17 de maig de 2007

Be-E-Erre-Ene, mi mejor amigo.

Sento els nens de la casa de colònies jugant aquí al davant, i les monitores cridant i donant ordres en un to de bon rollo que em fa venir mal rollo. I surto a la porta a fumar, que a dins està prohibit. Tanco la porta, m'hi arrepenjo i em poso a fumar. Aixeco la vista i hi ha dos nens i dues nenes, tots d'entre 8 i 10 anys. N'hi ha més, però aquests són els que jo puc veure des d'on sóc.

La plaça on juguen està empedrada amb uns quadres fets com de còdols, i els límits dels quadres fets de llosa. Un nen va resseguint un quadre, amb el cap cot, mirant a terra. Fa una volta, i una altra i una altra i una altra. I les va contant, per ell, però se'l sent: "Una volta, una volta, una volta, una volta. Dues voltes, dues voltes, dues voltes, dues voltes. Tres voltes, tres voltes, tres voltes, tres voltes".

Un altre nen està palplantat al mig de la plaça, amb les mans juntes i mig aixecades, i bellugant-les com quan jugues, amb un parell de dits de cada mà, amb una goma de pollastre, però no té goma de pollastre, però belluga les mans com si tingués goma de pollastre. Però no té goma de pollastre. Emet un so molt fluixet, com una lletania, però que no es pot transcriure (seria com quan piques el teclat per no escriure res, i et surt allò de: "adsfkadf, adkfadkf, kjadfkajf". Doncs és un so així, sense ser així, però jo el sento ben bé així:"adsfkadf, adkfadkf, kjadfkajf").

Una nena corre sense parar, del xiprer que hi ha a l'esquerra de la porta de l'església fins al magnoli de l'altre extrem de la plaça. Anar i tornar, també un cop i un altre i un altre. Ella no fa cap soroll, només respira fort -és que corre molt, a l'esprint gairebé.

L'altra nena està asseguda a terra i juga amb la vora de la seva camiseta. Agafa la vora amb les dues mans i la gira cap amunt, d'aquella manera que s'acostuma per eixugar-se els morros. La doblega i la desdoblega i, aquesta sí, fa un so. És un tòpic de merda, però el so és alguna cosa semblant a "Nnnggg". El millor del cas és que els "nnngggs" són tots diferents, de to, de durada, de tot. És una conversa-monòleg a base de "nnngggs".

El cotxe -un tot terreny- de les monitores porta imprès a la porta: "Educació Especial Tal i Qual, Lleida". Són nens "especials", doncs.

Quan surto a fumar i hi ha nens jugant acostumo a somriure. És involuntari, els nens tampoc em diuen res, però somric, ho sé. I ara, que ho intento, no em surt el somriure. Perquè els "especials" em fan cosa.

L'altre dia, als ferrocates, vaig seure al davant d'una noia cega. Anàvem sols, en el sentit que només érem ella i jo en els quatre seients que conformen cada compartiment d'aquells dels catalans.

D'un metre seixanta, més o menys, grassoneta, amb uns cabells llargs dels que se'n diuen "castanys" i uns ulls blaus immensos i inútils. I un somriure magnífic.

Quan tens un cec a prop per força treus el voyeur que tots portem dins, perquè pots mirar tant com vulguis sense ser vist. Pots mirar sense parar i sense vergonya, com si miressis la tele, perquè no et poden enganxar in fraganti, amb la mirada. És una mica obscè, potser, fer això. No, potser no. Segur. Ara que ho escric ho tinc clar: és obscè.

I jo no puc deixar de mirar el somriure magnífic i els ulls blaus immensos i inútils.

Tinc una teoria, gilipolles i arbitrària, però teoria. Diu que els cecs tenen una tendència innegable a somriure, i és segurament perquè no han vist la merda de món que tenim. Els cecs que no somriuen és perquè no van néixer cecs, i ja no tenen possibilitat d'idealitzar el món. Aquesta és la teoria dels dies pessimistes. Quan estic optimista, la meva teoria canvia (la meva teoria és reversible, mola molt, és de Feber). Quan estic optimista els cecs que somriuen són els que no van néixer cecs, i somriuen perquè recorden que guai era el color taronja de les pastanagues, el verd del meu pati i el pàl·lid del teu front. I els que no somriuen és perquè no tenen records, o els seus records tenen formes no reals, i ho saben, i els dol.

Segueixo mirant els ulls blaus immensos i inútils i el somriure magnífic. Al cap d'un parell de parades estic somrient, es veia a venir. Un voyeur obscè que somriu sol: la pinta d'imbècil ha de ser espectacular. I somric i em perdo en els ulls, immensos i inútils, d'un blau de cel d'hivern (de cel d'hivern d'un dia que faci sol, el millor blau del món. Un dia d'aquells que des de dalt de la meva muntanya veig Barcelona, i els Pirineus, i el Cadí, i el Solsonés, i no veig el Perdedorès sencer perquè al mig hi ha Montserrat, que aquests dies és ben bé com si la poguessis tocar només allargant el braç. Si no hi hagués muntanyes, veuries tot el món. Per molt que comparis, no hi ha un blau com aquest. D'aquest blau són els seus ulls, que també somriuen, tot i ser tan inútils).

D'alguna manera, la noia, que no és maca, és guapíssima. Mirar-me-la em fa posar trist. És una tonteria que tampoc sabria explicar, però fins i tot amb tants somriures, em vénen com unes ganes de plorar.

