13 de desembre de 2007

El Gran Mestre Jedi

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación.

No sé si m'agraden els problemes. De fet, és probable que no en tingui ni més ni menys que la majoria de gent. Jo, als meus problemes, els dic "bucles", i els imagino com una cinta de Möbius de plàsticsilicona verd fosc. Quan no en tinc, em sento estrany: ja hi estic fet. I de vegades, però tampoc voldria generar expectatives que no s'acompliran, en resolc algun. Llavors visc un moment kodak, fijo.


Tu no saps reconèixer en mi,
el que tinc d'or et sembla una llauna,
i jo m'arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t'amarga...

És com quan compres un meló, diuen. (I dic "diuen" perquè no, jo no compro melons. Però ho diuen.) No se sap ben bé com sortirà, per molt que hi posis una mà ben oberta a cada extrem, te'l posis a l'alçada de l'orella i el remenis com un maraquero xungo de l'orquestra Xavier Cugat, tot acompanyant-ho de cops de pelvis ou-yeah. Doncs això, que compres un meló, i no surt bo, i no el pots tornar. Només creues els dits la següent vegada que passes per la fruiteria. No deixes pas de comprar melons, dic jo. (I això sí que ho dic jo.) No deixes de fer-ho, si creus en les grans paraules. I jo hi crec. I "Meló" n'és una.


Hem xerrat junts en pau pels descosits,
tots dos fins tard, hem passejat pel port...

Hem xerrat junts, hem passejat molts ports. Hem enganxat l'esquena a la paret i, en posició din-mak-golpe-mortal, ens hem enfrontat a tots els dolents de la peli. Hi ha tants "hem" que no m'hi veig amb cor. Hem tot, i jo n'estic orgullós, i me'n faria el xulo.


Perdimos estabilidad, no sabemos de que lado
vamos a quedar parados.
Se agotó lo natural, mentimos una vez más
no cantamos la verdad.
En nuestra vida real, siempre fuimos decadentes,
tuvimos la libertad, apretada entre los dientes.
Alguien cantó "no va más".

És curiosa, aquesta sensació. La de perdre estabilitat, vull dir. Abans de la tempesta perfecta, per força perds estabilitat. I ho notes, notes com la situació està canviant, com tremola tot, primer només és un pessigolleig, i dius: "ja m'estabilitzaré". Però no. El pessigolleig va a més i perds estabilitat. I el segon abans de, realment no tens ni puta idea de cap a quin costat quedaràs parat: dreeeetaaaaa, esqueeeerraaaaaa, dreeeetaaaaa, esquerraaaaaaa, i paf! Hi ha una revinclada que és la última. Llavors veus que ja no tornes a recuperar la vertical. Algú ha cridat "no va más", s'ha acabat el joc. Vermell? Negre? La banca? Apostar sabent què sortirà és una vulgaritat, i jo no sóc vulgar.


Sols dir a cops,
quan veus que perds,
tots els jocs són bruts...

El que no em sembla bé és canviar les normes a mitja partida. Si mates en comptes vint, això ho sap tothom. Tot i així, costa poc dir el que dic jo, això que no em sembla bé. Perquè al final, què és just i què és injust sempre acaba sent una discussió impossible de resoldre, si abans no hem estipulat les normes bàsiques, les excepcions i els casos dubtosos. Però sí que està a les nostres mans tenir el mínim sentit comú per no perdre de vista que, fins i tot quan n'estem més segurs, no tenim tota la raó (tot i que, la "raó, per què la vols, la raó?").


Yo no quise lastimarte, solamente te dije que no,
no estarás acostumbrada a sentirte rechazada,
ok, perdón, fue sin querer...

Amb tot, sigui quin sigui el pla que tancarà la peli, a mi em sap greu renunciar a finals feliços. És una putada, però el mal que fem no depèn tant de l'emissor com del receptor, i no ho podem controlar tot. De fet, en realitat, no podem controlar gairebé res.


Rau la por,
la sang et cou,
llàgrimes plorant...

Tots ens hi fem mal. Podem organitzar una Lliga del Dolor i de Ferides que fan l'Hòstia de Mal, i calla que no quedem empatats. Jo no vull participar: em fa por el mal, tinc pànic al dolor, sóc un covard. "Doncs t'aguantes". Doncs m'aguanto. I participo (i tant me fa el resultat).


Un oblit pot ser un bon record,
com un juguet de quincalla...

Si ens hi obliguen, així serà. L'oblit serà un bon record. Tant és com t'ho maneguis, el fet és acabar amb un bon record a l'arxiu de records. La vida ja taca prou. Qualsevol tàctica serà la millor.


Sisplau doctor, no em faci cas,
sóc un cabàs, ho sé molt bé,
sóc com sóc, no estic malalt.

Ja són massa cops que d'aquestes misèries se'n diuen malalties i d'aquelles altres se'n diuen defectes. Dic que sí o no dic res, fujo de l'enfrontament directe. Però en realitat no t'ho compro. No estic malalt. Els meus braços no són malaltia.
- "I les cames, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames són malaltia.
- "I el pit, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit són malaltia.
- "I le...".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit ni les meves orelles ni el meu nas ni els meus ulls ni la meva polla ni els meus peus ni els meus pulmons ni les meves ungles ni els meus queixals ni les meves cagarrines ni els meus dits ni el meu fetge ni el meu res.
Sóc com sóc. D'acord, un putu saldo. Però no estic malalt. O si més no no ho estic més que cap altra persona de 34 anys.Per cert, "boig" no és un insult.


Vivir así no es vivir, esperando y esperando,
porque vivir es jugar, y yo quiero seguir jugando...

Jo, a diferència de la gent aquella que parla fluixet per obligar els altres a escoltar-se'ls de més a prop, a diferència d'aquells que surten de la dutxa per pixar, doncs jo, deia, sí que crec en les grans paraules. En totes i cadascuna de les grans paraules. "Jugar" n'és una. Viure és jugar. Guanyar o perdre són anècdotes. Jugar i Riure. Metafòricament i no.


Gracias le doy a la Virgen, gracias le doy al Señor,
porque entre tanto rigor, y habiendo perdido tanto,
no perdi mi amor al canto, ni mi voz como cantor.

Perquè hi ha poques coses que valguin preocupar-se de debò. Jo, tot i haver intentat enganyar-me, trobo a faltar les pessigolles a la punta dels dits cada vegada que tinc la pantalleta del blogger al davant, amb el seu botó pastanaga de "publish post" a baix a l'esquerra. "Publish post" és una expressió que m'encanta, que em té el cor robadíssim, no hi puc fer res, i tampoc sé si hauria. "Publish post, Perdi", sento que diuen les veuetes. "Publish post, Perdi", llegeixo a les taques d'humitat de les parets. "Publish post, Perdi", dirien els putus posos del tè, si m'agradés el tè. Senyals de no sé on (nota mental: parlar amb l'Iker --"me está diciendo usted, amigo Perdi, que los posos del té le hablan?" "Efectivamente, amigo Iker, incluso las manchas de vinagre del plato de ensalada cuando ya no queda ensalada. Todo diós --y entiéndeme-- me habla").


Yo soy el cantante, porque lo mío es cantar
el público paga, paga para poderme escuchar...

Em fa gràcia l'últim putubucle que m'ha vingut al cap. És aquest, i a veure si s'entén: 1: Jo tinc bloc, tu tens bloc. 2: Ella té bloc, ell té bloc. 3: Ell-segon (?) té bloc, ella-segona (?) té bloc. 4: Ell-tercer (??) té bloc, ella-tercera (??) té bloc". I així fins a l'infinit finit que ens delimita aquest país que no ho és. Vindria a ser com una gran estructura en què tot encaixa. Arribes, la sacseges, cauen les peces i hi fas un cop d'ull. I les peces no estan totes per terra en plan san-cristu-que-t'hi-cagues, nonono, que estan totes formant una gran estructura en què tot encaixa. La mateixa? No! Les peces han canviat de lloc, però des de lluny sembla el mateix. Tot ha de canviar perquè res no canviï, no? La societat podria ser això.


Ya está en el aire girando mi moneda,
y que sea lo que sea...

Però arriba un moment, un click, un noséquè, i te n'adones que allò que fins aquest moment "és", ara mateix ja és "era". Avui comença tot. Per bé o per mal, del dret o del revés. Tot això, un cop més, només són anècdotes.

No em va agradar gens Match Point, tot i ser la més dostoievskiana de les últimes pelis del Woody Allen. Però m'encanta allò de la pilota que, mira tu!, toca la xarxa i passa a l'altre costat, o que, mira tu!, toca la xarxa i és queda al teu camp. Deu ser una cosa així, la cosa, un "uuuuiiiiiiiii" d'aquests: la pilota toca la xarxa i... Uuuuuuiiiiiiiiii. Però a mi, que m'agraden els excessos relatius, l'escena m'hagués arribat més si s'hagués repetit dues mil vegades seguides, sense parar, com una filmació warholiana d'aquelles d'arte y ensayo. Perquè la cosa, potser, deu ser més aviat així: anar tirant pilotes a la xarxa, i que unes caiguin allà i unes altres aquí. Tant és el resultat final, recorda que això és anecdòtic, l'important és Jugar.


Cuando era niño, y conocí el Estadio Azteca
me quedé duro, me aplastó ver al gigante,
de grande me volvió a pasar lo mismo,
pero ya estaba duro mucho antes...

I entre això i allò he conegut un altre Estadio Azteca, com aquell que vaig conèixer ja deu fer --joder, joder-- uns 25 anys. Vaig pujar les escales fins a la segona graderia, vam caminar-la una mica per dins, "el ventre de la bèstia", que diria el tòpic. Per allà estirava el coll i aconseguia distingir petits requadrets de gent. Jo ja sabia que allò era una part mínima d'un tot que respirava com una sola cosa. Perquè el soroll era aquest, el de milers de cosetes que totes juntes respiraven com una sola cosa. Els últims graons de pujada eren els que anaven ampliant el petit requadret de gent i, en arribar al darrer, tot. Llavors li vaig haver d'exigir al meu coll un gir sobre sí mateix gairebé impossible, perquè ho volia veure, retenir, marcar a foc, tot. Aquell dia tu m'agafaves la mà a mi. La meva ni es veia, dins la teva, tan gran, forta, gravada de treballar-hi mil hores cada dia. Jo sé (però no ho he sabut fins aquest moment, que hi he pensat) que tu em miraves, mentre jo anava memoritzant els detalls sense adonar-me'n (per això ara apareix el barret de quadres escocesos, el pentinat de lloro d'aquella senyora, la camiseta del Krankl, l'anunci de fusta del Banco de Sabadell, les trompetes barates de plàstic que tenien aquells nens de la barana). Tu em miraves mentre jo em quedava dur, descobrint l'Estadio Azteca. 1 a 3, però això, tornem-hi, és anecdòtic.

