8 de juny de 2007

(4) Gloire incertaine

Explicació com cal, tipu les 5 w del periodisme xungo i carrincló

M'arriba per via d'algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món, (coma per respirar) l'informació de la presentació, a Barcelona, de l'edició francesa d'IG, Gloire incertaine (suivi de Le Vent de la nuit). Hi parlaran l'editor Llibert Tarragó, el profe Xavier Pla i el jefe del Llull, el Bargalló.

És a l'Institut Français de Barcelone. Pels que no tingueu el nivell C de francès, això és l'Institut Francès de Barcelona, un tros de totxo de mil pisos d'alçada a la zona ossséa de BCN, on es deu parlar més francès que català.

Me n'hi vaig. M'hi trobo gent normal, gent famosa, famosos-però-no-tant, avis de la quinta del Sales i també algú que sap que estic malalt d'IG però que també té clar que visc al cul del món (en endavant -joder, com m'agrada això- AQSQEMIGPQTTCQVACDM).

La cosa en sí mateixa

Doncs la cosa en sí mateixa segueix els cànons de les coses en sí mateixes de similars característiques. Deu minutets de retard, benvinguda del dire de l'Institut (la fa en francès. Jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM no parlem francès. Per tant no podem fer com els més cooooool de l'acte, que a partir d'ara només riuran aquelles gracietes que s'hagin fet en francès. Sí home, allò que es fa per deixar clar que parles francès o per demostrar que consideres que el català no és una llengua apropiada per fer comentaris divertits. Uala, vaia parèntesi, ara quan l'acabi hauràs de tornar a la frase d'abans de començar-lo perquè és impossible recordar de què anava) i parlaments de rigor. En farem un resum ràpid.

L'editor parla de l'activitat de la seva editorial, Éditions Tintablava, amb Sales, Rodoreda, Ibarz (present a la sala, per cert), Barbal, Fuster i altres. El seu català és millor que el meu, però l'accent perecodonyan, i que jo i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM estem a la penúltima fila, em fa difícil seguir-lo. El seu pare era de la quinta del Sales i em sembla entendre que va organitzar la biblioteca catalana al camp de Mauthausen. Déu-n'hi-dó. Quan parla del director del Llull, diu Ramon Bargalló. Jejeje, com mola.

El "Ramon" Bargalló parlarà al final de l'acte, i de totes les frases que diu no em veig amb cor de subscriure'n cap ni una. A més, fot una plasta que t'hi cagues sobre Frankfurt. Llavors plorarà que només li pregunten per Frankfurt, però és que tio, ningú t'ha prengutat per Frankfurt, no m'importa Frankfurt i passo del vostre Frankfurt (lectures freudianes no, per favor). És igual, és patètic.

El profe és el que més m'interessa, perquè parla d'IG. Grrrrrrr!!!! Fa ràbia, però no recordo gran cosa (és que després ve el shock emocional del dia, i tinc llacunes). A bot pront:

- Durant mil anys, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició francesa. Durant els mil anys següents, si volies llegir la versió més acabada d'IG, n'havies de llegir l'edició espanyola.

- Això i altres coses (una altra cosa: l'acte hauria de convocar vint mil persones, i no vint. Una altra cosa: l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM, gran escriptora, gran lectora i gran filòlogacatalana, a la carrera, no va sentir a parlar d'IG. Ni de Rodoreda. Una altra cosa: tots hem llegit Papasseit i ningú hem llegit Sales. Papasseit parla de "rails, rails i més rails" i Sales parla, i ajuda a entendre, què coi som. Prou coses.) fan que t'adonis que som un país de broma, i que la culpa és sempre dels àrbitres.

- El profe llegeix una carta de la Rodoreda al Sales on aquesta li diu que IG s'ha de llegir més d'una vegada, i que la primera lectura és "un cop de puny al ventre". Tinc un protopost on dic que la primera vegada que vaig llegir IG va ser "com un cop de puny al mig del nas" (jo m'estimo més el meu nas que el meu ventre). L'any vinent és any Rodoreda. Deures: recupar-la i posar-la on es mereix; creuar els dits a veure si algú es decideix a recollir la correspondència entre la Rodoreda i el Sales; i, sobretot, ves quines bestieses, llegir-la.