En canvi els "especials" no. Ho intento, però és tan forçat, però tant, que és impossible enganyar-se. Moltes vegades m'han explicat exemples que no, i jo he intentat pensar-hi, i interioritzar-ho, i arribar-ho a creure, perquè just això és el que s'hauria de creure. Però no me'n surto. Noto la meva incapacitat com comença a dir "hola-què-tal" al fons de l'estómac, i va pujant, goarp-goarp, pel coll, goarp-goarp, m'arriba a la boca i la glopejo, goarp-goarp, la puta incapacitat, i quan ja no la puc retenir ni mig segon més, l'expulso, com un gargall, al terra, xof!, es recomposa ella sola, la meva incapacitat, agafant forma de Perdi, i em mira directe als ulls, i em diu "hola-què-tal, imbècil de merda, cruel filofeixista dat-pel-cul, sóc la teva incapacitat".

I sé que no hauria, sé que tu tens un cosí que té un fill que, i que tu tens una amiga que treballa amb i que. Sé que potser demà passat jo. Però.

6 de maig de 2007

(2) Només un apunt

Només un petit apunt, al voltant de l'obsessió.

El Latidos del Sergio Vila-Sanjuan del Cultura/s del dimecres passat es titula "Incerta glòria" y sus ediciones definitivas. Això, només això, ja seria motiu de post, cel·lebració, festa major i el que fes falta. Que es parli d'IG, vull dir.

Comenta que Club Editor n'acaba de publicar l'onzena edició. Una notícia excel·lent, tenint en compte que, últimament, costava un ou aconseguir-la. Com també és una gran notícia que ja mateix costa de trobar-ne, a moltes llibreries. Per tant, hi havia una demanda.

Comenta també que n'acaba de sortir una nova edició en francès que inclou part de l'especial que el mateix Cultura/s va dedicar a IG fa un temps i un postfaci amb infos extres. Crec que la nova edició de Club Editor no ho té, això. Conclusió: l'edició definitiva d'IG és en francès.

Avui, que he anat a dinar a la Noguera (o era l'Urgell? Uf, que fatal...), he passat per El Tarròs, el poble del Companys. L'amic que és de per allà ens ha dit que sí, que allà va néixer el Companys, i que cada dos o tres anys s'hi presenta el Carod i algun altre amb vintisetmil càmeres per immortalitzar l'homenatge.

(Sí, tens raó: el paràgraf anterior és demagògia pura i dura, de la que m'agrada a mi.)

Més tard, mentre passejàvem pel poble del meu amic, aquest ens explicava com va anar l'escampada posterior a la batalla de l'Ebre, on eren els uns, on els esperaven els altres. Ens ha ensenyat el campanar i els forats de les bales. A ell li van explicar tot els vells del poble. Ha dit que ara ja no en queda cap, dels que li van explicar, i que sembla que això ja no ho vulgui saber ningú.

En aquell moment he preguntat per IG, i ningú coneixia la novel·la, com ningú sabia qui era el Joan Sales. No descriuré els currículums, però de debò que són gent preparada, molt més (infinitament més!) que jo. I és que segurament no és culpa seva.

L'altre dia, l'amic Subal es preguntava com era possible que a l'escola no li haguessin parlat d'IG. No ho sé. Com es pot explicar, això? Com es pot explicar, que tanta gent desconegui la que és sens dubte la millor novel·la que s'ha escrit sobre la Guerra Civil i una de les millors obres de la lite catalana de sempre?

Jo, ja t'aviso ara, em faré pesadet, amb el tema. Quan vegis que abans del títol del post hi ha un número entre parèntesis, si no vols aguantar una plasta sobre IG, no cal que segueixis. I n'hi haurà un munt.

4 de maig de 2007

34 coses

1.- Cafè i tabac.
2.- La Vila del Pingüí.
3.- Top Secret, Aterriza como puedas i La vida de Brian.
4.- La guanyadora.
5.- L'arròs a banda.
6.- Ja t’ho diré a La Mirona.
7.- La Núria – Queralt del 2005.
8.- Lost (sobretot la Kate... Bueno, i el Jack també, que tinc una sexualitat poc definida, jo).
9.- La “mama-perdi”.
10.- "Publish post".
11.- El Jan i la Júlia.
12.- Wembley (1992) i París (2006).
13.- Immanúe Hunsuná! Aleluia Hunsuná!
14.- Dovar Daaaaaaaan! (amb el teu millor somriure i les teves millors gales, seguríssim que passem).
15.- Cabana d’Esparvers.
16.- Tots els errors (he dit “tots”).
17.- Incerta Glòria (se'n parlarà, d'aquesta).
18.- Els i les titulars indiscutibles.
19.- El Perdedorès.
20.- Un nas perfecte.
21.- La mallerenga xerraire (aquesta està repetida).
22.- La Queralt (i potser el Guim).
23.- Descollonar-me escoltant la Diana Krall (és que éz zapizota).
24.- Skokjan Jame.
25.- El “papa-perdi”.
26.- Els macarrons de la mama.
27.- Comprar i veure'ns una graciosa (Casa Pericona) per fer un concurs de rots a la porta del bar.
28.- Alguna amiga, algun amic.
29.- Edward Scissorhands.
30.- Tots els defectes i alguna virtut.
31.- Quatre gintònics (de Bombay, que ja tenim una edat).
32.- Anar a es cap de Barbaria, darrere el motorista caquetes.
33.- Volvo 480.
34.- I tu.

34 coses. Totes bones. I si te les mires juntes, calla que no donin com a resultat un perdedor...

Wa Yeahhhh! Wa Yeahhh!!!

You always look on the bright side of life, la-là, la-la-la-la-la-là...