I al cap de 25 anys un altre Estadio Azteca I les nostres mans són semblants, i jo ja no t'arribo a la cintura, que et trec un pam. I jo ho sé tot i tu no saps res. Però cada vegada que em quedo dur tu hi ets per ensenyar-me quines són les putes coses importants de debò a la puta vida. I quins són els putus para-avalanchas als que m'haig d'agafar. I em dius que vale, que la vida taca, però que és una cosa taaaaan brutal, però tantíssim. Joder, i jo segueixo sense haver-te dit mai la única cosa important que tinc per dir-te. Perdona'm, vale?


Ets el nom de les senzilles...
Ets soferta, mai no et queixes...
Ets la pau de la impaciència...
Tens el cor més dolç...
Ets la fe de qui no hi creu.
T'estimaré (sempre puc fer-ho més).

Sí, vale, és cert: dono peu a totes les explicacions (simples i simplificadores, també t'ho dic) freudianes que vulguis agafar. Au, dones, fugiu ben lluny. Tant me fa. Perquè ets allò que no falla mai. El recurs fàcil i mai prou valorat. M'agradaria ser com tu. Quan diuen que som iguals jo sempre responc que no, que pel dolent potser sí, però que pel bo no, que mai t'arribaré enlloc, què més voldria jo. Però ens assemblem, oi que sí? Quan començava a baixar l'escala i em vas dir que les truqués, jo et vaig dir que no, que ja ho faria. I tu vas dir: "No. Ara. Ho has de fer ara. Ho són tot. Ho seran tot, quan no hi siguem. Trucaràs ara". Clar, vaig trucar. "Quan no hi siguem"... Amb la lletra C vam parlar de quan no hi serieu. No hi puc ni pensar, en això. Però et vaig entendre, i estigues tranquila, que quan no hi sigueu jo sí que hi seré, segur. Ni la S ni la G no hauran de patir per res. Jo també tinc la meva Trini. Tens el cor més dolç.


Cada uno da lo que recibe,
luego recibe lo que da...

No és cert, això. Jo no he donat mai ni la dècima part del que rebo. Òstia, jo vaig ser la polla de bo, en mil vides anteriors. Perquè el que és en aquesta, de debò que no he fet res per merèixer tant. En fi, que em faré el longui, miraré cap a un altre costat i hi posaré cara de "què menus! Si és precisament el que em mereixo!". Però jo sé que no.


Cau un polsim de flors,
plouen claus del cel.
No tinc por,
no em fa falta tenir por.

Per tot plegat és impossible tenir por. N'he tingut, i fijo que en tornaré a tenir. Potser l'hauria de posar en majúscula, també, la paraula "por". Però ara mateix no em ve de gust. No em fa falta tenir-ne, no en tinc. Ha de ser que sí.


Gira inexorable el otro engranaje
la noria invisible de las transgresiones...

Mentrestant, passen coses: deu, seixanta, mil, milions de coses. Res no s'atura, la vida no espera. És del tot veritat que no es tracta d'una línia recta amb ralletes que l'atravessin cada no sé quan. En realitat és una xarxa, sense simetries ni formes geomètriques amb cap mena de sentit. En aquell extrem molt atapeïda, en l'altre potser no tant. Una xarxa que no respon a paràmetres fixats i establerts. Del putu caos, de l'atzar que tant t'angoixa, en surten les úniques coses amb què pots comptar de debò. Vols racionalitzar? Endavant, fes-ho. És tan útil com agenollar-se i resar. Que cadascú s'agafi on pugui. El mundo és ansí. Jo tinc una pedra verda amagada dins la mà, i sento el poder. Sóc fort.


Toda señal a mi alrededor decía: cautela.
Cuanta estrategia incumplida...

Totes. Les he incomplert totes. M'agafo a les grans paraules, aquelles que us fan riure: Gintònic, Jugar, Boig, Riure, Perdre, Edelweiss, Pastanaga. N'hi ha més, jo us les ensenyaré.


Que mañana habrá tiempo para llorar.
Y decir mañana es una eternidad.

Aquest és un missatge del passat. "Decir mañana" forma part del passat. Però m'ha fet servei, mentres l'he necessitat. Brindo per ell, un, dos, cinc cops. I pillo una taja i la dormo i la ressaquejo i la ric i la recordo. Hem quedat que tot començava avui. Quan no sàpigues on mirar, treu la brúixola i busca la "N". Segueix la "N". És el camí bo. Amb parada a MRS.


Sóc un fill de Shiwa,
un home nou,
un gran jedi.
És com un gran "a-a-a",
és com un gran "ah-ah-ahhh".

Arribats al presumpte clímax de la cosa, podria escriure un paràgraf on hi poguessis llegir d'alguna noia de trets suaus, sorra de platja finíssima, llum de lluna no tan pàlida com noséquè, vins d'excel·lents anyades i formatges curats en humitats fetes per generacions de delicadeses. Parlaria de mirades dirigides a somnis que patatim i de cabells que patatam sobre unes espatlles que blablabla. No t'ho creuries ni tu però a mi se'm concentraria la sang en determinada part de la meva anatomia i, sense risc de contagi, el clímax acabaria en una explosió de sensacions que ens faria gaudir a tots plegats d'una manera celestial.

Però jo sóc el Perdi, i la cursiva ve a dir que no em surt dels collons que quan se'm posi la polleta dura me l'agafi amb paper de fumar i me la peli fins a rebentar. Això és la Banqueta, joder. Aquí estem tots com una puta cabra. Aquí parlem, si el que vols és llegir, ves a la biblio, que la Dipu en té una xarxa que t'hi cagues, i amb wifi i tot. Hombre ya!

Caic, però m'aixeco (els comentaris són, i amb molta diferència, el millor que trobaràs en aquest putu bloc).

No em fa falta obrir la mà: sé que la pedra és verda.

Sóc l'últim Gran Mestre Jedi.

_____________________

Una miqueta de youtubegrafia seleccionada, així en un pim-pam, si de cas t'hi dediques cinc minutets, si no t'acabés d'estar bé...

Miau
Senyor Doctor
Ull per ull
Maria
El cantante
Clonazepán y circo
Estadio Azteca
Ok, perdón
Paloma
Dulce condena
Sea
Inoportuna
Todo se transforma
Ahora
Un tros de fang
Shiwa


24 de setembre de 2007

No seré breu

Aquest és un post que s'hauria de pensar bé, buscar-hi un fil d'aquells que no el veus, però que al final et fa pensar: "Calla! Potser sí que està tot més o menys lligat!". També caldria evitar parèntesis (perquè et fan perdre el fil, i si a sobre no hi ha fil, doncs... Mira, el primer!), no fer paràgrafs massa llargs, una frase una idea i blablabla. Però em temo que res, que no serà pas així. En fi.

Comencem pel començament: ha sortit el nou número (i en van 44) del Paper de Vidre. Aquest voldria ser el missatge principal. Hi torno: ha sortit el nou número del Paper de Vidre.

El PdV és una revista de la que ja n'he parlat alguna vegada. Un luxe gratuït, amb coses que potser no t'agraden del tot, coses que t'estan bé i coses boníssimes, que ja la justificarien de sobres si l'haguessis de pagar (perquè el PdV no es paga, que és gratis!). Jo l'he disfrutat sempre molt, però aquest número 44 encara més.

Els del PdV, quan han de preparar un número, donen als seus col·laboradors una mena d'idea o pauta, i a partir d'allò, que cadascú faci el que li sembli. Els resultats de vegades tenen una relació remotíssima amb la proposta inicial, però això també és una gràcia. En aquest cas es va proposar parlar del fet de ser jove, què coi era això, què coi havia sigut, i es va proposar des d'un punt de partida salista (per Joan Sales), amb Incerta Glòria lligant-ho tot, de principi a final.

Bueno, no sé per què m'hi mato tant, intentant explicar això. Aneu al PdV i llegiu-ne l'editorial, perquè tampoc la millorarem pas, des d'aquí...

Per fer-ho ràpid: es parla de ser jove, d'Incerta Glòria, hi escriu el Llibert Tarragó (l'editor d'IG en francès), s'hi entrevista la Núria Folch i Pi (la dona del Sales). Tot plegat, d'alguna manera, un homenatge a Joan Sales. I és per això que crec que és un número excepcional. Més enllà del meu virus, si intento ser objectiu (que, tot sigui dit, tampoc ho intento, perquè l'objectivitat em fa fàstic), doncs que si intento ser objectiu crec que és un número, ja ho he dit, excepcional.

A nivell "cultural" (fa com cosa dir-ho així, però no se m'acut cap altra manera) dóna a Sales un protagonisme que fins ara se li ha escatimat. IG és una novel·la de primeríssim nivell, no ja de la literatura catalana, sinó de la universal. Que potser exagero? Vale, el que tu diguis. En parlem d'aquí vint anys.

A nivell "nacional" (això encara fa més cosa...) perquè el que aquest país ha fet amb Sales, i suposo que amb mil més, és una puta merda que parla, i molt, i no gaire bé, del país com a país. I fer-li una miqueeeeeeeta de justícia, doncs que també és fer país. No em penso disculpar per aquest paràgraf.

Però no mola gens parlar de PdV, així en genèric, com si fos una cosa que va fent ella sola i que de tant en tant diu "hola-què-tal". No. Perquè al darrere del PdV hi ha gent, amb noms, cares, feines a les que han de prendre hores i tal i qual. Per a mi, la gent que hi ha al darrere són el Guillem, la Tina i el Xavi. Com que conec la meva tendència a l'antoniogalisme, faré un esforç suprem de contenció i ho mataré dient que el Guillem, el pare de la criatura, és, com Sales, un franctirador cultural. En un país sense exèrcit ni selecció de futbol, de vegades els franctiradors són l'únic que et fa avançar, o que atura el retrocés, o que l'alenteix, o que jo què sé. De la Tina diré que és un lujassu; per a mi és un lujassu, a tots els nivells. I del Xavi doncs que fa una feina brutal, segur que més aviat poc agraïda i, això és el millor, sempre en menys temps del que li han promès.

