25 d’agost de 2006

Si una nit d'hivern un viatger...

- Bon dia.
- Sí?
- Que teniu "Si una nit d'estiu un viatger"?
- Las novelas estan ahí.
- No, a les estanteries no hi és, però ho he consultat al vostre web i allà diu que sí, que el teniu.
- Pero igual está en algun otro centro, en Madrid por ejemplo.
- Però si gairebé no teniu llibres en català aquí, a Barcelona, com vols que estigui a Madrid?
- (mentre es gira i marxa i, suposo, dóna la consulta per acabada) Pues aquí no está.
- (fluixet, molt fluixet) Pues que te den...

En una llibreria que no és llibreria, tenda de música que no és tenda de música, macrocentre que té de tot i on no trobo mai res del que busco (tot i que de vegades hi trobo joies), no hi ha el llibre que avui busco. I que penso trobar. Perquè avui busco un llibre en concret. De vegades vas i no busques, només mires i remenes. I si tens temps per mirar i remenar molt, doncs marxes amb una llista de coses-amb-què-no-comptaves-posar-a-la-llista-però-que-ara-ja-són-a-la-llista. Una llista que creix a una velocitat infinitament superior a la velocitat amb què elimines entrades de la mateixa llista. Una llista que quan te la mires, t'aguanta la mirada, amb un somriure burleta, mentre et diu: "La vida és curta, Perdedor, molt curta".

- Bon dia.
- Buenos dias.
- Busco "Si una nit d'estiu un viatger". Aunque si lo tienen en castellano, también me vale.
- Un momento, que lo miramos. (Momento). Pues no. No lo tenemos.
- Pero yo lo he mirado en la web, y allí dice que sí que lo tienen.
- Ui, la web! De la web no se puede hacer caso, porque lo que tenemos no sale, y cosas que salen, pues no las hemos tenido nunca.
- Pos fale. Pos que bién. Pos hasta luego.

(No es poden demanar llibres, ni cap altra cosa en concret, en un lloc on una vegada vaig comprar-me el Led Zeppelin-IV i, quan el posaves, sonava l'Ibiza Mix. Quan vaig anar a tornar-lo, el tio el va posar al reproductor, em va mirar tot seriós, i em va dir: "Porque tu estás seguro que esto no es lo que buscas, no?")

Perquè, com ens arriben els llibres? És una cosa ben curiosa: pel Cultura/s? Algú te'n parla? A través del -glups- Villatoro? A través del -reglups- Qué leer? A través d'algun bloc com la inigualable L2P? En fi, que hi ha 4.562 maneres d'arribar-hi, això està clar. De vegades penses que ara, en aquest moment, aquest dimecres, aquesta setmana, vols llegir aquell que tens a la llista, cap altre serveix, vols aquell, i prou. I si no el trobes, doncs llavors encara el vols més. Ja no serà cap altre, serà aquell. Això crea angoixa. Us ho dic jo.

A la llibreria més políglota del barri més políglota de la ciutat més políglota d'un país diglòssic, tampoc el tenen. Tampoc el tenen en català o castellà, vull dir. Perquè en italià, en V.O., sí que el tenen. Però, snif, no hi ha nivell per a tant. No tinc llibre, però surto amb un somriure (idiota, és veritat) a la cara. I això no és poc.

El problema és que no fa massa ja em va passar una cosa semblant. Volia aquell llibre. Vaig vestir-me de jóvenes castores, vaig agafar la lupa, i vaig fer un buidatge exhaustiu de les llibreries de tot el país. I vaig fracassar, perquè encara no el tinc (i fa mal, moooooolt mal, cada vegada que hi penso). No em podia tornar a passar. La meva inestable personalitat no sobreviuria a dos fracassos consecutius. Això ho sabia.

A la llibreria amb més prestigi de la capital de comarques tampoc el tenen. La noia, molt maca i agradable, m'ofereix "El baró rampant". Però jo no el vull, "El baró rampant", jo vull "Si una nit d'estiu un viatger". Tant me fa que els hagi escrit el mateix autor (això sense dir que "El baró rampant", com tantes i tantes personetes escolaritzades a l'estat espanyol durant els 80 i els 90, ja l'he llegit). Vull "Si una nit d'estiu un viatger".

