30 d’octubre de 2006

L'univers ets tu

Ses teues mans me donen gust...
Sol, sóc una hipoteca,tens un somriure malicióoooos...
resum d'un matí al bosc:
ja ho tenc claaar...
zero rovellons
veus arbres a mils...
zero llanegues
Sa meua pell respon molt... béee,a sa teua veu, molt suau i greeu...zero bolets sospitosos de ser comestibles
no t'aturis de rallar...Això sí:
nooo és es vent que em fa volarés sa velocitat des teu miraaar...
un fòssil amb petxina, una pilota de ping-pong i una moneda de vint cèntims.

Qui no es conforma és perquè no vol.
(I jo vull.)
Vinga, va, què diuen aquestes criatures!!!



Powered by Castpost

Pd. ;-)

28 d’octubre de 2006

Post preferit?

Ella-la-que-no-citaré diu que té curiositat per saber quin és el meu-meu post preferit...

Després de realitzar el desagradable (i amb una mica de pupeta, la veritat) experiment de repassar, ni que sigui per sobre, els posts del bloc, n'agafo un que, per a mi, representa bastant bé què coi és això de la banqueta. A més, és de les poquíssimes vegades que he aconseguit dir moooooltes coses en poquet espai (la norma és molt espai per a poca cosa). I segueix vigent, sis mesos després.

És tan curt que no l'enllaço, el copio.

Apa.
------------------------------------------------

dijous, maig 11, 2006

Colors


M'agrada aquest color.
(És el de la "B" de Blogger,
i el de "Publish Post",
i el de les pastanagues.)

posted by el perdedor at 23:42 14 comments

25 d’octubre de 2006

Estimat diari

Hola-què-tal, sóc el Perdi.

Agafant com a referència les últimes setmanes, puc dir que esmorzo cada dia, dino sovint i sopo sempre. Dormo poc, mai més de sis hores, però bé. Em dutxo cada matí, no em pentino mai i em rento les dents com a mínim quatre vegades. No sóc metro ni ubersexual (tampoc asexual, jeje), però tinc cremetes, i de tant en tant me les poso. Vaig a la feina de vegades en cotxe, de vegades en tren, de vegades en cotxe i tren. Sempre arribo tard i gairebé mai recupero les hores. Treballo bé, mai deixo coses per fer i la gent sembla estar a gust amb mi (sóc el més jove: les dones em parlen de la vida i algunes em fan de tieta, alguna de mama i alguna voldria fer-me altres coses; els homes em parlen de ties i de futbol, dec fer cara que m'agradin les ties i el futbol, o els homes no tenen gaire conversa. M'agrada la gent de la feina). No m'escaquejo mai, però dedico unes horetes a navegar. Bec molt cafè (cinc al dia com a mínim) i em fumo, en 18 hores que estic despert, un paquet i mig de luckys o, segons l'època, Ducados. Treballo només dues tardes. Veig els pares un cop per setmana, igual que a ma germana gran, igual que als seus fills. A ma germana petita la veig un cop cada tres mesos i parlem un minut ("Eo", "Ei", "Com va?", "Bé, i tu?", "Na fent...", "Guai", "Guai", "Déu", "Vale"). Als amics els veig menys del que voldria i hi parlo poc. Amb algun, algun correu. Amb algun, molts correus. Amb algun, cap correu. No practico gaire esport, des de l'accident. No bec gairebé mai (quan bec, la pillo, això segur). Drogues? Només les que no fan gaire mal i ocasionalment. La tele la miro pocs cops al llarg de la setmana: Porca Misèria, Perdidos (a la mateixa hora, també és mala pata...), Polònia i Golagol si el Barça ha guanyat (m'agradava molt mirar la Copa Ryder quan la feien per la 2, ara la fan al Plus, i no tinc Plus). La ràdio sí. Cada dia escolto molt Icat i si puc el Minoria Absoluta (ara m'ho començo a baixar a l'emapetrès). I el Basté també, sobretot el dilluns, que surt el Pàmies i ric molt. Perquè jo ric molt. Ric cada dia, molt, de tot i per tot. També ric quan estic sol -no sé si és greu. Parlo més del que estic disposat a admetre davant del jutge, també quan estic sol -i tampoc sé si és greu. Faig caca dos o tres cops al dia i pipí moltíssimes vegades (tinc els ronyons perfectes). El cap de setmana vaig a la Vila del Pingüí i de vegades surto. Al cine hi vaig un parell de cops al mes. Llegeixo molt i malament. Menjo poc i malament. Follo un parell de cops per setmana i, si ningú mira, de vegades em faig alguna palleta, però sense malícia. Tant com puc m'agrada anar a sopar beure vi xerrar fumar sobretaulejar discutir i veure com a mesura que l'ampolla es buida a les meves paraules hi ha més vocals del compte. Un cop per setmana em faig un bucle i un cop al mes me'n faig un de més gran, tipu putubucle. Duren poc encara que de vegades deixin un post-cagarru per testimoniar que han existit i per fer-te mal cada vegada que els veus, però pitjor seria eliminar-los. Hi ha coses que faig sovint, coses que mai, algunes m'agraden i d'altres no tant. I escric cada dia. Només al quadradet de text del blogger, mai al word ni enlloc més, al quadradet de text del blogger i prou. Encara que ho guardi "as draft". I no m'ho repasso ni m'ho miro fins que no he apretat el botonet de color pastanagueta que diu "Publish Post". I així queda. Però és igual, ho faig perquè m'hi va la salut mental -precària, també t'ho dic. Perquè de vegades (gairebé sempre) hi ha coses que les fas sense cap mena d'objectiu especial, només perquè les has de fer. Les has de fer. Les has de fer (és una frase sense disjuntiva, ni condicionals, ni possibilitats).

