24 de juliol de 2007

(5) Correspondre

Del llatí correspondere, suposo. I vol dir, més o menys, estar en la mateixa línia, anar en igual direcció, o alguna cosa per l'estil. I de correspondere, a "correspondència". I de "correspondència" a la carta de la Mercè Rodoreda a Joan Sales del dia de Reis de 1963 (hosti, enllaçant els temes hi foto més barra que el xungo del Pellicer!). La poso tota sencereta, per aclamació popular (bueno, "popular popular", doncs tampoc ho seria, però qualitativament de molt nivell, això sí).

Venga:

"Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera una mica massa gràfica, "a un cop de puny al ventre". És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura.

Les descripcions de paisatge, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta Glòria, que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants -els tres- amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps.

No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat "en sec", vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta Glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta Glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de la Plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la -tan diferent- amb Incerta Glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època.

D'Incerta Glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito, encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt temps de la carlana."


Ara podria fer un comentari de text patillero, assenyalar totes les coincidències amb la Rodo, admetre que no he llegit (ni llegiré, en un futur pròxim) Musil, Sterne ni Proust, aturar-me en la referència als personatges femenins, que diuen molt i molt important i que m'afecta molt de Sales i blablabla.

També m'ho podria fer venir bé i utilitzar la carta per parlar de l'amistat per correspondència, ni que fos per persona interposada, perquè a les Cartes a Màrius Torres el Sales en deixa alguna que és per emmarcar. Però em fa mandra. Només dir que tot està inventat (i il·luminat).

Em quedo, de moment, amb la segona frase. Aquesta: "És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades."

(Aquí comença un flashback)

La primera vegada que me la vaig llegir va ser l'any 94, a "Història de Catalunya Segle XX-1". El Solé Sabaté (per cert, un profe que, abans d'això, no m'agradava gens) va decidir que tota la bibliografia de l'assignatura seria IG i Camí de Sirga. Suposo que el vam fotre a parir, i suposo que donar-li les gràcies, ara mateix, seria de justícia: "Gràcies Solésabaté". Que cabrón, es deuria descollonar, sabent que el fotríem de volta i mitja, com es deuria descollonar sabent que més d'un li agrairíem tota la vida.

Me'l vaig llegir amb presses, poc abans de l'examen, amb la Guanyadora al costat, i discutint sense parar. Discutint de la guerra, perquè estudiàvem Història: "La culpa va ser dels anarcos!!!", "I una merda, culpa dels comunistes, que sempre ho han espatllat tot". Discutint de la idea de nació que el Sales hi defensava: "O PPCC o res!", "Calla, imperialista". Discutint de les dones: "La Trini hauria d'haver fotut el camp", "Sí home, la Trini s'hauria d'haver quedat amb tota la fàbrica de fideus!". Discutint dels homes: "Jo el mato, el Lluís", "Hosti tia, que no ho veus que és un tontet...". Discutint del Soleràs: "És un covard", "És el més lúcid". Discutint de religió: "Tu vius darrere la creu, encara que facis veure que no", "I tu vius en l'absurd, encara que n'hi diguis ciència". Discutint del leitmotiv: "Disfrutes amb el macabre", "Però què dius??!?! M'agrada molt més l'obscè!!!". (Tots aquests temes, segur, tindran el seu post. És una amenaça, no una promesa.) Discutint i discutint i discutint. Oi que només discutim amb qui estem d'acord?

(Aquí s'acaba el flashback)

M'encanta llegir, però m'agrada més parlar (i discutir). Aquella lectura, aquell descobriment, va tenir el privilegi de la Guanyadora al costat, però em va deixar amb el regust d'estar-me perdent molt, massa, tot. Per això hi vaig tornar just després de l'examen (amb ella mirant-me de cua d'ull i aixecant les celles).

