31 de juliol de 2006

Iñaki contra els tancs

A) El món al revés

La situació al Pròxim Orient no és bona, és més aviat dolentota. Sovint els occidentals imaginen Israel com un petit poblet gal envoltat de campaments romans, en risc permanent de ser atacats. La història, però, ens diu que la situació és justament la contrària: tots els veïns d'Israel s'han vist envaïts, en un moment o altre, per l'exercit jueu. Fins i tot Iraq, que no hi té frontera, n'ha patit bombardejos. Sobre el terreny el sentiment és aquest: tots els països de la zona tenen por de quin serà el següent pas d'Israel, tenen por de ser atacats.

B) Les oportunitats inventades

Part de la historiografia israeliana veu la història del seu estat, des que es va crear, com l'aplicació, en la mesura del possible, d'allò que anomenen "societat ètnica". El sionisme considera, des d'abans del 1948, que Palestina és la terra dels jueus (i probablement ho sigui), el lloc on podran construir la seva llar. Però aquest lloc té un petit problema: hi viu gent, i molts no són jueus. 1948 va ser la primera oportunitat de fer-los fora, i naturalment no van poder, però sí que els van desplaçar. 1967, els 6 dies i altres han sigut altres oportunitats, aquestes però "creades" pels sionistes, per començar conflictes que els permetessin expulsar aquells àrabs tan molestos. Mai ho han aconseguit, però s'hi van acostant (la guerra dels 6 dies va ser, afortunadament, massa curta, i la comunitat internacional els va parar els peus, però la intenció clara, declarada públicament -consulteu hemeroteques- era expulsar els palestins de Gaza i Cisjordània). Hi ha gent que pensa que Israel està construint una oportunitat, està buscant excuses, per anar un pas més enllà en la seva política etnicista. Molts diuen que el que està passant ara és una més de les fases del pla que el Sharon ja tenia preparat des del 2000.

C) L'holograma putejat

El problema dels israelians són els palestins. No els han pogut acabar de fer marxar mai. Això fa que hi hagi palestins (o àrabs, digues-li com vulguis) amb passaport israelià, palestins refugiats a d'altres llocs de Palestina perquè els israelians els van fer fora d'on havien viscut durant generacions, palestins refugiats en països del voltant i palestins que viuen des de sempre en llocs de Palestina que, fins ara, no han interessat als jueus. Jo, ara, sé que els palestins viuen molt malament, però molt. Pel poc que conec la psicologia humana diria que, si fins ara no han marxat, difícilment ho faran en el futur. Perquè pitjor no estaran (o sí, però l'ésser humà s'acostuma a tot). Palestina és un holograma perquè no existeix, no hi ha "Palestina" com a realitat política, només un conjunt de ciutats tancades a les que no pots entrar i de les que no en pots sortir en cotxe, un conjunt de pobles, alguns envoltats d'un mur de formigó, sense Estat (ensenyament i sanitat i altres serveis els cobreixen les Nacions Unides), sense policia (els únics uniformes que hi veus són els de l'exèrcit israelià). Els van dir que tindrien una merda de país, i van dir que vale, que per començar vale. Però no tenen ni això. Us creieu que després d'Oslo, i de veure que res del promès ha arribat, seguiran confiant gaire temps en les institucions internacionals (quan no s'aplica ni una sola de les resolucions de l'ONU que els afecta)? Us creieu que seguiran votant Al-Fatah, ara que no hi ha Arafat, quan després de tants anys no tenen res? No és més normal que pensin: "intentem-ho amb Hamas, que pitjor no ens anirà"? Palestina no existeix, però jo em pensava que sí. Aquest és el seu drama: són grans perdedors, però ningú coneix la seva derrota.

D) Jerusalem is ours

A Palestina trobes per tot arreu graffittis que diuen "Jerusalem is ours". A Israel trobes per tot arreu graffittis que diuen "Jerusalem is ours". Per una vegada, estan d'acord. Jerusalem és seva. A tot això, Jerusalem no hi diu res, perquè té molta mili ja, les ha vist de tots els colors, i sap que ara és jueva, com abans va ser musulmana, com abans va ser britànica, com abans va ser musulmana, i abans cristiana, i abans musulmana, i abans internacional, i abans jueva, i abans romana, i abans... Jerusalem és el gran putu-bucle de la història. El problema de Jerusalem és que les pedres tenen massa història. És una ciutat amb massa història, res és gratuït, a Jerusalem. Segurament serà de tothom, o no serà.

E) Amb una bandera no n'hi ha prou

El Líban és, probablement, el país del món amb la bandera més bonica (perquè hi té un arbre). Però amb això no n'hi ha prou. Tant a Israel com al món àrab tothom té clar que els soldats segrestats es trobaven en territori libanès, tothom té clar que Israel va atacar primer i Hezbollah es va defensar (Hezbollah no se n'amaga mai, quan ataca primer, al contrari, infla la marrana i ho diu sense parar, encara que se'n morin mil dels seus -ja sabeu que aquell que mor com a màrtir té 72 verges esperant-lo al cel). En qualsevol cas, tothom està d'acord també en dir que això no té cap importància. Israel volia inventar una oportunitat per començar una guerra, i Hezbollah no hauria d'haver caigut en la provocació, però aquí tothom busca els seu benefici (Hezbollah s'ha convertit de la nit al dia en l'únic argument que els àrabs poden contraposar a Israel, tot el sentiment anti-Israel, ara, ha anat a parar al voltant d'Hezbollah, per pacifista que haguessis pogut ser abans). Preguntant als jueus pel tema, tots et responen que preguntis als EUA, que Israel no hi té res a veure. Aquest conflicte és una comèdia, són pràctiques pel conflicte que ve, el dels EUA i Israel amb Iran, i que serà sonat. No sé, el temps dirà, però em fa por que tinguin raó.