Vale. Som aquí.

Ja he dit que l'entrevista d'aquest número és a la Núria Folch i Pi, la dona de Joan Sales. Com que d'alguna manera els del PdV també m'aguanten les plastes d'IG, van cometre la imprudència de dir-me si els volia acompanyar a fer-la. Naturalment vaig dir que no, em vaig amagar sota la taula, vaig agafar-me a les faldilles de la mama i vaig aguantar-me la respiració. Però com que el meu entorn no és com el del Ronaldinho, em van convèncer en un plis, em van agafar de la maneta i hi vaig anar. I va ser un dia rodó (encara que, al cap d'unes hores, m'ho robessin tot, joder!).

Ara tocaria parlar d'aquest dia, de l'abans de l'entrevista, del durant i del després. Però al PdV està perfectament explicat, tampoc ho millorarem pas des d'aquí. Només hi afegiria un parell de cosetes, una sobre l'entrevista com a tal i una del Sales. De l'entrevista, doncs que a qualsevol facultat de periodisme la llençarien directament a la paperera. "És una merda d'entrevista", dirien. No compleix cap dels requisits que ells volen posar-te al cap. No té titulars, ni subtítols, ni destacats, ni et posen el més interessant en negreta (per cert, ara que surt el tema, aquest costum que té El Periódico de posar negretes, com és que la gent no s'ho agafa com un insult a la seva capacitat de llegir-se una notícia sencereta?). En fi, que deia que l'entrevista no és una entrevista. En canvi és un document, crec jo, de moltíssim valor. No és pas gratuït, que els del PdV no són tontos. Si s'ha optat per fer una transcripció gairebé literal és perquè s'ha valorat que això pesa molt més que adaptar-se a unes normes idiotes. I perquè no es tracta als lectors d'imbècils. Jo crec que l'aposta, que pot semblar arriscada (l'entrevista és molt llarga) l'encerta del tot. Escoltar la Núria Folch parlar va ser un privilegi. Com que això també s'explica al final de l'entrevista, doncs ho deixo aquí.

La coseta que volia afegir del Sales és una idea que no em trec del cap des d'aquell dia. No, mira, saps què? Casi que me la guardo.

Anem a la Núria. La primera vegada que vaig veure-la, vaig cometre l'error simplificador de veure una iaia encantadora. Però la segona vegada no (cometo mil vegades el mateix error, i em quedo tan panxo; però aquests errors no els cometo mai dos cops, i poques vegades un). A la segona ja hi vaig veure una dona d'aquelles que donaries cinc anys de la teva vida a canvi de (com la veuria el Lluís), una dona per la que et deixaries derrotar sempre (com la veuria el Soleràs) o una dona que val una eternitat a l'infern (com la veuria el Cruells). Una dona d'aquelles "que ho perceben tot amb una sensibilitat finíssima: per no jugar fort, més val no jugar! Proposa'ls jugar-s'ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l'altre cap del món; són formidables, Cruells!" que diu el Soleràs... Totes aquestes dones són la Nuri, i de debò que no entenc com la primera vegada no ho vaig veure. Havent-la escoltat i vist ja no em queda cap mena de dubte que IG és un homenatge a les dones. I de debò que flipo que ningú ho hagi dit abans (no ho entenc, però tinc una explicació, patillera i oportunista. L'explicació és que ara mateix hi ha massa literatura comparada i massa poques ganes de llegir. Hosti, és que deixa't de gilipollades! I a mi què collons m'importa l'existencialisme d'IG? Jo puc entendre IG sense saber qui collons és Bernanos (és més, qui collons és Bernanos?). Jo puc sentir perfectament l'angoixa del tio quan l'"ensulsiada del front d'Aragó" (entrecomejo perquè jo mai faria servir aquesta paraula, naturalment és del Sales) sense conèixer la cronologia exacta de la Guerra Civil. Jo no puc fer una altra cosa que anar dient que sí amb el cap cada vegada que un home a IG fa d'home. Per què haig de comparar literatures? Tio, agafa IG i llegeix-te-la, ja està, res més, és tan senzill i tan absolut com això: agafa-la i llegeix. I la notaràs a la pell i a la panxa i al cap i als collons i a tot arreu. O no la notaràs, que també pot passar. Però llegeix. Literatura comparada... Bah... Palles mentals academicistes avorrides i xungues. La putadoros! Estava en un parèntesi? Glups! Perdó. Casi que el tanco i canvi de paràgraf, per descansar.).

Deia que IG és un homenatge a les dones, a la Nuri sobretot, i que ho entenc perfectament. A més, la Nuri forma part d'un grup de dones encara més especials, les de la República. És una dona de la República. Quines dones! Les dones de la República són molt especials, molt. Et fa tota la sensació que, després de cinc mil anys de putejar-les, a aquelles dones se'ls va obrir la porta i se les va deixar passar. I que no van anar entrant, a poc a poc i amb ordre, sinó que ho van envair tot en quatre dies. Un cop oberta la porta, què esperaves que passés? (I és que jo tampoc crec en la igualtat de gèneres, ni de bon tros. Crec que n'hi ha un de molt superior. I tampoc em disculparé aquesta vegada.) De 1931 a 1939 també va ser la incerta glòria d'un dia d'abril per a les dones. Se'ls va dir que sí, i després va ser que no. Se'ls va deixar fer un tast d'abril, i després se les va condemnar a 40 anys d'hivern. És així, joder. És que això no es pot discutir. Malgrat tot, tinc una altra teoria patillera: així com els homes de la república sempre tenen la derrota a la cara i als ulls, les dones de la república, doblement perdedores, triplement perdedores, sempre tenen cares i ulls que riuen. Vale, ja he dit que era una teoria patillera, però tots interpretem el món com ens convé.

En fi, que deia que la Nuri és una dona de la república, de les que en van tenir prou amb cinc o sis anys per acollonir bona part del país. Les dones feien por, i no sé si això ha canviat pas massa. I en això, com en deu mil coses més, el Sales és un exemple. Ell no va tenir por, perquè ell sabia la veritat. Una d'aquelles que se saben o no se saben. Ell la sabia. I per això els va fer IG. Jo sé que això és així, i tant me fa què digui la literatura comparada.

I no dic que el Sales tingués raó, nonono, de cap de les maneres. Mai diré que el Sales tingués raó. És més, no crec que ell mai es preocupés per tenir raó. Es volia entendre, i prou. Només dic que jo entenc la seva raó. I que --ho sento molt--, la faig meva. Bueno, no ho sento gens.

Hosti, això és més llarg que un dia sense pa... I juro que m'estic deixant la meitat de coses que volia dir...

Uf! Jo ja he avisat que la cosa no tindria un fil conductor. És el típic putubucle: una cosa et porta a una altra, i a una altra, i a una altra... Però sempre, al capdavall, estem parlant del mateix.

I ja sé que som poqueta cosa, tinc molt clar que s'ha de relativitzar, que tot plegat no fa ni pessigolles a ningú. Però què vols? A mi també m'agrada, de vegades, pensar que a la Xina una puta papallona acaba de batre les ales. En fi.

Me n'adono que m'he desviat un pelet del tema. Jo només volia dir que els del Paper de Vidre han fet un número excepcional. Aneu al Paper de Vidre, que val molt la pena.


20 de setembre de 2007

Parlar el català (normatiu) é mé fàcil que fé un huè frí

Doncs sí, que el país està fatal. Ja tinc el nivell C. Ja puc anar pels puestos sense escriure correctament ni un sol "perquè" ni tampoc cap "li/l'hi", però amb la cara ben alta, que m'han dit que sóc "apte" (per cert que "apte" em sembla que només m'ho han dit quan la mili. Sort que ma mare no em deixava arribar més tard de les 9 a casa, i clar, no vaig poder-la fer. Per a tota la resta, sóc un "no apte" (o "inepte"?) orgullós. Ui, mira, un parèntesi dins un parèntesi! Feia temps, ara, que no em perdia per un parèntesi!).

El nivell C, tu! La redacció era guai, les coses com siguin.

Oé-oé.

4 de setembre de 2007

M'han robat molts posts

Avui m'han robat el Cartes a Màrius Torres. Llegit i subratllat. Per això m'han robat molts posts. Perquè volia fer-ne un amb el que Sales pensa dels Pastissos Catalans (tan vigent); un altre amb el que Sales pensa dels comunistes i dels "internacionalistes" que no creuen en banderes, sobretot en la catalana (tan clarivident); un altre parlant de com viu la guerra, a nivell "tècnic", des de primera línia (tan en contra de la historiografia sociata-vomitiva); un altre amb algunes de les seves sorelitzacions (ell és el Gran Sorelitzador); un altre recollint les bronques que li fotia al Màrius Torres perquè millorés cosetes dels seus poemes (era un editor); un altre parlant de la cultura; del compromís; de la passió per les persones; de les dones com a éssers suprems de la creació i a l'elogi de les quals hem de dedicar la vida sencera i encara una miqueta més; del perdedorisme i dels perdedors que es redimeixen només per ser-ho; i un altre, i encara un altre i molts més.

Però no els faré, perquè no tinc el Cartes, llegit i subratllat. M'agradaria pensar que algun salista amb poc temps ha decidit aprofitar les hores que hi he deixat (i que han sigut un plaer) per avançar feina i aprofitar els meus subratllats i els meus bucles i així poder fer molts posts amb el meu Cartes.

En fi, que la vida és dura.

Per cert, amb el Cartes també m'han robat:

- la bossa (tirant a vella).
- la cartera (exageradament nova: encara no tenia la forma del meu culet).
- la bosseta amb les monedes (15 eurus).
- un pilot verd V4 (no surtis de casa sense).
- el dni i el carnet de conduir.
- un iPod amb la banda sonora dels dos últims anys (oh!).
- un Avui d'avui (amb el sudoku fàcil i l'intermig acabats, amb el difícil no he tingut temps).
- les claus del cotxe (en tinc unes altres i penso viure només amb unes).
- l'agenda (la meva, no la de la feina).
- una llibreta de la feina (que la donguin pel sac).
- una llibreteta de parides (més posts perduts).
- la targeta vermella de Caixa Catalunya; la targeta grisa de Caixa Catalunya; la targeta amb els codis per operar per internet de Caixa Catalunya.
- el lot de targetes de gasolinera: Solred, Travel Club, El Corte Inglés i Petromiralles.
- el carnet de l'Índex (pel cineclub del dilluns a l'Atlàntida), el de l'Sfèric (jo sóc sfèric), la targeta Decathlon i la de l'FNAC, el carnet de la UAB que funcionava com a carnet d'Abacus (del 1992, amb una foto del Perdi amb -glups- quinze anys menys).
- una càmera de fer fotos de baratillu.
- dues memòries d'aquestes modernetes d'USB (senyódéumeu, no vull ni pensar què hi havia allà dins...).

