14 d’abril de 2007

Sàlvens (2)

Al meu poble, el carter passa un cop per setmana.

Abans, als pobles, als carters se'ls rebia malament, perquè solien portar només males notícies. Això ara ja no passa, perquè les notícies són més ràpides que els carters. El carter del meu poble porta, per exemple, el diari. N'acostuma a portar set de cop, però de vegades en porta més. Fa quinze dies, entre els que duia, hi havia el del dia. Va fer goig, aquell diari, tot el dia al damunt del mostrador. El carter ho és "a hores", i ha fet una petita fortuna -merescudíssima, per cert- amb la restauració. Si li preguntes perquè és carter, no hi perd ni mig segon: "Coi, un o altre ho ha de ser!"

De vegades, al meu poble, les multes es perden pel camí.

Només hi ha un lloc on puguis comprar tabac, i no sempre. Recordo quan es va encarir de cop, que el Lucky va passar a 2,55. Els dies següents hi va haver la batalla aquella de les marques barates, i tots van ajustar els preus. Al cap d'una setmana, un Lucky costava 2,20. A tot arreu menys al meu poble, perquè ningú va trobar el moment de canviar-ne el preu. Mesos més tard, un parell d'oscil·lacions després, el preu de venta al públic del Lucky ha acabat sent de 2,55. Com al meu poble.

La llei es compleix: no pots treure tabac si no s'acciona el comandament a distància que desbloqueja la màquina. Però al meu poble el comandament el deixen al damunt de la màquina, i que cadascú se serveixi.

Entre setmana, és un decorat de pel·lícula. Hi ha poca gent, cap estiuejant. Els carrers semblen més amples, les places impossibles d'omplir, els gossos són els amos i els ornitòlegs s'encanten. Hi corre l'aire, com si algú s'hagués deixat totes les portes obertes. Quan arriba el cap de setmana els cotxes semblen massa grans, les places petites i els amos de tot passegen els seus gossos genèticament purs. I fa pudor de romàtic.

De dilluns a diumenge, és casa meva.

Tothom ho sap tot de tothom, el que hi ha, el que no hi ha, el que hi podria haver i el que estaria bé que hi hagués. "D'aquesta casa, no se'n pot dir res" és el millor elogi que la comunitat et pot dedicar. Tu purgaràs els pecats d'un tiet que no coneixes, disfrutaràs dels privilegis que el teu avi (molt millor persona que tu) es va guanyar i arrossegaràs el malnom de la casa. I seràs "el nen" fins el dia que decideixis que el món està preparat per assimilar un "perdedoret". L'altre dia, quan encara no sabia que havia agafat aquest virus que està castigant el nostre país-que-no-ho-és, vaig vomitar al mig del carrer. La mare del Joan, que ho va veure des de la finestra (però jo no la veia a ella, perquè als pobles sempre hi ha cortines, per veure-hi a fora, però que no et vegin a tu com mires), em va mirar amb cara de "collons, és que no es faran mai grans...", però vaig passar els tres quarts d'hora següents a la seva cuina, prenent camamilles i escoltant receptes imprescindibles per arribar a vell.

Al meu poble cada any hem d'apagar foc. "El foc", al meu poble, és més del que és. Gairebé és algú físic. Hi parles, en parles, hi penses, el tractes, ben bé com si fos algú. Quan el foc arriba hi ha un munt de rituals que sempre es repeteixen igual, que et fa l'efecte que sempre deuen haver sigut igual, els últims cent anys si més no. Quan hi ha foc, sempre trobes un grupet d'homes fets i drets que prefereixen anar a jugar a futbol.

Al meu poble, després del foc, sempre trobes un home fet i dret que es mira la cendra i plora. Sense rancúnia, sense vergonya i sense mesura.

Els més catastrofistes diuen que al meu poble, amb el model de país que estem impulsant, li queden quatre dies de vida. Jo no ho sé, ni sé els que em queden a mi. El que sí que sé és que, al meu poble, com a mínim, li queden els que em queden a mi.

El meu poble no és més bonic que el poble del costat. El meu poble és el més bonic del món.

14 comentaris:

Roser ha dit...

Quines ganes de coneixe'l...
Al meu poble, també petit, només hi vaig de tant en tant. Avui, per exemple. A casa la mare, que demà fa vuitanta anys però que m'ha fet el dinar i no em deixarà rentar els plats...
Però xerrarem molt. Anirem a fer el cafè a la fonda, i ella es mudarà, encara que la fonda sigui just a l'altra banda del carrer.
I la gent parlarà del temps, de la pluja, dels sembrats.
El meu poble també és el millor del món.
Hi estàs convidat!

Anònim ha dit...

Portava un retard de tres post sense llegir.

Tres de cop són massa coses per pair.

Com m'agrada que escriguís! Com m'agraden els pobles que són el què són perquè nosaltres som qui som.

Anònim ha dit...

és que si vas gumitant pels puestus...

Anònim ha dit...

no sé quin poble és, però m'agrada... que diferent de la ciutat no!?

Anònim ha dit...

Amb aquest post, no sé si has obert les finestres del bloc perquè hi passés aire o has tancat les cortines per córrer un tupit vel...

Anònim ha dit...

Que macos són tots els pobles entre setmana, són un luxe.

Anònim ha dit...

Em quedo amb el penúltim paràgraf. :)

Anònim ha dit...

Només per l'amor que li tens a la teva vila del pingüí, a la gent, als seus racons i a tot plegat et mereixes que la "urbanització" en passi de llarg, i que el foc no us faci plorar, i que continuis essent el nen, carregant el renom de la casa... i que els domingueros deixin de ser domingueros. Perquè sí.

Cristina ha dit...

M´agrada el teu poble :))

maduixot ha dit...

A mi el que m'agrada dels pobles són els noms dels carrers, digue'm rara!! Carrer gran, carrer ample, carrer de l'amargura... (com els noms dels cascs antics de les ciutats)

Lluna ha dit...

M'agrada el teu poble... però m'agrada més el meu :-)

El meu no té carrers, té carreteres. Ni estanc, s'ha d'anar a la ciutat. Ni cap tipus de botiga, a la ciutat.

Anònim ha dit...

si et serveix de consol, jo he gomitat cada vegada que he intantat anar-hi, però sempre abans d'arribar-hi!

joan cantalagrella ha dit...

ets un poeta, company!

eecalvet_ ha dit...

Ja és de dia a la Vila del Pingüí!