13 d’abril de 2007

El misteriós cas del post que apareix i desapareix (Ràbia)

(A cagar a la via, que això és el que hi ha. Joder.)

Avui, Dia Internacional de les Pastanaguetes Maques i de les Sardinetes Tontes, tinc ràbia.

Parlem-ne:

La ràbia és un sentiment amb mala premsa. Diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana que "ràbia" és torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat. Amb la definició, els diccionaris acostumen a incloure alguna frase amb la paraula que has buscat, de tal manera que, en veure-la aplicada en una estructura de subjecte-verb-predicat, el significat et quedi encara més clar. En aquest cas els exemples són: Tremolava de ràbia. La ràbia se l'emportava. Doncs jo tremolo de ràbia i la ràbia se m'emporta, perquè tinc torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat.

Al diccionari, a l'apartat de la lletra erra (entre la cu i la essa, no té pèrdua), hi ocupen un lloc destacat els mots que comencen amb el prefix re-, que no sempre és un prefix, el punyetero. Sense anar més lluny: renúncia, rendició, relativitat, resort, retail o requetetxurripupiguaitxi. Guarda el punt, després tornarem. Però ara toca acabar amb la ràbia.

Tenir ràbia no és com estar trist, emprenyat o decebut: és pitjor, perquè és tot això al mateix temps, i encara més. Decebut i trist i emprenyat. Emprenyat i trist i decebut. Notes el buit a l'estómac, se't pot anar torbant l'ànim, fins a irritar-se, potser violentament. En quina mesura cada cosa, això pot variar, però el producte final no: de decebut a emprenyat sense aturar-te gaire a la tristesa, i ràbia. O una tristesa angoixant, d'aquelles que pesen tant, sense decepció perquè res t'ha decebut, però que et porta a la fase enutjada en què les hòsties són la solució perfecta, i ràbia.

Tornem a les erres, allà on havíem guardat el punt. Les renúncies em fan ràbia. No per elles mateixes, que aparentment són gestionables i fàcils de controlar. Per elles mateixes, no. La cosa és que arriba un moment que el gilipolles del mirall et diu que ja no cola, que fins a la vegada quinze se'n podia dir renúncia, però que, a partir d'ara, potser toca parlar de rendició. I la rendició, aquesta sí, tots hi estem d'acord, fa molta ràbia. Quan et mires la mà i hi trobes un pal amb un drap blanc lligat al capdamunt, no cola que et posis a cridar: "jo no he sigut! No em rendeixo! Vull la revantxa!". Com hi ha arribat, el drap traïdor, allà? A base de renúncies, company, a base de renúncies. Ni la societat ni el teu pitjor enemic no te li han posat. Ells potser han pulit el pal, han fet el drap, han cosit una cosa a l'altra i t'ho han posat ben a propet. Però l'has agafat tu. Tu solet. Tu solet l'has agafat. Tu solet l'has agafat i l'has anat bellugant amunt i avall, a dreta i esquerra. Et sembla que ningú t'ha vist, però llàstima, algú li ha xivat al gilipolles del mirall. Tu solet l'has agafat. Tu solet t'has rendit. Meeccs!!! Fatal Error: substitueix tots els "tu" per "jo". La vida és difícil. No. La vida és fàcil. Renúncia, rendició i ràbia.

Ràbia per no haver defensat el dèbil, que és molt dèbil, quan el poderós, que és molt poderós, n'ha abusat. Ràbia en pensar que tu (jo) eres l'espectador privilegiat que s'ho mirava des de primera fila, amb una capsa de crispetes i una cocacola king-size. Tapar-te els ulls amb la mà no serveix per a res. I menys encara si separes una miqueta els dits per continuar veient què passa (I perquè obres només una miqueta els dits, si igualment, pel foradet, acabes veient tota la pantalla?).

Ràbia per les moltes vegades que has passat per damunt dels teus principis (al cap i a la fi, l'únic que tens). No, de manera potinera, no, així no. A petits saltironets, de puntetes, com si així no els hi fessis mal. De saltet en saltet, quan t'atures i mires enrere, veus que els principis han quedat moooooolt lluny. És així? No ho sé, la veritat. Estic fent els primers saltirons. Aquest em costa, t'ho juro. Et juro que em costa. M'està costant. I fa por anar saltant, però en fa més que deixi de costar.

Ràbia perquè ens diem coses però també en callem. És bo. És dolent. És bo. És dolent. "Ho faig per ella", penso jo. "No et vull fer mal" avança ella. Ràbia perquè he aconseguit controlar les llàgrimes, i potser ara no tocava, potser avui no. Ràbia perquè he mirat cap a terra enlloc de mirar-te directament als ulls i dir-te que t'estimo i que -no ho dubtis- ningú et farà més feliç que jo.

És ràbia. Al cap d'una estona diuen les instruccions d'ús que es va apaivagant. I t'ho sembla, a fe de déu que t'ho sembla. Però no, no s'apaivaga. Si ja gairebé no la veies, no és perquè la mala puta s'hagués fet petita. Què va! Només s'havia ajupit. Per agafar impuls i saltar amunt, i fer-se molt més present que abans. Ara encara és més gran que abans, quan ja et semblava que era la ràbia més gran que es podia sentir. Ara ho omple tot, no deixa ni una merda de foradet. Tot n'és ple.

I quan tens ràbia agafaries el cotxe per fer els 25 km. de revolts en un temps rècord. La seguretat no la garanteix cap sistema reduïble a tres inicials. Nyiiiiiii. Nyiiiiiiiiiiiii. El cotxe sembla una barca. Inclines el cap per tenir més visibilitat, els ulls se'n van per la finestreta lateral, perquè els revolts duren tan poc que el vidre frontal és cec. Roda a la cuneta: catroc! Les suspensions les cobreix el seguro? No, ja t'ho dic ara. Nyiiiiiiiiiiiiiiiii...