Ja ho deien els mítics ABBA: The winner takes it all, the loser has to fall. Que en bell llenguatge llemosí vindria a ser alguna cosa així com: "tot pel mangui barra la mangui, i el perdedor que es foti".

Amb tot, no ens quedem només amb la part negativa del tema. Val a dir que del drama se n'ha salvat:

- el mòbil.
- un paquet de Lucky gairebé ple (18 cigarros).
- un clipper de color vermell.
- una T-10 de dues zones amb 7 viatges.
- una T-10 d'una zona amb 4 viatges.
- i el meu optimisme. Perquè malgrat tot, avui, amics i amigues, ha sigut un dia magnífic.

3 de setembre de 2007

Des de Swazilàndia (7)

- Papá, papá, la raya! la raya!
- Es una manta, Kevin.
- Papá, papá, la rayamanta! la rayamanta!
- Kevin, vete por la cámara, venga!
Per quatre dies l'any que vaig a la platja, i m'hi haig de trobar la raya-manta...

La taqueta negra cap a l'esquerra ve a ser una raya-manta acollonida. La taca blanca de la dreta un putucholo que no volia deixar que el Perdi immortalitzés el moment.

Segur que quan d'aquí quinze dies pugi al Cadí, em trobaré el llop.

I si anés als Pirineus, l'ós. I darrere seu, 15 nietzschians apuntant-me amb les seves escopetes.

O encara pitjor: segur que me'n vaig a Mallorca i em trobo la infanta Helena.

Hola-què-tal, guapa. Què fas aquest vespre?

29 d’agost de 2007

Des de Swazilàndia (6)

Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. I el lloc que li correspon, a la mítica Llibreria 22 de Girona, és la postada del mig, gairebé al centre, i que el Saramago i l'Auster es barallin per un centímetre de més.

Amb aquest groc taaaaan maco, i el blanc i negre del Capa...

Al final li farem justícia, al Sales. Estem en missió divina, com els Blues Brothers!!! (Jaaaaaack, Elwooooooood)


La foto m'arriba de la Mafalda, guapíssima reportera (el lleu reflex a l'aparador ja te'n dóna una idea) a qui també li dec una cocacola i uns ganxitos. Gràcies guapa! I descansa, que dilluns tens feina. ;-)

26 d’agost de 2007

Des de Swazilàndia (5)

Després de llegir-me una vegada i mitja les Cartes a Màrius Torres, m'ha fet una il·lu que t'hi cagues poder-me'n llegir una (i una de molt especial) tal i com el Sales la va fer.

Això gairebé m'ha motivat a estructurar l'elogi a l'amistat per correspondència que tinc pendent. Però només gairebé, que estic molt poc productiu.

Hi poso la primera pàgina (en té 15!):

(Un cop més -- i en van tropocientos...-- gràcies Bluf!)

21 d’agost de 2007

Des de Swazilàndia (4)

L'acte obert del dilluns no tenia cap què, ja no en recordo ni títol ni participants ni res. Quan la meva amiga que ho organitza gairebé tot em va dir que se suspenia i venia l'Heribert Barrera, tampoc em va fer ni fred ni calor. Després de deixar-me convèncer pel López Bofill que d'aquí quinze anys serem independents sense baixar de l'autocar i que d'aquí setze els catalans anirem pel món amb tot pagat, estava segur que un polític només podria esguerrar-ho tot.

Però el paperet que ho anunciava tenia el seu atractiu, ja que l'efemèride era que el 1948, en ple període de retorn dels exiliats, moria a Prada Pompeu Fabra. De tots els que van dur taüt, només són vius l'Heribert Barrera i Víctor Torres.

Quan arribo a la sala veig que l'acte el presideix una gran foto de l'enterrament de Fabra. De les quatre figures de primera línia, reconec a l'instant, amb gavardina fosca fins els peus, clenxinat cap enrere i amb un cigarro als llavis, el Joan Sales. La cosa promet.

L'Oriol Jonqueras (historiador mediàtic, papà-oso que va estudiar a prop meu. Ell s'ha convertit en alguna cosa de profit. Sempre n'hi ha d'haver algun) presenta els participants i, oh!, el Víctor Torres és el germà del Màrius Torres! Company de trinxeres de Sales al front aragonès, present cada dos per tres a les Cartes!

En resum -una d'aquelles bromes- l'acte va ser brutal. No sé ben bé de què havien de parlar, però l'homenatge al mig milió d'exiliats (l'exili, quin tema...); els records de gent que no només és gent, que són entrades a la enciclopèdia, que són un exemple; les seves opinions, no massa dures però un pelet amargues, de la situació actual. Però per damunt de tot l'exili, haver de marxar, vençut...

En fi, que sempre dic que no seria guanyador ni que en tingués l'oportunitat, com dic que m'encanta ser d'un país que no és i d'una cultureta petiteta petiteta. Però no ridícula, que el ridícul ets tu.

Des de Swazilàndia (3)

Posar sempre l'altra galta, no és ser bo, és ser gilipolles. I un serà perdedor, però no gilipolles.

"Som el combat contra l'oblit..."

Obrint Pas, a Prada (19-08-2007)

Des de Swazilàndia (2)

La Festa Major hauria de ser cadascú buscant la seva manera de ser viladelpingüinès. N'hi ha que sempre la troben, i te la fan trobar.


Perquè me'n recordo de les altres 34 festes majors, i ja penso en les 34 que vindran.

17 d’agost de 2007

Des de Swazilàndia*

(A la manera de la Clara)

"Vaig entendre que cada món tenia el seu secret i que s'hi accedia a través del coneixement de la llengua. Sense això, ens resultaria impenetrable i inconcebible encara que hi visquéssim una pila d'anys. (...) Entre el fet de tenir un nom i el d'existir hi ha una relació, perquè, en tornar a l'hotel, descobria que només havia vist el que sabia anomenar; que, per exemple, recordava una acàcia, però no l'arbre del costat, el nom del qual ignorava. Ras i curt, vaig entendre que, com més paraules sabés, més ric, ple i variat seria el món que s'obriria davant meu."

----------

"En general, no sabem gran cosa de res."

----------

"El meu desig més profund, que no em donava treva, que em seduïa i em turmentava, era molt modest, ja que es limitava a aquest moment únic, a l'acte en si, a la mera acció de creuar la frontera. (...) Jo només volia creuar la frontera. (...) Només importava l'acte místic i transcendental de creuar la frontera."
(Aquesta, no caldria ni dir-ho, és per la L. del Transiberià)

----------

"Roda pel món, mira, conversa i escolta."


Ryszard Kapuscinski
Viatges amb Heròdot


3 d’agost de 2007

Justine...

Mai he pogut suportar la gent que, a mitja discussió, et deixa anar: "El món es divideix en dues classes de persones, els que patatim, i els que patatam". I es queden tan amples, amb la seva pontificació reduccionista (per cert que això em fa pensar en aquell acudit, boníssim, que diu que el món es divideix en 10 classes de persones, els que saben llegir codi binari i els que no! Jajaja! Boníssim... Bueno, vale, joder. A mi em fa riure, què passa?!).

Dit això, després d'una discussió començada arrel d'una pregunta impertinent, i recuperant una coseta petita del post d'ahir, em veig obligat a assegurar que el món es divideix en dues classes de persones, els que creuen que tot el que fa referència a l'amor està contingut a El amor en los tiempos del cólera i els que creuen que tot està inventat i il·luminat al Quartet d'Alexandria.

He dit.

2 d’agost de 2007

Minut de silenci

Ostres. Ja he explicat més d'una vegada que a la Vila del Pingüí, si tot va bé, el dijous et llegeixes el diari del dimecres. Però com que dimecres el bar està tancat, acostuma a ser el diari del dimarts. I aquesta setmana, que no m'he bellugat de la VdP i tampoc he mirat la tele, he estat una mica al marge de tot.

Total, que acabo de veure que s'ha mort l'Ingmar Bergman. Joder. Un minut de silenci. El séptimo sello és una de les millors pelis que he vist en ma vida. S'ha de veure. És que s'ha de veure. Impossible no odiar el Max von Sidow, impossible no enamorar-se'n.

No arrufis el nas. No és una concessió haikunera. De debò que s'ha de veure.

Aquesta imatge és una de les més bèsties que he vist mai:


I quan creguis que ja estàs preparat, Secretos de un matrimonio i Saraband. És com el Quartet d'Alexandria, però en peli. La vida és així, i taca. I mai estaràs preparat, també t'ho dic.

L'Ingmar Bergman mola.

24 de juliol de 2007

(5) Correspondre

Del llatí correspondere, suposo. I vol dir, més o menys, estar en la mateixa línia, anar en igual direcció, o alguna cosa per l'estil. I de correspondere, a "correspondència". I de "correspondència" a la carta de la Mercè Rodoreda a Joan Sales del dia de Reis de 1963 (hosti, enllaçant els temes hi foto més barra que el xungo del Pellicer!). La poso tota sencereta, per aclamació popular (bueno, "popular popular", doncs tampoc ho seria, però qualitativament de molt nivell, això sí).

Venga:

"Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera una mica massa gràfica, "a un cop de puny al ventre". És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura.

Les descripcions de paisatge, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta Glòria, que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants -els tres- amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps.

No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat "en sec", vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta Glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta Glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de la Plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la -tan diferent- amb Incerta Glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època.

D'Incerta Glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito, encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt temps de la carlana."


Ara podria fer un comentari de text patillero, assenyalar totes les coincidències amb la Rodo, admetre que no he llegit (ni llegiré, en un futur pròxim) Musil, Sterne ni Proust, aturar-me en la referència als personatges femenins, que diuen molt i molt important i que m'afecta molt de Sales i blablabla.