I una altra vegada, i una més, i encara una altra. I de debò que no sabria dir-te ben bé quantes vegades. I una pausa d'uns anyets. I l'any passat hi vaig tornar, mentre se la llegia una amiga meva. I vaig tornar a discutir i això va ser el millor i jo ja no tenia vint anys, que en tenia trenta-tres, que ja no sóc el mateix i que aquesta enèssima lectura va ser un (re)descobriment, que és increïble, però que aquest no és un llibre que t'has llegit (no era una novel·la que ell va escriure), que és un llibre que t'estàs llegint (era una novel·la que ell estava escrivint), que és un llibre que et llegiràs (era una novel·la que ell hagués continuat escrivint).

En resum, que IG ha tingut, no dues, sinó un munt de lectures. I el que et rondaré morena. Perquè cada vegada que algú em diu que s'està llegint IG, o que s'ha llegit IG, o que es llegirà IG, m'agafen ganes de tornar-hi. És un virus --ho sé-- que s'amaga en algun raconet de la meva immensa humanitat, però ja m'hi està bé, no cal que se'n bellugui.

I per tancar (un altre cop patillerament, vale) el putubucle que és el post, doncs tornem al correspondre. Que algú agafi un llibre de 900 pàgines perquè tu li has fotut plastes, doncs no ho sé, però mola. I hi ha gent que ho ha fet. Mola perquè recordo que fa temps, en un post, vaig fer una petitíssima referència a IG (el Zinc la va pillar i la va comentar, i les dues coses les va fer com el gran megacrack que és) que si la fes ara, segur que hi hauria gent que diria: "Goita!". Bueno, doncs que a mi em fa directament feliç que això passi.

Que ja he dit que parlar m'agrada més que llegir, i que vale que parlar està molt bé, però fer-ho sol és un putu pal.

I que amb tantes víctimes enganyades, casi que Creu de Sant Jordi per a mi, hombre ya!

6 de juliol de 2007

Dents i xupaxups-lo-lai-lo-lero (1)

- "Treu-te la roba".

M'ho diu a mi. És clavada a la Cate Blanchett.

- "Treu-te la roba".

I al fons de tot dels seus ulls blavíssims hi veig la càrrega genètica de 40.000 anys de pecat original, i en el repicar dels meus genolls hi endevino la càrrega genètica de 40.000 anys de vida unineuronal. Tapeu-vos els ulls...

(Peeeeeerdi, que estàs flipant xaval! Que això no ha sigut així!!! Cagat! Mitjatita! Cagamandúrries!)

(Nota mental: puta veu de la consciència!)

Tornem-hi:

- "T'has de treure la roba, i posar-te això d'aquí".
- "La ro-ro-ro-robaaa? Treure-me-la-li-lo-lai-lo-lero? Pe-pe-pe-pe-per quèeeeeeee? Si jo només vinc pel queixal del seny!"
- "Treu-te la roba i posa't això. Al quiròfan no s'hi pot entrar amb roba de carrer. Tens un minut".

I al fons de tot dels seus ulls blavíssims hi veig el cansament d'haver de respondre sempre la mateixa pregunta, les ganes d'acabar el torn i la poca gràcia que fan les bromes gilipolles. I en el repicar dels meus genolls hi constato el que tots sabem, ma mare la primera: que sóc un cagat.

Bbbbbrrrrrrrrr... Rebobino:

Un dels traumes de tota la vida és el dentista. "Pànic" és un concepte taaaaaan delicat, que ni de bon tros em serveix. Amb divuit anys, anava al dentista amb ma mare. Fins que es va plantar. Però fa uns mesos, el dolor era tan bèstia, que vaig haver de fer el cor fort: vaig decidir que m'havia de fer gran, que podia anar al dentista, i que ho faria jo solet.

La meva dentista té la meva edat, és molt guapa, gasta un humor xunguíssim que a mi em fa descollonar però que no afecta ni mica ni gota ni puça ni gens a la resta de la humanitat i em cau de puta mare. Però la meva dentista és, també, la meva cunyada (a favor: que no pago; en contra: que em tenia ganes, perquè era l'únic participant del dinar de Sant Esteve que se li havia escapat fins el moment).

