25 de juny de 2007

El doctor diu que els no-posts són posts, i que faig trampes

El doctor diu que una quinzena és poc temps, que per curar-se del tot, per saber de quin mal hem de morir, es necessita més temps. El doctor afegeix que posar-hi data concreta no ajuda gens, que és una miquetona de trampa, que no anem enlloc i que les meves malalties estan perfectament tipificades.

El doctor, cada dia, a les onze de la nit, em pregunta si ja m'he pres la vermella, la blava i la groga. Totes tres seguides i per aquest ordre. I que no begui llet, que és un potent antídot de qualsevol psicotròpic. El doctor diu que ho fa pel meu bé, però el doctor és molt pesat.

El doctor afirma que si els trilobits es van extingir no va ser per glaciacions, ni pels depredadors. Diu que va ser per no acceptar-se ells mateixos. Que als trilobits els faltava un psicòleg (o un bloc, matisaria jo). El doctor sap que un dia un trilobit va treure el cap de la closca, i el que va trobar el va fer flipar. Poc discret (els trilobits no tenien por de les trampes i les limitacions del llenguatge) va fer córrer la veu: "Ei, trilos, a fora hi ha un món que t'hi cagues!". Vàries generacions de trilobits despreocupant-se de la closca i oblidant que no havien de treure el cap van acabar per fer-los desaparèixer: les lleis de la genètica són inel·ludibles, si ignores la teva naturalesa i et fas el xulo, l'acabes palmant. Som com som, acceptem-ho. I no podem canviar.

Per tot això el doctor conclou que sobra passió, implicació i compromís. Que n'hauria d'aprendre, de l'exemple dels trilobits. Jo responc que ja n'he après molt, dels trilobits. I que, com ells, prefereixo morir de vida que d'avorriment. Llavors el doctor em pregunta per les pastilles, i jo em faig el boig.

Però no ens enganyem: potser té raó, el doctor. Seria lleig negar la possibilitat així d'entrada, perquè el doctor té estudis -de medicina, espero. Per això, per donar-li un vot de confiança, hem intentat una quinzena de trilobits. 15 dies sencers ben acotxat dins la closca, sense dir res, xxxxxxttttttt, calla, calla, que no et sentin, xxxxxtttttttt... 15 dies i molts posts, però molts, que ja no seran. Com ara:

La pel·lícula de la quinzena
Tornen a fer La princesa prometida, i me la torno a mirar. "Como desee", "Me llamo Iñigo Montoya, tu mataste a mi padre, prepárate a morir". Disfruto tant com sempre. Em vaig comprar la banda sonora, del Knopfler. En vinil, de color groc amb el Wesley i la Princesa al mig. A la meva habitació hi tenia un tocadiscos. Local Hero també me la vaig comprar, i la peli també em va agradar, perquè hi sortia el Burt Lancaster, que m'agrada molt. El Burt Lancaster va fer El Halcón y la Flecha, El temible burlón, Veracruz, Duelo de Titanes, grans pelis totes que jo em mirava de petit amb el meu pare i que ara, quan les fan un dissabte a la tarda, em torno a mirar. I penso en el meu pare, perquè el meu pare no s'assembla però s'assembla al Burt Lancaster, com el meu tiet s'assembla al Robert Mitchum, el meu cosí al Rock Hudson, la Guanyadora a la Winona Ryder i jo a l'Slump però sense bigoti. El Burt Lancaster també va fer El hombre de Alcatraz (que a mi em fa plorar molt), i Atlantic City i El nadador (que és malenconia pura i és del John Cheever) i El Gatopardo, però aquesta ja és per gent intel·ligent. A la Vila del Pingüí hi ha pocs llibres, perquè és una casa de cap de setmana. Tots eren del meu avi. Un d'ells era El Gatopardo, del Lampedusa (quin nom més maco: Lampedusa, Lam-pe-du-sa, té música). Un estiu el vaig agafar i vaig anar llegint fins a la seva última pàgina. Dic "seva" perquè la "seva" última pàgina no era la última pàgina de veritat: al llibre li faltava un lligall. El guardo, el llibre, perquè era del meu avi, però li falta un lligall.