El shock emocional del dia

Quan tothom ha parlat, una iaia de primera fila demana el micro. Al principi l'he posat al grup "avis de la quinta del Sales", però ja fa estona que sabem que la iaia és la Núria Folch i Pi. La Núria Folch i Pi!!! Des de la primera referència que n'han fet, he anat bellugant el cap discretament, ara a dreta, ara a esquerra, per veure-la millor. Mentre parlava el Bargalló, jo només la buscava a ella, i només podia arribar al clatell d'ella. La Núria Folch i Pi. Ostres.

Doncs que agafa el micro i va la dona i els hi fot bronca, una bronca de iaia de 91 anys però que és maca, molt maca, en tots els aspectes. També és una bronca maca. Els hi diu que l'històric merder amb el títol d' El vent de la nit, abans Últimes notícies, és culpa seva, "que no va ser culpa del Joan". I els hi diu també que Sales es pronuncia Sales, amb "e", no amb neutra. Però m'encanta quan diu "que no va ser culpa del Joan". Col·lega, tu que no creus en grans paraules, jo n'hi acabo de veure unes quantes, aquí. Tinc gallina de piel, però intento dissimular. Saps què? Em sembla que m'ho guardo per a mi, tot el que vaig pensar en aquell moment, perquè m'estic posant tonto.

S'acaba la cosa, i l'AQSQEMIGPQTTCQVACDM i jo sortim. Ens fem els longuis, però més tard ens confessem que hem repassat tant com hem pogut la Núria Folch i Pi, que ha sigut, i de molt, l'estrella de l'acte i se'ns ha guanyat del tot.

La meva Núria Folch i Pi és una iaia que no crec que arribi al metre seixanta. Té els cabells del tot blancs i curtets. Porta unes sabates pragmàtiques, per caminar força estona. Va vestida normal, que com a definició no és gaire esplèndida però que a mi sempre em serveix molt. Porta una bosseta d'aquelles que en diríem "dels hippis". El minut sencer que la puc mirar directament a la cara no deixa de somriure. Té un somriure preciós. Busca adjectius, si vols. Va, busca. No en trobaràs cap de millor, és un somriure preciós. I punt. Fa bona cara, potser per les galtes vermelletes. Només he trobat aquesta foto, que m'agrada força, però no li fa justícia.


És encantadora, oi que sí?
I hi ha més coses, moltes més, però ho deixarem aquí. Una tarda que prometia i que va acabar sent un altre vespre rodó.
____________________________
L'AQSQEMIGPQTTCQVACDM hi afegeix unes cosetes. I jo les poso aquí, al post, perquè són importants i perquè el dignifiquen i perquè em fa il·lu i perquè em dóna la gana i el bloc és meu. Amb el seu permís, això sí. Afegeix que:
1. A la sala, a part de Mercè Ibarz, també hi havia --que jo reconegués--: Maria Barbal (de qui Tinta Blava ha editat "Pedra de tartera" en francès) i el cantant Raimon amb la seva estupendíssima dona (guapa guapa).
2. Bargalló va començar dient que fins i tot a la gasolinera li pregunten per Frankfurt i acte seguit no va deixar de parlar del coi de fira a la ciutat amb nom de sopar-d'urgència fins que es va quedar sense respiració. Nota frívola: vestia fatal.
3. La temperatura de la sala era la ideal per gratinar canelons. (La Núria Folch fa pinta de fer uns canelons boníssim)
4. El bolso de la Núria Folch era de ganxet, de color verd botella (sí, botella, no ampolla) amb una flor al mig groga i vermella. I les galtes vermelles de Heidi la feien del tot adorable, irresistible.
5. Ens van donar un llibret o opuscle o com se digui sobre IG tot en francès excepte la carta de la Rodoreda que Xavier Pla va llegir sencera, i els comentaris de la censura franquista sobre IG (Perdi, t'emplaço a que en parlis o com a mínim ho reprodueixis quan puguis aquí al Carn de Banqueta).
6. La tarda i el vespre, perfectes, tot i el pàrquing laberíntic final!?
Això està molt millor, ara.
Rodó, rodó del tot.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Em fa gràcia afegir que:

1. A la sala, a part de Mercè Ibarz, també hi havia --que jo reconegués--: Maria Barbal (de qui Tinta Blava ha editat "Pedra de tartera" en francès) i el cantant Raimon amb la seva estupendíssima dona (guapa guapa).