F) Iñaki el follador

"Iñaki" en algun dialecte àrab vol dir "follar". És una de les paraules que signifiquen "follar". És una paraula tan grossa que mai la pronunciaran si hi ha una noia a prop. És una de les paraules que, pronunciant-la, et garanteix una bona dosi de somriures i, directament, partides de pit. Mentre jo era allà, un espanyol que es deia Iñaki va arribar a l'aeroport, on l'esperava un altre espanyol que havia arribat el mateix matí, hores abans. No es coneixien, per tant l'espanyol B esperava l'altre amb un cartell on hi havia escrit, ben gran i visible, la paraula "IÑAKI". Quan el va intuir de lluny, es va posar a cridar: "Iñakiiiii, Iñakiiiii!". Es van quedar sols, es va fer el buit al seu costat. Durant bona part del viatge, quan algú de nosaltres tenia ganes de relaxar l'ambient i començar una estona de conyes, preguntava per l'Iñaki.

Més enllà d'això, quan preguntàvem a alguns amics palestins com veien el futur, dibuixaven un somriure d'orella a orella i deien, simplement, una paraula: "Iñaki". Els palestins són molts. Aparentment, tenen més alegria de viure que els jueus i, aparentement també, follen més. Això els fa més feliços, suposo. I també els ofereix la única possibilitat que tenen de resistència: l'arma demogràfica. Si se segueixen les pautes que s'han donat fins el moment, el ritme demogràfic palestí contraresta amb escreix la pressió per desplaçar-los dels jueus. Sembla una bestiesa, però no us ho penseu pas. El pes demogràfic de la població palestina (que viu en unes condicions sovint infrahumanes, no ho oblidem) algun dia obligarà Israel a asseure's i negociar, perquè serà un problema massa gran per amagar darrere un mur de formigó.

A més, la metàfora, és de pebrots: "contra els tancs, follar".

Afegitó primer: Aquest post s'ha anat fent, poc a poc, els darrers dies. Però l'actualitat de vegades s'imposa. Llegiu si podeu la crònica del Tomás Alcoverro a La Vanguardia d'avui sobre la massacre d'ahir al Líban (ho sento, no l'he sabut trobar a l'edició electrònica). No ens quedem en el titular, sisplau, perquè només són xifres. 60 civils morts, d'ells 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. 40 nens i nenes. Escriu-ho a la pissarra 40 vegades: 40 nens i nenes...

Afegitó segon: Ara sí, tanquem el Perdedor World Tour '06.

29 de juliol de 2006

Bellesa

Encara em falta algun post sobre el Perdedor World Tour '06, però a efectes pràctics, el tema s'ha acabat, perquè estic postejant escarxofat al sofà de casa. Des de que estic aquí que em ronda pel cap confessar-me, així en públic, d'una vegada per totes. Venga, som-hi: ho confesso, he mentit descaradament, sóc un guanyador.

Uffff, quin pes de sobre que m'he tret...

Sóc un guanyador perquè tinc una sort que no me l'acabo: la Bellesa em persegueix, i jo no puc fer res per evitar-ho.

M'he passat dues setmanes envoltat de merda, però ara, quan hi penso, els records més clars són els de Bellesa. La que he trobat en una terra maquíssima, amb un desert dur, de pedra, però amb un verd increïblement humà, d'oliveres i arbres fruiters, d'hort, de palmera ben cuidada. La que he trobat en una gent que no té res, i que per tant no té res a perdre, i que per tant sap quin és el valor de compartir, i que per tant t'ho dóna tot. La Bellesa d'algú que dormirà al sofà perquè el seu llit ha d'ocupar-lo el convidat; la d'algú que posa una gran cassola de menjar a terra i s'espera a agafar-ne fins que tu n'hagis agafat, perquè els primers dits que han de tocar el dinar han de ser els del convidat; la d'algú a qui no coneixes, però que fa nit a la mateixa cua que tu, estirat en una autopista, i que obre tres maletes per trobar-te una manta (perquè ell sí que sabia que faria fred, no com tu, que et penses que ho saps tot, i ets un primaveres...); la d'algú que t'allarga una ampolla d'aigua, quan fa una hora que t'esperes per passar una merda de checkpoint-sorpresa, sota el sol del migdia. I, és clar, la que trobes en els nens i nenes, que juguen (què han de fer, si no, els nens?) i obren uns ulls com plats quan els expliquen que no saps parlar àrab ("però si fins i tot jo en sé, com pot ser que un gran no en sàpiga?"), juguen a tirar pedres als soldats, en uns patis d'escola on les parets estan decorades amb helicòpters i tancs israelians que fugen de nens i nenes que els tiren pedres...

També n'he trobat en la meva gent, alguns dels quals no sabien ni on parava Palestina, però a partir d'ara aixecaran el cap quan a la tele diguin que han matat uns quants civils més a Gaza o al Líban (entre ells algun nen, algun avi, algú que passava per allà...). Per algú això deixarà de ser una xifra d'algun país llunyà. He trobat Bellesa en els seus correus, en els seus sms, en les seves trucades, en els seus (els vostres) comentaris.

Perquè jo sé quin és el meu lloc. El meu lloc és a la Via Laiecaca de la capital del nostre país que no és país, corregint algun text, maquetant-ne algun altre, obrint correus i fent moltes, masses, fotocòpies. I sóc feliç, oju! Però durant quinze dies he pogut fer el que sempre havia dit que m'agradaria fer: anar pels llocs, obrir els ulls, les orelles, preguntar una mica, parlar el mínim i després explicar-ho. Explicar-ho tot. Buscar la Bellesa enmig de la merda. A la meva manera, vale. Però he explicat el que he vist. No dic que tingui raó en res del que hagi dit, però sí que puc assegurar que no he mentit, perquè no m'he mentit. Això és segur.

