29 de desembre de 2006

Vida nova...

Canvio de feina.

L'altre dia, en plena hora punta de telèfons, faxos i presències indesitjables, em va trucar la X. (és una amiga, de les de debò. Quan va saber que aquell lloc quedava vacant, s'ho va fer anar tot bé per poder-me trucar i dir-m'ho. Ella sap, perfectament, que aquella feina ho té tot. No podia estar per ella, però m'ho va dir, pim-pam, per deixar el virus instal·lat, i que anés fent. Amb aquella veu que sempre somriu (perquè la X. té una veu que somriu). I uuuuaaaaaaaaaaa, tot va anar molt ràpid. El virus que m'hi va deixar, casumcony. Osti, estic dins d'un parèntesi. Era un parèntesi per parlar de la X. Tinc més ganes de parlar de la X. que de la feina. Farem veure que no hi ha cap parèntesi obert, saltarem de paràgraf i continuarem. Aleeeeee...

Hop! Ens coneixem des de que vam néixer, jo quatre mesos abans (no m'agrada que m'hagin d'esperar). Ella de Terrassa i jo de Sabadell, tots dos viladelpingüinesos. I no és un dir, som de la VdP d'una manera que els altres no ho són. N'hem parlat alguna vegada, però la veritat és que és un tema que no cal parlar. De petits, la VdP tenia tres o quatre famílies de turistes, les nostres les més antigues. Sempre, en qualsevol moment d'aquells que et sembla que et defineixen, l'he tingut ben a prop.

De petits baixàvem a la riera, elles per un camí i nosaltres per un altre (en realitat era el mateix, però n'hi dèiem noms diferents, dels enanitus i del Tarzan). Catorze o quinze anys que ara recordo com un estiu molt llarg: les imatges de dilluns a divendres, les de setembre a sant Joan són difícils de trobar; el 90 % de moments són d'estiu i de cap de setmana.

(El teu xiulet, la meva tos.)

Les primeres festes a la piscina, que ara són mitologia popular (500 peles i barra lliure!). Fumar. Ca'l Guerris i abans a tantes cases (ara només en recordo un parell). La nostra festa major, la del poble del costat. (A la festa major faig veure que no, però de reüll la miro com ho tira tot endavant, com quadra horaris i activitats mentre aguanta gilipolles inaguantables. La nit del ball la miro anar de la barra a l'envelat, amb la guanyadora al costat. Les miro demanar "pitxiwisqui" i les miro ballar. Les veig riure i jo somric, orgullós de tenir-les a prop, una mica fent-me el xulo. Ho faig de reüll, però sé que se'm nota. Si hi ha algú que no ho nota, només són elles.)

Ens hem distanciat mil vegades (per culpa meva) i ens hem retrobat mil-i-una (gràcies a ella). Ara que jo m'he fet una miqueta gran, no sé si res ens podria tornar a allunyar. El dia que es va casar jo vaig ser sincerament feliç.

Ara només cal una mirada de mig segon per saber el què, per saber-ho tot. La seva mirada, com la seva veu, també somriu.

La seva és una saviesa d'aquelles que em fan caure de genolls a terra. Ho sap tot, però no sap que ho sap. És d'aquelles persones que saben les coses que s'han de saber, i les saben d'una manera natural. Aquelles coses que alguns ens esforcem a entendre, per ells no tenen explicació: són, i ja està. Jo mai seré tan intel·ligent. Escolta millor que ningú i no acostuma a jutjar. Com que no ha estudiat, de vegades li veig que se sent petiteta, però en realitat no es pot ser més gran. Jo sí que he estudiat i he llegit i guanyo al Trivial i em faig el xulo. Però no sé res. Ella em pot agafar de la maneta i treure'm de qualsevol putubucle, com qui no fa res.