Com aquest post. Que serveix, bàsicament, per tirar avall l'anterior. Perquè no vull que el vegis més.

20 d’octubre de 2006

Coda

Can you picture what will be
So limitless and free...
No plantaré cap (més) arbre.
Desperately in need of some strangers hand
In a desperate land

No escriuré cap llibre,
perquè no puc escriure aquest.
The killer awoke before dawn,
he put his boots on

No faré cançons, perquè la cançó és aquesta
(no puc deixar d'escoltar-la):
He took a face from the ancient gallery


Powered by Castpost
And he walked on down the hall


No caçaré versos, perquè jo volia aquests
(no puc deixar de recordar-los):
And he came to a door, and he looked inside
Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
—ja ha quedat enrera després de la lectura—.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Father, yes son, I want to kill you
Mother... I want to... fuck you

Les paraules
són aquí, tant si les llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
This is the end
No pintaré cap quadre, m'agrada aquest.
beautiful friend
No escriure cap post, perquè mai trobaré 14 paraules amb tanta força i que m'agradin tant com aquestes:
This is the end
"Intento somiar coses boniques. La vida deu ser això. Tinc un buit al cor."
my only friend, the end
Aquelles derrotes m'agradaven, en volia més. Aquestes no. Perdre potser és qüestió de mètode, però també cansa.
it hurts to set you free
Em sembla que tot el que toco ho espatllo.
but you'll never follow me
No hi ha dubte: el Cruells abocaria a la Banqueta tots els putubucles haguts i per haver, i ni així no en descabdellaria cap; el Lluís inventaria putubucles, faria un bon ús del correu i no pararia de follar; i el Soleràs, saps què faria el Soleras, amb la Banqueta?
The end of laughter and soft lies
"L'acceptació del propi fracàs és l'únic èxit possible."
The end of nights we tried to die
Però que no s'aturi la farsa...
This is the end

18 d’octubre de 2006

Premonició

De l'impagable article que escriu avui l'impagable Julià de Jòdar a Vilaweb, no puc evitar robar-ne aquesta frase:

"Com en tota batalla, el perdedor sempre deixa pas al guanyador"

Per simple, certa, premonitòria i indiscutible.


Pd. L'article és polític, per tant no el recomano. Sobretot el no-recomano a tota aquella gent (la majoria, perquè enganyar-nos) que busca respostes senzilles a qüestions complexes; també el no-recomano a aquells (la majoria, perquè enganyar-nos) que s'enfaden amb el món perquè aquest -ai vès- no és ben bé com ells voldrien; per últim, el no-recomano a aquells (la majoria, perquè enganyar-nos) que comencen a agafar-me una mica de mania.

