17 de novembre de 2006

Acosta't tal com ets

L'altre dissabte fent dissabte, desencapsant capses, pam! Nirvana Unplugged in New York. Feia temps, de Nirvana. El vaig prendre cap a la Vila del Pingüí, pel cotxe. Un cop i un altre i un altre i un altre i un altre... Em va deixar fet pols, molt fet pols. I vaig tenir una epifania, i la vull compartir: totes les cançons de Nirvana són el Kurt Cobain demanant ajut. És probable que sigui una epifania poc original i, això segur, inútil del tot. Epifanies a banda, també va ser l'inici d'un bucle. No, més encara, d'un putubucle.

Quan el boom de Nirvana, jo era molt de The Clash, de Prince i, més que de cap altre, de Pixies, dels quals pensava que Nirvana eren uns simples imitadors. Amb tot, m'agradaven. Ho sento, no crec que tot temps passat sigui millor, ni molt menys, però a la música d'ara hi trobo a faltar actitud. M'hi sobra pose i m'hi falta actitud, però només és la meva opinió. Em vaig anar enganxant a Nirvana a poc a poc, i el 6 d'abril del 1994, llegint el diari al bar de la Vila del Pingüí, la notícia que el KC s'havia fotut un tret al cap em va tocar. Diria que era un dissabte, perquè només hi havia el Xavi, el grunge fet persona, i l'Òscar, fill del bar. El Xavi era molt del KC, molt. Vam decidir que aquella nit la pillaríem a la salut del KC. L'Òscar es va presentar a casa del Xavi amb tres ampolles de Ponche Caballero. "Ponche Caballero, tio? Tu estàs malalt? Com vols que la pillem d'això? És dolent i, a sobre, cutre". "I què? No et fots els petes de romaní i farigola? Pues també pots pillar-la de Ponche Caballero, ara no et fotis el dur, tu..."

Tenia raó. La mare del Xavi tenia un armariet amb totes les putes espècies de la Granja San Francisco, i ens fèiem porros de tal i de qual. No pujaven i et feien venir cagarrines. I el menjador feia molt bona olor (recordo la de canyella).

Total, que vam pillar una turca històrica de Ponche Caballero mentre tocàvem guitarres imaginàries i fumàvem tot el que li puguis posar al fricandó. Vam treure la sopa de fredolics i sobrassada que havia fet el Xavi i vam anar a dormir. Jo crec que el Xavi aquella nit va plorar.

L'any 94 el KC tenia 27 anys i jo 21. Em semblava gran, i realment tenia alguna cosa especial, amb aquell somriure trist, la trista alegria de perdedor. Suposo que només es va cansar de demanar ajut i no rebre'n. Ara que jo en tinc 33 i ell encara en té 27 em continua semblant gran, però era un nen. Només era un nen que sense demanar-ho simbolitzava tota una generació, que potser si t'ho mires ara fa riure, però llavors no, la que en van dir Generació X. Són, diuen, els nascuts la dècada dels '70. Es veu que són nihilistes, cínics, desconfien dels valors i les institucions tradicionals, pessimistes i amics de les expressions "i què?" i "no m'importa". Tòpics típics. Merda merdosa. Farsa. El KC només demanava ajut.

Kurt Cobain que estàs en el cel...

Un altre referent de la Generació X va ser la peli Reality Bites. A mi em va agradar, més enllà de la Lelaina-Winona. Una tia, un tio pijo i un tio casualment força identificable amb el KC. Imagineu-vos-en possibles línies argumentals. Bingo, l'heu clavat. La pregunta "bucleica" per excel·lència. Però a mi em va agradar. En el seu moment i ara. Hi vaig pensar perquè ara m'està esperant Ficció, una òstia segura (no per esperades les òsties fan menys mal), que em va fer pensar en A la ciutat, que em va fer pensar en Reality Bites. A Reality Bites els protagonistes van tirant, aprofiten el que poden, disfruten les mossegadetes de realitat que la vida els permet fer, diuen "i què", es caguen en tot (més resignats que emprenyats) i tornen a començar. I no troben el seu punt vermell. Amb paraules que no són meves, viuen el seu gran buit. (Ara, d'aquests, en volen dir "mileuristes", però jo em nego a utilitzar una denominació que només es basa en això, en els mil eurus... Feines, diners, sempre igual...).

Bum-Bum, Bang-Bang...

No cal entrar en discussions sobades del tipus "jo no sóc així i no conec ningú així", "això és americà, no té res a veure amb nosaltres" i bla-bla-bla. Qualsevol definició generacional és absurda ja d'entrada. Però alguna cosa hi ha. I si a algú li va bé, doncs ja és molt. La Generació X va tenir el final que va tenir, perquè vivim en el món en què vivim. La Pepsi va llençar una megacampanya publicitària que es deia Generation Next (noteu, sisplau, la increïble, desbordada i mai prou remunerada subtilesa del publicista: jugava, en l'anglès original, amb la similitud fonètica de genereixon ecs i genereixon necs. Una lletra de diferència, la "n", que per allò de les elisions (és així?) ve a ser només mitja lletra. Oh! Cráneo privilegiado!). La G-Next era rossa, maca, light i s'anava a menjar el món. La música, a la campanya en qüestió, la posava la Britney Spears, el reflex deformat i esperpèntic del Kurt Cobain. Ni G-X, ni G-Next ni polles. Una generació que aparentment va fent, que sembla que va guanyant (però no), una Generació Putubucle.