És curiós, perquè sent la Banqueta un bloc de pornografia emocional, els personatges i els llocs més importants (els que més s'ho mereixen) pràcticament no hi han aparegut. Per pudor, respecte o el que sigui a la intimitat, a mirar-se de debò al mirall, no ho sé. Avui n'apareix una, i no en sé ben bé el motiu. Un dia em vaig proposar tenir la mateixa facilitat per dir les coses bones que per saltar per les dolentes, però potser encara no hi he arribat. I així estem, explicant aquí a gent que no conec les coses que no gosaré dir-li mai a una de les persones que més m'estimo.

Tanco el parèntesi.)

Canvio de feina. Però això tocarà demà

21 de desembre de 2006

61 quilòmetres

Trec el cotxe de casa. La meva és la primera del poble i només sortir-ne veig una de les depressions més ensorrades de la Catalunya central. Cap a l'est el límit és Montserrat i, a la seva esquerra, una serra més suau. Just a mig camí del centre de l'univers.

La primera dotzena de quilòmetres la faig entre uns camps que no són plans del tot. Del cotxe estant et semblen plans, però si els caminessis t'adonaries fins a l'últim detall que tot és pujar i baixar. Per conèixer un lloc (per estimar-lo) cal caminar-lo, fer-lo al ritme de les persones. La carretera és una llarga recta, amb quilòmetres de plataners resseguint-la, i el terra ple de fulles. Els camps m'agraden, sempre, en qualsevol moment de l'any, amb qualsevol dels colors que regalen. Aquests matins, la boira, amb una horitzontalitat de tiralínies, no marxa fins que jo ja sóc lluny.

(M'encanta el cotxe. Si no m'acosto a Barcelona, m'encanta el cotxe. El Perdedorès comprèn terra de tres províncies, sis comarques, més municipis dels que sóc capaç de recordar, un riu i molts rierols i/o rieres, vins de tres D.O. diferents i potser quatre variants dialectals. El Perdedorès el fas de punta a punta en dos cedés. Sempre, ni que nevi, obrint un pam la finestra.)

Després, uns quilòmetres de pins i revolts. Amb camins que comencen a dreta i esquerra. Abans portaven a això i allò, ara segur que són per anar a sopar carn a la brasa. Sóc a la serra suau, la de l'esquerra de Montserrat, ara mateix. La resta, fins a la capital, és un quitrà acabat d'estrenar, de cinquena i a cent per hora, sense massa vida. La gràcia d'aquests deu minuts és Montserrat: t'hi acostes, la deixes de banda, te n'allunyes. Sempre a la teva dreta. De dia, amb sol, pluja, boira; de nit, que la veus si la lluna vol. Que sigui un element permanent del decorat és un privilegi. Per a mi ho és.

A la capital hi entres per un coll d'ampolla, des del Bronx. Surts d'un revolt, la carretera (o és carrer, aquí?) baixa de cop, i te la trobes als peus. Pots circunvalar-la per l'esquerra, per la Guàrdia Civil, o per la dreta, amb aquella pujada. O pots anar fins el rovell de l'ou, fer uns quants semàfors i mirar la gent. Si tinc temps faig la tercera. M'agrada la meva capital: és grisa, lletja, perfectament imperfecta, amb totes les arestes i contradiccions que fan que m'hi trobi bé. No em fa sentir petit ni miserable i em tracta de tu, amb una confiança merescuda, que són molts anys.

Ja sóc en una altra plana, però en sortiré aviat, en qüestió de deu minutets. Ara, si miro cap a l'est, el límit és una serra diferent. Jo vaig cap allà. Deixant enrere un parell de pobles que ja no ho són tant, arriba un punt que la carretera canvia i et diu que prou, que s'ha acabat això d'anar badant, que des d'aquí miris endavant i no t'encantis. Però jo no ho puc evitar, els darrers quilòmetres són casa meva. En conec cada revolt, els falsos i els de debò, els ponts, les proteccions laterals (tant les de pedra com les nouvingudes), els masos (deshabitats), els arbres que emmarquen la carretera i els boscos (els cremats i els que encara no). Ho conec tot, i per això no puc deixar de mirar-ho. Busco canvis: "talen aquella obaga", "aquest tros no l'han llaurat, però aquell sí", "recuperen aquell camí", i coses així. Petites, petites, gairebé no es noten.