Altres vegades havia gairebé fet el que sempre he volgut fer, però mai com ara. Ara sí. I en part pel bloc, perquè això no és un informe per a tal, ni una memòria per a tal altre. A la banqueta el Perdedor hi ha explicat el que volia explicar i com ho volia explicar. I la gran diferència amb les altres vegades que també ho havia tocat amb la punteta dels dits és que ara hi havia el vostre feedback. I això, de debò, no té preu.

Per això la cançó d'avui. És una de les meves, d'aquelles que tots tenim (atenció especial, per favor, a la darrera estrofa: definitiva). No sé ben bé perquè (bé, sí que ho sé, però m'ho guardo), però al tercer o quart dia del World Tour em va venir al cap, i ja no me'n va marxar. Tenia ganes d'escoltar-la només arribar i, quan ho vaig fer, ahir al matí, de seguida vaig pensar que l'havia de castpostejar, per donar les gràcies, a la gent que he deixat allà (i que probablement no veuré mai més), a la que tinc aquí (i que probablement no em cansi mai de veure) i a tota la colla de titulars indiscutibles (a qui no he vist mai, però que igualment sou increïblement propers). En fi, a molta de la Bellesa que, no sé ben bé perquè, s'entossudeix a perseguir-me.

Resumint, que sóc un putu guanyador (guardeu-me el secret, sisplau...).


Powered by Castpost

Luis Eduardo Aute - La Belleza
Enemigo de la guerra
y su reverso, la medalla,
no propuse otra batalla
que librar al corazón
de ponerse cuerpo a tierra
bajo el peso de una historia
que iba a alzar hasta la gloria
el poder de la razón.

Y ahora que ya no hay trincheras
el combate es la escalera
y el que trepe a lo mas alto
pondra a salvo su cabeza
aunque se hunda en el asfalto
la belleza.

Miralos como reptiles,
al acecho de la presa,
negociando en cada mesa
maquillajes de ocasión;
siguen todos los railes
que conduzcan a la cumbre
locos, porque nos deslumbre
su parasita ambición.

Antes iban de profetas
y ahora el éxito es su meta;
mercaderes, traficantes,
mas que nausea dan tristeza,
no rozaron ni un instante
la belleza.

Y me hablaron de futuros
fraternales, solidarios,
donde todo lo falsario
acabaria en el pilón.
Y ahora que se cae el muro
ya no somos tan iguales
tanto tienes, tanto vales
¡viva la revolución!

Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza.

26 de juliol de 2006

You are here

"Perdi" is here. Estic aquí. On volia estar. El Perdedor World Tour '06 acaba allà on tot va començar. És curiós, perquè em fa la sensació que és un final lògic, que s'ha anat preparant al llarg de tots els dies anteriors. Ja hi he arribat: Jerusalem.

Hagués fet el que fos per venir a Jerusalem. És un d'aquells tres o quatre llocs que m'obsessionen des de que sóc petit. No en sé els motius, perquè no n'he llegit coses fins que he sigut grandet, i no serà pas pel tema religiós, que sóc "anti" a més no poder. En fi, que ja hi sóc. Des d'ahir a la tarda, per ser exactes.

Abans de Jerusalem vaig passar per Ramallah... Ding-dong! (Sí, sí, de targeta groga, o vermella directa, però era obvi que no el deixaria passar...). És una ciutat nova tota ella, capital administrativa de Palestina, enganxada a Jerusalem. Les trobades que he tingut han sigut en despatxos totalment occidentalitzats, amb infraestructures de primera, amb iuppis palestins. Gairebé diries que no és Palestina. A més, la senyoreta Clowndolezza Rice ha tingut el detall de passar per Ramallah el mateix dia que jo, suposo que per veure'm, però jo tenia ganes d'acabar ràpid la feina, i no ha pogut ser. Això ha fet que els palestins, sempre tan susceptibles ells, hagin decidit tancar botigues, restaurants, bars, tot. Entre això i saber que Jerusalem estava a deu minuts, doncs que no m'hi he entretingut gaire.

El primer vespre a Jerusalem el dedico a marxar de Jerusalem (puta feina!). Me'n vaig a un camp de refugiats proper, on un grupet d'europeus i americans molt bona gent estant reconstruint les cases que els israelians van enderrocant. Una manera com una altra de passar les vacances, ves... Al centre que porta el nom d'aquella noia americana que un tanc va matar (obro parèntesi: no en recordo el nom, sap greu. Recordo quan la van matar, circulava un powerpoint d'aquells típics cutres per internet amb la seqüència de les imatges: ella posant-se davant del tanc, estirant-se a terra, el tanc passant per damunt d'ella, ella morta. Tenia uns vint anys, i la recordo increïblement guapa, rossa, molt americana. Potser no era guapa, ni rossa. No ho sé. Ho recordo perfectament, però potser és un record inventat. No ho sé. Putu Bucle. Tanco parèntesi), fa uns quatre anys. Ahir també hi havia noies rosses americanes guapes. Una va dir una cosa que em va semblar interessant: als EUA el conflicte d'Iraq és probable que els esclati per molts llocs, els sortiran molts "iraqs", no ho podran controlar, estem a prop de l'inici de la caiguda dels EUA com a imperi militar, i quan això passi molts americans en culparan els jueus, perquè l'administració dels darrers presidents americans és descaradament pro-sionista. Llavors hi haurà un problema d'anti-sionisme als EUA, probablement exportable. Em sembla una reflexió interessant, perquè a mi se'm fa impossible de creure que els neocons siguin tan estúpids de pensar que sempre guanyaran, de no preveure que algun dia la truita es girarà (cap poder dura per sempre, la història és clara en aquest punt). No sé, estic espès, putu-bucle...