Haig d'anar a dinar a casa dels meus pares, a Malapell. Baixo a Malapell-Rambla, perquè he decidit que faré el vermutet en una tauleta del Passeig, i després baixaré xino-xano fins als macarrons de la mama, que m'esperen després d'un mes sense macarrons de la mama. Fa temps que no exerceixo de malapellenc, perquè treballo en un altre lloc, visc en un altre de diferent, capdesetmanejo en un altre i faig vida social-festiva en uns altres. Molts llocs diferents, i cap és Malapell. Però quan passo per davant de La Llar del Llibre m'aturo, em miro l'aparador i penso: "I si...".

- Bon dia, busco "Si una nit d'estiu un viatger". No el tindreu pas?
- Hivern.
- Einggg?
- "Si una nit d'hivern un viatger". Ara te'l porto.

(I jo em quedo allà parat. Estiu o hivern, és igual. A tot arreu he dit també el nom de l'autor, si no el trobaven no era pas per la meva badada. És més, a la llibreria més políglota del barri bla-bla-bla també ho he dit malament, i el noi m'ha decodificat bé. A més, m'encanta que m'hagin corregit. Ho han fet amb un somriure, però no de suficiència, no pas. Era el somriure d'algú que ha vist la desesperació a la meva cara i que sabia que estava a punt de fer-me feliç. Un somriure, no sé, gairebé solidari.)

- Té. Són sis eurus.
- Gràcies. "Déu".

I me'n vaig. Feliç com un tornavís. Tan feliç que si el noi no hagués sigut un noi i hagués sigut una noia jo li hagués preguntat a quina hora plega, on ha estat tots aquests anys i que fa els pròxims 3.000 matins de la seva vida (bueno, segurament no ho hagués fet...).

Trobar un llibre que busques és una sensació agradable. Sí senyor.


Publicitat gratuïta
La Llar del Lllibre
Passeig de la Plaça Major, 34 - 38
Tels. 93 725 59 59 93 727 33 54
http://www.llardelllibre.net
llardelllibre@llardelllibre.net

21 d’agost de 2006

La tempesta que no ve

Aquest cap de setmana feien "La tormenta perfecta", m'acabaven de parlar de la tempesta que t'enganxa dins del bosc i, si miraves per la finestra, veies la fi del món acostant-se cap a la Vila del Pingüí des del Vallès...

A l'estiu és època de tempestes d'estiu. Sissenyó.

A mi no em desagraden en absolut. Són coses que passen. De vegades la tempesta t'agafa desprevingut, i llavors has de trobar remei sobre la marxa. "Intento arribar a casa corrent? Busco un bon lloc on aixoplugar-me? Em quedo aquí assegut, fent-me el xulo però creuant els dits perquè passi de llarg?" De vegades t'enxampa perquè t'ho busques: la tempesta està cantada, ho sap tothom, ningú més fa el tonto. Però tu surts i vas a buscar-la. La veus venir. T'asseus a sota d'un arbre, perquè sempre t'han dit que l'última cosa que s'ha de fer quan hi ha tempesta és asseure't a sota d'un arbre. Amb aquella paxorreria que has aconseguit simular tan bé, te la mires burleta: "És un farol, és un farol. No penso bellugar-me". Però la veueta interior va dient: "la putadoros, Perdedor! Tu, avui, pringues que t'hi cagues...".

Va ser un farol. A la Vila del Pingüí, quan venen del Vallès, les tempestes passen de llarg. Només fan mal quan baixen de Berga (de Manresa, ara que hi caic, no en vénen mai, de tempestes...).

A l'estiu, gran època per a les tempestes d'estiu, si el farol és a una hora raonable, el millor de tot és que quan passa i torna a sortir el sol (perquè la climatologia això sí que ho té: no treu mai la raó a la dita, i després de la tempesta sempre torna a sortir el sol) et queda aquell cel de color pastanagueta. Un cel ben bonic, també t'ho dic. I que ben bé podríem dir que val una tempesta.

16 d’agost de 2006

Quatre gintònics i un cafè amb llet

Quines ganes de tornar al Pingüinès!!! A més, ho vaig clavar: vaig arribar el 14 a la nit, just a temps d'anar al ball de Festa Major de la Vila del Pingüí que, com a 500 pobles més d'aquest país que no és país, és el 15 d'agost.