També m'ho podria fer venir bé i utilitzar la carta per parlar de l'amistat per correspondència, ni que fos per persona interposada, perquè a les Cartes a Màrius Torres el Sales en deixa alguna que és per emmarcar. Però em fa mandra. Només dir que tot està inventat (i il·luminat).

Em quedo, de moment, amb la segona frase. Aquesta: "És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades."

(Aquí comença un flashback)

La primera vegada que me la vaig llegir va ser l'any 94, a "Història de Catalunya Segle XX-1". El Solé Sabaté (per cert, un profe que, abans d'això, no m'agradava gens) va decidir que tota la bibliografia de l'assignatura seria IG i Camí de Sirga. Suposo que el vam fotre a parir, i suposo que donar-li les gràcies, ara mateix, seria de justícia: "Gràcies Solésabaté". Que cabrón, es deuria descollonar, sabent que el fotríem de volta i mitja, com es deuria descollonar sabent que més d'un li agrairíem tota la vida.

Me'l vaig llegir amb presses, poc abans de l'examen, amb la Guanyadora al costat, i discutint sense parar. Discutint de la guerra, perquè estudiàvem Història: "La culpa va ser dels anarcos!!!", "I una merda, culpa dels comunistes, que sempre ho han espatllat tot". Discutint de la idea de nació que el Sales hi defensava: "O PPCC o res!", "Calla, imperialista". Discutint de les dones: "La Trini hauria d'haver fotut el camp", "Sí home, la Trini s'hauria d'haver quedat amb tota la fàbrica de fideus!". Discutint dels homes: "Jo el mato, el Lluís", "Hosti tia, que no ho veus que és un tontet...". Discutint del Soleràs: "És un covard", "És el més lúcid". Discutint de religió: "Tu vius darrere la creu, encara que facis veure que no", "I tu vius en l'absurd, encara que n'hi diguis ciència". Discutint del leitmotiv: "Disfrutes amb el macabre", "Però què dius??!?! M'agrada molt més l'obscè!!!". (Tots aquests temes, segur, tindran el seu post. És una amenaça, no una promesa.) Discutint i discutint i discutint. Oi que només discutim amb qui estem d'acord?

(Aquí s'acaba el flashback)

M'encanta llegir, però m'agrada més parlar (i discutir). Aquella lectura, aquell descobriment, va tenir el privilegi de la Guanyadora al costat, però em va deixar amb el regust d'estar-me perdent molt, massa, tot. Per això hi vaig tornar just després de l'examen (amb ella mirant-me de cua d'ull i aixecant les celles).

I una altra vegada, i una més, i encara una altra. I de debò que no sabria dir-te ben bé quantes vegades. I una pausa d'uns anyets. I l'any passat hi vaig tornar, mentre se la llegia una amiga meva. I vaig tornar a discutir i això va ser el millor i jo ja no tenia vint anys, que en tenia trenta-tres, que ja no sóc el mateix i que aquesta enèssima lectura va ser un (re)descobriment, que és increïble, però que aquest no és un llibre que t'has llegit (no era una novel·la que ell va escriure), que és un llibre que t'estàs llegint (era una novel·la que ell estava escrivint), que és un llibre que et llegiràs (era una novel·la que ell hagués continuat escrivint).

En resum, que IG ha tingut, no dues, sinó un munt de lectures. I el que et rondaré morena. Perquè cada vegada que algú em diu que s'està llegint IG, o que s'ha llegit IG, o que es llegirà IG, m'agafen ganes de tornar-hi. És un virus --ho sé-- que s'amaga en algun raconet de la meva immensa humanitat, però ja m'hi està bé, no cal que se'n bellugui.

I per tancar (un altre cop patillerament, vale) el putubucle que és el post, doncs tornem al correspondre. Que algú agafi un llibre de 900 pàgines perquè tu li has fotut plastes, doncs no ho sé, però mola. I hi ha gent que ho ha fet. Mola perquè recordo que fa temps, en un post, vaig fer una petitíssima referència a IG (el Zinc la va pillar i la va comentar, i les dues coses les va fer com el gran megacrack que és) que si la fes ara, segur que hi hauria gent que diria: "Goita!". Bueno, doncs que a mi em fa directament feliç que això passi.

Que ja he dit que parlar m'agrada més que llegir, i que vale que parlar està molt bé, però fer-ho sol és un putu pal.

I que amb tantes víctimes enganyades, casi que Creu de Sant Jordi per a mi, hombre ya!

6 de juliol de 2007

Dents i xupaxups-lo-lai-lo-lero (1)

- "Treu-te la roba".

M'ho diu a mi. És clavada a la Cate Blanchett.

- "Treu-te la roba".

I al fons de tot dels seus ulls blavíssims hi veig la càrrega genètica de 40.000 anys de pecat original, i en el repicar dels meus genolls hi endevino la càrrega genètica de 40.000 anys de vida unineuronal. Tapeu-vos els ulls...

(Peeeeeerdi, que estàs flipant xaval! Que això no ha sigut així!!! Cagat! Mitjatita! Cagamandúrries!)

(Nota mental: puta veu de la consciència!)

Tornem-hi:

- "T'has de treure la roba, i posar-te això d'aquí".
- "La ro-ro-ro-robaaa? Treure-me-la-li-lo-lai-lo-lero? Pe-pe-pe-pe-per quèeeeeeee? Si jo només vinc pel queixal del seny!"
- "Treu-te la roba i posa't això. Al quiròfan no s'hi pot entrar amb roba de carrer. Tens un minut".

I al fons de tot dels seus ulls blavíssims hi veig el cansament d'haver de respondre sempre la mateixa pregunta, les ganes d'acabar el torn i la poca gràcia que fan les bromes gilipolles. I en el repicar dels meus genolls hi constato el que tots sabem, ma mare la primera: que sóc un cagat.

Bbbbbrrrrrrrrr... Rebobino:

Un dels traumes de tota la vida és el dentista. "Pànic" és un concepte taaaaaan delicat, que ni de bon tros em serveix. Amb divuit anys, anava al dentista amb ma mare. Fins que es va plantar. Però fa uns mesos, el dolor era tan bèstia, que vaig haver de fer el cor fort: vaig decidir que m'havia de fer gran, que podia anar al dentista, i que ho faria jo solet.

La meva dentista té la meva edat, és molt guapa, gasta un humor xunguíssim que a mi em fa descollonar però que no afecta ni mica ni gota ni puça ni gens a la resta de la humanitat i em cau de puta mare. Però la meva dentista és, també, la meva cunyada (a favor: que no pago; en contra: que em tenia ganes, perquè era l'únic participant del dinar de Sant Esteve que se li havia escapat fins el moment).

El primer dia (Déu meu, crec que mai he passat tanta por!) es limita a avaluar el drama: "N'haurem d'empastar tres, una funda i intentaré salvar aquest premolar de merda que tens aquí. El forat de l'altre premolar no te'l podré omplir, hauries d'haver vingut fa deu anys. Ah, sí, una altra cosa: t'hem de treure el queixal del seny. Però no jo, ho farà el màxilo". I jo: "Què? Com? Quan? No vull, nonono. Si casi no em fa mal (ho dic i tinc la galta inflada, de fet pols que el tinc...)". Ella ni tan sols em mira, va a la seva: "Fil dental! Que no sabem què és, el fil dental?". I jo: "Sí, t'ho juro que sí, t'ho rejuro, t'ho re-rej...". "Calla cony! Amb deu segons no n'hi ha prou! A més, massa sucre a les dents! Massa xupaxups de cola! Que no ho saps que nou de cada deu dentistes recomanen xupaxups sense sucre?" (parèntesi: Sempre que sento "nou de cada deu dentistes" em ve al cap l'Steve Martin de Little Shop of Horrors, com a desè i orgullós dentista outsider).

Ffffffffwwwwwwfffffff... Fastforwardegem:

M'haig de treure tota la roba i posar-me una bata, uns mitjons de plàstic que, literalment, liquaran els meus peuets (un 47 i mig) i un gorret a conjunt. Al cap d'un minut la Blanchett em ve a buscar i amb un cop de cap, mitja mirada i cap paraula em diu que la segueixi, i rapidet.

Entro al quiròfan. M'estiro. Miro de reüll un munt d'eines que no poden haver estat dissenyades per treure queixals del seny, és més, segur que les va dissenyar el Mengele amb objectius que no vull conèixer. Entra el metge. S'assembla perillosament a l'Steve Martin. Em dóna la mà. Agafa una xeringa king-size, em diu que "en menos que dices nenúfar lo vas a tener todo dormido". Passo d'analitzar què ha volgut dir amb "todo", i mentalment em dic: "ena e ena u efa a erra ne-nú-far nenúfar!". Just quan estic a la erra final em fa obrir la boca (cabrón!) em tapa els ulls amb una tovallola (filldeputa!) noto com s'abraona cap a mi (torturador cabrón filldeputa!) i va el tio i diu: "Creo que no te dolerá".

"Creo", el cabronàs diu "creo"!!! Amb mig hemisferi dret adormit, m'aixeco de la camilla, li foto un dim-mak-golpe-mortal al torturador, començo a córrer cap a la porta, la Blanchett intenta aturar-me però l'esquivo amb una finta en ziga-zaga (marcant l'entrada, com feien l'Epi o el Corbalán) i surto del quiròfan. Merda per mi, hi ha un segurata. Torno a entrar. Agafo la Blanchett, estiro el braç i engrapo l'estri de tortura que tinc més a prop (és l'aspirador de saliva), enganxo l'esquena a la paret oposada a la porta i dic que no penso sortir d'allà sense el meu queixal del seny. L'edifici està rodejat, volen sentir les condicions. Amenaço la jugular de la Blanchett amb l'aspirador de saliva. Noto la paret freda, a l'alçada del cul (joder, les putes bates d'hospital, que sempre s'obren pel cul!). L'Steve Martin es recupera, m'amenaça amb el xeringot. El segurata fa fotos amb el mòbil, demà seré portada a la Regió 7. "No penso sortir sense el meu queixal! No ho penso fer!". Necessito un helicòpter. Necessito un miracle. Necessito ajuda. Bluuuuuuuuuuuuuuuuuuuufffffffffffffffff!!!!!!!!

(continua a Dents i xupaxups-lo-lai-lo-lero (2) a ca la Bluf...)