I de cop arribo al centre del meu univers. Aparco. Aquí, casa meva també és la primera del poble. Si miro cap a ponent veig Montserrat i, ara a la seva dreta, una serra més suau.

Avui, conduint, he pensat en tu.

12 de desembre de 2006

De metàfores

Diu la Viquipèdia que la metàfora és un dels recursos literaris més importants. Es basa en la identificació de dos termes: un real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre. És semblant a la comparació, però en la comparació apareixen tots dos termes i es diu el que tenen en comú, mentre que a la metàfora hi ha una substitució total entre paraules o expressions. Un exemple típic de comparació: "les teves dents semblen perles" o "són com perles"; la metàfora podria ser "les perles de la teva boca" La metàfora té un alt poder suggeridor. Quan un text es basa en una metàfora continuada, es parla d'al·legoria. Fins aquí la Viquipèdia.

La metàfora com a problema
Diu el Perdedor, que ho ha llegit no recorda on, que la metàfora és, en realitat, un virus, una malaltia, un putubucle. I que patir-la és un mal rollo, perquè no veus mai què hi ha en realitat i, en canvi, veus moltes coses que no hi són.

I és que últimament les meves palles mentals són així de xungues. Abans del bloc això no em passava, però ara puc arribar-me a obsessionar amb una bestiesa tipu "tinc una cosa per explicar que la tinc al cap que me la repeteixo i hi dono voltes mentre condueixo per exemple i que és una idea que tinc molt clara però que quins collons intento escriure-la i resulta que no me'n surto". D'aquí a pensar que és impossible comunicar una idea sense traïr-la només hi van un parell de bucles, i d'aquí a tenir clar que qualsevol llenguatge en realitat no serveix per al que va ser "pensat" n'hi van un parell més. I al cap de molts bucles sempre apareix una veu pragmàtica i assenyada que diu: "No t'hi matis, el Llenguatge és la Gran Metàfora, i sempre tenim les de perdre. Però seguirem jugant".

La metàfora com a discurs
Dimecres vaig a veure la última del Marc Recha, Dies d'agost. Hi vaig perquè m'agrada el Marc Recha; hi vaig perquè parla -tot i que d'una manera molt remota- del Ramon Barnils (que, a banda de ser malapellenc del rollo, i això, per sí mateix, ja és un mèrit, va ser traductor de Roald Dahl); i hi vaig perquè llegeixo que la peli és la sortida a una crisi creativa del Recha. I m'interessa veure com un tros de creador com ell té crisis creatives i com se'n surt. Creant, és clar. Vull veure si la peli permet intuir on rau el desllorigador d'una crisi de dos parells ("rau" i "desllorigador"... M'he guanyat una bossa de ganxitos, em sembla...).

La peli és una road movie. Com a bona road movie, el viatge exterior és, taxan-taxan!!!, una metàfora. Del viatge interior. Un viatge interior que, a la manera més planiana, es basa en observar, no en mirar, he dit observar: o-b-s-e-r-v-a-r.

A grans trets, el tio va reunir material sobre el Barnils per fer-ne una peli. En va reunir tant, però tant, que al final, quan es va asseure a mirar-s'ho i escoltar-se'l, no va saber per on començar, no hi va veure un fil. No va ser capaç, mitjançant un llenguatge que domina a la perfecció, d'articular un discurs que li fes el pes. Crisi creativa. A algú li sonarà, segur. Llavors agafa una furgo i un germà i se'n va cap a la terra de la mare del Barnils. I d'això en fa una peli, amb els seus dubtes, amb uns personatges reals que es troben "fora de joc, que són apàtrides, desarrelats, gent eclipsada pel moment i depassada per la realitat" (Recha dixit) i amb paisatge, un paisatge que, potser, és el protagonista principal de la peli. Ah! I amb moltes metàfores, però moltes moltíssimes. Dies d'agost és, entre d'altres coses, un festival de metàfores.