Avui havia d'anar a Nazaret, però la gent d'allà ens ha dit que si no volíem que ho entenien, que hi ha alerta i toc de queda pels míssils de Hezbollah. Quan el jefe ha dit que vale, que ens quedàvem a Jerusalem, he fotut un salt d'alegria tipu gol-de-belleti que ni t'explico. Així doncs, avui he fet el guiri, el turista, el perdedor i la seva càmera de fotos.

Dues coses: com deien a Oh, Europa!, me l'imaginava més gran; la segona cosa és que la ciutat està buida, sense turistes. M'ha fet la sensació que l'havien tancat per mi, perquè m'hi passegés tranquil·let. Osti, això no té preu. (També em va passar a Dubrovnik: dormíem en un càmping que es va incendiar, en vam haver de marxar corrents a la una de la matinada, vam demanar a la policia militar si podíem aparcar dins les seves instal·lacions i dormir al cotxe, ens van dir que sí, però fins les sis, que després venien els "mandos", i vam entrar a Dubrovnik a quarts de set, a la ciutat històrica, amb els escombriaires que passen la manguera, quan no hi havia absolutament ningú més pel carrer. Veure una ciutat així, doncs això, que no té preu.)

En resum, perquè tampoc és plan de fotre la plasta turística, que m'he patejat la ciutat vella un parell de cops, que a l'església del Sant Sepulcre (on se suposa que van crucificar Jesús i on se suposa que hi ha la tomba) no hi ha templers, hospitalaris ni res així, només monjos barbuts ortodoxes parlant per mòbil (al principi, quan no he vist el mòbil, em pensava que estaven resant). També dir que al barri jueu totes les botigues estan plenes de samarretes i pósters amb contingut racista. També dir que a les esglésies cristianes hi pot entrar tothom, però que a les sinagogues només els jueus, i a la mesquita de l'explanada només els musulmans (deixo el comentari aquí, però diria moltes coses sobre aquest punt). També dir que els mocadors palestins i els vestits per amagar la teva dona-nòvia-usufructuària com un bon musulmà són "made-in-taiwan". També dir que l'hotel on estic és un palau ortodox del segle X de putíssima mare, que no hi ha ningú (és l'hotel preferit dels europeus més "in", però tothom ha cancel·lat), que estic sota unes voltes de pedra amb el meu enyorat amic wireless i que al meu costat hi ha la Francesca, una periodista italiana que està enviant la crònica i amb qui ara mateix vaig a posar-me a parlar (ha començat ella, que consti) ni que sigui per l'immens plaer de parlar amb una dona, plaer que tinc gairebé oblidat.

També dir que demà torno a Catalunya (iupiiiiiiii!!!!!!!!).

25 de juliol de 2006

Qalqilia

Qalqilia té el privilegi de ser coneguda com la "ciutat envoltada de mur". És un lloc que fins fa poc tenia una economia privilegiada, per l'abundància d'aigua i perquè molts dels seus habitants treballaven a Israel. Notes que estaven bé només entrar a la ciutat, pels carrers, pels comerços, fins i tot per la gent. Però des de fa un temps ja no és així. Des del mur ja no és així.

Israel va decidir un dia que bona part de Cisjordània s'havia de separar físicament del que ells consideren Israel mitjançant el que es coneix com el mur. El mur sovint és això, un mur de formigó, i de vegades és un doble filat electrificat amb una carretera per patrullar enmig, i de vegades són carreteres vallades. Quan és de formigó el mur són dos murs: a la part palestina són peces de formigó d'uns vuit o deu metres d'alçada, en molt llocs totalment graffitats per occidentals, tipua mur de Berlín, amb torretes militars amb soldats a dins; vist des d'Israel, el mur només té un parell de metres, normalment a peu de carretera. Té només dos metres perquè hi han afegit terra per fer-hi jardinets i plantar-hi floretes, perquè així els israelians no tinguin la sensació d'estar tancats i no pateixin trastorns psíquics.

He sentit dir alguna vegada que el mur l'han fet per separar el que Oslo va dir que era Palestina del que va dir que era Israel. Aquest argument sempre va acompanyat d'un: "jo ho trobo malament, però a casa seva cadascú fa el que vol". S'hi pot estar d'acord, però és bo saber que això és fals. El mur l'ha fet unilateralment el govern d'Israel per on ha volgut, amb casos tan escandalosos que estan davant dels tribunals internacionals (que, ja us ho dic ara, no hi podrà fer res, perquè el dret internacional no pot tractar temes de Gaza o Cisjordània, perquè tècnicament no són territoris ocupats, tècnicament no són Israel, tècnicament no són independents).

A Qalqilia el mur els ha tret tres de les quatre carreteres que tenia per accedir-hi, i els ha deixat només la que no els serveix per res, la que et fa fer una volta de tres parells per anar a qualsevol lloc (cal dir que l'única que els han deixat té, a l'entrada de la ciutat, un campament militar israelià gairebé tan gran com la ciutat, perquè no s'oblidin de qui són els guanyadors). Les altres tres carreteres s'acaben, directament, en un mur de formigó (ui, me n'oblidava: com que el mur requereix un espai de seguretat, doncs van decidir enderrocar uns trenta metres de cases per deixar un espai buit. Ja sé que pensareu que també el podrien haver fet trenta metres més enrere, però és que vosaltres sou uns terroristes, que ja us tinc clissats...).

