27 d’abril de 2007

(1) Començo

La història que vull explicar, no l'explicaré ara, la deixo per un altre dia, perquè voldria explicar-la bé. Això és només per obligar-me: si dic que començo, potser m'ajudaré a continuar. Sense pressa, que no n'hi ha cap; sense esperar que ningú m'escolti; a batzegades, que només en sé així; des de casa, i també des de fora.

M'he promès que aquesta dèria no quedarà, com totes les altres, en quatre discursets: un per enganyar l'entorn i tres per enganyar-me a mi. I que no hi haurà excuses, que no en vindrà una altra que expulsarà aquesta. Aquesta anirà lluny, paraula de Perdi. Vull saber-ho tot.

Tinc a les mans Cartes a Màrius Torres. El tinc perquè la guanyadora no ha descansat fins que l'ha trobat. L'ha fet embolicar, com una sorpresa. I no me l'ha donat, me l'ha deixat damunt del sofà, conscient que jo arribaria sense temps per demanar res. El tinc a les mans, i no puc deixar de mirar-lo per tots els costats, una vegada i una altra, com si tornant-hi m'hi hagués de trobar alguna cosa nova. I l'oloro, com sempre, sempre oloro els llibres, i sé que molta gent ho fa. L'agafo amb l'esquerra, i amb el polze de la dreta faig passar les 685 pàgines, mirant amb els ulls fixes: flap-flap-flap-flap-flap...



"T'estava esperant", li dic. Ell ho sap i no s'immuta. Em mira una mica aixecant la barbeta, reptant-me. Tant me fa que ara es faci el xulo: sé que serem amics.

No vull començar, encara. Són les vuit i deu del vespre, tinc poc temps per dedicar-li, ara mateix. Però tot i així no puc deixar de mirar-lo, per tot els costats, una vegada i una altra.

Cartes a Màrius Torres. Seguides de Viatge d'un moribund. Jo em pensava que Viatge d'un moribund era la seva primera novel·la, però és poesia. No té més novel·les? És possible que la seva única novel·la sigui IG? Molt bartlebià (o seria bartlebynià?) tot plegat...

No. No puc començar. No tinc temps.

M'estic obsessionant, vull dir moltes coses, però sé que no és el moment.

Googlejo "Joan Sales". Totes les entrades que apareixen sé perfectament on van, què hi diu, què explica i què es deixa. Poca informació, pel meu gust. Moltes peces petites que no encaixen o que, si encaixen, dibuixen una forma poc definida i, si m'apures, a estones grotesca. I no em convenç. M'estic accelerant, millor que ho deixi.

Recordo Màrius Torres de Literatura Catalana 1, una optativa que era obligatòria si estudiaves Història a principis dels 90. Recordo que tenia alguna cosa molt coneguda, sentida i fàcil d'interpretar (si no hagués sigut fàcil d'interpretar, segur que no la recordaria). Googlejo Màrius Torres. Vaig a Lletra. La primera és la que buscava, i la copio aquí:

LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Si contextualitzes, no et cal cap explicació.

Torno a agafar el llibre. Em nego a deixar cap tòpic sobre llibres i promeses i llibres que són promeses i les promeses del llibre i blablabla. Però.

Vaig a l'índex i hi passejo la mirada fins que llegeixo: 66. Roses mortes (pàg. 655). És del Llibre Tercer de Viatge d'un moribund. Busco la pàgina 655. Amb el començament en tinc prou:

"No seria l'esclat de la rosa tan viu, si subsistís més de tres dies"

Esperava trobar-hi això. Quinze anys abans d'IG, sabia que hi trobaria alguna cosa així.

És el primer pas d'un camí que penso fer. I jo, de vegades, sóc molt tossut.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Perdi, no tinguis pressa, olora'l i gaudeix-ne a poc a poquet com si mengessis el plat que més t'agrada, mastegant molt i assaborint tot el que puguis.

Res, és un consell, tot i que m'he posat seria, si vols dic alguna gansada per compensar!

