27 d’abril de 2007

(1) Començo

La història que vull explicar, no l'explicaré ara, la deixo per un altre dia, perquè voldria explicar-la bé. Això és només per obligar-me: si dic que començo, potser m'ajudaré a continuar. Sense pressa, que no n'hi ha cap; sense esperar que ningú m'escolti; a batzegades, que només en sé així; des de casa, i també des de fora.

M'he promès que aquesta dèria no quedarà, com totes les altres, en quatre discursets: un per enganyar l'entorn i tres per enganyar-me a mi. I que no hi haurà excuses, que no en vindrà una altra que expulsarà aquesta. Aquesta anirà lluny, paraula de Perdi. Vull saber-ho tot.

Tinc a les mans Cartes a Màrius Torres. El tinc perquè la guanyadora no ha descansat fins que l'ha trobat. L'ha fet embolicar, com una sorpresa. I no me l'ha donat, me l'ha deixat damunt del sofà, conscient que jo arribaria sense temps per demanar res. El tinc a les mans, i no puc deixar de mirar-lo per tots els costats, una vegada i una altra, com si tornant-hi m'hi hagués de trobar alguna cosa nova. I l'oloro, com sempre, sempre oloro els llibres, i sé que molta gent ho fa. L'agafo amb l'esquerra, i amb el polze de la dreta faig passar les 685 pàgines, mirant amb els ulls fixes: flap-flap-flap-flap-flap...



"T'estava esperant", li dic. Ell ho sap i no s'immuta. Em mira una mica aixecant la barbeta, reptant-me. Tant me fa que ara es faci el xulo: sé que serem amics.

No vull començar, encara. Són les vuit i deu del vespre, tinc poc temps per dedicar-li, ara mateix. Però tot i així no puc deixar de mirar-lo, per tot els costats, una vegada i una altra.

Cartes a Màrius Torres. Seguides de Viatge d'un moribund. Jo em pensava que Viatge d'un moribund era la seva primera novel·la, però és poesia. No té més novel·les? És possible que la seva única novel·la sigui IG? Molt bartlebià (o seria bartlebynià?) tot plegat...

No. No puc començar. No tinc temps.

M'estic obsessionant, vull dir moltes coses, però sé que no és el moment.

Googlejo "Joan Sales". Totes les entrades que apareixen sé perfectament on van, què hi diu, què explica i què es deixa. Poca informació, pel meu gust. Moltes peces petites que no encaixen o que, si encaixen, dibuixen una forma poc definida i, si m'apures, a estones grotesca. I no em convenç. M'estic accelerant, millor que ho deixi.

Recordo Màrius Torres de Literatura Catalana 1, una optativa que era obligatòria si estudiaves Història a principis dels 90. Recordo que tenia alguna cosa molt coneguda, sentida i fàcil d'interpretar (si no hagués sigut fàcil d'interpretar, segur que no la recordaria). Googlejo Màrius Torres. Vaig a Lletra. La primera és la que buscava, i la copio aquí:

LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Si contextualitzes, no et cal cap explicació.

Torno a agafar el llibre. Em nego a deixar cap tòpic sobre llibres i promeses i llibres que són promeses i les promeses del llibre i blablabla. Però.

Vaig a l'índex i hi passejo la mirada fins que llegeixo: 66. Roses mortes (pàg. 655). És del Llibre Tercer de Viatge d'un moribund. Busco la pàgina 655. Amb el començament en tinc prou:

"No seria l'esclat de la rosa tan viu, si subsistís més de tres dies"

Esperava trobar-hi això. Quinze anys abans d'IG, sabia que hi trobaria alguna cosa així.

És el primer pas d'un camí que penso fer. I jo, de vegades, sóc molt tossut.

17 d’abril de 2007

La primavera

Ahir feia un dia espectacular. A mitjans d'abril, un dia espectacular és dia espectacular fins, ben bé, quarts de nou del vespre. A més era un dia de moral alta, ulleres de sol, finestra fins baix i cantant sense vergonya ("Flacaaaaa, no me claves, tus puñaleees, por la espaldaaaaa...").

(Tenim el clima.)

Si és dilluns i són les vuit, el Perdi es troba a mig camí entre una punta del Perdedorès i l'altra. Això és: atravessant-ne la capital.