A Qalqilia també es fa evident que hi ha moltes maneres de guanyar les guerres, en aquest cas amb l'aigua, que és potser el conflicte més important de la zona. El mur ha deixat, potser sense voler, el 40% de pous de titularitat palestina en zona israeliana (diuen que no els hi prenen, però no els deixen accedir-hi). Si a això li afegim que per llei els palestins no poden obrir pous nous, i també que els israelians utilitzen una tecnologia que els permet, mitjançant aquell 40% de pous, treure aigua de més profunditat, és a dir "robar" la de l'altre 60% de pous, ens trobem amb una zona agrícola que era molt productiva i que ara es va morint a poc a poc.

(Soc conscient que m'he explicat amb el cul. Ho sento.)

Els que en saben diuen que Qalqilia és un experiment: és la nova manera de fer fora els palestins de la seva terra, provocant atur i forçant a la població a marxar "per pròpia voluntat". L'experiment està anant bé: l'atur ha passat del 20 al 60% en menys de 4 anys, i Qalqilia és un dels pocs llocs de Palestina que està perdent població. Diuen que això ho traslladaran a tots aquells llocs de Cisjordània que interessen als israelians. Diuen moltes coses, i interessants, sobre què està passant i perquè passa.

23 de juliol de 2006

Nablus, Jenin...

"Explicar i explicar i explicar tot el que has vist, sentit i viscut per aquí. Com més ho facis, millor".

Això m'ha dit algú, i tot i no tenir-ne ganes, li faré cas, perquè s'equivoca poc...

Divendres 21

Després de la frontera amb Cisjordània (plena de problemes, òbviament, però l'agent que està mitja hora preguntant-me coses és clavada, però clavada-clavada, a la Cate Blanchett. Per mi, que em pregunti el telèfon, si vol...) el primer que trobes és Jericó, però ni rastre de les muralles. (Sé que és un acudit de targeta groga, però tenia clar que no m'hi podria resistir...)

Per situar Nablus: aquests dies s'ha parlat de Nablus a la tele. L'exèrcit d'Israel buscava dos palestins que s'havien amagat a les dependències de l'Autoritat Nacional Palestina i, com que no sortien, enderrocava els edificis. Nablus és una regió de 300.000 habitants, i una ciutat de 200.000, incloent-hi la ciutat vella (una joia romana que cau a trossos), barris "normals" i camps de refugiats (que no es diferencien massa dels barris, només que els carrers són més apretats, tant de gent com de cases). La ciutat ocupa uns quants turonets, però no els turons grans, reservats als assentaments jueus, que així dominen la situació. Nablus era la capital econòmica de Palestina, però des de la segona intifada (es diu que Intifada vol dir Nablus, Jenín i Gaza, els llocs més actius) no té economia. No s'hi pot accedir en cotxe. Nablus vol dir "muntanya de foc", un nom, glups, amb diferents interpretacions.

Abans d'entrar a Nablus hi ha un control israelià que t'obliga a deixar el taxi, passar a peu per aquells passadissos de formigó i aquelles portes giratòries metàl·liques que tants cops hem vist a la tele, i agafar un altre taxi a l'altre costat. Els occidentals hi tenen prohibit entrar, però els jueus tampoc filen massa prim. Agafem el taxi i entrem a la ciutat. Els carrers tenen barreres de pedres, amb l'espai lliure just perquè passi un cotxe (aquest espai el tancaran els nens amb més pedres quan vinguin els israelians). Hi ha una ambulància i un grup de nens. A terra n'hi ha un, amb un bassal de sang, perquè els soldats l'han tocat. La bala era de goma, només perdrà l'ull (i per tant, no sortirà a les notícies). Té set anys. Ha de ser difícil tocar el cap d'un nen de set anys en moviment.

A la tarda ens acostem on hi ha l'exèrcit enderrocant edificis. Són edificis històrics, herència britànica, que estan a la primera Nablus, entre turons. Diversos tancs i cotxes militars protegeixen les excavadores apuntant cap als carrers del costat, que pugen amunt en pendent, de manera que permeten que els palestins s'hi posin com si fossin graderies, a mirar l'espectacle. Des de la primera graderia, de tant en tant, un grup de nens els tira pedres. És impossible que aconsegueixin ni tan sols ratllar-los la carrosseria, però suposo que el soroll de les pedres caient damunt del capó deu ser molt emprenyador, i això és motiu més que suficient perquè cada deu minuts surti un soldat (de 19 anys, com a màxim) i deixi anar uns quants trets, descollonant-se de riure, apuntant a la gent, com si fes pràctiques de tir.

Al vespre, la gent sospita que és l'últim dia, que es preparen per marxar amb excavadores i tot, perquè un parell d'helicòpters militars han vingut per protegir-ne la retirada. Abans de marxar hi deixen una càrrega explosiva que acabarà de fotre a terra els edificis. Els soldats avisen que esclatarà just després de 30 minuts, però en triga el doble, temps suficient perquè algú ja s'hi hagi acostat. La pluja de pedres (no com les que tiraven els nens, cent vegades més grans) cau damunt la gent, cotxes, cases. Els soldats ja han marxat. Emprenyats, perquè el que buscaven s'ha escapat (en realitat és molt possible que el que buscaven els sués la polla).