Anònim ha dit...

La meva bibliotecària de referència no ha de compensar mai res!

Això sí: no et faré cas! El devoraré, perdent-me el més important, segur. I després hi tornaré. I no una vegada, no. Com amb IG. Sé que no són maneres, però collons, sóc massa vell per canviar!

Anònim ha dit...

És llegint sensacions com les teves quan em sap especialment greu ser incapaç de llegir poesia. Ho sento, però amb la poesia no puc. Vaig néixer sense aquesta part de sensibilitat (trobat el culpable, ja puc anar a dormir tranquil :D).

Fora conyes, gaudeix-ho tu que pots. Jo incorporo el verb "googlejar" al meu lèxic i amb això ja estic content. Oi que sóc simple?

(Bluf... per mi digues la gansada. No et posis seriosa que et sortiran arrugues :P)

Anònim ha dit...

Nonono, amic Karbeis, i ara! Jo tampoc tinc aquesta sensibilitat. Sóc un ignorant que t'hi cagues. Ja he dit que recordava la del Màrius Torres perquè era fàcil d'entendre. Jo sóc incapaç de llegir poesia, com ho sóc d'anar al teatre i no mirar-me el rellotge cada cinc minuts...

Unknown ha dit...

Aquí és on maleixes les limitacions d'internet. M'hauria agradat veure't amb el llibre. Tenint en compte que és dissabte em toca treballar i tinc mal de cap, començar el dia amb un somriure està molt bé. (ui! això queda com molt, no sé, ensucrat?)

Anònim ha dit...

Gaudeix de la lectura, perdedor, assaborint les paraules. Fa molt temps que jo no ho puc fer...

I parlant del Màrius Torres, què gran! El seu germà va venir a donar la classe magistral a la nostra festa de final de carrera, i tot recordant el seu germà, va recitar el "dolç àngel de la mort". Acollonant.

Anònim ha dit...

Ui, Karbeis, volia dir "no sóc capaç d'anar al teatre", no suporto el teatre (ahir era moooolt tard).

Què va, Tirai, res d'ensucrat, ja saps que no. Merci.

Musa: intentaré fer-ho. Però és que la cosa no serà (només) llegir-se el llibre, em temo.

La reusenca ha dit...

Jo, d'en Màrius Torres conec poca cosa, però gràcies a en Lluís Llach, vaig conèixer aquest poema, del qual va musicar els primers veros. ah! I bona lectura.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat. La pena és que jo també tinc records!

Però potser -qui sap!- algun dia t'emmeni pels meus camins no tan suaus.
Potser la teva passa tan manyaga assereni
els gorgs, els erms i els afraus

i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;

com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls, Mahalta?-


Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.


L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.

Anònim ha dit...

Saps què, Reusenca? No m'ha sorprès gens, el teu comentari!

--------

Avui s'acaben els dies d'abril. És lu que té. Fa pudor de metàfora.

Anònim ha dit...

t'has posat les piles eh perdi.

Anònim ha dit...

I tu, nnn, tornes?

Unknown ha dit...

Perquè desrpés vagis dient que n'hi ha que juguem altres lligues!Això és Divisió d'Honor. Potser si entre tots anessim parlant dels nostres escriptors (nostres, vull dir de cadascú) tots plegats pujaríem de categoria i jugaríem la Champions.

Anònim ha dit...

Tens tota la raó, Substi, tota. Jo crec que tu ja tens força feina feta. Però com a país, em temo que no arribarem mai ni a segona B...

Anònim ha dit...

hola hola perdi!!!!!!

aixo es tan i tan i tan i tan maco que no podem parar de dir-ho. Tot el que ens havies dit es veritat. Ens veiem aviat!

Anònim ha dit...

Uala, uala, uaaaaaala, senyoretes!!!! Uala, ualaaaaaaa!!!

(Tinc mil preguntes, ja s'ho deuen imaginar... Me les guardo)