(Tenim el clima, l'hora, el dia, el lloc i -glups- el protagonista.)

Així que, tot sortint de la capital, el protagonista (que sóc jo, és a dir el Perdi, però és que això de posar-hi tercera persona, no sé, trobo que fa culte... No?) es troba amb un rètol direccional que diu "Sàlvens, cap allà" (no diu "cap allà", és per entendre'ns. El rètol té una fletxa que mira cap a l'esquerra. Tampoc diu "Sàlvens", diu un nom d'un element arquitectònic d'interès local, és per no donar més informació del compte.).

I el Perdi que diu: "Coi! Sàlvens! Anem-hi, tu!". Sí, és un moment d'eufòria, una decisió presa sense dedicar-hi el temps mínim que tota decisió exigeix. Però, i no ho dic per disculpar-me, s'ha d'emmarcar tot en el context adequat: surts de la feina, solet i ulleres de solet, música i blablabla. I el Perdi que es fa una imatge mental de situació: assegut, amb la ciutat als seus peus, l'últim solet del dia a la cara, aire fresquet, un parell de luckys, conversa amb Déu ("Què tal, Perdi?" "Ei, Déu", "Tot bé, nano?" "Prou" "Vale, adéu-siau Perdi" "Adéu, Déu". Déu parla poc, sí.) i apa, cap a casa, a fer el sopar. En resum: que el Perdi segueix la direcció de la fletxa.

(Tenim el motiu/excusa/explicació, també.)

I com hi arribo, jo, metafòricament parlant, a aquest Sàlvens?

Aquest Sàlvens no és el meu Sàlvens. Un dia, parlant amb una amiga (posem-li C) de "sàlvens", em va confessar aquest Sàlvens. Jo no el coneixia, tot i estar a cinc-cents metres de la carretera que faig cada dia, i que em fa passar per la capital del Perdedorès (posem-li M).

Així doncs, en veure el rètol direccional amb fletxa, el Perdi no pot evitar pensar que, a banda dels altres motius/excuses/explicacions, anar al Sàlvens de l'amiga (posem-li C) també és una manera de fer un petit homenatge a l'amiga (posem-li C). Perquè els amics es mereixen homenatges, fins i tot aquesta.

(Tenim, també, motivació sentimental.)

Pues que me n'hi vaig. Prrrrroppp-popppp-popppp-pop. Mig quilòmetre de camí xungo, el cedé que va saltant. Arribo a l'esplanada destinada a aparcar els cotxes i, pam, aparco el cotxe. En surto i faig una panoràmica de 360 graus: el monument d'interès local en qüestió, la ciutat als meus peus, ningú més i, a uns cent metres, un altre aparcament amb mitja dotzena de cotxes ben aparcadets.

M'assec i miro i poso cara de tio interessant que està a punt de parlar amb Déu i fumo i em relaxo i sento: "Que tens foc?" És un tio, tot somrient, amb un cigarro als dits. No fa cara de voler sentir l'últim solet del dia ni de tenir una conversa pendent amb Déu. L'hi dono foc. I va el tio i, amb tot l'espai que arriba a haver-hi, se m'asseu al costat!!! "Tio, tio, tioooooo!!! Que no has sentit a parlar de la proxèmia? Dels espais vitals? Estàs envaïnt el meu espai vital!!!" Tot això, siguem sincers, ho penso, no ho dic pas.

(Noti's que ja he passat a la primera persona. Són els nervis.)

Improviso el somriure més gilipolles que et puguis imaginar (i mira que sóc especialista en somriures gilipolles) i tiro vint metres més avall, intento posar la ment en blanc, negar els indicis i mirar cap als núvols, a veure si algú es manifesta.

"Hola!"

"Hola?" Com que "hola"? Déu meu, perquè m'has abandonat? Però què coi és això? Un altre tio somrient! Hòstia, això és una puta invasió o què?! Si fa cinc minuts no hi havia ningú. Això és el putu dia dels trífids, V, Invasió o alguna cosa pitjor!

"Tens un cigarro?"

Mai dono tabac, sóc molt ranci, jo. Però estic descol·locadíssim, i sóc dèbil. Li dono un cigarro. El tio no ha deixat de somriure. Jo no he esborrat el somriure gilipolles dels meus llavis. Això el deu animar, i em pregunta: "Què tal?".

