28 de setembre de 2006

Però sempre?

- Tu, ets bona persona?
- Sí
- Sempre?
- Sí
- Sempre-sempre?
- Sí-sí

Això és part d'una conversa que he tingut avui. Agafat així, sembla poca cosa. Però no és poca cosa. És molta cosa. Potser és La Cosa. Forma part d'una conversa: hi havia frases prèvies, hi ha hagut frases posteriors. Però una estona després, m'ha tornat a venir al cap. Sóc bona persona? Sí. Sempre? Sí, sempre. Hem quedat que feia lleig dir-ho així, però tampoc ha de ser una cosa de la qual te n'hagis d'avergonyir. Sóc bona persona sempre. Quan hi he pensat, però, he intentat fer un examen una miqueta (només una miqueta) objectiu, i he decidit que no sempre ho he sigut. I sap greu. I que també sempre se'n pot ser més.

Si preguntem a la gent si es consideren bones persones, gairebé tothom dirà que sí. I no. Els números no quadren, perquè si el 90% de gent és bona persona, com és que tot va tan malament? Això per una banda.

Per l'altra: què és ser bona persona? Perquè jo estic fins els dallonses de sentir que una persona fa les mil cabronades i algú n'acaba dient que "no és mala persona". Home, si ser mala persona vol dir agafar el cotxe i dedicar la tarda a atropellar totes les àvies que creuen pels passos de vianants, doncs llavors vale, no és mala persona. Qui fa això, qui apunyala 74 vegades a la nòvia perquè ha perdut el cap per uns moments per motius passionals, qui paga 1000 eurus per un gos i després el deixa a les cinc de la matinada al km. 15 de la carretera local 1411, doncs qui fa tot això, no és que sigui mala persona, és que és un filldeputa que no s'hauria de morir mai, però tenir cagarrines 60 anys seguits...

No sé, jo crec que pensar en tu abans que en els altres no és ser espavilat, és ser egoísta. Fer veure que treballes però no fer-ho mentre poses cara de bon nen quan esbronquen al del costat no és ser viu, és ser un mal company. Esperar que et demanin una cosa que veus que no saben com demanar-te i recordar els favors que et deuen no és fer-se valer, és ser un mal amic. No saber-te posar en el lloc de l'altre i pensar que ets un desgraciat (i dir-ho sovint) no és estar deprimit, és creure's el putu melic del món. Si m'apures, comprar un pis per 15 kilos i vendre'l per 20 al cap de dos anys no és tenir vista pels negocis, és ser un especulador de merda (de fet, a molts països civilitzats és un delicte).

Jo, amb el temps, em vaig tornant més primaveres: diria que la majoria de gent poden ser bones persones. Però els guanyadors són els que manen, i ens fan creure el contrari.