Dissabte 22
Cap a Jenin. Aquesta ciutat-regió és un desastre, amb el nivell d'atur més bèstia de la zona, amb uns carrers, uns edificis, un de tot fatal. El seu camp és famós perquè rep la visita de l'exèrcit jueu cada setmana (això vol dir que cada setmana n'enderroquen cases). Fa dues nits van tenir merder, i al carrer d'entrada encara s'hi veuen les restes (jo agafo dues vaines de bala d'ametralladora, només de mirar a terra. També s'ha de reconèixer que no són gaire aficionats a escombrar els carrers.). Jenin és al costat d'una zona amb una forta presència d'assentaments. Els pressionen molt, perquè els interessa molt aquest territori. Més d'un cop els han proposat marxar-ne i fer un camp de refugiats d'última generació, amb tots els avantatges tecnològics existents. Però ells s'hi neguen: "Si no som d'aquí, que som d'on estan vivint ells ara, de Haifa. Som refugiats, no habitants de Jenin. Volen que ens re-refugiem? Que marxem d'un camp de refugiats per anar a un altre?". A mi em sembla que ho tenen clar, aquests d'Israel: a Jenin són molt perdedors, però de dignitat en tenen. Potser res més, però d'això sí.

Parlem amb el director del camp, amb el delegat de l'Autoritat Nacional Palestina. No volen res, no volen diners ni res així, d'Europa. Només volen que expliquem què veiem, volen que se sàpiga que terrorisme no és el mateix que resistència armada, que ells volen la pau, fins i tot la merda de pau d'Oslo, però que Israel no els ha donat res del que es va firmar. No són terroristes, i no pensen marxar. I molts resistiran amb armes, vale. Però és resistència armada a una ocupació militar, reconeguda per l'ONU. L'únic que ens demanen és que expliquem. D'Europa només en voldrien suport polític, que Europa no fos un gosset dels EUA, que es fessin complir els acords d'Oslo. Només això.

De Nablus a Jenin amb mitja hora n'hi hauria prou. Però en triguem tres, perquè els controls militars ens entretenen: hores de cua sota el sol, interrogatoris humiliants, homes fets i drets despullant-se davant de nens de 18 anys que se n'enfonten a la cara... Tot això per anar a treballar, per anar a veure la família, per anar a l'hospital... I molts cops no et deixen passar. A mi no em van fer despullar, però a dos controls em van fer girar cua. Això vol dir perdre les dues mitges hores que havia estat esperant, vol dir que no va servir de res posar cara de bon nen, riure-li les gràcies idiotes al nen de 18 anys (vaig haver de tornar a fer el gest del Ronaldinho, per fer-me el simpàtic). També és veritat que al segon que no em van deixar passar ja ens vam negar a respondre cap pregunta: vam dir que si ens deixaven que vale, i que si no, doncs que vale també, però que no tenia perquè respondre-li res, que no ens toqués els collons, que nosaltres passàvem per on ens sortia dels pebrots, que no tenia dret a dir-nos que no i que si me'l trobés pel carrer no em durava ni cinc minuts. Faig servir aquesta tàctica aconsellat pel palestí que ens acompanya, que ja té molta mili, i la veritat és que aquesta altra tàctica, no abaixar el cap, si ets europeu funciona, perquè s'acolloneix més ell. Ens deixava passar tot demanant perdó, però no al palestí que ens acompanyava. La seva va ser, al final, una victòria més subtil. Però el vaig tornar a insultar (sí, vale, en català, però ell també ho deuria fer en hebreu, per tant...).
Encara falta parlar del mur...

Pd. Per cert, haig de dedicar aquest post, tots els que he fet a la vida i tots els que faré al senyor Fortasec, a qui desitjo el millor, a ell i als seus fills, i als fills dels seus fills, i als fills dels fills dels seus fills...

20 de juliol de 2006

De perdedors...

Una delegació de perdedors catalans (un total de dos, tampoc us penseu) teníem previst abans d'ahir, dimarts 18 de juliol, entrar a Gaza per tenir diverses reunions amb els perdedors locals i expressar-los la nostra solidaritat.

Com era previsible, a la frontera hi havia una gran aglomeració de persones, ja que després d'un mes era la primera vegada que s'obria la frontera. El dilluns a las 10 de la nit ja érem al control fronterer d'Egipte amb mil persones més. A les 8 del matí ja érem unes deu mil persones, tots palestins, els que fèiem cua per entrar a Gaza.

Durant tota la nit, la policia egípcia ens obligava a canviar de lloc per provocar als palestins i impedir que descanséssim (així l'endemà, ben cansats, ens portaríem millor), encara que fos damunt l'asfalt de la carretera. Mentrestant, a l'altre costat de la frontera, a un parell de quilòmetres, sentíem el soroll de les bombes que els israelians llencen cada nit per putejar els palestins i no deixar-los dormir (així l'endemà, ben cansats, es portaran millor). Les bombes fan "bummmm" quan les disparen, i "broaaaaa" quan cauen, les ametralladores fan "ra-ta-ta-tà", com a les pelis, i els helicòpters "flac-flac-flac-flac". Juro que feien això. El millor del cas era que la gent feia ben bé com si no passés res, és més, se'n fotien de la cara de flipats dels dos perdedors catalans.

Quan van obrir la frontera, la poli egípcia, en lloc d'organitzar l'entrada, es va limitar a col·locar diferents línies policials que, de manera arbitrària, deixaven passar a qui els sortia dels huevs, provocant tensions i "avalanches". L'aglomeració de gent, una nit intentant dormir sobre l'asfalt d'una carretera, hores dret i apretat sota el sol del desert, falta d'aigua i de menjar... Tot això porta a lipotímies vàries i escenes de pànic, unes quantes, tantes que ja acabes per ni tan sols girar el cap per veure què està passant allà on tothom crida. Els polis eren uns fills de puta, així de clar, perquè es pot fer la mateixa feina d'una altra manera. Jo, al principi, intentava no cridar l'atenció, però al final em vaig "envalentonar", i m'atrevia a protestar. Doncs a mi, quan el poli em veia d'esquena, em fotia crits i em "tocava" amb la seva porra com a qualsevol, però quan em girava i veia que era "occidental", la seva veu es tornava servicial i em somreia tan bé com podia. Jo el continuava insultant, però no té mèrit, perquè ho feia en català.

