13 de març de 2007

(Encara) És el teu destí

No marcaràs mai el 2-1 a l'últim minut (és més, fallaràs el penal).
Tampoc faràs plorar d'emoció la família reunida mirant a la tele que bé que parles.
Cap director de personal llançarà una opa hostil a la teva empresa per fer-se amb els teus serveis.
El que tu vols no ho vol mai ningú.

- Va com va xaval, però m'agrada ser carn de banqueta (bucle!!!).

- Això és el més trist...




Pd. Gràcies, senyoreta Romaní.

9 de març de 2007

Escric haikús, ergo no sóc poeta

Avui he somiat fotografies borroses amb carrers berlinesos a la tardor i dones mal enquadrades i mig despullades que em miraven amb la mirada amb què miren les dones que disfruten del sexe com només una dona de trentatants i que mira amb mirada amb què blablabla pot mirar.

Les fotos semiborroses,
amb colors tope pop,
em provoquen ereccions.

Al mirall hi he vist un trist oficinista i he decidit que no, que jo sóc un poeta. Més encara: sóc un artista. Avui no vaig a treballar, avui sóc artista. Em vesteixo de poeta, però descarto els pantalons negres el polo gris la samarreta negra l'americana negra (he superat aquesta etapa). Agafo els texans més vells i cars, la samarreta anti, la camisa de kurtcobain i la jaqueta amb caputxa que més mola. Sí, vale, amb un esqueit seria el rei del Raval, però avui sóc artista. Artista urbà. Encara no estic, m'haig de despentinar bé. Sembla fàcil, però trigo gairebé una hora.

Passo per la Central. Rèeeeee. Els mateixos llibres de sempre, les mateixes tendències dels últims mil anys, els mateixos paràmetres inqüestionables. Llibres macos, però buits. N'hi ha un que m'agrada, però ja el tinc. La gent que dissenya les cobertes són els veritables artistes. Narrativa en mil idiomes: merda i merda i merda. Com pots refiar-te d'algú que fa frases llargues, amb subjecte, verb i predicat? Com pots creure't algú que no ha sigut croupier en un casino d'un transatlàntic? La literatura necessita un nou Stendhal. Ara vinc.

La visita a la Central m'inspira. Una perla m'ataca vint metres més enllà, i la pared de la Camper House (és una metàfora?) és testimoni d'aquest bé-de-déu que, generós com només ho pot ser un poeta, us regalo:

No comptis les síl·labes,
sóc un revolucionari:
el haikú sóc jo.

Ha sigut treure la meva moleskine i deixar-hi, negre sobre blanc, la meva ejaculació primera i notar com la vida s'aturava, tipus anunci de l'illadiagonal. Em desitgeu, ho sé. I ho entenc (jo també em desitjo). Quantes fotos casuals em vénen al cap per complementar aquestes tres línies...

Passejo pel centre de l'univers, distret, amb la ment en blanc. Les meves passes autònomes em portaran -elles sí que en saben- al CCCB, aquell temple. Hi heu anat mai, sols? La llibreria amb llibres caríssims i amb poca lletra (com han de ser: amb ben poca lletra), el bar, amb els sofàs coooooool i els ocupants de sofàs cooooool. M'està venint, ho noto. Serà per les expos que hi ha, que m'encanten. M'encanta anar-hi sol, m'encanto i m'encanto. El poeta és això.

Sol davant d'un desert curull,
escales automàtiques que van
directes al cel.

Guardo dins meu una antologia, però no esteu preparats.

Fer un cafè al CCCB està a l'abast de tothom. Per això en surto i m'assec a la primera terrasseta que trobo. El món passa pel meu davant, jo el radiografio, en trec l'entrellat, el condenso, us l'ofereixo. La lletra és extremadament petita (pilot gtec o.4), i més si la comparem amb la magnitud del que codifica (veritats grans, versos despullats: jo he sigut tafur).