Uns quants anys després, encara m'haig de llegir les últimes 40 pàgines d'El Gatopardo.

La paraula de la quinzena
"Atzavara". M'encanta.

Per cert, una atzavara és això:

La cita de la quinzena
És una cita, però n'hi podria dir contrafort. Me la vaig trobar tot escombrant els tres esglaons. Algú la deuria deixar allà. D'aquesta cita hi ha una bestiesa que m'agrada molt, i és que comença i acaba amb "no entiendo", una gran divisa. Diu així:
"No entiendo. Eso es tan vasto que ultrapasa cualquier entender. Entender es siempre limitado. Pero no entender puede no tener fronteras. Siento que soy mucho más completa cuando no entiendo. No entender, tal como hablo, es un don. No entender, pero no como un pobre de espíritu. Lo bueno es ser inteligente y no entender. Es una benedicción extraña, como tener locura sin ser loca. Es un desinterés manso, es una dulzura de ignorante. Sé que de vez en cuando me viene la inquietud: quiero entender un poco. No demasiado: pero por lo menos entender que no entiendo."
(Del conte "La mejor mujer del mundo", al llibre "Lazos de Familia", de Clarice Lispector)

La banda sonora de la quinzena
Deu anys i tres setmanes després de la seva mort, en Buckley, amb el seu Everybody here... Plouen pastanagues en hores de Delicatessen.

La revista de la quinzena
Torna a ser el Paper de Vidre. Si no fos perquè em consta que van de puto cul per fer les que fan, engegaria una campanya de pressió a favor de la periodicitat mensual. Jo hi perdria un momentet de més i els votaria pel premi Lletra 2007. De fet, jo els donaria la Creu de Sant Jordi, però esclar, la revista és bàsicament en català, i no sé jo...

El llibre de la quinzena
És, sens dubte, L'astrònom. No en puc posar cap altra il·lustració (magnífiques, totes) que la portada, però sí que puc escriure aquí el text sencer, del sempre excessiu senyor Whitman, patró (o hauria de dir "capità"? Defecte generacional...) dels perdedors viscerals:

When I heard the learn'd astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;

When I was shown the charts and the diagrams,
to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer,
Where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unnaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wandere'd off by myself,

In the mystical moist night-air,
and from time to time,

Look'd up in perfect silence at the stars.


Com que no tenim problemes d'espai, hi posaré també la traducció (de l'Anna Duesa) al català:

Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures al davant;
mentre em mostraven mapes i taules perquè sumés, div
idís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències, tothom aplaudia l'astrònom;
tot d'una, sense saber per què, em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i, sense que ningú em veiés, me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la nit càlida;
i de tant en tant,
enmig d'un silenci perfecte, alçava el cap per mirar les estrelles.


Com els explico jo als meus nebots un conte així? Què els hi dic que és, "un silenci perfecte"? Les mares ho han dit clar: "Tu portes el marrón, tu l'expliques". I qui me l'explica a mi?



La notícia de la quinzena
És de la Regió 7, de la setmana passada. El titular diu: Admet haver-se masturbat al carrer, però mai davant de nens. No me'n puc estar de copiar-ne el primer paràgraf: "Rossend T.P., l'avi navassenc de 81 anys (!!!) que dimecres va ser denunciat per exhibicionisme al pàrquing gratuït del carrer de Balmes de Manresa, ha volgut aclarir els fets. L'home admet que, efectivament, s'estava masturbant o que, si més no, ho intentava."

Osti... "Ho intentava"... Que bo...

El post de la quinzena
Per a mi ha sigut aquest, de la Regis. L'he llegit un cop. Dos cops. Tres cops. Molts cops. L'he llegit fins que gairebé me l'he après de memòria. És magnífic, sobretot perquè, una vegada més, em fa obrir els ulls i acceptar que, encara ara, no tinc ni puta idea d'on coi és el punt vermell.

La conclusió de la quinzena

12 de juny de 2007

La quinzena del trilobit

El trilobit (trilobites, en castellà. Ya no hay trilobites en el mar, que deien els Siniestro) és una bèstia marina que va viure, exactament i segons el poc fiable carboni-14, fa tropocientos milions d'anys. Són el fòssil per excel·lència. No tens un fòssil, a casa; hi tens una petxina o un trilobit.