Uf, això és massa per a mi. Mai dues paraules havien sigut tan reveladores: "què" i "tal". Em pregunta "Què tal", però en realitat vol dir una altra cosa, ho sé, a mi no me la fotràs, ara, que t'he clissat, que et veig a venir, però tio, això és un escàndol. No vull. No vull. No vull.

Faig veure que camino, però jo crec que se'n pot dir "trotar", del que feia. Troto fins al cotxe, hi pujo, tanco els seguros, engego i marxo.

Quan sóc davant de l'altre aparcament, m'aturo i miro els cotxes. A dos cotxes hi ha dos tios. Quatre estan buits. Dos tios més estan passejant pels voltants dels cotxes. Als cotxes que estan ocupats, els tios hi estan fent marranades.


Amagar informació és gairebé tan greu com mentir.

Quan enganxi la meva amiga (posem-li C), n'hi diré quatre de clares. I pobra d'ella que rigui.

14 d’abril de 2007

Sàlvens (2)

Al meu poble, el carter passa un cop per setmana.

Abans, als pobles, als carters se'ls rebia malament, perquè solien portar només males notícies. Això ara ja no passa, perquè les notícies són més ràpides que els carters. El carter del meu poble porta, per exemple, el diari. N'acostuma a portar set de cop, però de vegades en porta més. Fa quinze dies, entre els que duia, hi havia el del dia. Va fer goig, aquell diari, tot el dia al damunt del mostrador. El carter ho és "a hores", i ha fet una petita fortuna -merescudíssima, per cert- amb la restauració. Si li preguntes perquè és carter, no hi perd ni mig segon: "Coi, un o altre ho ha de ser!"

De vegades, al meu poble, les multes es perden pel camí.

Només hi ha un lloc on puguis comprar tabac, i no sempre. Recordo quan es va encarir de cop, que el Lucky va passar a 2,55. Els dies següents hi va haver la batalla aquella de les marques barates, i tots van ajustar els preus. Al cap d'una setmana, un Lucky costava 2,20. A tot arreu menys al meu poble, perquè ningú va trobar el moment de canviar-ne el preu. Mesos més tard, un parell d'oscil·lacions després, el preu de venta al públic del Lucky ha acabat sent de 2,55. Com al meu poble.

La llei es compleix: no pots treure tabac si no s'acciona el comandament a distància que desbloqueja la màquina. Però al meu poble el comandament el deixen al damunt de la màquina, i que cadascú se serveixi.

Entre setmana, és un decorat de pel·lícula. Hi ha poca gent, cap estiuejant. Els carrers semblen més amples, les places impossibles d'omplir, els gossos són els amos i els ornitòlegs s'encanten. Hi corre l'aire, com si algú s'hagués deixat totes les portes obertes. Quan arriba el cap de setmana els cotxes semblen massa grans, les places petites i els amos de tot passegen els seus gossos genèticament purs. I fa pudor de romàtic.

De dilluns a diumenge, és casa meva.

Tothom ho sap tot de tothom, el que hi ha, el que no hi ha, el que hi podria haver i el que estaria bé que hi hagués. "D'aquesta casa, no se'n pot dir res" és el millor elogi que la comunitat et pot dedicar. Tu purgaràs els pecats d'un tiet que no coneixes, disfrutaràs dels privilegis que el teu avi (molt millor persona que tu) es va guanyar i arrossegaràs el malnom de la casa. I seràs "el nen" fins el dia que decideixis que el món està preparat per assimilar un "perdedoret". L'altre dia, quan encara no sabia que havia agafat aquest virus que està castigant el nostre país-que-no-ho-és, vaig vomitar al mig del carrer. La mare del Joan, que ho va veure des de la finestra (però jo no la veia a ella, perquè als pobles sempre hi ha cortines, per veure-hi a fora, però que no et vegin a tu com mires), em va mirar amb cara de "collons, és que no es faran mai grans...", però vaig passar els tres quarts d'hora següents a la seva cuina, prenent camamilles i escoltant receptes imprescindibles per arribar a vell.