Em situo tan amunt que el vertigen em pot. Vaig al lavabo. El d'homes està ocupat, entro al de dones (els poetes no creiem en divisions artificials). L'escenari de les evacuacions més ben rimades m'acull i em regala la gran epifania. A la porta, escrit en verd, hi llegeixo:

Em miro al mirall
no faig cap escarafall
ai, ai, ai.

Eva Slantil . 2007

Sublim. Magnífic. El gran haikú, el que agermana l'orientalisme més íntim amb el cosmopolitisme més rotund, m'ha estat revel·lat. Els dits se'm tornen dàtils i noto com les muses, des de dalt de la seva palmera, m'insulten i riuen. El sipi que em llencen descriu una paràbola perfecta: al mig de l'ull.


(Una vegada més, i ja en van mil, si el post té algun mèrit, que no, doncs no és meu. És del panxot de riure a 2/3 bandes que em vaig fer, perquè això serà riure o no serà)

2 de març de 2007

La lletra ce

- "Què és la lletra ce?"

L'home que m'acaba de preguntar això té uns setanta i tants anys. Baixet i alguna cosa semblant a rabassut, ja no té gaire cabell, i el que té, als costats, és d'aquell blanc grogós, com gastat per la colònia esetres. Ulleres de pasta, camisa d'un sol color difícil de definir i pantalons curts. Pantalons curts! Amb camisa de màniga llarga! I amb la màniga esquerra arremangada i la dreta no. Mitjons de nailon, dels que a l'estiu s'haurien de prohibir (i a l'hivern també), i espardenyes. Una cosa que recorda a una orella de conill s'aboca de la butxaca de la camisa. Sembla bona persona, però està seriós.

- "Què és la lletra ce?"
- "La lletra ce? Collons, la lletra ce és la lletra ce", dic jo.

Pam! Òstieeeeeees!!! Quina cleca m'ha fotut, l'avi dels collons!!!

- "Segueix-me, calla, i pensa una miqueta, mamonàs!"

Mamonàs? D'un avi així m'esperava un "carallot", un "capsigrany", fins i tot un "galifardeu", però un "mamonàs", amb la primera ema ben arrossegada, no. Això no. En fi, "mamonàs". Doncs vale.

No en sabria dir el motiu, però el segueixo. Ens posem a caminar i de la butxaca de la seva camisa en surt un conill, que somriu, que se'l mira, que em mira, que salta, que es gira i torna a somriure i que marxa corrents. Allò que semblava una orella de conill era, efectivament, una orella de conill. Perfectament normal.

Ni segons, ni minuts ni hores em serveixen per prendre consciència del temps, mentre caminem.

- "Quin dia és, avui?"

L'avi s'ha aturat de cop, sense avisar, i m'ho ha preguntat.

- "Divendres!" Dic jo, content, perquè aquesta me la sé.

Pam! Òstieeeeeeees!!! Quina cleca m'ha fotut, l'avi dels collons!!!

- "De número, mamonàs!"

Ah, vale, de número! Li dic que dos, dos de març, però el tio ja no m'escolta. Quan ha aixecat la mà per fotre'm el calbot m'ha semblat que, amagada dins la màniga, hi veia una carta. Un nou de copes. Aquest home em sona.

Travessem la ciutat, ens sentim ningú.

Ens aturem davant d'un local on sembla que s'hi està fent una festa. Pregunto i l'avi em diu que sí, que s'hi està fent una festa. La festa de la lletra C. No hi vull entrar, li dic, perquè no porto cap regal. L'avi es treu el barret de copa (Meeccs! Portava barret de copa? No he vist pas com se'l posava, però se'l deu haver posat, perquè ara se'l treu) i hi introdueix la mà, la treu i l'obre. I em diu que ja tinc regal. Però no hi ha res.

- "Estàs pensant que no hi ha res, mamonàs. Però sí que hi ha. Hi ha un post. Fes-lo."

Entrem.