16 de setembre de 2006

Dissabte pingüinès

Arribo. Obro. Entro. Els ploms no han saltat (uffff). Pujo i deixo les dues bosses damunt la taula. Obro les finestres (totes: habitació, cuina, lavabo, menjador). Surto al pati, no per res, només per mirar que tot segueixi al seu lloc. Tot segueix al seu lloc. Em fumo un cigarro. Dono menjar al Hristo i al Koeman ("Què voleu? Sticks, gambetes o pinso per a gats?" No responen (són de bon cuidar), els dono sticks per a tortugues, que és el que són.). Camino pel tros de bosc. Està brut, tot i les hores que aquest estiu s'hi ha passat el meu pare (ha fet llenya petita ben bé per als tres propers hiverns). Pujo a l'hort. Està maco, amb la pluja d'aquesta setmana. Entro a casa i poso música: Spain, del Tomatito i el Camilo (és molt bo, llàstima del nom. I tampoc puc triar gaire, perquè la cedetera no llegeix pirates ni emapetresos). Em canvio de roba. Torno a sortir al pati. Que bé no haver de regar l'hort, em feia mandra. En trec cinc tomàquets, una bossa de bledes, un carbassó i mongetes per a dues menjades. Vaig al jardí. El jardí està més net del que ha estat en 25 anys (un altre cop, feina del pare i la mare, jo en seria incapaç). Ara em veuen des de la carretera, però la pròxima primavera l'heura taparà tota la tanca. La pluja ho ha deixat tot espectacular, el que més la flor de nit (és una flor de nit especial, té flors de tots els colors. Encara més: cada flor té pètals de diferents colors. No, encara més: cada pètal és de diferents colors.). La maria-lluïsa també està maca. L'hortènsia no. Agafo la tumbona i la poso a sota del cedre himalai (no ho faig perquè faci sol, que no en fa, ho faig perquè és el meu racó preferit -com ho era del meu avi, que el va plantar). Llegeixo una estona. És la quarta vegada que me'l llegeixo, estic a punt d'acabar i sóc incapaç de recordar què li passa al Soleràs (sóc un pèssim lector). M'agafa fred i entro. A dins no hi llegeixo gairebé mai. Em miro el mòbil, però és perdre el temps. Plou. Surto al pati, sense córrer, per amagar la tumbona. Pujo al terrat de dalt de tot per treure l'estelada (que hi és des del dilluns). Com que no han saltat els ploms, espero trobar alguna cosa per dinar dins la nevera. Hi ha tres cerveses, dues cocacoles, una ampolla de cava, dues de vi (començades les dues), un paquet de formatge rallat, xocolata per a postres, un suc de préssec, dos pots de maionesa (començats els dos) i mitja llimona per allò de les olors. Al congelador hi trobo els glaçons, sis talls de llom, una mica de pa i la bossa de gel blau (Nextcare) pel meu peu. No tinc ganes de netejar bledes ni mongetes. Dino llom, pa i cocacola. Vaig a fer el cafè i a llegir el diari al bar. Quan surto, faig la volta al poble (res, cinc minutets), només per comprovar que aquí també segueix tot al seu lloc. Tot segueix al seu lloc, també. No hi ha gairebé ningú. La fresca -encara no és fred- espanta els estiuejants. Torna a ploure, poc, però suficient perquè tot faci olor de novembre. Quan plou i fa vent, Manresa sembla a tocar (a l'estiu, amb la calor i la calitja, sembla que sigui molt lluny). M'agrada mirar Manresa des del camí de la piscina. Passen el Pere i la Fiona i xerrem una mica. La Fiona intenta menjar-se les mosques que té al voltant (la Fiona és un gos). Fa gràcia veure'l saltar, perquè és un gos d'aquests amb unes cames d'un pam d'alçada i un cap gros com una pilota de futbol (bulldog francès, potser?). Me'n torno a casa. La tarda serà igual que el matí.

Petites coses que fan una cosa que és ben poca cosa. Però amb això, aquí, sóc gairebé feliç.

14 de setembre de 2006

Pornografia emocional (sense primers plans)

Estic xof. Podria dir que és per culpa dels pingüins, que com cada any per aquestes dates, aixequen moltes expectatives per acabar-se rajant de la manera més vil i trapera (Santa Mònica Seles els perdoni...). Com sempre fan, han decidit ajornar la revolució: han pactat amb el veterinari, les Falklands no són tan mals veïns (i juguen bé a bàsquet!) i, en fi, n'hi ha molts que estan pitjor...

Però no és per això, no. Estic xof per això. També per això. Més que per cap altre motiu, per això. I una miqueta d'això, doncs també (ja he dit que no hi havia primers plans, és softporno).

Si no estigués xof, mai de la vida m'hauria posat a escoltar això només arribar a casa. Perquè són els reis del mal rollo, te l'encomanen segur. Però quan estic xof, doncs mira, em surt aquella tendència tan maca i humana que ens empeny a recrear-nos amb el nostre xofisme.

Xof.

Ui, mira quina gràcia! El castpost dels pebrots se solidaritza amb el Perdi i decideix estar xof. Per tant, no hi ha castpost. Com són, aquests programes...

Xof.