Al meu poble cada any hem d'apagar foc. "El foc", al meu poble, és més del que és. Gairebé és algú físic. Hi parles, en parles, hi penses, el tractes, ben bé com si fos algú. Quan el foc arriba hi ha un munt de rituals que sempre es repeteixen igual, que et fa l'efecte que sempre deuen haver sigut igual, els últims cent anys si més no. Quan hi ha foc, sempre trobes un grupet d'homes fets i drets que prefereixen anar a jugar a futbol.

Al meu poble, després del foc, sempre trobes un home fet i dret que es mira la cendra i plora. Sense rancúnia, sense vergonya i sense mesura.

Els més catastrofistes diuen que al meu poble, amb el model de país que estem impulsant, li queden quatre dies de vida. Jo no ho sé, ni sé els que em queden a mi. El que sí que sé és que, al meu poble, com a mínim, li queden els que em queden a mi.

El meu poble no és més bonic que el poble del costat. El meu poble és el més bonic del món.

13 d’abril de 2007

El misteriós cas del post que apareix i desapareix (Ràbia)

(A cagar a la via, que això és el que hi ha. Joder.)

Avui, Dia Internacional de les Pastanaguetes Maques i de les Sardinetes Tontes, tinc ràbia.

Parlem-ne:

La ràbia és un sentiment amb mala premsa. Diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana que "ràbia" és torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat. Amb la definició, els diccionaris acostumen a incloure alguna frase amb la paraula que has buscat, de tal manera que, en veure-la aplicada en una estructura de subjecte-verb-predicat, el significat et quedi encara més clar. En aquest cas els exemples són: Tremolava de ràbia. La ràbia se l'emportava. Doncs jo tremolo de ràbia i la ràbia se m'emporta, perquè tinc torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat.

Al diccionari, a l'apartat de la lletra erra (entre la cu i la essa, no té pèrdua), hi ocupen un lloc destacat els mots que comencen amb el prefix re-, que no sempre és un prefix, el punyetero. Sense anar més lluny: renúncia, rendició, relativitat, resort, retail o requetetxurripupiguaitxi. Guarda el punt, després tornarem. Però ara toca acabar amb la ràbia.

Tenir ràbia no és com estar trist, emprenyat o decebut: és pitjor, perquè és tot això al mateix temps, i encara més. Decebut i trist i emprenyat. Emprenyat i trist i decebut. Notes el buit a l'estómac, se't pot anar torbant l'ànim, fins a irritar-se, potser violentament. En quina mesura cada cosa, això pot variar, però el producte final no: de decebut a emprenyat sense aturar-te gaire a la tristesa, i ràbia. O una tristesa angoixant, d'aquelles que pesen tant, sense decepció perquè res t'ha decebut, però que et porta a la fase enutjada en què les hòsties són la solució perfecta, i ràbia.

Tornem a les erres, allà on havíem guardat el punt. Les renúncies em fan ràbia. No per elles mateixes, que aparentment són gestionables i fàcils de controlar. Per elles mateixes, no. La cosa és que arriba un moment que el gilipolles del mirall et diu que ja no cola, que fins a la vegada quinze se'n podia dir renúncia, però que, a partir d'ara, potser toca parlar de rendició. I la rendició, aquesta sí, tots hi estem d'acord, fa molta ràbia. Quan et mires la mà i hi trobes un pal amb un drap blanc lligat al capdamunt, no cola que et posis a cridar: "jo no he sigut! No em rendeixo! Vull la revantxa!". Com hi ha arribat, el drap traïdor, allà? A base de renúncies, company, a base de renúncies. Ni la societat ni el teu pitjor enemic no te li han posat. Ells potser han pulit el pal, han fet el drap, han cosit una cosa a l'altra i t'ho han posat ben a propet. Però l'has agafat tu. Tu solet. Tu solet l'has agafat. Tu solet l'has agafat i l'has anat bellugant amunt i avall, a dreta i esquerra. Et sembla que ningú t'ha vist, però llàstima, algú li ha xivat al gilipolles del mirall. Tu solet l'has agafat. Tu solet t'has rendit. Meeccs!!! Fatal Error: substitueix tots els "tu" per "jo". La vida és difícil. No. La vida és fàcil. Renúncia, rendició i ràbia.