Hi ha molta gent, tota d'allò més normal. A l'escenari el Ben Harper canta "i-nana-i-nene-i-nana-i-né" i el Garriga li fa els corus (la lletra dels quals, molt conseqüent, diu: "i-nana-i-nene-i-nana-i-né"). Tots dos porten un banyador. Però no el porten posat, el tenen damunt l'espatlla. El cordonet del banyador està estirat i lligat a la corresponent titol·leta.

Tinc set. Me'n vaig cap a la barra on hi ha la beguda. Pots triar: fanta de taronja o te de canyella. Mmm... Una festa salvatge, que guai!

A la taula més propera hi ha l'Obi-Wan Kenobi vestit amb roba del segle XVIII. Parla amb una noia a qui anomena senyoreta Renal. Ella porta els cabells molt llargs, gairebé fins les natges. Uns cabells difícils de desembolicar, rinxolats i que són una mica més i més llargs cada dia que passa. Ell hi fa un posat molt respectuós, però està sorelitzant, a mi no me la fot.

Mentre l'escolto, una nena petita, disfressada de princeseta, passa corrents per entre les taules. No és que em sorprengui, però no està de més comentar que la seva cara, a diferència de la resta del cos, no és de "veritat", és un dibuix. Una cara dibuixada que somriu. Preciosa, ella.

En una altra taula la conversa sembla animada. Un tio amb una jaqueta increïble i una maleta de pell gastada a la falda va cridant: "Crea, creador! Treu les teves eines, artista! El món espera...". Al seu costat, un escriptor rus del XIX li respòn: "La nostra pàtria és un bressol". I es diuen que sí l'un a l'altre.

Separat de la resta, sol com un mussol, un irlanfrancès, de negre rigorós i sobri, s'ho mira tot amb ulls blavíssims i apunta coses en una llibreteta pija. M'hi acosto per darrere, i llegeixo: "Car ne rien savoir, ce n'est rien, ne rien vouloir savoir non plus, mais ne rien pouvoir savoir, savoir ne rien pouvoir savoir, voilà par où passe la paix dans l'âme du chercheur incurieux". Apa. Casi res.

Diria que tot plegat és màgia. De fet, ho dic: "És màgia".

No m'ha quedat clar, ho vull repetir: "És màgia". Vale, ara.

És evident que no costa gaire trobar el reflex correcte en aquesta multitud. Enmig de tothom, la lletra C.

Ca, cabalista, cabaret, cabdellar, cabeçuda, cabirol, cabòria, cabra, cabrales, cabronada, cabuda, caca, caçamosques, cacauet, cacofònic, cactus, cadastral, cadellet, cadira, caducitat, cafè, cagamiques, caixonera, calabruix, ceballot, cigronet, cimmeri, cimoproteïna, cinefília, cingle, cinquantejar, circ, circumcidar, cirera, ciríl·lic, cisellada, cistelleria, cítara, civilització, claror, clatellot, cleca, cleptofòbia, clorazepat, clown, cobriment, cocarroi, coeditor, cós, cibernètic, crack, cràpula, creativitat, crepè, creu, criaturejar, criptogàmia, crispar, cru, cruixidell, cuapunxegut, culgròs, cultura...

Identifico més personatges, molts més personatges. Alguns són reals, de veritat, i la resta, doncs també. I reconec paisatges, i llocs, i de tot. Sé d'on surt cada cosa, sé d'on ve cadascú.

Darrere d'un grupet hi veig l'avi. Ara riu. Bé, de fet somriu. És un somriure trapella que li fa els ulls molt petits. Veient-lo somriure i actuant com a mestre de cerimònies amb un control màgic de l'escena, el reconec. És la lletra A. Aixeca el cap i em fa un gest que vol dir: "Ja era hora, mamonàs. Estava a punt de fer-te escriure 28 vegades a la pissarra Avui és 2 de març. Avui és 2 de març. Avui és 2 de març. Avui és 2 de març..."

Doncs felicitats.