Santa Maria és un dia contradictori per mi. Com dic, és la Festa Major del meu "sàlvens" total. Un dia assenyalat pels pingüinesos de pro com jo. Però a casa també acostumava a ser un dia de dinar familiar, perquè la meva àvia se'n deia (a la iaia Maria li dec tenir la certesa que no sóc una bona persona: la odiava, m'odiava a mi mateix per odiar-la, però la odiava a mort. I quan es va morir vaig desitjar que Déu existís i que la castigués. Diu poc a favor meu, però tampoc mentiré ni dissimularé. En fi, deixo el tema, que no m'agrada). Aquest any era Festa Major (només faltaria!) i el dinar familiar i el pastís eren per la Maria, una neboda encantadora de 8 anys que de gran farà molt mal, però molt. Un dia perfecte per tornar a casa.

Al ball vaig poder estar amb els amics i els coneguts que feia un mes que no veia. Per cert, el tour palestí i la continuació balcànica han donat a aquest trist oficinista com una pàtina d'aventurer-willyfogg que, pel que he vist, agrada molt. Hauria d'explotar la vena, amb quatre mentidetes i una mica d'imaginació em sembla que triomfaria com la coca-cola. O no.

Total, que al ball m'ho vaig passar teta. No bec mai, i els quatre gintònics que em vaig cascar, a part de ser nova plusmarca personal, em van entrar de puta mare i, cosa rara, no van acabar sortint pel mateix lloc. Genial tu, quina taja! Tot i no complir les fases clàssiques (1ª: Collons com parlo, tinc el do de la paraula. 2ª: Sóc el rei, sóc el putu amo. 3ª: Us estimo a tots. 4ª: Ningú no m'estima. 5ª (matí següent): Un "vichí de mig, sisplau") vaig fer tot el que se suposa que s'ha de fer en un ball de Festa Major: aguantar la crònica del partit solters-casats, tirar la canya en broma-sèrio-broma a les amigues de tota la vida, discutir amb la cambrera perquè "jo el vull en got de vidre, et juro que te'l torno, però posa-me'l en got de vidre", dir bestieses en formació de rotllana-agafats-per-les-espatlles amb els amics de tota la vida i ballar el fanalet després de fer-me el clinteastwood una bona estona. En resum: un ball de Festa Major.

L'endemà el Perdedor va constatar que 33 no són el mateix que 18. Va constatar també que canviar el vichí de la 5ª fase per un cafè amb llet vol dir haver d'estar corrent tot el dia ("ocupat?!?!? Vaaaaa, que tinc pressaaaaaaa!!!"). I, per sobre de tot, va constatar que estar a casa és de puta mare.

11 d’agost de 2006

Anar fent, tu!

Els Balcans son lluny i el Perdedor es vell. Abans era capać de fer 1500 km d'una tirada, ara necessito parar en un poblet de la costa italiana, sopar una pizza-pizza i dormir en un edifici del segle XIX en una habitacio que mira al mar que hi ha 50 metres mes enlla (glups, que pijo...).

Dit aixo, matare el primer pais, Eslovenia (perque ara nomes es estacio de pas) ben rapidament: si coneixeu algu a qui li agradin especialment els arbres, amb un interes superior al normal per la cultura i que sapiga disfrutar de les ciutats que estan fetes a la mida de les persones, on parar es mes important que seguir (algu que sapiga veure-hi mes enlla de la primera finestra) no ho dubteu, aquest es el seu pais. Jo, tot i no complir cap d'aquestes condicions, m'hi sento com a casa, a 2000 km de distancia. I mal m'esta dir-ho, em bellugo per Ljubljana amb mes soltura que per Barcelona.

Aquest cop hem fet Croacia a "velocidad crucero", no aturant-nos fins al final. Els vintiset graduats escolars que van amb mi (una guanyadora de veritat, vaja!!!) tenien marcats en vermell Osijek i Vukovar. (Incis amb parentesi per fer-me perdonar la incultura: a Vukovar no hi ha Museu de la Guerra. Volen mantenir el centre de la ciutat en l'estat en que es troba per fer-ne una mena de museu de la guerra "king size". Pero no hi ha "museu" propiament dit. Apa. Fi de l'incis amb parentesi per fer-me perdonar la incultura.) No parlare de Vukovar ni de la guerra.