Quan tens ràbia és quan més ganes tens de sortir. Vols buscar l'espatlla aquella, la mirada equivocada, el braç rígid ("treu-lo tu, imbècil!"), el que sigui. Perquè la genètica mana. Limita i mana: vols barallar-te. Macho alfa, macho alfa, la-la-la. Trencar-li la cara a algú no solucionarà res. Ho saps, però és que això no és el que busques. Vols que te la trenquin a tu. Un cop de puny ben donat que engegui aquest teu nas (modèlic, de cànon classicista: perfecte) a prendre pel cul i el divideixi en tres segments diferenciats, que ja n'hi ha prou de tanta harmonia, hombre ya! Un cop de puny ben donat, que fa que en seixanta segons una escalforeta de pessigolleigs envolti l'ull i el deixi d'aquella barreja de burdeus i groc i blau que tant mola. Una cara nova que doni motius al gilipolles del mirall a descollonar-se de tu.

Quan tens ràbia buscaries aquella tia (bellíssima persona, molt millor que tu) que està amb tu que no caga i li diries que vale, que quedem, però a partir de les 10. I follaràs. I et correràs molts cops. I ella cap. I tant te farà. No. Millor encara: follaràs, i es correrà molts cops, i tu cap, i tant te farà.

Quan tens ràbia escriuries un gran post, el millor que podràs fer mai. El Gran Post. El més sincer de tots, sense metàfores, ni imatges ni res. Només a raig, tal com és, i a prendre pel cul i que ho llegeixi tothom i digues l'adreça del bloc a aquell "amic" i així en dos dies ho sabrà tothom i aquest és el Perdi i això és el que hi ha i ara ja tens motius de veritat per parlar quan tanqui la porta. Pica't amb mi amb el cotxe. Em follaré la teva nòvia. Trenca'm la cara.

Renúncies i rendicions. Fins i tot renuncies a desfogar-te de la ràbia.

Perquè al tercer revolt tens el segon ensurt. I frenes, et fumes un cigarro i vas cap a casa, tranquil·let. I si anant cap als lavabos la teva espatlla pica amb una altra demanes perdó, educadament, perquè no en tindries ni per començar, que és més baixet que tu i porta ulleres (i a les pelis diuen que). I li dius que vale, que quedem, que què et sembla a les 4 de la tarda a plaça Catalunya? I a les 6 haig de marxar. I no fas el Gran Post, fas una farsa, com sempre.

No t'has desfogat. Sempre et queda l'agulla. Consisteix en entrar al lavabo i seure a terra, amb l'esquena contra la porta i agafar l'agulla i clavar-te-la una miqueta a mig braç. I desplaçar-la com un tiralínies, fins el rellotge. Fes-ho una vegada. No, fes-t'ho dues. Millor tres. Deu. Ràpid, ràpid, ràpid. Així tens temps de mirar el dibuix. El dibuix és tot de línies molt rectes i durant mig segon no sembla que hi hagi res, durant mig segon no hi ha dibuix. Però això només és durant mig segon perquè llavors veus com el dibuix apareix, vermell sobre carn, d'una precisió que et fa somriure (sí, somriure!). Podria escriure el teu nom, amb cal·ligrafia anglesa o en Gill Sans Mt Condensed. Després, oli de rosa de mosqueta. Ja t'has desfogat. No ho havies de fer, però creies que si no ho feies no s'acabaria mai, aquella ràbia.

-"Estàs com una puta cabra, imbècil".
-"Estic com una puta cabra, t'estimo".

Renúncia, rendició, ràbia, relativitat.

Firmem la relativitat? Ens conformem amb això? Què hi dius, tu? Ja va sent hora, no? Va, provem-ho. Va, sí, provem-ho, que ja tenim una edat...

Deixem-nos d'hòsties, de poses i de pallassades que fan que un personatge sigui irresistiblement atractiu. Tot això són mariconades (meeccs! Políticament incorrecte!). T'asseguro que ser un perdedor és això, firmar aquestes renúncies.

Retail-record. Resort-ràbia.Wa-Yeah! Wa-Yeah!! Wa-Yeah!!!

Diu l'irlanfrancès: "De vegades sembla que escrigui pel públic". I afegeix: "Em sap greu que no hagi quedat millor". I remata: "Històries i més històries. No he sabut explicar-les". Aquest filldeputa sembla que no digui res, i ho diu tot.

No voldria pas acabar sense felicitar totes les pastanaguetes maques del món (Per molts anys!) i enfotre-me'n una miqueta de les sardinetes tontes (Que us donguin, caraculs!).

I demanar disculpes. Així: Perdó.

6 comentaris:

Unknown ha dit...

No volia ser la primera a deixar-te un comentari. És com quan veus una botiga buida. De vegades, no goses entrar-hi, hi entres quan hi ha una, dues persones, encara que t'hagis d'esperar. I em sembla que estic confonent un comentari amb el bloc. Però és que sé que no et puc dir res de res. Primer, perquè només intueixo coses, però no sé de que va, però sospito que encara que la coneixés en pèls i senyals no sabria que dir-te. Resumint, tot això només per enviar-te una abraçada.

maduixot ha dit...

què està passant?????

Anònim ha dit...

Jo només puc dir que... M'amago en un racó! Fas por! ó_ò jejeje.

Anònim ha dit...

requetetxurripupiguaitxi (ara només et dic això, has somrigut?)

Anònim ha dit...

Collons perdi, avui és un d'aquells dies que em fas patir.

Lluna ha dit...

Ostres, espero que després d'aquests dies la ràbia hagi marxat.