Ràbia per no haver defensat el dèbil, que és molt dèbil, quan el poderós, que és molt poderós, n'ha abusat. Ràbia en pensar que tu (jo) eres l'espectador privilegiat que s'ho mirava des de primera fila, amb una capsa de crispetes i una cocacola king-size. Tapar-te els ulls amb la mà no serveix per a res. I menys encara si separes una miqueta els dits per continuar veient què passa (I perquè obres només una miqueta els dits, si igualment, pel foradet, acabes veient tota la pantalla?).

Ràbia per les moltes vegades que has passat per damunt dels teus principis (al cap i a la fi, l'únic que tens). No, de manera potinera, no, així no. A petits saltironets, de puntetes, com si així no els hi fessis mal. De saltet en saltet, quan t'atures i mires enrere, veus que els principis han quedat moooooolt lluny. És així? No ho sé, la veritat. Estic fent els primers saltirons. Aquest em costa, t'ho juro. Et juro que em costa. M'està costant. I fa por anar saltant, però en fa més que deixi de costar.

Ràbia perquè ens diem coses però també en callem. És bo. És dolent. És bo. És dolent. "Ho faig per ella", penso jo. "No et vull fer mal" avança ella. Ràbia perquè he aconseguit controlar les llàgrimes, i potser ara no tocava, potser avui no. Ràbia perquè he mirat cap a terra enlloc de mirar-te directament als ulls i dir-te que t'estimo i que -no ho dubtis- ningú et farà més feliç que jo.

És ràbia. Al cap d'una estona diuen les instruccions d'ús que es va apaivagant. I t'ho sembla, a fe de déu que t'ho sembla. Però no, no s'apaivaga. Si ja gairebé no la veies, no és perquè la mala puta s'hagués fet petita. Què va! Només s'havia ajupit. Per agafar impuls i saltar amunt, i fer-se molt més present que abans. Ara encara és més gran que abans, quan ja et semblava que era la ràbia més gran que es podia sentir. Ara ho omple tot, no deixa ni una merda de foradet. Tot n'és ple.

I quan tens ràbia agafaries el cotxe per fer els 25 km. de revolts en un temps rècord. La seguretat no la garanteix cap sistema reduïble a tres inicials. Nyiiiiiii. Nyiiiiiiiiiiiii. El cotxe sembla una barca. Inclines el cap per tenir més visibilitat, els ulls se'n van per la finestreta lateral, perquè els revolts duren tan poc que el vidre frontal és cec. Roda a la cuneta: catroc! Les suspensions les cobreix el seguro? No, ja t'ho dic ara. Nyiiiiiiiiiiiiiiiii...

Quan tens ràbia és quan més ganes tens de sortir. Vols buscar l'espatlla aquella, la mirada equivocada, el braç rígid ("treu-lo tu, imbècil!"), el que sigui. Perquè la genètica mana. Limita i mana: vols barallar-te. Macho alfa, macho alfa, la-la-la. Trencar-li la cara a algú no solucionarà res. Ho saps, però és que això no és el que busques. Vols que te la trenquin a tu. Un cop de puny ben donat que engegui aquest teu nas (modèlic, de cànon classicista: perfecte) a prendre pel cul i el divideixi en tres segments diferenciats, que ja n'hi ha prou de tanta harmonia, hombre ya! Un cop de puny ben donat, que fa que en seixanta segons una escalforeta de pessigolleigs envolti l'ull i el deixi d'aquella barreja de burdeus i groc i blau que tant mola. Una cara nova que doni motius al gilipolles del mirall a descollonar-se de tu.

Quan tens ràbia buscaries aquella tia (bellíssima persona, molt millor que tu) que està amb tu que no caga i li diries que vale, que quedem, però a partir de les 10. I follaràs. I et correràs molts cops. I ella cap. I tant te farà. No. Millor encara: follaràs, i es correrà molts cops, i tu cap, i tant te farà.

Quan tens ràbia escriuries un gran post, el millor que podràs fer mai. El Gran Post. El més sincer de tots, sense metàfores, ni imatges ni res. Només a raig, tal com és, i a prendre pel cul i que ho llegeixi tothom i digues l'adreça del bloc a aquell "amic" i així en dos dies ho sabrà tothom i aquest és el Perdi i això és el que hi ha i ara ja tens motius de veritat per parlar quan tanqui la porta. Pica't amb mi amb el cotxe. Em follaré la teva nòvia. Trenca'm la cara.