7 d’octubre de 2006

Ridiculisme o mort


El problema
El proper 1 de novembre hi ha eleccions a la Mancomunitat Provincial de la França Sud. El meu entorn en va ple i, com a bon líder de masses que sóc, tothom em demana l'opinió. Conscient que la meva tria pot ser decisiva pel panorama regional resultant, he decidit pensar-hi. No massa, però una miqueta sí. He reunit els meus assessors polítics i, després d'un brainstorming subvencionat, m'han regalat quatre sentències perquè en faci el que em sembli. Jo, generós i patriota, les vull compartir amb tothom.

1) "No votis partits espanyols". Això, dels que tenen representació parlamentària, elimina a PP i a PSCOE-CpC-IV. Em queden ERC i CiU. Però la seva segona sentència diu:

2) "Votar CiU et causarà més dolor que perdre el colló esquerre a queixalades". L'amenaça sobrava, CiU estava descartada, també. Això em deixa només amb ERC, però esclar, la tercera sentència m'ho havia d'engegar tot a mar.

3) "Tots els polítics d'Esquerra s'han fotut com toixonets amb tres anys al poder". M'ha vingut al cap la panxa que se li ha fotut al Benach i, preocupat pel seu colesterol, decideixo no votar-los.

4) "Perdedor, també hi ha la CUP", ha sigut la darrera cosa que els assessors m'han dit. Però no puc, massa tuf de comunista, i a mi, amb els comunistes, em passa com amb els cargols o el bitter amb trosset de llimona: que no puc.

Conclusió: guanyi qui guanyi, jo perdré. Però se suposa que és un dia important per al futur de la França Sud.

Les opcions
Sóc independentista. M'encanta ser d'un país perdedor, no sabria ser una altra cosa. Mentre siguem el que som (millor dit: mentre no-siguem) seré independentista. Si alguna vegada això canvia (és a dir: passem a ser el que som, deixant
de no-ser el que som -jeje, hola bucle!) faré la bossa i me n'aniré al Turkmenistàn, per exemple. Però mentrestant, sóc independentista. Per assolir l'objectiu final, només crec en dues vies: violència i ridiculisme. O l'una o l'altra, no es poden barrejar.

Jo sempre he sigut més de violència, però també sóc molt bon nano i millor fill. Per això vaig parlar-ho amb els pares. Ma mare, campiona local dels anys seixanta de tir amb escopeta d'aire comprimit, em va dir que nanai, que res d'agafar armes, que li he sortit un totxo i em faria mal. I que "a les deu a casa!", va afegir. Mon pare, que ho va sentir des del sofà, em va mirar amb llàstima, amb amor però amb llàstima, per sentenciar: "Fill meu, què preguntes? Si tu has nascut per a ridiculista..."


El país serà ridiculista o no serà
Vaig conèixer els ridiculistes fa molt temps, i avui hi he tornat a pensar, quan m'he mirat la meva samarreta de Lluita Anticolonial amb un gat emprenyat sobre fons pastanagueta. Ja en aquell moment els ridiculistes van salvar-me d'una crisi de patriotisme de dos parells. Vaig pensar que ells eren el camí, l'única via que em podia enganxar. Sé que provoquen somriures, però només perquè el nivell general és baix. Jo m
e'ls prenc en sèrio. Ara només falta que s'hi posin amb més ganes. Jo penso que alliberar nans de jardí és més útil per a la societat que repetir consignes idiotes darrere d'un jove(!) de 40 anys que aguanta un megàfon. Penso que mantenir en el liderat l'imbècil que vol ser líder és millor que boicotejar-lo (els boicots són espanyols i/o africans, impropis de països civilitzats). Penso que el país serà ridiculista o no serà.

No es presenten a les eleccions, però si ho fessin, jo votaria Moviment Ridiculista d'Alliberament Nacional [provisional]. He dit.

El gat que, repenjat damunt la meva impressionant caixa toràcica, m'ha fet veure la llum