Ooops! I did it again...

Al web de Porca Misèria diu que tots els personatges excepte el del Joel Joan tenen 33 anys. Mira tu, quina casualitat. N'hi ha que s'hi veuen (molts), n'hi ha que no (alguns). Jo m'hi veig. No el 100% d'aquest o de l'altre, però sí això de l'un, allò de l'altre i bla-bla-bla. I això que en el meu entorn no és que hi hagi massa guionistes de tele, científiques investigadores, traductores de japonès ni empresaris agressius, però el fet és el mateix. I tampoc els hi voldria fer una mamada, però penso que han sabut obrir els ulls i reflectir una realitat diguem-ne generacional. Una realitat que va més enllà de 40 minuts setmanals, una porcamisèria dia sí-dia també: incapacitat communicacional, immaduresa emocional... No saber el què, doncs és fotut, però no saber quin què vols, doncs encara ho és més. I això és així. Que no? Miro al meu voltant i veig gent que ha decidit tancar els ulls i tapar-se el nas, gent que tanca els ulls i es tapa el nas sense haver-ho decidit i gent que viu tal com dic. I punt. I contents. I sense mullar-se.

Hey You, don't help them to bury the light...

Perquè mullar-se està mal vist. Tot i sentir-nos-en fora, juguem amb les regles que ens marquen, mataríem per no sentir-nos-en exclosos i ens queixem de perdre totes les partides. Però les úniques derrotes que no s'haurien de pair són les que ens estalviem no jugant. La resta, no són derrotes. Les pitjors derrotes que veig al meu voltant són les relacionades amb prioritats equivocades: una mala gestió del temps i de les anècdotes que degenera en una mala gestió dels sentiments.

Farsa

I probablement la farsa sigui una de les mostres més evidents d'allò de la incapacitat comunicacional i de la immaduresa emocional. Hores d'ara ja és la tècnica que menys compromet, amb el risc més calculat. Dóna poc, però costa menys. El que s'ha perdut pel camí, doncs perdut està, què hi farem... Però no, perquè el que s'ha perdut probablement era el millor. Com es perd sempre pel camí el millor de cada idea quan cedeixes a la temptació -infantil i plena de vanitat- de posar per escrit allò que el teu limitadíssim criteri ha considerat una bona idea. De fet, em sembla que era una bona idea. Com sempre passa, ha començat petiteta i ha anat creixent i agafant forma fins que s'ha convertit en un discurs genial, la parrafada que resolia tots els teus dubtes de quan vas a dormir i no dorms, la clau pel teu post de demà passat. Però te l'hauràs de fer solet, perquè ja t'ho dic, sempre passa, quan s'ha de concretar, el millor es perd pel camí. A més, i no ens enganyem, massa sovint veus, penses i saps pastanaga, però quan la descrius et surt groga i amb una pell dura que s'ha de treure sí o sí -és un plàtan.

El meu ergo ve a dir que...

Si no trobem el punt vermell, potser és perquè no existeix (però et trobaré, filldeputa). Mentrestant val la pena anar fent mossegadetes, que no resolen res, però molen. I que la farsa (les farses) potser són, al mateix temps, causa i conseqüencia d'això que gairebé ningú reconeixerà. I potser, i per tancar el putubucle, són la manera de demanar ajut, com quan el KC et deia que vinguessis, tal com ets, tal com eres, tal com vull que siguis. Un amic.



Come as you are, as you were, as I want you to be...

Crida, crida tant com vulguis...


Powered by Castpost

9 de novembre de 2006

95 (Juguem?)

Entre botonets negres i botonets pastanaguetes, 95. Magnífica xifra, prova irrefutable d'una constància desconeguda en qualsevol altre àmbit perdedorístic i unió d'estètica impecable (el 5 i el 9 són els números més macos que hi ha).

Per cert, que entre bucles i putubucles, massa sovint m'oblido que les paraules també serveixen per jugar. ("També"? He dit "també"? Potser hi sobra. Potser, en realitat, són per jugar, i també serveixen per fer bucles.)

M'encanta jugar.




