11 de febrer de 2007

No som gegants

lucha de gigantes


Encara que juguem a ser-ho.

M'estic esperant.


Un duelo salvaje advierte...
Siento mi fragilidad...
Me da miedo la enormidad
Donde nadie oye mi voz...

O es que acaso hay alguien más aquí
Un cop t'has tret les màscares, tot segueix sent una farsa.

-Perdi, hauries de descansar.
-Doncs sí.

3 de febrer de 2007

L'Steaua no era el favorit, però va guanyar als penals

"Señiiiioras, señiiiiores, bueeenas tardeeees". Pugen a les Tres Torres. El tren va mig buit. La mare, si és que ho és, fa molta pudor, porta una mena de faldilla que no et deixa veure les sabates, un jersei fins els genolls, els cabells no recorden què és un raspall i les dents semblen uns encreuats per resoldre. El fill gran no passa dels dotze anys, amb xàndal de ionqui, el cabell li talla la mare, si ho és, amb les tisores de cuina. Porta un violí i per la manera de manipular-lo es mereix l'extradició immediata i, si continua dues parades més, la pena de mort. La filla petita, que amb prou feines camina, és l'encarregada de mirar directament als ulls de la gent mentre aguanta una bosseta de vellut fet pols on hi sonen algunes monedes. Ah, el bulto que tapa mig jersei de la mare deu ser una altra criatura, perquè la dona diu no sé què de "lieeeche i pañiiiales".

Quina vergonya! Com ho poden permetre, això? Estic llegint, coi! I aquesta noia que ha pujat a la UAB, l'han despertat, pobra, i segur que ve d'un examen. I l'altre, el que està treballant amb el portàtil, ha hagut de deixar-ho. Quina vergonya! Segur que formen part d'una màfia estructurada, que arriben a casa i es canvien i tenen un fons d'armari mil vegades més complert que el meu i dos cotxes al garatge i parabòlica per veure els oficis de la catedral de Bucarest en directe i no paguen impostos i col·lapsen les urgències i tenen el cole gratis i el servei de menjador també. I jo currant-m'ho cada matí, ben d'hora, fins a la nit, ben tard.

"En la próxima estación se bajan". Aixeco el cap (perquè he volgut fer veure que seguia llegint, és el que faig quan no faig veure que dormo, així no haig de donar res) i veig que el braç que aguantava el violí està engrapat per una mà, tot i que amb dos dits n'hi hauria prou, i encara ballaria. A la nena petita no la toca ningú, però un dit índex n'agafa l'anorac, fent-li la forma com de penjador (la imatge és curiosa: l'anorac sembla que porti un penjador posat, però amb una nena a dintre). A la mare, si és que ho és, no cal dir-li res, perquè no fugirà.

Al final de la mà que engrapa i del dit que fa de penjador hi ha un tio més alt que jo (que sóc alt), més ferm que jo (que no se m'endurà el vent), amb el cap rapat i cara de no haver cagat en molts dies. Ell ni s'immuta, no fa cap gest brusc, ni tan sols se'ls mira. Els seus ulls, que són durs, estan fixes a l'esquema aquell que hi ha damunt les portes, el que reprodueix totes les estacions en una recta perfecta, amb els seus llumets vermells que estan apagats i parpellegen i es queden encesos quan van passant per l'estació corresponent. Els altres tampoc s'immuten, tampoc fan cap gest bruc, tampoc se'l miren. Els seus ulls, però, no són durs, són resignats, i miren a terra.

A Sarrià un tio també de paisà els espera a l'andana. El de dins del vagó no surt del vagó. El de l'andana ni es mira la mare, si és que ho és. Mentre la porta s'obre ja introdueix una mà per agafar el violinista i la nena. Jo solet he entès la mecànica: són ells els que potser fugen, si els agafes, la mare, si és que ho és, es quedarà. En tot moment els polis han sigut educats, no s'han excedit, han utilitzat l'autoritat justa i s'han limitat a fer el que jo exigia abans que apareguessin.

La situació queda així (és una mena de bucle, aviso): els que eren dolents passen a ser víctimes quan uns bons desitjats però amb pinta de dolents apareixen per fer el que tothom vol que facin.

No sé què pensar. No sé si sóc un cabronàs antiromanesos o un pseudo-progre-maioleru. Cap opció m'agrada. Busco confirmació a la gent del voltant: n'hi ha que són dels primers, claríssim, n'hi ha dels segons, claríssim també. Però no m'identifico amb cap.

"Psssstttttt... Peeeeerdi...". Ups! Qui em crida? "Pssssssttttttttt... Aquíiiiiiiii". És l'Aurora, ja no hi pensava. En blanc i negre i entre dos silencis em diu, literalment: "els vençuts, siguin del color que siguin, no em mereixen més que respecte". Tocat i enfonsat. Els vençuts són ells, els perdedors nosaltres.

Quan baixo a Gràcia, el més alt més ferm rapat i restret està parlant amb dues noies/dones, d'edat indeterminada i bolso amb ossets de tous. Fan pinta de tenir ganes de tocar-se. Potser es tocaran.

És un bucle idiota. Jo volia parlar de llibres, de xupaxups, de premolars, d'àngels i d'intel·ligència. I volia fer riure.