25 de juny de 2007

El doctor diu que els no-posts són posts, i que faig trampes

El doctor diu que una quinzena és poc temps, que per curar-se del tot, per saber de quin mal hem de morir, es necessita més temps. El doctor afegeix que posar-hi data concreta no ajuda gens, que és una miquetona de trampa, que no anem enlloc i que les meves malalties estan perfectament tipificades.

El doctor, cada dia, a les onze de la nit, em pregunta si ja m'he pres la vermella, la blava i la groga. Totes tres seguides i per aquest ordre. I que no begui llet, que és un potent antídot de qualsevol psicotròpic. El doctor diu que ho fa pel meu bé, però el doctor és molt pesat.

El doctor afirma que si els trilobits es van extingir no va ser per glaciacions, ni pels depredadors. Diu que va ser per no acceptar-se ells mateixos. Que als trilobits els faltava un psicòleg (o un bloc, matisaria jo). El doctor sap que un dia un trilobit va treure el cap de la closca, i el que va trobar el va fer flipar. Poc discret (els trilobits no tenien por de les trampes i les limitacions del llenguatge) va fer córrer la veu: "Ei, trilos, a fora hi ha un món que t'hi cagues!". Vàries generacions de trilobits despreocupant-se de la closca i oblidant que no havien de treure el cap van acabar per fer-los desaparèixer: les lleis de la genètica són inel·ludibles, si ignores la teva naturalesa i et fas el xulo, l'acabes palmant. Som com som, acceptem-ho. I no podem canviar.

Per tot això el doctor conclou que sobra passió, implicació i compromís. Que n'hauria d'aprendre, de l'exemple dels trilobits. Jo responc que ja n'he après molt, dels trilobits. I que, com ells, prefereixo morir de vida que d'avorriment. Llavors el doctor em pregunta per les pastilles, i jo em faig el boig.

Però no ens enganyem: potser té raó, el doctor. Seria lleig negar la possibilitat així d'entrada, perquè el doctor té estudis -de medicina, espero. Per això, per donar-li un vot de confiança, hem intentat una quinzena de trilobits. 15 dies sencers ben acotxat dins la closca, sense dir res, xxxxxxttttttt, calla, calla, que no et sentin, xxxxxtttttttt... 15 dies i molts posts, però molts, que ja no seran. Com ara:

La pel·lícula de la quinzena
Tornen a fer La princesa prometida, i me la torno a mirar. "Como desee", "Me llamo Iñigo Montoya, tu mataste a mi padre, prepárate a morir". Disfruto tant com sempre. Em vaig comprar la banda sonora, del Knopfler. En vinil, de color groc amb el Wesley i la Princesa al mig. A la meva habitació hi tenia un tocadiscos. Local Hero també me la vaig comprar, i la peli també em va agradar, perquè hi sortia el Burt Lancaster, que m'agrada molt. El Burt Lancaster va fer El Halcón y la Flecha, El temible burlón, Veracruz, Duelo de Titanes, grans pelis totes que jo em mirava de petit amb el meu pare i que ara, quan les fan un dissabte a la tarda, em torno a mirar. I penso en el meu pare, perquè el meu pare no s'assembla però s'assembla al Burt Lancaster, com el meu tiet s'assembla al Robert Mitchum, el meu cosí al Rock Hudson, la Guanyadora a la Winona Ryder i jo a l'Slump però sense bigoti. El Burt Lancaster també va fer El hombre de Alcatraz (que a mi em fa plorar molt), i Atlantic City i El nadador (que és malenconia pura i és del John Cheever) i El Gatopardo, però aquesta ja és per gent intel·ligent. A la Vila del Pingüí hi ha pocs llibres, perquè és una casa de cap de setmana. Tots eren del meu avi. Un d'ells era El Gatopardo, del Lampedusa (quin nom més maco: Lampedusa, Lam-pe-du-sa, té música). Un estiu el vaig agafar i vaig anar llegint fins a la seva última pàgina. Dic "seva" perquè la "seva" última pàgina no era la última pàgina de veritat: al llibre li faltava un lligall. El guardo, el llibre, perquè era del meu avi, però li falta un lligall.

Uns quants anys després, encara m'haig de llegir les últimes 40 pàgines d'El Gatopardo.