2 de juliol de 2007

La cosa hauria d'haver anat així

- No sé què donaria perquè m'esperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.
Va abaixar el cap avergonyida:
- És molt tard i he d'anar-me'n.
No sabia què fer i ell no es movia:
- Està promesa?
- No. (Obro parèntesi: He dit "no", ha dit "no". "No". Ena i o és "no". No ha dit "sí", si hagués dit "sí", la vida seria una merda. Per això ha dit "no". Ningú ha sentit "sí", tothom ha sentit "no". Perquè el "sí" ens portaria al que tothom ja sap. En canvi el "no" fa que ell la convidi a sopar l'endemà, i l'endemà passat agafarà les seves coses i marxarà del pis, i deixarà Coral sola, amb l'anell, les mitges de seda i aquella bellesa fastigosa que només crida l'atenció al 90 % del homes.

Ha dit "no" perquè és no. Perquè fa trenta o quaranta pàgines que sabem que Robert és un fill de puta que només vol una cosa. No sorelitza, perquè concreta. I si concretes no sorelitzes. Per això quan aquest mateix vespre arribi a casa ni tan sols es dignarà mirar-lo als ulls: el menysprea. Si vol cafè, que se'l faci.

I aquest "no" també el separarà del Joan, perquè no va voler créixer, i ella no vol fer de germana gran del seu germà molt més gran. De l'Anna, ni se'n recorda, quan posa les quatre peces de roba, el llibre i les cortines -sí, les cortines també se les emporta- dins la maleteta tronada. S'estima la casa, però té les hores comptades.

Ha dit un "no" que és un "sí" com els de les pelis. Ell s'estimarà el Daniel (perquè el fill es dirà Daniel, com el Daniel i com el Dani) tant com a la seva mare, la noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

I seran feliços i tindran diners i s'estimaran sempre i al jardí no hi faltaran mai ni flors ni arbres i el diumenge menjaran tortell i no hi haurà guerra i si n'hi ha la guanyaran els bons encara que això ens privi d'Incerta Glòria i de La plaça del Diamant i, i, i, i... I tot el que a mi em surti dels pebrots. Joder! Hombre, ya!

Tanco parèntesi.)

Jo hagués fet d'Aloma la dona més feliç del món.

25 de juny de 2007

El doctor diu que els no-posts són posts, i que faig trampes

El doctor diu que una quinzena és poc temps, que per curar-se del tot, per saber de quin mal hem de morir, es necessita més temps. El doctor afegeix que posar-hi data concreta no ajuda gens, que és una miquetona de trampa, que no anem enlloc i que les meves malalties estan perfectament tipificades.

El doctor, cada dia, a les onze de la nit, em pregunta si ja m'he pres la vermella, la blava i la groga. Totes tres seguides i per aquest ordre. I que no begui llet, que és un potent antídot de qualsevol psicotròpic. El doctor diu que ho fa pel meu bé, però el doctor és molt pesat.

El doctor afirma que si els trilobits es van extingir no va ser per glaciacions, ni pels depredadors. Diu que va ser per no acceptar-se ells mateixos. Que als trilobits els faltava un psicòleg (o un bloc, matisaria jo). El doctor sap que un dia un trilobit va treure el cap de la closca, i el que va trobar el va fer flipar. Poc discret (els trilobits no tenien por de les trampes i les limitacions del llenguatge) va fer córrer la veu: "Ei, trilos, a fora hi ha un món que t'hi cagues!". Vàries generacions de trilobits despreocupant-se de la closca i oblidant que no havien de treure el cap van acabar per fer-los desaparèixer: les lleis de la genètica són inel·ludibles, si ignores la teva naturalesa i et fas el xulo, l'acabes palmant. Som com som, acceptem-ho. I no podem canviar.

Per tot això el doctor conclou que sobra passió, implicació i compromís. Que n'hauria d'aprendre, de l'exemple dels trilobits. Jo responc que ja n'he après molt, dels trilobits. I que, com ells, prefereixo morir de vida que d'avorriment. Llavors el doctor em pregunta per les pastilles, i jo em faig el boig.

Però no ens enganyem: potser té raó, el doctor. Seria lleig negar la possibilitat així d'entrada, perquè el doctor té estudis -de medicina, espero. Per això, per donar-li un vot de confiança, hem intentat una quinzena de trilobits. 15 dies sencers ben acotxat dins la closca, sense dir res, xxxxxxttttttt, calla, calla, que no et sentin, xxxxxtttttttt... 15 dies i molts posts, però molts, que ja no seran. Com ara:

La pel·lícula de la quinzena
Tornen a fer La princesa prometida, i me la torno a mirar. "Como desee", "Me llamo Iñigo Montoya, tu mataste a mi padre, prepárate a morir". Disfruto tant com sempre. Em vaig comprar la banda sonora, del Knopfler. En vinil, de color groc amb el Wesley i la Princesa al mig. A la meva habitació hi tenia un tocadiscos. Local Hero també me la vaig comprar, i la peli també em va agradar, perquè hi sortia el Burt Lancaster, que m'agrada molt. El Burt Lancaster va fer El Halcón y la Flecha, El temible burlón, Veracruz, Duelo de Titanes, grans pelis totes que jo em mirava de petit amb el meu pare i que ara, quan les fan un dissabte a la tarda, em torno a mirar. I penso en el meu pare, perquè el meu pare no s'assembla però s'assembla al Burt Lancaster, com el meu tiet s'assembla al Robert Mitchum, el meu cosí al Rock Hudson, la Guanyadora a la Winona Ryder i jo a l'Slump però sense bigoti. El Burt Lancaster també va fer El hombre de Alcatraz (que a mi em fa plorar molt), i Atlantic City i El nadador (que és malenconia pura i és del John Cheever) i El Gatopardo, però aquesta ja és per gent intel·ligent. A la Vila del Pingüí hi ha pocs llibres, perquè és una casa de cap de setmana. Tots eren del meu avi. Un d'ells era El Gatopardo, del Lampedusa (quin nom més maco: Lampedusa, Lam-pe-du-sa, té música). Un estiu el vaig agafar i vaig anar llegint fins a la seva última pàgina. Dic "seva" perquè la "seva" última pàgina no era la última pàgina de veritat: al llibre li faltava un lligall. El guardo, el llibre, perquè era del meu avi, però li falta un lligall.

Uns quants anys després, encara m'haig de llegir les últimes 40 pàgines d'El Gatopardo.

La paraula de la quinzena
"Atzavara". M'encanta.

Per cert, una atzavara és això:

La cita de la quinzena
És una cita, però n'hi podria dir contrafort. Me la vaig trobar tot escombrant els tres esglaons. Algú la deuria deixar allà. D'aquesta cita hi ha una bestiesa que m'agrada molt, i és que comença i acaba amb "no entiendo", una gran divisa. Diu així:
"No entiendo. Eso es tan vasto que ultrapasa cualquier entender. Entender es siempre limitado. Pero no entender puede no tener fronteras. Siento que soy mucho más completa cuando no entiendo. No entender, tal como hablo, es un don. No entender, pero no como un pobre de espíritu. Lo bueno es ser inteligente y no entender. Es una benedicción extraña, como tener locura sin ser loca. Es un desinterés manso, es una dulzura de ignorante. Sé que de vez en cuando me viene la inquietud: quiero entender un poco. No demasiado: pero por lo menos entender que no entiendo."
(Del conte "La mejor mujer del mundo", al llibre "Lazos de Familia", de Clarice Lispector)

La banda sonora de la quinzena
Deu anys i tres setmanes després de la seva mort, en Buckley, amb el seu Everybody here... Plouen pastanagues en hores de Delicatessen.

La revista de la quinzena
Torna a ser el Paper de Vidre. Si no fos perquè em consta que van de puto cul per fer les que fan, engegaria una campanya de pressió a favor de la periodicitat mensual. Jo hi perdria un momentet de més i els votaria pel premi Lletra 2007. De fet, jo els donaria la Creu de Sant Jordi, però esclar, la revista és bàsicament en català, i no sé jo...

El llibre de la quinzena
És, sens dubte, L'astrònom. No en puc posar cap altra il·lustració (magnífiques, totes) que la portada, però sí que puc escriure aquí el text sencer, del sempre excessiu senyor Whitman, patró (o hauria de dir "capità"? Defecte generacional...) dels perdedors viscerals:

When I heard the learn'd astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;

When I was shown the charts and the diagrams,
to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer,
Where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unnaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wandere'd off by myself,

In the mystical moist night-air,
and from time to time,

Look'd up in perfect silence at the stars.


Com que no tenim problemes d'espai, hi posaré també la traducció (de l'Anna Duesa) al català:

Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures al davant;
mentre em mostraven mapes i taules perquè sumés, div
idís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències, tothom aplaudia l'astrònom;
tot d'una, sense saber per què, em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i, sense que ningú em veiés, me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la nit càlida;
i de tant en tant,
enmig d'un silenci perfecte, alçava el cap per mirar les estrelles.


Com els explico jo als meus nebots un conte així? Què els hi dic que és, "un silenci perfecte"? Les mares ho han dit clar: "Tu portes el marrón, tu l'expliques". I qui me l'explica a mi?



La notícia de la quinzena
És de la Regió 7, de la setmana passada. El titular diu: Admet haver-se masturbat al carrer, però mai davant de nens. No me'n puc estar de copiar-ne el primer paràgraf: "Rossend T.P., l'avi navassenc de 81 anys (!!!) que dimecres va ser denunciat per exhibicionisme al pàrquing gratuït del carrer de Balmes de Manresa, ha volgut aclarir els fets. L'home admet que, efectivament, s'estava masturbant o que, si més no, ho intentava."

Osti... "Ho intentava"... Que bo...

El post de la quinzena
Per a mi ha sigut aquest, de la Regis. L'he llegit un cop. Dos cops. Tres cops. Molts cops. L'he llegit fins que gairebé me l'he après de memòria. És magnífic, sobretot perquè, una vegada més, em fa obrir els ulls i acceptar que, encara ara, no tinc ni puta idea d'on coi és el punt vermell.

La conclusió de la quinzena

12 de juny de 2007

La quinzena del trilobit

El trilobit (trilobites, en castellà. Ya no hay trilobites en el mar, que deien els Siniestro) és una bèstia marina que va viure, exactament i segons el poc fiable carboni-14, fa tropocientos milions d'anys. Són el fòssil per excel·lència. No tens un fòssil, a casa; hi tens una petxina o un trilobit.

