23 de juliol de 2006

Nablus, Jenin...

"Explicar i explicar i explicar tot el que has vist, sentit i viscut per aquí. Com més ho facis, millor".

Això m'ha dit algú, i tot i no tenir-ne ganes, li faré cas, perquè s'equivoca poc...

Divendres 21

Després de la frontera amb Cisjordània (plena de problemes, òbviament, però l'agent que està mitja hora preguntant-me coses és clavada, però clavada-clavada, a la Cate Blanchett. Per mi, que em pregunti el telèfon, si vol...) el primer que trobes és Jericó, però ni rastre de les muralles. (Sé que és un acudit de targeta groga, però tenia clar que no m'hi podria resistir...)

Per situar Nablus: aquests dies s'ha parlat de Nablus a la tele. L'exèrcit d'Israel buscava dos palestins que s'havien amagat a les dependències de l'Autoritat Nacional Palestina i, com que no sortien, enderrocava els edificis. Nablus és una regió de 300.000 habitants, i una ciutat de 200.000, incloent-hi la ciutat vella (una joia romana que cau a trossos), barris "normals" i camps de refugiats (que no es diferencien massa dels barris, només que els carrers són més apretats, tant de gent com de cases). La ciutat ocupa uns quants turonets, però no els turons grans, reservats als assentaments jueus, que així dominen la situació. Nablus era la capital econòmica de Palestina, però des de la segona intifada (es diu que Intifada vol dir Nablus, Jenín i Gaza, els llocs més actius) no té economia. No s'hi pot accedir en cotxe. Nablus vol dir "muntanya de foc", un nom, glups, amb diferents interpretacions.

Abans d'entrar a Nablus hi ha un control israelià que t'obliga a deixar el taxi, passar a peu per aquells passadissos de formigó i aquelles portes giratòries metàl·liques que tants cops hem vist a la tele, i agafar un altre taxi a l'altre costat. Els occidentals hi tenen prohibit entrar, però els jueus tampoc filen massa prim. Agafem el taxi i entrem a la ciutat. Els carrers tenen barreres de pedres, amb l'espai lliure just perquè passi un cotxe (aquest espai el tancaran els nens amb més pedres quan vinguin els israelians). Hi ha una ambulància i un grup de nens. A terra n'hi ha un, amb un bassal de sang, perquè els soldats l'han tocat. La bala era de goma, només perdrà l'ull (i per tant, no sortirà a les notícies). Té set anys. Ha de ser difícil tocar el cap d'un nen de set anys en moviment.

A la tarda ens acostem on hi ha l'exèrcit enderrocant edificis. Són edificis històrics, herència britànica, que estan a la primera Nablus, entre turons. Diversos tancs i cotxes militars protegeixen les excavadores apuntant cap als carrers del costat, que pugen amunt en pendent, de manera que permeten que els palestins s'hi posin com si fossin graderies, a mirar l'espectacle. Des de la primera graderia, de tant en tant, un grup de nens els tira pedres. És impossible que aconsegueixin ni tan sols ratllar-los la carrosseria, però suposo que el soroll de les pedres caient damunt del capó deu ser molt emprenyador, i això és motiu més que suficient perquè cada deu minuts surti un soldat (de 19 anys, com a màxim) i deixi anar uns quants trets, descollonant-se de riure, apuntant a la gent, com si fes pràctiques de tir.

Al vespre, la gent sospita que és l'últim dia, que es preparen per marxar amb excavadores i tot, perquè un parell d'helicòpters militars han vingut per protegir-ne la retirada. Abans de marxar hi deixen una càrrega explosiva que acabarà de fotre a terra els edificis. Els soldats avisen que esclatarà just després de 30 minuts, però en triga el doble, temps suficient perquè algú ja s'hi hagi acostat. La pluja de pedres (no com les que tiraven els nens, cent vegades més grans) cau damunt la gent, cotxes, cases. Els soldats ja han marxat. Emprenyats, perquè el que buscaven s'ha escapat (en realitat és molt possible que el que buscaven els sués la polla).

Dissabte 22
Cap a Jenin. Aquesta ciutat-regió és un desastre, amb el nivell d'atur més bèstia de la zona, amb uns carrers, uns edificis, un de tot fatal. El seu camp és famós perquè rep la visita de l'exèrcit jueu cada setmana (això vol dir que cada setmana n'enderroquen cases). Fa dues nits van tenir merder, i al carrer d'entrada encara s'hi veuen les restes (jo agafo dues vaines de bala d'ametralladora, només de mirar a terra. També s'ha de reconèixer que no són gaire aficionats a escombrar els carrers.). Jenin és al costat d'una zona amb una forta presència d'assentaments. Els pressionen molt, perquè els interessa molt aquest territori. Més d'un cop els han proposat marxar-ne i fer un camp de refugiats d'última generació, amb tots els avantatges tecnològics existents. Però ells s'hi neguen: "Si no som d'aquí, que som d'on estan vivint ells ara, de Haifa. Som refugiats, no habitants de Jenin. Volen que ens re-refugiem? Que marxem d'un camp de refugiats per anar a un altre?". A mi em sembla que ho tenen clar, aquests d'Israel: a Jenin són molt perdedors, però de dignitat en tenen. Potser res més, però d'això sí.

