ho intenta fer tothom i ho aconsegueix poca gent. I amb l'estil i les sorpreses i les fintes que posa la Tina dins de cada post, doncs amb tot això, gairebé ningú.). Total, que en Màrius Serra n'ha dit moltes coses i molt bones, de l'autora. Ha fet una presentació molt entretinguda. Jo m'ho he passat bé.

L'autora

La Tina (és maca, la Tina) s'ho ha mirat tot d'una manera com des de fora. Amb uns ullets de nena petita. Tal i com ha dit el presentador, la Tina és tímida. Anava vestida com una noia tímida. S'ha assegut com una noia tímida, una mica més enrere que el presentador i l'editora, com si ella no fos la protagonista de tot aquell merder. Cada vegada que el presentador li deixava anar una floreta, ella se'l mirava amb timidesa. Quan ha parlat l'editora, la Tina se la mirava com et mires un amic que està parlant bé de tu mentre penses: "Va, va, no et passis, que no n'hi ha per tant". Quan el poeta llegia, la mirada era de "osti, llegit així guanya molt, això", com si ella no hi tingués massa mèrit, en tot plegat. I quan ha parlat ella, la veu era extremadament tímida.

Al final de la presentació, el Perdedor, que no és de Barcelona i havia d'agafar tren i cotxe per arribar a casa, amb una mica de pressa i molta vergonya (perquè l'admira molt), ha assaltat la Tina per demanar-li que li signés el llibre. La Tina, que és esquerrana i agafa el boli amb energia, d'aquella manera que la punta que escriu queda més a prop teu que no pas la punta de dalt (m'ha entès algú?), ha signat, ha parlat amb el Perdedor, s'ha acomiadat del seu pare (el senyor Vallès) i ha repartit somriures -tímids- a gent que passava per allà. Tot alhora. I amb aquella gràcia.

Al llibre m'hi ha escrit: "Que el disfrutis o redisfrutis. Bons vols!". I això he fet, això estic fent. Perquè alguns articles sí que els havia llegit, però d'altres no. El Perdedor ha anat a plaça Catalunya, s'ha esperat vint minuts fins que no ha arribat el tren i ha continuat llegint mitja hora més fins a Bellaterra. En aquesta estona al Perdedor l'han fet riure, l'han fet pensar, l'han fet disfrutar. És un molt bon llibre, busqueu-lo i compreu-lo. D'aquí a uns anys, n'estic segur, us podreu fer els xulos i dir que vau ser dels primers a descobrir-la. És un molt bon llibre, i la Tina Vallès una molt bona escriptora.

Afegitó: l'editora ha explicat que a l'FNAC només el vendran si la gent el demana. Si hi aneu a buscar qualsevol altre llibre, a comprar el cedé dels Toreros Muertos, a fer-vos amb la dvdteca complerta del Paco Martínez Sória, a fer el que sigui, demaneu-lo, a veure si baixen del burro...

Afegitó segon: són quarts de dues de la matinada. No és que em vulgui disculpar per les faltes i com de malament m'he explicat, però... Buenu, sí, què collons, serveix una mica de disculpa, no?

* L'afegitó tercer, i que ve a justificar això d'extended version del títol, és perquè ahir, com havia de ser a aquelles hores, em vaig oblidar una de les idees clau (per mi, esclar). És aquesta: quan llegeixo la Tina, quan llegeixes molta Tina, et quedes amb la sensació que no cal que intentis explicar segons què, que no provis de "verbalitzar" segons quines sensacions o pensaments. Senzillament, vés a l'aeroplà, busca el dia del vol en qüestió i llegeix-lo. I si el que volies era explicar-ho a algú, doncs passa-li el linc. N'hi ha alguns que els penso afusellar íntegrament, quan em convingui, convenientment posat entre cometes i amb el seu enllaç cap a l'aeroplà. Perquè intentar afegir-hi qualsevol cosa, ni que sigui un miserable guió o una simple coma, seria esguerrar-ho.


Sí, ja ho sé, ja la vaig posar aquesta imatge...