Durant molts anys se'ls considerava un simple antecessor dels moluscs més simples (i oju, perquè els moluscs no en són gens, de simples, que són un món, amb assignatura semestral pròpia!), amb la típica dieta avorrida a matar: plàncton, fitoplàncton, giliplàncton i blablablaplàncton.

Però després es va descobrir que no, que resulta que a les potes hi tenien unes coses semblants a dents. Atrapaven petites víctimes i les feien a trossets abans de posar-se-les a la boca.

De musclos prehistòrics a màquines perfectes de matar només perquè un paleontòleg un dia decideix mirar-se'ls de més a prop. Però els trilobits no han canviat, fa milions d'anys que no poden fer-ho. Som nosaltres que hem canviat la manera de mirar-los. No és un matís innocent. No hi ha biòleg innocent. Pensem-hi.

El trilobit mola que t'hi cagues. Quan estava en perill, s'enrotllava tot ell fins a configurar una estructura tancada gairebé hermètica i indestructible.

Atac holandès, defensa italiana. I malgrat tot, van desaparèixer, es van extingir, van perdre. Potser faltava centrecampisme, contemporitzar el joc, teva-meva, adormir la jugada, una passada enrere i tornem a començar. Ja ho deia el Johann i ho materialitzava el Bakero. Aquesta és època de capellos.

Declaro inaugurada a la banqueta la Quinzena del Trilobit.

8 de juny de 2007

(4) Gloire incertaine

Explicació com cal, tipu les 5 w del periodisme xungo i carrincló

M'arriba per via d'algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món, (coma per respirar) l'informació de la presentació, a Barcelona, de l'edició francesa d'IG, Gloire incertaine (suivi de Le Vent de la nuit). Hi parlaran l'editor Llibert Tarragó, el profe Xavier Pla i el jefe del Llull, el Bargalló.

És a l'Institut Français de Barcelone. Pels que no tingueu el nivell C de francès, això és l'Institut Francès de Barcelona, un tros de totxo de mil pisos d'alçada a la zona ossséa de BCN, on es deu parlar més francès que català.

Me n'hi vaig. M'hi trobo gent normal, gent famosa, famosos-però-no-tant, avis de la quinta del Sales i també algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món (en endavant -joder, com m'agrada això- AQSQEMIGPQTTCQVACDM).

La cosa en sí mateixa

Doncs la cosa en sí mateixa segueix els cànons de les coses en sí mateixes de similars característiques. Deu minutets de retard, benvinguda del dire de l'Institut (la fa en francès. Jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM no parlem francès. Per tant no podem fer com els més cooooool de l'acte, que a partir d'ara només riuran aquelles gracietes que s'hagin fet en francès. Sí home, allò que es fa per deixar clar que parles francès o per demostrar que consideres que el català no és una llengua apropiada per fer comentaris divertits. Uala, vaia parèntesi, ara quan l'acabi hauràs de tornar a la frase d'abans de començar-lo perquè és impossible recordar de què anava) i parlaments de rigor. En farem un resum ràpid.

L'editor parla de l'activitat de la seva editorial, Éditions Tintablava, amb Sales, Rodoreda, Ibarz (present a la sala, per cert), Barbal, Fuster i altres. El seu català és millor que el meu, però l'accent perecodonyan, i que jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM estem a la penúltima fila, em fa difícil seguir-lo. El seu pare era de la quinta del Sales i em sembla entendre que va organitzar la biblioteca catalana al camp de Mauthausen. Déu-n'hi-dó. Quan parla del director del Llull, diu Ramon Bargalló. Jejeje, com mola.

El "Ramon" Bargalló parlarà al final de l'acte, i de totes les frases que diu no em veig amb cor de subscriure'n cap ni una. A més, fot una plasta que t'hi cagues sobre Frankfurt. Llavors plorarà que només li pregunten per Frankfurt, però és que tio, ningú t'ha prengutat per Frankfurt, no m'importa Frankfurt i passo del vostre Frankfurt (lectures freudianes no, per favor). És igual, és patètic.

El profe és el que més m'interessa, perquè parla d'IG. Grrrrrrr!!!! Fa ràbia, però no recordo gran cosa (és que després ve el shock emocional del dia, i tinc llacunes). A bot pront:

- Durant mil anys, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició francesa. Durant els mil anys següents, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició espanyola.

- Això i altres coses (una altra cosa: l'acte hauria de convocar vint mil persones, i no vint. Una altra cosa: l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM, gran escriptora, gran lectora i gran filòlogacatalana, a la carrera, no va sentir a parlar d'IG. Ni de Rodoreda. Una altra cosa: tots hem llegit Papasseit i ningú hem llegit Sales. Papasseit parla de "rails, rails i més rails" i Sales parla, i ajuda a entendre, què coi som. Prou coses.) fan que t'adonis que som un país de broma, i que la culpa és sempre dels àrbitres.

- El profe llegeix una carta de la Rodoreda al Sales on aquesta li diu que IG s'ha de llegir més d'una vegada, i que la primera lectura és "un cop de puny al ventre". Tinc un protopost on dic que la primera vegada que vaig llegir IG va ser "com un cop de puny al mig del nas" (jo m'estimo més el meu nas que el meu ventre). L'any vinent és any Rodoreda. Deures: recupar-la i posar-la on es mereix; creuar els dits a veure si algú es decideix a recollir la correspondència entre la Rodoreda i el Sales; i, sobretot, ves quines bestieses, llegir-la.

El shock emocional del dia

Quan tothom ha parlat, una iaia de primera fila demana el micro. Al principi l'he posat al grup "avis de la quinta del Sales", però ja fa estona que sabem que la iaia és la Núria Folch i Pi. La Núria Folch i Pi!!! Des de la primera referència que n'han fet, he anat bellugant el cap discretament, ara a dreta, ara a esquerra, per veure-la millor. Mentre parlava el Bargalló, jo només la buscava a ella, i només podia arribar al clatell d'ella. La Núria Folch i Pi. Ostres.

Doncs que agafa el micro i va la dona i els hi fot bronca, una bronca de iaia de 91 anys però que és maca, molt maca, en tots els aspectes. També és una bronca maca. Els hi diu que l'històric merder amb el títol d' El vent de la nit, abans Últimes notícies, és culpa seva, "que no va ser culpa del Joan". I els hi diu també que Sales es pronuncia Sales, amb "e", no amb neutra. Però m'encanta quan diu "que no va ser culpa del Joan". Col·lega, tu que no creus en grans paraules, jo n'hi acabo de veure unes quantes, aquí. Tinc gallina de piel, però intento dissimular. Saps què? Em sembla que m'ho guardo per a mi, tot el que vaig pensar en aquell moment, perquè m'estic posant tonto.

S'acaba la cosa, i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM i jo sortim. Ens fem els longuis, però més tard ens confessem que hem repassat tant com hem pogut la Núria Folch i Pi, que ha sigut, i de molt, l'estrella de l'acte i se'ns ha guanyat del tot.

La meva Núria Folch i Pi és una iaia que no crec que arribi al metre seixanta. Té els cabells del tot blancs i curtets. Porta unes sabates pragmàtiques, per caminar força estona. Va vestida normal, que com a definició no és gaire esplèndida però que a mi sempre em serveix molt. Porta una bosseta d'aquelles que en diríem "dels hippis". El minut sencer que la puc mirar directament a la cara no deixa de somriure. Té un somriure preciós. Busca adjectius, si vols. Va, busca. No en trobaràs cap de millor, és un somriure preciós. I punt. Fa bona cara, potser per les galtes vermelletes. Només he trobat aquesta foto, que m'agrada força, però no li fa justícia.


És encantadora, oi que sí?
I hi ha més coses, moltes més, però ho deixarem aquí. Una tarda que prometia i que va acabar sent un altre vespre rodó.
____________________________
L'AQSQEMIGPQTTCQVACDM hi afegeix unes cosetes. I jo les poso aquí, al post, perquè són importants i perquè el dignifiquen i perquè em fa il·lu i perquè em dóna la gana i el bloc és meu. Amb el seu permís, això sí. Afegeix que:
1. A la sala, a part de Mercè Ibarz, també hi havia --que jo reconegués--: Maria Barbal (de qui Tinta Blava ha editat "Pedra de tartera" en francès) i el cantant Raimon amb la seva estupendíssima dona (guapa guapa).
2. Bargalló va començar dient que fins i tot a la gasolinera li pregunten per Frankfurt i acte seguit no va deixar de parlar del coi de fira a la ciutat amb nom de sopar-d'urgència fins que es va quedar sense respiració. Nota frívola: vestia fatal.
3. La temperatura de la sala era la ideal per gratinar canelons. (La Núria Folch fa pinta de fer uns canelons boníssim)
4. El bolso de la Núria Folch era de ganxet, de color verd botella (sí, botella, no ampolla) amb una flor al mig groga i vermella. I les galtes vermelles de Heidi la feien del tot adorable, irresistible.
5. Ens van donar un llibret o opuscle o com se digui sobre IG tot en francès excepte la carta de la Rodoreda que Xavier Pla va llegir sencera, i els comentaris de la censura franquista sobre IG (Perdi, t'emplaço a que en parlis o com a mínim ho reprodueixis quan puguis aquí al Carn de Banqueta).
6. La tarda i el vespre, perfectes, tot i el pàrquing laberíntic final!?
Això està molt millor, ara.
Rodó, rodó del tot.

7 de juny de 2007

Les set meravelles

Són, per ordre alfabètic, avarícia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia.

N'he tingut prou amb dues hores per cometre'ls tots -d'alguns he repetit.

M'encanten. I a tu també.

5 de juny de 2007

(3) D'edicions i sisenes lectures

Pels que tenim una cultureta limitada i més aviat justeta, el concepte "edició", quan parlem d'un llibre, té una importància relativa. Si jo tinc una primera edició, és només perquè m'he afanyat a comprar-lo, o perquè n'han fet molt poques còpies. Si compro una divuitena edició, serà perquè aquell és el llibre estrella del metro en hora punta. "Edició" era això. Sí que em sonava, que de vegades les diferents edicions no són ben bé el mateix, però em pensava que no n'hi havia per a tant.

Parlant d'Incerta Glòria, si en compreu la darrera edició, tindreu a les mans la desena, "l'única íntegra i realment definitiva, sense cap mutilació", diu al preàmbul la Núria Folch i Pi. La Núria Folch i Pi és, per motius obvis, la primera autoritat del món mundial en Joan Sales i en Incerta Glòria. La Núria Folch i Pi és una vida i és una mitja vida, és un post, un viatge, una por, una necessitat, un dolor i una raó. Ho deixo, de moment.