La peli és una peli del Marc Recha, i amb això ja està tot dit. A mi em va agradar moltíssim, segur que la miraré més vegades. Però la guanyadora que m'acompanyava em sembla que no pensa el mateix: un cop esgotada la seva capacitat d'imaginar-se situacions eròtico-festives amb el Marc Recha (que també hi surt d'actor), cosa del tot comprensible perquè fins i tot a mi se'm fa atractiu, crec que va estar buscant dins la seva bossa una pistola, una serra elèctrica o una dosi triple de poloni-210 per agrair-me l'elecció cinèfila de la setmana. Però m'ho perdona tot, que és maca...

El discurs sense metàfora
Dos dies després, per posar-hi el contrapunt (i per fer-me perdonar, això també), toca Grbavica, una peli sense metàfores. Va sobre les conseqüències de la guerra en una societat aparentment democratitzada i que intenta ser normal, i això fa que la guanyadora m'hi acompanyi encantada de la vida, perquè se la guanya amb això (amb les societats postbèliques i etc, no amb acompanyar-me al cine, s'entén). En aquest cas la societat en qüestió és la bòsnia i la guerra en ídem la dels Balcans, i això fa que el Perdedor tingui, al mateix temps, ganes i por d'aquesta peli.

Per resumir l'argument, la Esma té una filla (la Sara) a qui sempre ha dit que el pare és un màrtir que va morir a la guerra. Però en realitat la Sara va néixer en un camp de presoners (probablement al mateix Grbavica, un barri de Sarajevo que durant la guerra va quedar al costat serbi) on la Esma era violada sense parar. Al final, li explica la veritat. I punt. Aquest és l'argument.

Hi ha històries que no només es poden explicar sense metàfores, és que s'han d'explicar sense metàfores. Històries que no demanen articular un discurs, que no volen que juguis amb el llenguatge, que no necessiten cap recurs per dir el que volen dir. Són històries amb tanta força que qualsevol ornament seria kitsch, de mal gust, i grinyolaria. La peli té un bon gust extrem, i segurament que t'obligui a imaginar-t'ho tot, que no et vulgui ensenyar res, és el que t'acaba fent un nus a l'estómac tan fort. Jo vaig plorar com feia temps que no plorava mirant una peli.

I no només això. També vaig sentir vergonya. Una vergonya rara, de sí però no, o de no però sí, per ser més exactes. Perquè era una vergonya de gènere (i ja sé que molta gent arrufarà el nas només de sentir-ho). Va començar pel no, però va acabar pel sí. Perquè és veritat que només pel fet de ser home (cagamandúrries en el meu cas) hi ha coses que, anatòmicament i psíquica, no podré experimentar mai. Perquè és veritat, admirada Errapé, que la impunitat torna els homes salvatges. Els homes segur, l'ésser humà no ho tinc tan clar. Sempre m'ha semblat, i mirant la peli m'ho semblava sense parar, que les dones poden ser mil vegades més vulnerables, però al mateix temps són, segur, mil vegades més fortes. Les dones del "grup de teràpia" que surten a la peli (i que d'altra banda estic segur que no són actrius, no poden ser-ho, és impossible dir tant sense dir res, no hi pot haver actrius tan bones. Penso en les cares i ploro, així, directament.) et fan sentir tan poca cosa. Grbavica és la traca final, però abans hi ha hagut moltes altres violències, algunes de molt petitetes, vale, però una cosa porta a l'altra, i totes justifiquen que les dones, gairebé com una herència cultural, portin a dins el temor a ser físicament vulnerables, físicament envaïbles per un cos estrany. Perquè els homes som físicament vulneradors. I jo, cagamandúrries, ho sé. Això pensava jo mirant i plorant una peli sense metàfores.

I res més.