Parlem amb el director del camp, amb el delegat de l'Autoritat Nacional Palestina. No volen res, no volen diners ni res així, d'Europa. Només volen que expliquem què veiem, volen que se sàpiga que terrorisme no és el mateix que resistència armada, que ells volen la pau, fins i tot la merda de pau d'Oslo, però que Israel no els ha donat res del que es va firmar. No són terroristes, i no pensen marxar. I molts resistiran amb armes, vale. Però és resistència armada a una ocupació militar, reconeguda per l'ONU. L'únic que ens demanen és que expliquem. D'Europa només en voldrien suport polític, que Europa no fos un gosset dels EUA, que es fessin complir els acords d'Oslo. Només això.

De Nablus a Jenin amb mitja hora n'hi hauria prou. Però en triguem tres, perquè els controls militars ens entretenen: hores de cua sota el sol, interrogatoris humiliants, homes fets i drets despullant-se davant de nens de 18 anys que se n'enfonten a la cara... Tot això per anar a treballar, per anar a veure la família, per anar a l'hospital... I molts cops no et deixen passar. A mi no em van fer despullar, però a dos controls em van fer girar cua. Això vol dir perdre les dues mitges hores que havia estat esperant, vol dir que no va servir de res posar cara de bon nen, riure-li les gràcies idiotes al nen de 18 anys (vaig haver de tornar a fer el gest del Ronaldinho, per fer-me el simpàtic). També és veritat que al segon que no em van deixar passar ja ens vam negar a respondre cap pregunta: vam dir que si ens deixaven que vale, i que si no, doncs que vale també, però que no tenia perquè respondre-li res, que no ens toqués els collons, que nosaltres passàvem per on ens sortia dels pebrots, que no tenia dret a dir-nos que no i que si me'l trobés pel carrer no em durava ni cinc minuts. Faig servir aquesta tàctica aconsellat pel palestí que ens acompanya, que ja té molta mili, i la veritat és que aquesta altra tàctica, no abaixar el cap, si ets europeu funciona, perquè s'acolloneix més ell. Ens deixava passar tot demanant perdó, però no al palestí que ens acompanyava. La seva va ser, al final, una victòria més subtil. Però el vaig tornar a insultar (sí, vale, en català, però ell també ho deuria fer en hebreu, per tant...).
Encara falta parlar del mur...

Pd. Per cert, haig de dedicar aquest post, tots els que he fet a la vida i tots els que faré al senyor Fortasec, a qui desitjo el millor, a ell i als seus fills, i als fills dels seus fills, i als fills dels fills dels seus fills...

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot plegat és tan fotudament surrealista que només puc dir que la Cate Blanchett de la frontera de Cisjordània no era jo...

Perdedor, gràcies per explicar-ho.

Anònim ha dit...

Osti perdedor, moltes gràcies per la "crònica".
Segurament et deu fotre una mica de pal narrar totes aquestes coses. I és per això que et mereixes que molta gent les pugui llegir, tot valorant el teu esforç.

Buscaré la manera de recomanar-ne la lectura a tota la gent que pugui.

Aguanta, company!

P.D.: Ja ho saps, però t'ho torno a dir. Estas a l'alçada de qualsevol altre ídol (en Xavier Sala i Martin, en Morrisey, la Lina Morgan, en Hristo Stoichkov, l'Ayrton Senna, en Demis Roussos, el Puma i tu)

Anònim ha dit...

ets un cas, jejeje... i gràcies per, malgrat no tenir-te gaires ganes, explicar-nos que les coses no sempre són com ens les imaginem o com ens les volen fer creure

maduixot ha dit...

uau!

Anònim ha dit...

ostres perdedor, la veritat és que vaig una mica perduda però les cròniques Fortasec m'ajudaran a entendre-ho una miqueta més.

ànims!

Anònim ha dit...

Ànims perdedor, aquestes cròniques li donen sentit a això dels blocs, tot ique et costi fer-ho paga la pena, de veritat.

(la broma fàcil era dir que eren unes cròniques que te cagues però no és oportú donat el contingut)

Anònim ha dit...

Perdedor: tot i que diu que no en té ganes d'explicar-nos aquestes coses, crec que el sentiment amb les que ens les fa arribar denota que sí, que en té necessitat i ganes, moltes ganes. Ells volen que vostè ens les expliqui i nosaltres volem llegir-les. Als mitjans de comunicació és difícil trobar cròniques com les seves!

Anònim ha dit...

No afegiré massa paraules a les que ja us han dit, mestre, però segur que exorcitar aquestes experiències, a banda de servir de molt per aquests humils i desinformats blocaires (parlo per mi, eh?!), us farà lloc a la memòria per enmagatzemar-ne de noves i millors.

Fortasec? que téniu mal de coll? Je

Ànims, gràcies i fins aviat!