Al final vam arribar a l'últim control, on el tracte de la poli era tan bo com en els anteriors, on els palestins entregaven el passaport perquè els egipcis els registressin i després un poli pujava damunt una cadira i es dedicava a llençar els passaports a l'aire, i que la gent l'agafés. La frontera de Rafah és genial: als palestins els putegen a totes les fronteres del món, però aquí els posen totes les facilitats per entrar; en canvi, als occidentals, només els posen pegues. Els únics que no van poder entrar vam ser dos perdedors catalans, un perdedor francès i dos perdedors alemanys. I una noia ucraïnesa, de 20 anys, embarassada, amb el marit dins Gaza, que va haver de fer els 400 quilòmetres de tornada fins El Caire amb nosaltres perquè s'havia gastat tots els diners en allotjament esperant que obrissin la frontera i ja no tenia diners pel taxi. Dels 400 quilòmetres, en deuria dormir 200 i plorar els altres 200.

A nosaltres els egipcis ens van dir que no és que no ens volguessin deixar sortir del país, és que l'autoritat europea de la frontera palestina (qui mana de debò allà) no permetia que ciutadans europeus hi entressin, però que ho feien per la nostra seguretat. Però a aquest trist perdedor el que li sembla és que les autoritats europees no volen que ningú vegi què passa dins de Gaza, perquè és més fàcil vendre altres històries que justificar segons què.

A l'oficina de l'últim control vaig parlar amb un ministre del govern palestí. Estava assegut al seu costat i jo anava suat com no he suat en ma vida, i em va oferir una llauna de Seven Up. Ens vam posar a parlar i em va dir que era ministre. Anava amb el passaport diplomàtic, però també el va haver de recollir de terra. Ja em va dir el que em van confirmar hores després: "No entraràs perquè Europa no hi vol europeus que puguin explicar què passa al meu país". Però també em va dir que estava bé que ho hagués provat, i que estava encara millor que ho hagués provat per la frontera que han de passar ells, els palestins, no des de les que controla Israel, perquè aquella era la pitjor. Em va dir que ho expliqués, que potser era un dels dies més durs de la meva vida, però que ell ho ha de fer cada cop que entra al seu país. No volia escriure posts d'aquests, perquè semblen aventuretes, però potser ell s'ho mereix (i les quinze persones que ho llegireu segur que també us mereixeu saber-ho). A la cua, l'altre dia, pensava que era la típica imatge que he vist mil cops a la tele i que no em feia ni fred ni calor, que el patiment dels altres, dels que són diferents, mai t'arriba tant com quan els que pateixen són com tu. El drama dels situaques (era així?) no serà mai el teu: ells són diferents. Davant de les desgràcies dels altres, no sé si tenia la pell dura o freda, però no m'immutava excessivament. Però potser no són tan diferents, en el fons. Potser només són una mica més perdedors i prou.

Ara, intentant recordar el dia minut a minut, gairebé em sembla una heroïcitat, perquè en alguns moments vaig tenir por, por de veritat, de les empentes, de la poli, del sol i de tot. Però jo tinc 33 anys, estic físicament perfecte, i puc girar cua i marxar amb la meva maleta. Un dels amics palestins que ens acompanyava (l'Abed) portava un carro d'aeroport amb una dotzena de maletes, i hi anava amb la dona i quatre filles, la més petita de 5 anys. I no les portava a coll, les nenes anaven soles. I també hi havia la noia ucraïnesa, embarassada i sola. I avis que semblaven tenir 300 anys. I tots ho van fer, i probablement queixant-se molt menys que jo. D'alguna manera ells són herois, encara que no ho sàpiga ningú.

Vull dir mil coses perquè no sé quan hi tornaré, i com que no tinc temps, només diré que l'hospitalitat i la generositat que m'han ofert fins ara no té preu, que és cert el tòpic aquell que diu que com menys es té, més es dóna, que m'han obert portes i m'ho han donat tot només perquè hi anava com a amic, i no estan acostumats a tenir amics, que en un camp de refugiats palestins els nens juguen com tots els nens del món, és a dir a futbol, que hi ha moltes camisetes del Barça, i que aquests nens no poden deixar de preguntar-te coses quan els dius que sí, que has anat al camp del Barça i que has vist jugar el Ronaldinho, els nens són genials, no?


Descansant al racó dels que esperen confirmació de si sí o de si no (pues va ser que no)

19 de juliol de 2006

Veritat absoluta

Podeu consultar bibliografia especialitzada, podeu estar al dia de les publicacions sobre política internacional, podeu fer el que volgueu. Però la conclusió només serà una:

El Pròxim Orient és un putu-bucle.

11 de juliol de 2006

(Parèntesi)

Demà passat me'n vaig a jugar uns bolos per aquests móns de Déu. De fet, me'n vaig a uns móns que, precisament, el problema que pateixen, és que tenen overbooking de Déus (o dels seus representants a la terra, que encara que només n'hi hagués dos, ja serien masses).

El Perdedor no sap si podrà parar gaire per la seva banqueta, però això no el preocupa en absolut. El que més el fot és no poder veure com els titulars indiscutibles omplen de sentit l'expressió "jogo bonito", ni que sigui internèticament.

En fi, a veure com va...

3 de juliol de 2006

Primer aniversari (i últim)

Avui fa un any vaig tenir un accident de cotxe. Per motius que no ho justifiquen (però ho expliquen una mica) em vaig adormir mentre conduïa. Xoc frontal amb dos vehicles més a l'alçada de Puig-Reig. Un accident típic a la zona, que sempre acaba amb morts. No va ser el cas.