A més, per acabar-ho d'espatllar, estic vivint un drama. Normalment quan xofejo vinc al bloc, escric alguna de les gracietes d'aquelles que el meu entorn més immediat m'assegura que només em fa riure a mi, i quedo tan content. Però he perdut el sentit de l'humor!!! No em faig riure!!! Em sento com l'Austin Powers a la segona entrega d'aquesta gran saga (la història del cine té tres grans revolucions: Citizen Kane, Austin Powers i Contacto Sangriento (sí, sí, la del Van Damme, aquella que un xino diu: "usted es alumno del maestro Tanaka? Entonces háganos el Din-Mak", i ell, el Van Damme, que fa: "Din-Mak, gooooolpe mortal!!!" i es carrega uns quants totxos, i el xino que li respon: "muy bueno, pero ladrillos no devolver golpes". Com és que no li van donar l'Òscar al millor guió?!?!?! Boníssima, osti tu). Glups, era un parèntesi dins d'un parèntesi). Buenu, que deia que em sento com l'Austin Powers quan perd el Mojo, però amb el sentit de l'humor.

Però saps què? L'últim paràgraf m'ha animat, sí senyor. Vaig a posar-me Top Secret al dvd i ho acabaré d'aixecar. Que friqui, Déu meu, que friqui...

Xof (però no tant).

8 de setembre de 2006

L'Entrepà que vull

El dia que s'escaigui (que no s'escaurà, els pingüins parlen molt, però acabaran acceptant que el veterinari vingui només un dia al mes: d'aquesta manera, tot és culpa del veterinari) no deixaré de demanar:

- Voldré que no em tractin com un gilipolles.
- Voldré dir que no quan em diguin que sí i dir que sí quan em diguin que no. Més que res per estar segur del sí o per creure'm el no. I tan panxo!
- L'Entrepà serà el país del riure, o no val la pena que sigui. I no s'hi val a fer només acudits de les Falklands.


Sé que els pingüins em purgaran. No sortiré als llibres d'Història.

7 de setembre de 2006

da-DUM-da-DUM-da-DUM-da-DUM-da-DUM

M'he empassat de cap a rab, en hores de son i fumant massa, el llibre-còmic-tebeo V de Vendetta (17, 95 eurus!!!), de l'Alan Moore i el David Lloyd. Estic flipat, encara. Recordo que amb motiu de l'estrena de l'adaptació al cine hi va haver un cert rebombori, perquè fa una crítica brutal del sistema polític com a sistema (una crítica estructural, vull dir). I, esclar, avui en dia, a la que surts un centímetre de la fila, t'has de sentir dir de tot, de terrorista en amunt. "Individualista" és un insult. Vale.

El llibre, em sembla, alerta sobre el perills de la democràcia tal i com s'enten avui en dia. Perquè justificant segons què t'apropes, encara que sigui sense adonar-te'n (i no sé si això pot servir d'excusa... Buenu, sí que ho sé: no, no serveix d'excusa) al feixisme, entès en sentit ampli, aquell que esquitxa tant... L'alternativa és l'anarquia (no el caos, oju!). I justifica la lluita armada. En fi, que ho deixo, abans no comencin a tirar-me tomàquets. Vale.

Com a còmic m'ha semblat genial. Té un guió treballadíssim pel que s'acostuma a trobar (tot i que de forma voluntària vol aparentar el contrari), amb gran quantitat d'informació "amagada", referències i guiños varis. I les il·lustracions, fosques, ben fosques, com han de ser. I també "per acabar", sense pulir. Vale.

Llegir-lo escoltant el The Wall de Pink Floyd és perfecte, semblen fets l'un per l'altre. Vale.

Diu que la gent no hauria de tenir por dels governs, que són els governs els que haurien de tenir por de la gent. O bé: la gent fa el que els mana qualsevol govern, quan hauria de ser a l'inrevés. Ens deixem enganyar, aquests dies (a dos mesos de les eleccions!!!) la catosfera en va plena. Vale?


V, 5, da-DUM...