Durant molts anys se'ls considerava un simple antecessor dels moluscs més simples (i oju, perquè els moluscs no en són gens, de simples, que són un món, amb assignatura semestral pròpia!), amb la típica dieta avorrida a matar: plàncton, fitoplàncton, giliplàncton i blablablaplàncton.

Però després es va descobrir que no, que resulta que a les potes hi tenien unes coses semblants a dents. Atrapaven petites víctimes i les feien a trossets abans de posar-se-les a la boca.

De musclos prehistòrics a màquines perfectes de matar només perquè un paleontòleg un dia decideix mirar-se'ls de més a prop. Però els trilobits no han canviat, fa milions d'anys que no poden fer-ho. Som nosaltres que hem canviat la manera de mirar-los. No és un matís innocent. No hi ha biòleg innocent. Pensem-hi.

El trilobit mola que t'hi cagues. Quan estava en perill, s'enrotllava tot ell fins a configurar una estructura tancada gairebé hermètica i indestructible.

Atac holandès, defensa italiana. I malgrat tot, van desaparèixer, es van extingir, van perdre. Potser faltava centrecampisme, contemporitzar el joc, teva-meva, adormir la jugada, una passada enrere i tornem a començar. Ja ho deia el Johann i ho materialitzava el Bakero. Aquesta és època de capellos.

Declaro inaugurada a la banqueta la Quinzena del Trilobit.

8 de juny de 2007

(4) Gloire incertaine

Explicació com cal, tipu les 5 w del periodisme xungo i carrincló

M'arriba per via d'algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món, (coma per respirar) l'informació de la presentació, a Barcelona, de l'edició francesa d'IG, Gloire incertaine (suivi de Le Vent de la nuit). Hi parlaran l'editor Llibert Tarragó, el profe Xavier Pla i el jefe del Llull, el Bargalló.

És a l'Institut Français de Barcelone. Pels que no tingueu el nivell C de francès, això és l'Institut Francès de Barcelona, un tros de totxo de mil pisos d'alçada a la zona ossséa de BCN, on es deu parlar més francès que català.

Me n'hi vaig. M'hi trobo gent normal, gent famosa, famosos-però-no-tant, avis de la quinta del Sales i també algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món (en endavant -joder, com m'agrada això- AQSQEMIGPQTTCQVACDM).

La cosa en sí mateixa

Doncs la cosa en sí mateixa segueix els cànons de les coses en sí mateixes de similars característiques. Deu minutets de retard, benvinguda del dire de l'Institut (la fa en francès. Jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM no parlem francès. Per tant no podem fer com els més cooooool de l'acte, que a partir d'ara només riuran aquelles gracietes que s'hagin fet en francès. Sí home, allò que es fa per deixar clar que parles francès o per demostrar que consideres que el català no és una llengua apropiada per fer comentaris divertits. Uala, vaia parèntesi, ara quan l'acabi hauràs de tornar a la frase d'abans de començar-lo perquè és impossible recordar de què anava) i parlaments de rigor. En farem un resum ràpid.

L'editor parla de l'activitat de la seva editorial, Éditions Tintablava, amb Sales, Rodoreda, Ibarz (present a la sala, per cert), Barbal, Fuster i altres. El seu català és millor que el meu, però l'accent perecodonyan, i que jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM estem a la penúltima fila, em fa difícil seguir-lo. El seu pare era de la quinta del Sales i em sembla entendre que va organitzar la biblioteca catalana al camp de Mauthausen. Déu-n'hi-dó. Quan parla del director del Llull, diu Ramon Bargalló. Jejeje, com mola.

El "Ramon" Bargalló parlarà al final de l'acte, i de totes les frases que diu no em veig amb cor de subscriure'n cap ni una. A més, fot una plasta que t'hi cagues sobre Frankfurt. Llavors plorarà que només li pregunten per Frankfurt, però és que tio, ningú t'ha prengutat per Frankfurt, no m'importa Frankfurt i passo del vostre Frankfurt (lectures freudianes no, per favor). És igual, és patètic.