La paraula de la quinzena
"Atzavara". M'encanta.

Per cert, una atzavara és això:

La cita de la quinzena
És una cita, però n'hi podria dir contrafort. Me la vaig trobar tot escombrant els tres esglaons. Algú la deuria deixar allà. D'aquesta cita hi ha una bestiesa que m'agrada molt, i és que comença i acaba amb "no entiendo", una gran divisa. Diu així:
"No entiendo. Eso es tan vasto que ultrapasa cualquier entender. Entender es siempre limitado. Pero no entender puede no tener fronteras. Siento que soy mucho más completa cuando no entiendo. No entender, tal como hablo, es un don. No entender, pero no como un pobre de espíritu. Lo bueno es ser inteligente y no entender. Es una benedicción extraña, como tener locura sin ser loca. Es un desinterés manso, es una dulzura de ignorante. Sé que de vez en cuando me viene la inquietud: quiero entender un poco. No demasiado: pero por lo menos entender que no entiendo."
(Del conte "La mejor mujer del mundo", al llibre "Lazos de Familia", de Clarice Lispector)

La banda sonora de la quinzena
Deu anys i tres setmanes després de la seva mort, en Buckley, amb el seu Everybody here... Plouen pastanagues en hores de Delicatessen.

La revista de la quinzena
Torna a ser el Paper de Vidre. Si no fos perquè em consta que van de puto cul per fer les que fan, engegaria una campanya de pressió a favor de la periodicitat mensual. Jo hi perdria un momentet de més i els votaria pel premi Lletra 2007. De fet, jo els donaria la Creu de Sant Jordi, però esclar, la revista és bàsicament en català, i no sé jo...

El llibre de la quinzena
És, sens dubte, L'astrònom. No en puc posar cap altra il·lustració (magnífiques, totes) que la portada, però sí que puc escriure aquí el text sencer, del sempre excessiu senyor Whitman, patró (o hauria de dir "capità"? Defecte generacional...) dels perdedors viscerals:

When I heard the learn'd astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;

When I was shown the charts and the diagrams,
to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer,
Where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unnaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wandere'd off by myself,

In the mystical moist night-air,
and from time to time,

Look'd up in perfect silence at the stars.


Com que no tenim problemes d'espai, hi posaré també la traducció (de l'Anna Duesa) al català:

Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures al davant;
mentre em mostraven mapes i taules perquè sumés, div
idís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències, tothom aplaudia l'astrònom;
tot d'una, sense saber per què, em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i, sense que ningú em veiés, me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la nit càlida;
i de tant en tant,
enmig d'un silenci perfecte, alçava el cap per mirar les estrelles.


Com els explico jo als meus nebots un conte així? Què els hi dic que és, "un silenci perfecte"? Les mares ho han dit clar: "Tu portes el marrón, tu l'expliques". I qui me l'explica a mi?



La notícia de la quinzena
És de la Regió 7, de la setmana passada. El titular diu: Admet haver-se masturbat al carrer, però mai davant de nens. No me'n puc estar de copiar-ne el primer paràgraf: "Rossend T.P., l'avi navassenc de 81 anys (!!!) que dimecres va ser denunciat per exhibicionisme al pàrquing gratuït del carrer de Balmes de Manresa, ha volgut aclarir els fets. L'home admet que, efectivament, s'estava masturbant o que, si més no, ho intentava."

Osti... "Ho intentava"... Que bo...

El post de la quinzena
Per a mi ha sigut aquest, de la Regis. L'he llegit un cop. Dos cops. Tres cops. Molts cops. L'he llegit fins que gairebé me l'he après de memòria. És magnífic, sobretot perquè, una vegada més, em fa obrir els ulls i acceptar que, encara ara, no tinc ni puta idea d'on coi és el punt vermell.

La conclusió de la quinzena

26 comentaris:

Sergi ha dit...

La Tirai fa uns dies es va carregat un doctor imaginari. Jo proposo fer un batalló per atacar el teu i carregar-nos-el de veritat. Algú s'apunta?

Perdedor, mestre, passa de metges i de drogues, no ens deixis més. Un post sublim, increible, en vull més!