Renúncies i rendicions. Fins i tot renuncies a desfogar-te de la ràbia.

Perquè al tercer revolt tens el segon ensurt. I frenes, et fumes un cigarro i vas cap a casa, tranquil·let. I si anant cap als lavabos la teva espatlla pica amb una altra demanes perdó, educadament, perquè no en tindries ni per començar, que és més baixet que tu i porta ulleres (i a les pelis diuen que). I li dius que vale, que quedem, que què et sembla a les 4 de la tarda a plaça Catalunya? I a les 6 haig de marxar. I no fas el Gran Post, fas una farsa, com sempre.

No t'has desfogat. Sempre et queda l'agulla. Consisteix en entrar al lavabo i seure a terra, amb l'esquena contra la porta i agafar l'agulla i clavar-te-la una miqueta a mig braç. I desplaçar-la com un tiralínies, fins el rellotge. Fes-ho una vegada. No, fes-t'ho dues. Millor tres. Deu. Ràpid, ràpid, ràpid. Així tens temps de mirar el dibuix. El dibuix és tot de línies molt rectes i durant mig segon no sembla que hi hagi res, durant mig segon no hi ha dibuix. Però això només és durant mig segon perquè llavors veus com el dibuix apareix, vermell sobre carn, d'una precisió que et fa somriure (sí, somriure!). Podria escriure el teu nom, amb cal·ligrafia anglesa o en Gill Sans Mt Condensed. Després, oli de rosa de mosqueta. Ja t'has desfogat. No ho havies de fer, però creies que si no ho feies no s'acabaria mai, aquella ràbia.

-"Estàs com una puta cabra, imbècil".
-"Estic com una puta cabra, t'estimo".

Renúncia, rendició, ràbia, relativitat.

Firmem la relativitat? Ens conformem amb això? Què hi dius, tu? Ja va sent hora, no? Va, provem-ho. Va, sí, provem-ho, que ja tenim una edat...

Deixem-nos d'hòsties, de poses i de pallassades que fan que un personatge sigui irresistiblement atractiu. Tot això són mariconades (meeccs! Políticament incorrecte!). T'asseguro que ser un perdedor és això, firmar aquestes renúncies.

Retail-record. Resort-ràbia.Wa-Yeah! Wa-Yeah!! Wa-Yeah!!!

Diu l'irlanfrancès: "De vegades sembla que escrigui pel públic". I afegeix: "Em sap greu que no hagi quedat millor". I remata: "Històries i més històries. No he sabut explicar-les". Aquest filldeputa sembla que no digui res, i ho diu tot.

No voldria pas acabar sense felicitar totes les pastanaguetes maques del món (Per molts anys!) i enfotre-me'n una miqueta de les sardinetes tontes (Que us donguin, caraculs!).

I demanar disculpes. Així: Perdó.

3 d’abril de 2007

Aterratge perfecte

Diuen que enlairar un avió és molt complicat, que s'ha de saber captar el moment exacte en què la velocitat, i també la direcció de l'aparell, garantiran un enlairament progressiu, suau, divertit. Enlairar un avió és molt complicat, començar un blog gens ni mica: tothom s'hi veu amb cor (fins i tot de repetir).

Diuen que volar no costa gens. Es veu que si les condicions fossin favorables i el dipòsit de combustible ho permetés, qualsevol de nosaltres podria anar fent, i anar fent, i anar fent, i anar fent... Volar no costarà gens, però escriure un blog sí, alguna coseta costa. Per bones que siguin les condicions, estirar el combustible 40 mesos té mèrit.

Diuen que el moment crític és l'aterratge. Moltes vegades un bon enlairament i un vol tranquil s'espatllen a l'hora d'aterrar. De vegades, quan la cosa pinta negra i s'aconsegueix aterrar, o quan fa un sol que espetega i l'operació es fa sense que te n'adonis, la gent, en una mostra d'alfredolandisme agraït, aplaudeix.

Jo dic que aquest vol ha sigut excepcional, i l'aterratge perfecte. I aplaudeixo.

Sí, ja ho sé, és el tercer cop que poso aquesta imatge a la banqueta. I?