Una foto mai és una metàfora
Ara es pot anar a visitar el World Press Photo al CCCB. La expo mola, està molt bé. Però la fotografia és un llenguatge trampós, a mi m'agrada només a mitges. Vendre la moto que és el millor vehicle per reproduir la realitat m'indigna, per pretenciós. Per no parlar d'allò de la imatge i les mil paraules, un tòpic gairebé ofensiu i que em fa descollonar de riure. La informació de l'exposició diu, sense tallar-se un pèl, que "el fet que milers de visitants de tot el món vegin aquesta exposició evidencia el poder de la fotografia per superar les fronteres lingüístiques i culturals. World Press Photo aporta imatges per a la memòria col·lectiva. Imatges impactants que han canviat, en nombroses ocasions, el transcurs de la història i l'opinió pública". Toma ya! Només això? Collons, tu... Bueno, això de superar fronteres etc també ho fa el futbol, i no va de salvador del món. I això de canviar el transcurs de la història i l'opinió pública, buah, casi que callo.

I per això no m'agrada massa la fotografia, perquè em diu que això és el que hi ha, i que ja està. I no deixa lloc a la metàfora. Però sempre s'obliden d'una cosa, la realitat de la fotografia és estàtica, i no hi ha realitat estàtica. Un dels primers exercicis que et fan fer si intentes aprendre a dibuixar és enfrontar-te a un paper arrugat. Proveu-ho. Reproduïr la naturalesa del paper és xunguíssim, i en trenta segons ja has assumit que difícilment arribaràs a dominar ni tan sols els principis més rudimentaris d'aquest llenguatge. Però és que a més, el paper arrugat acostuma a intentar recuperar la seva forma original, i això et fa adonar que, a banda de les dificultats tècniques, intentar reproduir la realitat té un problema irresoluble: la realitat canvia, segurament a un ritme que tu no pots copsar de manera fidel. La fotografia, per tant, és una petita estafa, perquè ens estalvia el millor i el pitjor d'observar.

L'absència de metàfora és la metàfora
Acabo Suttree, del genial Cormac McCarthy, un llibre dels de veritat. Explica la història d'un perdedor, d'algú (auto)exclòs de tot, algú que està al marge i que viu, i perdó pel joc de paraules pillat, als marges de la societat. A mi m'ha agradat moltíssim, però és un llibre dur, d'aquells que se'n diu que no és fàcil, incòmode de llegir. És un llibre, mira què et dic, poc simpàtic. Pel que interessa ara, mentre anava llegint anava flipant amb el llenguatge i l'estructura, perquè són d'una senzillesa brutal. Ha de ser buscat, o jo no me n'hagués adonat. És això: molta senzillesa i poques metàfores. Per acabar dient-ho tot. Perquè potser aquesta és la manera, o potser no, potser només és una de les maneres. No ho sé, jo sé ben poques coses. En acabar et quedes amb aquella mena de buit a dins, com si haguessis tret un alien que havia anat creixent dins l'estómac. Amb els collons a terra, per entendre'ns. I sense metàfores! Ara, per descomprimir-me, m'estic retrobant amb el vell amic Sorel, a veure si n'aprenc alguna cosa bona (que les dolentes ja les tinc ben apreses). I per recuperar-me de la (aparent) absència de metàfores del Suttree, faig veure que el Sartre no em provoca nàusees (jeje, quin "guiño" més currat, eh?) i agafo Els mots, la "contra" del qual diu: "Durant la infantesa, Jean-Paul Sartre va descobrir el món a través dels llibres, fins al punt que no creia reals els objectes, sinó les paraules. Després, es va alliberar d'aquesta confusió amb una altra mentida: escriure." Sona a promesa de metàfores, oi que sí?


Uf, quina plasta... En fi, que quan algú aconsegueix estructurar un discurs (amb metàfores o sense, amb crisis o no, utilitzant qualsevol dels llenguatges disponibles) capaç de transmetre un missatge (o més d'un) que d'una manera o altra et canvia, te n'adones que la comunicació és un privilegi. Això és el més important. I tot el que hi afegeixi, com el llenguatge, és metàfora.

Xim-Pom!