Anònim ha dit...

brutals el post i el llibre de la quinzena!

la cita de la quinzena: el perdedoret que escombrava el graonet... ;) versió moderna del conte de la rateta!

la guanyadora s'assembla a la Ryder? uau!

la revista de la quinzena: gràaaacies immenses!

la conclusió de la quinzena: que sigui veritat, vale?

Unknown ha dit...

Faig una pregunta idiota: Per què primer la vermella, després la blava i finalment la groga?
Per cert, he vist que per aquí algú deia alguna cosa de mi. Ja deia jo que em xiulaven molt les orelles!
Gran post, si senyor. Benretornat, home! :-)

Anònim ha dit...

Després de tot això només em resta dir:

El Burt Lancaster va fer "El halcón i la flecha".

I, duia els pantalons molt arrapats i saltava de corda en corda ambun actor que feia de mut.

Aquesta és la meva aportació al post. En defensa meva dir que per celebrar la quinzena m'he posat talons i, ara la sang no m'arriba al cap!

Anònim ha dit...

XeXu, company, que t'han fotut droja en el colacao! Això sí, eliminem-los a tots.

Tina, les gràcies, i immenses, són les que vosaltres teniu (i jo, solet, ni escombrar el graonet, no sé ;)

Osti Tirai, ni idea! Però ha sigut no seguir l'ordre indicat, i començar a veure la llum...

Senyoreta Anna (per cert, està estupenda, radiant) té tota la raó. El mut era company seu de quan eren trapezistes, perquè el Burt Lancaster era trapezista. Era l'amic del Dardo-Burt Lancaster a El halcón i la flecha i l'amic del Temible Burlón, també. Per cert, a la de pirates els pantalons eren més espectaculars, encara: malles rallades. Genial.

Sergi ha dit...

Cert, això m'ho he descuidat, compte amb la Ryder, que és cleptòmana, no sé jo si la Guanyadora...

Droga en el colacao... no em diràs que a part d'Antònia Font també escoltaves Def Con Dos...

Anònim ha dit...

llarguíssim, potser el més llarg que he llegit mai!

moltes coses per dir però només en diré dues: 1. estàs envoltat de celebrities i 2. m'ha encantat això del "no entiendo", m'ho quedo si et sembla

clar, tants dies fent de trilobit i tot això t'ho anaves guardant :)

Rituslee ha dit...

Ei perdedor, molt bé per escoltar-los, jo vinc tarada de fàbrica: quan es posen a parlar en públic, faig fosa a negre inside.

Anònim ha dit...

Som la bella i el bèstia, XeXu!

Celebrities, Bluf? Me n'he deixat una, ho saps, oi? CB!!! ;)

Rituslee!!! No ho vas sentir? No vas sentir l'agro-agricultura?

Lluna ha dit...

Un post boníssim! Em posaria a comentar unes quantes coses, però acabaria fent un super-mega-comentari-post...

Per cert, i ja que ningú t'ho ha dit, tens raó: molt bona La princesa prometida!

Guillem Miralles ha dit...

Hòstia, Perdi, posats a esmentar pel·lis del Lancaster t'has deixat la immensa "Del cielo a la eternidad" també amb Monty Clift, Deborah Kerr, Frank Sinatra. Com a IG, la guerra és el rerefons però el que mana és tota una altra cosa: passions, l'amistat... potser ja l'has vist.

D'altra banda, m'ha agradat tant el post, que t'he de dir el mateix que la Tina va dir al Subal: del número de setembre no te n'escapes! Tina, estem d'acord, eh? És més, quan sàpigues què estem preparant per al número de setembre, no podràs dir que no, vaja que tu mateix diràs que sí sense que calgui convènce't de res. Bé, esperem una miqueta fins que tot estigui lligat!

Guillem Miralles ha dit...

vaja, doncs la memòria m'ha traït, ho he volgut fer massa celestial; és "De aquí a la eternidad" i no "Del cielo.."
Aquí en parla:
http://www.alohacriticon.com/elcriticon/article599.html

Anònim ha dit...

Lluna merci! :) L'altre dia, amb la Princesa Prometida, algú em deia que no havia aguantat bé el pas del temps. Osti, jo ho veig just al contrari, totalment "fora del temps".