De l'accident, recordo el soroll de les xapes quan topen i es rebreguen; l'espetec sec dels vidres que es trenquen; la sensació d'aturar-te en sec; l'impuls del cos cap a tot arreu i cap enlloc, aguantat per força pel cinturó de seguretat. Bé, de fet no ho recordo, no ho recordo gens, perquè vaig perdre el coneixement, i en despertar-me, ja hi havia un parell de bombers dins del cotxe (només de veure'ls vaig saber que tot aniria bé, no sé perquè, però ho vaig tenir clar).

Així doncs, segur que no ho recordo, però ho he imaginat tants cops, però tants, que les imatges són més clares que les dels records que pugui tenir d'aquest mateix cap de setmana. A més, he tingut prou accidents per poder fer-me la peli jo sol.

Jo em vaig fer molt poc mal, i als dels altres cotxes gens. En vaig fer molt a la meva acompanyant, que va estar a punt de moltes coses, però que està bé. Està bé. Està bé.

M'havia preparat aquest post, però em fa mandra escriure tot el que volia escriure. Em fa mandra llegir-ho i em faria mandra trobar-m'ho quan entrés al bloc. Ho resumiré:

- el que en principi havia de ser el pitjor any, o un mal any, ha acabat sent un bon any, potser el millor any.
- després de 32 anys pensant que era el rei, que res em podia passar a mi, vaig estar uns quants mesos depenent dels altres per a qualsevol cosa. Ara m'agrada saber que puc dependre de la gent, no ho veig malament, no és res dolent.
- la culpa va ser meva, però jo no en sóc el culpable (jo ja m'entenc, i amb això, com a mínim avui, ja en tinc prou).
- m'agrada més el Perdedor que n'ha sortit que no pas el Perdedor d'abans.
- no hi ha cap bucle, cap ni un, que es pugui comparar amb la sentència següent: "la vida serà riure o no serà".
- ser un borde és perdre el temps.
- tot el que es diu dels Volvos és veritat.

Per últim, dir que amb aquesta caqueta de post mato el tema, tanco la carpeta. Avui fa un any. És el primer i l'últim aniversari.

No sabia si fer-ho, però poso la foto del cotxe, tal i com va quedar. Sembla que no hi hagi morro. De fet no n'hi ha, o si més no no està on hauria. Es veu que el morro es va autoredistribuïr: una mica cap als costats, una mica cap a sota, una mica cap a sobre... El morro va desaparèixer, però jo tot just em vaig fer quatre tonteries.

És maco el cotxe, eh? Era el cotxe de la meva vida, perquè tenia unes llums que s'aixecaven i s'abaixaven tocant un botó. Ja veus tu, el Perdedor tot el sant dia baixant i pujant els llums. Je!

Apa, ja n'hi ha prou.

Que xulu, per favor, que xulu que era el meu cotxe...

2 de juliol de 2006

Diumenge

És diumenge i s'ha acabat el cap de setmana. I què vols que et digui, podria haver sigut millor. Molt millor. No ha complert les expectatives que el divendres prometia. Sort de la cerveseta (virtual, això sí) amb els companys, escoltant Housemartins i Fatboy Slim. I sort també que divendres a la nit em vaig retrobar amb el plaer del cine (The road to Guantánamo, un post pendent). Però la resta...

Ara mateix hauria de ser el Tom Waits. I hauria de tenir un piano (i saber-lo tocar). I m'hauria d'agradar el whisky, o el bourbon, i me'n posaria un got curt, i el deixaria damunt del piano. I tancaria tots els llums del menjador menys el més petit i proper. I si la vida fos un musical, quan comencés a tocar s'hi afegiria el veí, que casualment seria un geni del saxo que tampoc sap què fer un diumenge a la nit. I si Déu existís, el sostre s'obriria entre nuvolets blancs i llum blau cel i baixaria un angelet tocant el violí. I jo cantaria, i tocaria. I quan acabés, el veí deixaria de tocar i l'angelet desapareixeria pel sostre de la mateixa manera que ha vingut, sense deixar rastre. I ningú de nosaltres (ni de vosaltres) se sorprendria de res de tot això.

Però només sóc el Perdedor, i m'hauré de conformar deixant-vos la cançoneta al castpost i bevent-me el got de LletNostra semidesnatada d'abans d'anar a dormir. I espero que el veí abaixi el volum de la tele perquè és tard i m'està començant a tocar els collons. I ja he vist Kill Bill Vol. 1 moltes vegades.

Bonanit.


Powered by Castpost

Tom Waits - Ruby's Amrs

I will leave behind all of my clothes,
I wore when i was with you,
all I need's my railroad boots,
and my leather jacket,
as i say goodbye to ruby's arms,
although my heart is breaking,
i will steal away out through your
blinds, for soon you will be waking.

The morning light has washed your face,
and everything is turning blue now,
hold on to your pillow case
there's nothing i can do now,
as i say goodbye to ruby's arms,
you'll find another soldier,
and i swear to god by christmas,
there'll be someone else to hold you.

The only thing i'm taking is
the scarf off of your clothesline,
i'll hurry past your chest of drawers,
and your broken window chimes,
as i say goodbye
i'll say goodbye,
say goodbye to ruby's arms.

i'll feel my way down the darken hall,
and out into the morning,
the hobos at the freightyards,
have kept their fires burning,
so jesus christ this goddamn rain,
will someone put me on a train,
i'll never kiss your lips again,
or break your heart,
as i say goodbye
i'll say goodbye,
say goodbye to ruby's arms.