2. Bargalló va començar dient que fins i tot a la gasolinera li pregunten per Frankfurt i acte seguit no va deixar de parlar del coi de fira a la ciutat amb nom de sopar-d'urgència fins que es va quedar sense respiració. Nota frívola: vestia fatal.

3. La temperatura de la sala era la ideal per gratinar canelons. (La Núria Folch fa pinta de fer uns canelons boníssim)

4. El bolso de la Núria Folch era de ganxet, de color verd botella (sí, botella, no ampolla) amb una flor al mig groga i vermella. I les galtes vermelles de Heidi la feien del tot adorable, irresistible.

5. Ens van donar un llibret o opuscle o com se digui sobre IG tot en francès excepte la carta de la Rodoreda que Xavier Pla va llegir sencera, i els comentaris de la censura franquista sobre IG (Perdi, t'emplaço a que en parlis o com a mínim ho reprodueixis quan puguis aquí al Carn de Banqueta).

6. La tarda i el vespre, perfectes, tot i el pàrquing laberíntic final!?

Anònim ha dit...

estaré esperant el punt número cinc que proposa AQSQEMIGPQTTCQVACDM!!!

eecalvet_ ha dit...

Hauríes de reaparèixer ni que fos per explicar tot això. Tens raó en tot.

1. Sí que era guapa, la dona del Raimon. Per cert, el pentinat "al cepillo" del Raimon m'obligava a bellugar-me sense parar.

2. "Fatal", i tu ho saps, és un eufemisme molt delicat per part teva...

3. Seguríssim! I vedella amb bolets, també!

4. Si vam mirar la mateixa estona, perquè coi tu has de saber tantes coses més?????

5. I tant que sí.

6. Rodoníssims (la tarda i el vespre, s'enten)

eecalvet_ ha dit...

Ai, Cherry, què t'haig de dir, a tu?

Saps on té casa, oi, la Núria Folch i Pi? Va, va, busca al viamichelin com s'hi va...

Anònim ha dit...

Merry, insistirem si veiem que s'endarrereix a acomplir-ho, oi? ;-P

1. Ai, estàvem massa enrere, cagats que som.

2. Ostres, em veig incapaç de descriure l'abillament del Bargalló.

3. Sí!

4. És que aquell bolset em va arribar l'ànima! :)

5. Et prenem la paraula!

Rodona, la crònica, tu ho has explicat molt bé (i no cal que "torni"), però no es veu la foto... :-(

Tina

Anònim ha dit...

Com hauràs comprovat en altres comentaris frívols d'aquests meus quan parles de literatura, ella i jo no som molt amics per desgràcia. Em quedo, doncs, si em permets, amb els canelons i la vedella que ens imaginem que ha de fer la Núria Folch. L'Institut Francès, per altra banda, em recorda bons temps d'època universitària. Hi anava a pescar llobarro i caçar fricandó.

XeXu ha dit...

Sóc un ignorant, sóc un ignorant, sóc un ignorant i ho escriuré 10000 vegades més (bé, només 9997)en una pissarra, però no conec a ningú de tota la gent que surt al post (a excepció del Bargalló i el Raimon). Altres vegades simplement no he fet comentari i ja està, però no puc amagar més la meva ignorància. Serveix dir que sóc de ciències?

Això si, el post brutal, com de costum.

Anònim ha dit...

Ostres Tina! No es veu la foto? És molt fosca, però és l'única que he trobat! La carta de la Rodo, segur que la poso sencera.

Tranqui Àirum, no ets tu qui s'ha de castigar. (Llobarro, tio? Jajaja!)

Xexu, tu tampoc et castiguis. És una putada, com a país. Però la culpa no és de la "gent", com tampoc és dels àrbitres o de Madrit.

Això sí, no cal dir que recomano IG!

Jesús M. Tibau ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Potser sóc simple però he llegit freudianament això del frankfurt del Bargalló i m'he partit!

Però la resta ho he llegit seriosament.

eecalvet_ ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
eecalvet_ ha dit...

M'autoelimino un comentari (això és nou!). És que el senyor JM Tibau no havia fet spam, que només s'havia equivocat. Ja està, tot aclarit.

I a la Bluf què li deia? Ah, sí! Que de simple res, o sí, però que jo, només escriure "frankfurt", ja m'anava rient els acudits dolents...

Anònim ha dit...

Bé, ara sí. Vull llegir aquest llibre! Gràcies :)