Ui, Guillem, que jo tinc un repertori de "nos" que fa caure d'esquena! Això sí, si el PdV ja acostuma a aparèixer per aquí, imagina't què pot arribar a passar amb el número de setembre. Jo ja estic impacientíssim. Em fa molta més il·lusió en mans vostres que en mans de qualsevol altre, t'ho dic en sèrio. Per cert, farà cosa d'un mes un canal d'aquests de tedeté feia De aquí a la eternidad (del James Jones, recordo el llom, Círculo de Lectores, a casa. És curiós, recordo lloms molt raros: James Jones, Morris West, Pearl S. Buck, Steinbeck...), i la vaig veure acabar... amb el meu pare!!! Final brutal, amb el Monty morint per "foc amic" i el BL amb la metralladora dalt del terrat, lluint somriure profident...

Anònim ha dit...

Visca el Burt Lancaster (i el Montgomery Clift!)

Visca els trilobits!

Visca els tangues!

Visca les atzavares!

Visca l'avi Rossendo de Navàs!

I visca visca visca el senyor Perdedor!!!

Anònim ha dit...

Visca!!

Pd. Tinc pendent la peli del Gatopardo però com que dura tres hores, no trobo mai el moment... però diria que tot ha de canviar perquè tot continuï igual, no? Per cert, la Clarice Lispector és rara, rara, rara.

Anònim ha dit...

Sobretot visca els trilobits, Zinc!

És veritat, Marta, és tipu Novecento. Te l'has d'agafar amb temps i ganes, si no...

mafalda ha dit...

Benvolgut perdedor:
el vostre post m'ha deixat gratament emocionada, especialment la declaració d'intenció del dibuix. Espero que mai, mai , canviï.
Atentament,
Mafalda

leanan ha dit...

m'he posat dempeus al llegir-ho, i alçant el puny enlaire he bramat: invasió! invasió!


respecte al gatopardo, al final es mor

Anònim ha dit...

Collons quin post!! Joder, no canvïis!!!

Anònim ha dit...

Mafalda, moltes moltes gràcies. :)

Leanan, haig de parlar amb tu, amb urgència però amb calma, seriosament però no. (invasió! invasió!)

Per cert, que cabrona que ets! Segur que es mor, eh? Però segur segur?

Àirum, tio, com em peto, encara ara, amb el putu alemany...

leanan ha dit...

benvolgut perdedor, sap prou on trobar-me o sigui que no em faci més intriga. D'altra banda, jo també li haig de comentar una cosa, però com que em sembla que va del mateix, esperaré pacientment que vostè em digui alguna cosa


*bé, quan s'explica un final, és un clàssic dir "al final es mor", oi? en aquest, a més, diria que és veritat. vaig llegir-me'l fa uns sis anys però em sembla que no em falla la memòria


i ja que estic posada en el comentari, avui he sentit com un nen li treia la llengua a un altre nen i li deia: baaaaah, ets un perdedor!!!!, i he aprofitat per enviar-te un pensament

Cristina ha dit...

Només puc dir que m´agraden les atzavares. Vaig fer un parell de fotos caminant pel GR92 per la costa brava i no sabia que tenien aquest nom tan maco. Petons perdi!!!!

Anònim ha dit...

"atzavara"... una paraula que també m'ha pirrat sempre! Però vés alerta, que si el pol·len és del tamany de la flor...

Txari ha dit...

He disfrutat molt�ssim! ha parlat de coses que ja conixia i m'ha agradatrecordar, i d'altres que desconeixia...

Quan dius doctor et refereixes a metge? Perqu� no tots els metges s�n doctors ni tot els doctors s�n metges...

Txari ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Senyoreta Leanan: se m'acumulen les coses que li haig de dir. D'avui (o demà) no passa! Per cert, no m'ho negui, segur que vostè anava a favor del que li han dit "perdedor", segur!

A mi m'agrada més el nom que la planta, Cristina, però la planta també té un què, ni que sigui perquè te la trobes per tot arreu.

Sabia que t'agradaria, Cherry. És que és espectacular.

Osti, Txari, ara m'has ben fotut! Em referia a metge. Però tant és, era un metge imaginari, me'l puc fer doctor si vull, o bioqúimic! ;-)

I benvinguda!