Des d'aqui vam intentar entrar a Serbia per una frontereta. Pero no va poder ser. Perque el Perdedor i la Guanyadora son tan xulos, pero tant, que viatgen pels puestos sense la Carta Verda del cotxe. Tambe son despistats, vale. I a la frontereta ens demanaven 120 eurus per una de provisional. Ens va fer pudor d'estafa, la veritat, perque el poli estava tan interessat en fer-nos-la que fins i tot em va acompanyar en cotxe al primer poble de Serbia per treure peles del caixer. Afortunadament el Perdedor, xulu i despistat com ell sol, no tenia credit a la Visa. Excusa perfecta per dir-li a la poli que no, que tornem cap enrere. L'endema, per la frontera grossa, vam passar sense pagar ni un duro (tambe s'ha de dir que el Perdedor s'havia afeitat i que la Guanyadora es va posar les millors gales i va dedicar als aduanerus els seus somriures mes convincents...).

Belgrad, Mostar, Sarajevo, casi que ho deixarem per un altre dia...

Ah! No voldria marxar sense deixar dos enunciats "para los amigos de la estadistica":
- espectacular: si he vist 30 samarretes de futbol pel carrer, 28 (i no exagero!) eren del Barća. Creieu-me, sisplau.
- espectacular: les noies balcaniques segueixen tan horribles i lletges com sempre. Vas pel carrer i totes, pero absolutament totes, son lletgissimes. Si, si, creu-t'ho...

5 d’agost de 2006

Balcans, acte tercer

Son vacances, pero sembla la continuacio del Perdedor World Tour...

Estic als Balcans, per tercera vegada. La intencio es fer Bosnia i Herzegovina, Serbia i Montenegro. Els Balcans que no he pogut fer fins ara. La primera vegada, el 2000, va ser basicament Croacia, pero tambe Eslovenia. La segona, el 2002, Eslovenia, pero tambe Croacia. Les dues vegades demanaven un visat que gairebe mai concedien per entrar als altres llocs. Ara no.

Em vaig enamorar dels Balcans estudiant Historia a la UAB. Si te'ls explicava el Bonamusa, no aclaries ni on collons paraven. Si te'ls explicava el Veiga, te n'enamoraves. A mi me'ls va explicar el Veiga, i vaig fer-ne totes les assignatures possibles. A mes, va coincidir amb la guerra. La que per molta gent de la meva quinta es "la guerra".

Perque aquella guerra era a Europa, a dues hores de Venecia. La primera guerra en territori europeu des de la Segona Guerra Mundial. L'any 91 jo tenia 18 anys, llegia el diari cada dia i a la Uni, al bar, a banda de parlar de futbol i ties (que tambe), el comentavem: Tudjman, Izetbegovic, Milosevic, Mladic, Neretva, xetnics i ustaixes, Vukovar, Srebrenica (perdoneu l'ortografia, ara no em va be verificar-la) eren noms molt familiars. Sonara pedant, als mes joves segur que si, pero us asseguro que eren noms molt familiars.

D'una manera o altra, aquella guerra era una mica la nostra. Era una vergonya per Europa, la gent que moria era com nosaltres. Ja se que dir-ho aixi sona dur, gairebe racista, pero els morts eren exactament igual que nosaltres (era Europa, Iugoslavia tenia uns indexs economics, culturals i socials identics als espanyols, quan no millors...).

Recordo uns cartells a la UAB de l'any 93 o 94. Deien: "Europa reneix o mor a Sarajevo". Suposo que es referien a que era impossible demanar "unio europea", construir "esperit europeu", mentre deixavem que allo passes a les portes de casa, amb una gent que estava, de manera clarissima, destinada a "formar part de la colla".

"Europa reneix o mor a Sarajevo". Europa, l'esperit de la nova Europa, va morir a Sarajevo. A mans de la Vella, la podrida, la dels estats-nacio. Anem a veure si el cadaver encara respira, ni que sigui una miqueta. La intencio es visitar Vukovar (la ciutat mes castigada amb diferencia, motiu de lluita fins el dia abans dels acords de Dayton) i el seu Museu de la Guerra, Mostar, Sarajevo, Belgrad (bombardejada per nosaltres, els occidentals, fa quatre dies), i tot el que es pugui. No es que tingui una tirada especial per les zones conflictives (ho dic perque tenint en compte el Tour dels ultims dies...). Tinc tirada pels Balcans, pero acompanyo a una persona amb vintiset graduats escolars que esta fent una tesi sobre reconstruccions i democratitzacio de societats de postguerra, per tant, fins i tot hi ha la possibilitat que acabi entenent alguna cosa. Ara, tambe t'ho dic, per mi, aquest any, les vacances ideals eren a Menorca...

Afegito: amb un teclat eslau es molt dificil posar accents. Pots posar coses aixi: č, Ł, ž, i encara mes. Pero accents oberts i tancats no.