La qüestió és que tots els que tingueu l'edició aquella grogosa, de la MOLC, en dos volums, doncs no teniu l'edició definitiva. És la sisena, és la més popular, i és la que tinc jo. També tinc la del 1971 (diria que és la teva, C) que és la quarta. Però aquesta no la trobo, que era del meu avi, i a saber on la vaig fotre. Bueno, és igual. El fet és que a la sisena segur i a la quarta em sembla, no hi ha la "Confessió de l'autor" que sí que trobem a la desena.

Només per la confessió ja me la compraria. La copio, perquè s'ho val. La segona part del títol és perquè m'ha passat el de sempre, que m'he posat a fullejar-lo, i ja m'he animat, i apa, fot-li.

Venga, que la copio:

The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules -i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un tènébreux òrage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria-, un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor -i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.

Barcelona, desembre de 1956

Glòria, vida, somni, joventut, amor, guerra, passió... Les grans paraules, difícilment accepten un -isme a la seva dreta; se'n poden seguir unes altres? Quines et defineixen a tu? Tan pagat de les teves tesis, els teus missatges i les teves teories abstractes.

Sant Dimes, el lladre, i santa Maria Magdalena, la puta o la concubina. Bons patrons per a la causa.

17 de maig de 2007

Be-E-Erre-Ene, mi mejor amigo.

Sento els nens de la casa de colònies jugant aquí al davant, i les monitores cridant i donant ordres en un to de bon rollo que em fa venir mal rollo. I surto a la porta a fumar, que a dins està prohibit. Tanco la porta, m'hi arrepenjo i em poso a fumar. Aixeco la vista i hi ha dos nens i dues nenes, tots d'entre 8 i 10 anys. N'hi ha més, però aquests són els que jo puc veure des d'on sóc.

La plaça on juguen està empedrada amb uns quadres fets com de còdols, i els límits dels quadres fets de llosa. Un nen va resseguint un quadre, amb el cap cot, mirant a terra. Fa una volta, i una altra i una altra i una altra. I les va contant, per ell, però se'l sent: "Una volta, una volta, una volta, una volta. Dues voltes, dues voltes, dues voltes, dues voltes. Tres voltes, tres voltes, tres voltes, tres voltes".

Un altre nen està palplantat al mig de la plaça, amb les mans juntes i mig aixecades, i bellugant-les com quan jugues, amb un parell de dits de cada mà, amb una goma de pollastre, però no té goma de pollastre, però belluga les mans com si tingués goma de pollastre. Però no té goma de pollastre. Emet un so molt fluixet, com una lletania, però que no es pot transcriure (seria com quan piques el teclat per no escriure res, i et surt allò de: "adsfkadf, adkfadkf, kjadfkajf". Doncs és un so així, sense ser així, però jo el sento ben bé així:"adsfkadf, adkfadkf, kjadfkajf").

Una nena corre sense parar, del xiprer que hi ha a l'esquerra de la porta de l'església fins al magnoli de l'altre extrem de la plaça. Anar i tornar, també un cop i un altre i un altre. Ella no fa cap soroll, només respira fort -és que corre molt, a l'esprint gairebé.

L'altra nena està asseguda a terra i juga amb la vora de la seva camiseta. Agafa la vora amb les dues mans i la gira cap amunt, d'aquella manera que s'acostuma per eixugar-se els morros. La doblega i la desdoblega i, aquesta sí, fa un so. És un tòpic de merda, però el so és alguna cosa semblant a "Nnnggg". El millor del cas és que els "nnngggs" són tots diferents, de to, de durada, de tot. És una conversa-monòleg a base de "nnngggs".

El cotxe -un tot terreny- de les monitores porta imprès a la porta: "Educació Especial Tal i Qual, Lleida". Són nens "especials", doncs.

Quan surto a fumar i hi ha nens jugant acostumo a somriure. És involuntari, els nens tampoc em diuen res, però somric, ho sé. I ara, que ho intento, no em surt el somriure. Perquè els "especials" em fan cosa.

L'altre dia, als ferrocates, vaig seure al davant d'una noia cega. Anàvem sols, en el sentit que només érem ella i jo en els quatre seients que conformen cada compartiment d'aquells dels catalans.

D'un metre seixanta, més o menys, grassoneta, amb uns cabells llargs dels que se'n diuen "castanys" i uns ulls blaus immensos i inútils. I un somriure magnífic.

Quan tens un cec a prop per força treus el voyeur que tots portem dins, perquè pots mirar tant com vulguis sense ser vist. Pots mirar sense parar i sense vergonya, com si miressis la tele, perquè no et poden enganxar in fraganti, amb la mirada. És una mica obscè, potser, fer això. No, potser no. Segur. Ara que ho escric ho tinc clar: és obscè.

I jo no puc deixar de mirar el somriure magnífic i els ulls blaus immensos i inútils.

Tinc una teoria, gilipolles i arbitrària, però teoria. Diu que els cecs tenen una tendència innegable a somriure, i és segurament perquè no han vist la merda de món que tenim. Els cecs que no somriuen és perquè no van néixer cecs, i ja no tenen possibilitat d'idealitzar el món. Aquesta és la teoria dels dies pessimistes. Quan estic optimista, la meva teoria canvia (la meva teoria és reversible, mola molt, és de Feber). Quan estic optimista els cecs que somriuen són els que no van néixer cecs, i somriuen perquè recorden que guai era el color taronja de les pastanagues, el verd del meu pati i el pàl·lid del teu front. I els que no somriuen és perquè no tenen records, o els seus records tenen formes no reals, i ho saben, i els dol.

Segueixo mirant els ulls blaus immensos i inútils i el somriure magnífic. Al cap d'un parell de parades estic somrient, es veia a venir. Un voyeur obscè que somriu sol: la pinta d'imbècil ha de ser espectacular. I somric i em perdo en els ulls, immensos i inútils, d'un blau de cel d'hivern (de cel d'hivern d'un dia que faci sol, el millor blau del món. Un dia d'aquells que des de dalt de la meva muntanya veig Barcelona, i els Pirineus, i el Cadí, i el Solsonés, i no veig el Perdedorès sencer perquè al mig hi ha Montserrat, que aquests dies és ben bé com si la poguessis tocar només allargant el braç. Si no hi hagués muntanyes, veuries tot el món. Per molt que comparis, no hi ha un blau com aquest. D'aquest blau són els seus ulls, que també somriuen, tot i ser tan inútils).

D'alguna manera, la noia, que no és maca, és guapíssima. Mirar-me-la em fa posar trist. És una tonteria que tampoc sabria explicar, però fins i tot amb tants somriures, em vénen com unes ganes de plorar.

En canvi els "especials" no. Ho intento, però és tan forçat, però tant, que és impossible enganyar-se. Moltes vegades m'han explicat exemples que no, i jo he intentat pensar-hi, i interioritzar-ho, i arribar-ho a creure, perquè just això és el que s'hauria de creure. Però no me'n surto. Noto la meva incapacitat com comença a dir "hola-què-tal" al fons de l'estómac, i va pujant, goarp-goarp, pel coll, goarp-goarp, m'arriba a la boca i la glopejo, goarp-goarp, la puta incapacitat, i quan ja no la puc retenir ni mig segon més, l'expulso, com un gargall, al terra, xof!, es recomposa ella sola, la meva incapacitat, agafant forma de Perdi, i em mira directe als ulls, i em diu "hola-què-tal, imbècil de merda, cruel filofeixista dat-pel-cul, sóc la teva incapacitat".

I sé que no hauria, sé que tu tens un cosí que té un fill que, i que tu tens una amiga que treballa amb i que. Sé que potser demà passat jo. Però.

6 de maig de 2007

(2) Només un apunt

Només un petit apunt, al voltant de l'obsessió.

El Latidos del Sergio Vila-Sanjuan del Cultura/s del dimecres passat es titula "Incerta glòria" y sus ediciones definitivas. Això, només això, ja seria motiu de post, cel·lebració, festa major i el que fes falta. Que es parli d'IG, vull dir.

Comenta que Club Editor n'acaba de publicar l'onzena edició. Una notícia excel·lent, tenint en compte que, últimament, costava un ou aconseguir-la. Com també és una gran notícia que ja mateix costa de trobar-ne, a moltes llibreries. Per tant, hi havia una demanda.

Comenta també que n'acaba de sortir una nova edició en francès que inclou part de l'especial que el mateix Cultura/s va dedicar a IG fa un temps i un postfaci amb infos extres. Crec que la nova edició de Club Editor no ho té, això. Conclusió: l'edició definitiva d'IG és en francès.

Avui, que he anat a dinar a la Noguera (o era l'Urgell? Uf, que fatal...), he passat per El Tarròs, el poble del Companys. L'amic que és de per allà ens ha dit que sí, que allà va néixer el Companys, i que cada dos o tres anys s'hi presenta el Carod i algun altre amb vintisetmil càmeres per immortalitzar l'homenatge.

(Sí, tens raó: el paràgraf anterior és demagògia pura i dura, de la que m'agrada a mi.)

Més tard, mentre passejàvem pel poble del meu amic, aquest ens explicava com va anar l'escampada posterior a la batalla de l'Ebre, on eren els uns, on els esperaven els altres. Ens ha ensenyat el campanar i els forats de les bales. A ell li van explicar tot els vells del poble. Ha dit que ara ja no en queda cap, dels que li van explicar, i que sembla que això ja no ho vulgui saber ningú.

En aquell moment he preguntat per IG, i ningú coneixia la novel·la, com ningú sabia qui era el Joan Sales. No descriuré els currículums, però de debò que són gent preparada, molt més (infinitament més!) que jo. I és que segurament no és culpa seva.

L'altre dia, l'amic Subal es preguntava com era possible que a l'escola no li haguessin parlat d'IG. No ho sé. Com es pot explicar, això? Com es pot explicar, que tanta gent desconegui la que és sens dubte la millor novel·la que s'ha escrit sobre la Guerra Civil i una de les millors obres de la lite catalana de sempre?

Jo, ja t'aviso ara, em faré pesadet, amb el tema. Quan vegis que abans del títol del post hi ha un número entre parèntesis, si no vols aguantar una plasta sobre IG, no cal que segueixis. I n'hi haurà un munt.