El doctor diu que els no-posts són posts, i que faig trampes

El doctor diu que una quinzena és poc temps, que per curar-se del tot, per saber de quin mal hem de morir, es necessita més temps. El doctor afegeix que posar-hi data concreta no ajuda gens, que és una miquetona de trampa, que no anem enlloc i que les meves malalties estan perfectament tipificades.

El doctor, cada dia, a les onze de la nit, em pregunta si ja m'he pres la vermella, la blava i la groga. Totes tres seguides i per aquest ordre. I que no begui llet, que és un potent antídot de qualsevol psicotròpic. El doctor diu que ho fa pel meu bé, però el doctor és molt pesat.

El doctor afirma que si els trilobits es van extingir no va ser per glaciacions, ni pels depredadors. Diu que va ser per no acceptar-se ells mateixos. Que als trilobits els faltava un psicòleg (o un bloc, matisaria jo). El doctor sap que un dia un trilobit va treure el cap de la closca, i el que va trobar el va fer flipar. Poc discret (els trilobits no tenien por de les trampes i les limitacions del llenguatge) va fer córrer la veu: "Ei, trilos, a fora hi ha un món que t'hi cagues!". Vàries generacions de trilobits despreocupant-se de la closca i oblidant que no havien de treure el cap van acabar per fer-los desaparèixer: les lleis de la genètica són inel·ludibles, si ignores la teva naturalesa i et fas el xulo, l'acabes palmant. Som com som, acceptem-ho. I no podem canviar.

Per tot això el doctor conclou que sobra passió, implicació i compromís. Que n'hauria d'aprendre, de l'exemple dels trilobits. Jo responc que ja n'he après molt, dels trilobits. I que, com ells, prefereixo morir de vida que d'avorriment. Llavors el doctor em pregunta per les pastilles, i jo em faig el boig.

Però no ens enganyem: potser té raó, el doctor. Seria lleig negar la possibilitat així d'entrada, perquè el doctor té estudis -de medicina, espero. Per això, per donar-li un vot de confiança, hem intentat una quinzena de trilobits. 15 dies sencers ben acotxat dins la closca, sense dir res, xxxxxxttttttt, calla, calla, que no et sentin, xxxxxtttttttt... 15 dies i molts posts, però molts, que ja no seran. Com ara:

La pel·lícula de la quinzena

Tornen a fer La princesa prometida, i me la torno a mirar. "Como desee", "Me llamo Iñigo Montoya, tu mataste a mi padre, prepárate a morir". Disfruto tant com sempre. Em vaig comprar la banda sonora, del Knopfler. En vinil, de color groc amb el Wesley i la Princesa al mig. A la meva habitació hi tenia un tocadiscos. Local Hero també me la vaig comprar, i la peli també em va agradar, perquè hi sortia el Burt Lancaster, que m'agrada molt. El Burt Lancaster va fer El Halcón y la Flecha, El temible burlón, Veracruz, Duelo de Titanes, grans pelis totes que jo em mirava de petit amb el meu pare i que ara, quan les fan un dissabte a la tarda, em torno a mirar. I penso en el meu pare, perquè el meu pare no s'assembla però s'assembla al Burt Lancaster, com el meu tiet s'assembla al Robert Mitchum, el meu cosí al Rock Hudson, la Guanyadora a la Winona Ryder i jo a l'Slump però sense bigoti. El Burt Lancaster també va fer El hombre de Alcatraz (que a mi em fa plorar molt), i Atlantic City i El nadador (que és malenconia pura i és del John Cheever) i El Gatopardo, però aquesta ja és per gent intel·ligent. A la Vila del Pingüí hi ha pocs llibres, perquè és una casa de cap de setmana. Tots eren del meu avi. Un d'ells era El Gatopardo, del Lampedusa (quin nom més maco: Lampedusa, Lam-pe-du-sa, té música). Un estiu el vaig agafar i vaig anar llegint fins a la seva última pàgina. Dic "seva" perquè la "seva" última pàgina no era la última pàgina de veritat: al llibre li faltava un lligall. El guardo, el llibre, perquè era del meu avi, però li falta un lligall.