El profe és el que més m'interessa, perquè parla d'IG. Grrrrrrr!!!! Fa ràbia, però no recordo gran cosa (és que després ve el shock emocional del dia, i tinc llacunes). A bot pront:

- Durant mil anys, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició francesa. Durant els mil anys següents, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició espanyola.

- Això i altres coses (una altra cosa: l'acte hauria de convocar vint mil persones, i no vint. Una altra cosa: l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM, gran escriptora, gran lectora i gran filòlogacatalana, a la carrera, no va sentir a parlar d'IG. Ni de Rodoreda. Una altra cosa: tots hem llegit Papasseit i ningú hem llegit Sales. Papasseit parla de "rails, rails i més rails" i Sales parla, i ajuda a entendre, què coi som. Prou coses.) fan que t'adonis que som un país de broma, i que la culpa és sempre dels àrbitres.

- El profe llegeix una carta de la Rodoreda al Sales on aquesta li diu que IG s'ha de llegir més d'una vegada, i que la primera lectura és "un cop de puny al ventre". Tinc un protopost on dic que la primera vegada que vaig llegir IG va ser "com un cop de puny al mig del nas" (jo m'estimo més el meu nas que el meu ventre). L'any vinent és any Rodoreda. Deures: recupar-la i posar-la on es mereix; creuar els dits a veure si algú es decideix a recollir la correspondència entre la Rodoreda i el Sales; i, sobretot, ves quines bestieses, llegir-la.

El shock emocional del dia

Quan tothom ha parlat, una iaia de primera fila demana el micro. Al principi l'he posat al grup "avis de la quinta del Sales", però ja fa estona que sabem que la iaia és la Núria Folch i Pi. La Núria Folch i Pi!!! Des de la primera referència que n'han fet, he anat bellugant el cap discretament, ara a dreta, ara a esquerra, per veure-la millor. Mentre parlava el Bargalló, jo només la buscava a ella, i només podia arribar al clatell d'ella. La Núria Folch i Pi. Ostres.

Doncs que agafa el micro i va la dona i els hi fot bronca, una bronca de iaia de 91 anys però que és maca, molt maca, en tots els aspectes. També és una bronca maca. Els hi diu que l'històric merder amb el títol d' El vent de la nit, abans Últimes notícies, és culpa seva, "que no va ser culpa del Joan". I els hi diu també que Sales es pronuncia Sales, amb "e", no amb neutra. Però m'encanta quan diu "que no va ser culpa del Joan". Col·lega, tu que no creus en grans paraules, jo n'hi acabo de veure unes quantes, aquí. Tinc gallina de piel, però intento dissimular. Saps què? Em sembla que m'ho guardo per a mi, tot el que vaig pensar en aquell moment, perquè m'estic posant tonto.

S'acaba la cosa, i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM i jo sortim. Ens fem els longuis, però més tard ens confessem que hem repassat tant com hem pogut la Núria Folch i Pi, que ha sigut, i de molt, l'estrella de l'acte i se'ns ha guanyat del tot.

La meva Núria Folch i Pi és una iaia que no crec que arribi al metre seixanta. Té els cabells del tot blancs i curtets. Porta unes sabates pragmàtiques, per caminar força estona. Va vestida normal, que com a definició no és gaire esplèndida però que a mi sempre em serveix molt. Porta una bosseta d'aquelles que en diríem "dels hippis". El minut sencer que la puc mirar directament a la cara no deixa de somriure. Té un somriure preciós. Busca adjectius, si vols. Va, busca. No en trobaràs cap de millor, és un somriure preciós. I punt. Fa bona cara, potser per les galtes vermelletes. Només he trobat aquesta foto, que m'agrada força, però no li fa justícia.