Horitzontals
1- Leitmotiv, contrasenya, divisa de la banqueta; en definitiva: més que un bucle. De dreta a esquerra un insult que, no em preguntis per què, se'm fa simpàtic. 2- Portava el 15 o era l'usufructuari del Blas? Símbol de conductor novell i inicial de la imaginació més envejable de la catosfera. Companys dels ais. Ni avuis, ni vanguardies ni punts, l'únic que em llegeixo sovint és el del Rodríguez. 3- Urnes sacsejades. Sac español. D'est a oest, el Vilapou ho és de la catosfera com l'Elvis ho és del rock. 4- Copulativa (paraula maca on les hi hagi). Remenat, i sense el 4, un altre membre del lobby manresà. Com la primera del 3 horitzontal, singular. Sodi. 5- Porta d'entrada de la finestra, primera passa de l'azotacalles. Jo, amb 33, encara estic a la del pavo (en espanyol). La taula periòdica dels elements diu que així es diminutivitza el nom de pila de l'hereu de ca'ls Piritione. A i T i ja està. 6- Existeix. No ---, es tira. La trobàvem nel mezzo del cammin... Inicials de ca'l Dessmond. 7- Monedes índies. Quarantacinc. Al revés, és com un centpeus xafarder del que li van parlar quan era xic. Est. 8- Impost sobre el Balor Afegit (uffff, perdó). Abundant en el tiquismiquis. La primera. Un altre conductor novell. Obeeixes. 9- De dreta a esquerra, no one can live for her, i per això fa el bloc. L'Anna amb més àngel. 10- Tot sense oxígen. La tercera. El meu amic convergent té dos collons i un d'això. Mil. Obstacle pels francesos. Onomatopeia de "sustu". 11- Alcoholics Identificats. Lira avocàlica. Sis lletres que m'han quedat penjades i per a les quals no he trobat cap definició (buenu va, una pista, són això: m, a, m, r, a i v). Més "sustu". 12- La copulativa en espanyol. La Marieta amb l'ull més viu. Emulo. Deu. 13- Al revés, disposició de caràcter general en forma d'ordre que l'autoritat imposa directament a la població, diu el diccionari. En boles. Au. Cinc. Línia sense final. 14- De dreta a esquerra, la senyoreta que espera l'abella amb qui poder fer un bon pot de mel. Ni jo ni ell. La ciutadana més il·lustre de la Vila del Pingüí. 15- Des d'aquest Sant, ens arriba l'Antoni, un altre referent. És un mal petit i un bloc molt gran. El barri d'en Cantalagrella, al revés.

Verticals
1- A la segona, gran refugi de bolañistes, és on més hi aprenc. Cap amunt, en llauna o en sugus. 2- Onomatopeia que m'encanta. Diminutiu de substitut. Culo, ojete. 3- La millor, el meu ídol, a dalt de tot (i amb el seu aeroplà). És so i és Gri. De sud a nord, diminutiu per a les senyoretes Labmaníaques. 4- La última. Al revés, un punt guai. Meitat de cine. El gos del reporter repelent del còmic. Mil. 5- La meva biblioteconomista de referència. Les tres primeres, per ordre. Àlies, motiu, malnom (el meu és Perdedor). 6- I més "sustu". D'aquí deu venir la Reusenca, dic jo. Un dels amics del Magnum P.I. La Purificació, pels amics. 7- De baix a dalt, el de llimona és el més refrescant, sobretot si el prepara la Tirai. Cinc-cents. Tres escales obertes. Sud. Consonant. 8- Embolica. Ateneu Blocaire Vilapou. Revolucions per minut. Festival friqui de música friqui de països friquis. 9- Plat obligatori per Nadal i terra d'ella-la-que-no-citaré (o sí: Cherry!). Des de Martorell, amb el Capri, el Chase i l'Hannibal de l'Equipo A. 10- Medalla pel primer. Consonant. 4.000. Pintada àcrata. 11- Cinc-cents. Un altre cop, i de sud a nord, el nét de la casposa. Capgirat, la Maduixeta és qui més la coneix per sota terra. No n'hi ha de petit, diu el tòpic. 12- Eh? Al revés, sodi. El trobo, per descollonar-me amb l'humor més intel·ligent, a tres quarts de setze. Obstacle pels francesos. 13- Vegades que l'amo de Deixa'm fer diu que està a gust. De baix a dalt, es desplaci per l'aigua. Fer-ho de nit és perillós, a no ser que qui piloti sigui l'Aviadora. 14- Un Sant Andreu de la renfe. Onomatopeia que no puc reprimir en llegir segons quins posts. Una fila sense principi. 15- Entre aquests i les realitats, s'hi troba el millor (auto?)retrat que he llegit a la catosfera. De sud a nord, un bloc de referència, per disseny, caricatura i encant (i perquè és impossible dissimular si navegues des de la feina).
Apa, aquí s'acaba el que es donava...


Pd. Les solucions, d'aquí 95 posts (això fa... mmm... 95 més 95... mmm... 190, al post 190!).
Pd2. Si hi ha alguna definició ben trobada o apanyadeta, és perquè deu estar directament sablejada del gran
Màrius Serra.
Pd3. Si algú s'anima a resoldre'l, tindrà premi: si és algú, un xupaxup; si és alguna, un sopar amb espelmes. (Eo, que és broma, eh? Que després se m'enfaden...)