Uns quants anys després, encara m'haig de llegir les últimes 40 pàgines d'El Gatopardo.

La paraula de la quinzena
"Atzavara". M'encanta.

Per cert, una atzavara és això:

La cita de la quinzena
És una cita, però n'hi podria dir contrafort. Me la vaig trobar tot escombrant els tres esglaons. Algú la deuria deixar allà. D'aquesta cita hi ha una bestiesa que m'agrada molt, i és que comença i acaba amb "no entiendo", una gran divisa. Diu així:
"No entiendo. Eso es tan vasto que ultrapasa cualquier entender. Entender es siempre limitado. Pero no entender puede no tener fronteras. Siento que soy mucho más completa cuando no entiendo. No entender, tal como hablo, es un don. No entender, pero no como un pobre de espíritu. Lo bueno es ser inteligente y no entender. Es una benedicción extraña, como tener locura sin ser loca. Es un desinterés manso, es una dulzura de ignorante. Sé que de vez en cuando me viene la inquietud: quiero entender un poco. No demasiado: pero por lo menos entender que no entiendo."
(Del conte "La mejor mujer del mundo", al llibre "Lazos de Familia", de Clarice Lispector)

La banda sonora de la quinzena
Deu anys i tres setmanes després de la seva mort, en Buckley, amb el seu Everybody here... Plouen pastanagues en hores de Delicatessen.

La revista de la quinzena
Torna a ser el Paper de Vidre. Si no fos perquè em consta que van de puto cul per fer les que fan, engegaria una campanya de pressió a favor de la periodicitat mensual. Jo hi perdria un momentet de més i els votaria pel premi Lletra 2007. De fet, jo els donaria la Creu de Sant Jordi, però esclar, la revista és bàsicament en català, i no sé jo...

El llibre de la quinzena
És, sens dubte, L'astrònom. No en puc posar cap altra il·lustració (magnífiques, totes) que la portada, però sí que puc escriure aquí el text sencer, del sempre excessiu senyor Whitman, patró (o hauria de dir "capità"? Defecte generacional...) dels perdedors viscerals:

When I heard the learn'd astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;
When I was shown the charts and the diagrams, to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer, Where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unnaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wandere'd off by myself,
In the mystical moist night-air,
and from time to time,
Look'd up in perfect silence at the stars.

Com que no tenim problemes d'espai, hi posaré també la traducció (de l'Anna Duesa) al català:

Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures al davant;
mentre em mostraven mapes i taules perquè sumés, dividís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències, tothom aplaudia l'astrònom;
tot d'una, sense saber per què, em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i, sense que ningú em veiés, me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la nit càlida;
i de tant en tant,
enmig d'un silenci perfecte, alçava el cap per mirar les estrelles.

Com els explico jo als meus nebots un conte així? Què els hi dic que és, "un silenci perfecte"? Les mares ho han dit clar: "Tu portes el marrón, tu l'expliques". I qui me l'explica a mi?

La notícia de la quinzena
És de la Regió 7, de la setmana passada. El titular diu: Admet haver-se masturbat al carrer, però mai davant de nens. No me'n puc estar de copiar-ne el primer paràgraf: "Rossend T.P., l'avi navassenc de 81 anys (!!!) que dimecres va ser denunciat per exhibicionisme al pàrquing gratuït del carrer de Balmes de Manresa, ha volgut aclarir els fets. L'home admet que, efectivament, s'estava masturbant o que, si més no, ho intentava."

Osti... "Ho intentava"... Que bo...

El post de la quinzena
Per a mi ha sigut aquest, de la Regis. L'he llegit un cop. Dos cops. Tres cops. Molts cops. L'he llegit fins que gairebé me l'he après de memòria. És magnífic, sobretot perquè, una vegada més, em fa obrir els ulls i acceptar que, encara ara, no tinc ni puta idea d'on coi és el punt vermell.

La conclusió de la quinzena