És encantadora, oi que sí?
I hi ha més coses, moltes més, però ho deixarem aquí. Una tarda que prometia i que va acabar sent un altre vespre rodó.
____________________________
L'AQSQEMIGPQTTCQVACDM hi afegeix unes cosetes. I jo les poso aquí, al post, perquè són importants i perquè el dignifiquen i perquè em fa il·lu i perquè em dóna la gana i el bloc és meu. Amb el seu permís, això sí. Afegeix que:
1. A la sala, a part de Mercè Ibarz, també hi havia --que jo reconegués--: Maria Barbal (de qui Tinta Blava ha editat "Pedra de tartera" en francès) i el cantant Raimon amb la seva estupendíssima dona (guapa guapa).
2. Bargalló va començar dient que fins i tot a la gasolinera li pregunten per Frankfurt i acte seguit no va deixar de parlar del coi de fira a la ciutat amb nom de sopar-d'urgència fins que es va quedar sense respiració. Nota frívola: vestia fatal.
3. La temperatura de la sala era la ideal per gratinar canelons. (La Núria Folch fa pinta de fer uns canelons boníssim)
4. El bolso de la Núria Folch era de ganxet, de color verd botella (sí, botella, no ampolla) amb una flor al mig groga i vermella. I les galtes vermelles de Heidi la feien del tot adorable, irresistible.
5. Ens van donar un llibret o opuscle o com se digui sobre IG tot en francès excepte la carta de la Rodoreda que Xavier Pla va llegir sencera, i els comentaris de la censura franquista sobre IG (Perdi, t'emplaço a que en parlis o com a mínim ho reprodueixis quan puguis aquí al Carn de Banqueta).
6. La tarda i el vespre, perfectes, tot i el pàrquing laberíntic final!?
Això està molt millor, ara.
Rodó, rodó del tot.

7 de juny de 2007

Les set meravelles

Són, per ordre alfabètic, avarícia, enveja, gola, ira, luxúria, peresa i supèrbia.

N'he tingut prou amb dues hores per cometre'ls tots -d'alguns he repetit.

M'encanten. I a tu també.

5 de juny de 2007

(3) D'edicions i sisenes lectures

Pels que tenim una cultureta limitada i més aviat justeta, el concepte "edició", quan parlem d'un llibre, té una importància relativa. Si jo tinc una primera edició, és només perquè m'he afanyat a comprar-lo, o perquè n'han fet molt poques còpies. Si compro una divuitena edició, serà perquè aquell és el llibre estrella del metro en hora punta. "Edició" era això. Sí que em sonava, que de vegades les diferents edicions no són ben bé el mateix, però em pensava que no n'hi havia per a tant.

Parlant d'Incerta Glòria, si en compreu la darrera edició, tindreu a les mans la desena, "l'única íntegra i realment definitiva, sense cap mutilació", diu al preàmbul la Núria Folch i Pi. La Núria Folch i Pi és, per motius obvis, la primera autoritat del món mundial en Joan Sales i en Incerta Glòria. La Núria Folch i Pi és una vida i és una mitja vida, és un post, un viatge, una por, una necessitat, un dolor i una raó. Ho deixo, de moment.

La qüestió és que tots els que tingueu l'edició aquella grogosa, de la MOLC, en dos volums, doncs no teniu l'edició definitiva. És la sisena, és la més popular, i és la que tinc jo. També tinc la del 1971 (diria que és la teva, C) que és la quarta. Però aquesta no la trobo, que era del meu avi, i a saber on la vaig fotre. Bueno, és igual. El fet és que a la sisena segur i a la quarta em sembla, no hi ha la "Confessió de l'autor" que sí que trobem a la desena.

Només per la confessió ja me la compraria. La copio, perquè s'ho val. La segona part del títol és perquè m'ha passat el de sempre, que m'he posat a fullejar-lo, i ja m'he animat, i apa, fot-li.

Venga, que la copio:

The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules -i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un tènébreux òrage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria-, un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor -i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.

Barcelona, desembre de 1956

Glòria, vida, somni, joventut, amor, guerra, passió... Les grans paraules, difícilment accepten un -isme a la seva dreta; se'n poden seguir unes altres? Quines et defineixen a tu? Tan pagat de les teves tesis, els teus missatges i les teves teories abstractes.

Sant Dimes, el lladre, i santa Maria Magdalena, la puta o la concubina. Bons patrons per a la causa.