El primer dia (Déu meu, crec que mai he passat tanta por!) es limita a avaluar el drama: "N'haurem d'empastar tres, una funda i intentaré salvar aquest premolar de merda que tens aquí. El forat de l'altre premolar no te'l podré omplir, hauries d'haver vingut fa deu anys. Ah, sí, una altra cosa: t'hem de treure el queixal del seny. Però no jo, ho farà el màxilo". I jo: "Què? Com? Quan? No vull, nonono. Si casi no em fa mal (ho dic i tinc la galta inflada, de fet pols que el tinc...)". Ella ni tan sols em mira, va a la seva: "Fil dental! Que no sabem què és, el fil dental?". I jo: "Sí, t'ho juro que sí, t'ho rejuro, t'ho re-rej...". "Calla cony! Amb deu segons no n'hi ha prou! A més, massa sucre a les dents! Massa xupaxups de cola! Que no ho saps que nou de cada deu dentistes recomanen xupaxups sense sucre?" (parèntesi: Sempre que sento "nou de cada deu dentistes" em ve al cap l'Steve Martin de Little Shop of Horrors, com a desè i orgullós dentista outsider).

Ffffffffwwwwwwfffffff... Fastforwardegem:

M'haig de treure tota la roba i posar-me una bata, uns mitjons de plàstic que, literalment, liquaran els meus peuets (un 47 i mig) i un gorret a conjunt. Al cap d'un minut la Blanchett em ve a buscar i amb un cop de cap, mitja mirada i cap paraula em diu que la segueixi, i rapidet.

Entro al quiròfan. M'estiro. Miro de reüll un munt d'eines que no poden haver estat dissenyades per treure queixals del seny, és més, segur que les va dissenyar el Mengele amb objectius que no vull conèixer. Entra el metge. S'assembla perillosament a l'Steve Martin. Em dóna la mà. Agafa una xeringa king-size, em diu que "en menos que dices nenúfar lo vas a tener todo dormido". Passo d'analitzar què ha volgut dir amb "todo", i mentalment em dic: "ena e ena u efa a erra ne-nú-far nenúfar!". Just quan estic a la erra final em fa obrir la boca (cabrón!) em tapa els ulls amb una tovallola (filldeputa!) noto com s'abraona cap a mi (torturador cabrón filldeputa!) i va el tio i diu: "Creo que no te dolerá".

"Creo", el cabronàs diu "creo"!!! Amb mig hemisferi dret adormit, m'aixeco de la camilla, li foto un dim-mak-golpe-mortal al torturador, començo a córrer cap a la porta, la Blanchett intenta aturar-me però l'esquivo amb una finta en ziga-zaga (marcant l'entrada, com feien l'Epi o el Corbalán) i surto del quiròfan. Merda per mi, hi ha un segurata. Torno a entrar. Agafo la Blanchett, estiro el braç i engrapo l'estri de tortura que tinc més a prop (és l'aspirador de saliva), enganxo l'esquena a la paret oposada a la porta i dic que no penso sortir d'allà sense el meu queixal del seny. L'edifici està rodejat, volen sentir les condicions. Amenaço la jugular de la Blanchett amb l'aspirador de saliva. Noto la paret freda, a l'alçada del cul (joder, les putes bates d'hospital, que sempre s'obren pel cul!). L'Steve Martin es recupera, m'amenaça amb el xeringot. El segurata fa fotos amb el mòbil, demà seré portada a la Regió 7. "No penso sortir sense el meu queixal! No ho penso fer!". Necessito un helicòpter. Necessito un miracle. Necessito ajuda. Bluuuuuuuuuuuuuuuuuuuufffffffffffffffff!!!!!!!!

(continua a Dents i xupaxups-lo-lai-lo-lero (2) a ca la Bluf...)

2 de juliol de 2007

La cosa hauria d'haver anat així

- No sé què donaria perquè m'esperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.
Va abaixar el cap avergonyida:
- És molt tard i he d'anar-me'n.
No sabia què fer i ell no es movia:
- Està promesa?
- No. (Obro parèntesi: He dit "no", ha dit "no". "No". Ena i o és "no". No ha dit "sí", si hagués dit "sí", la vida seria una merda. Per això ha dit "no". Ningú ha sentit "sí", tothom ha sentit "no". Perquè el "sí" ens portaria al que tothom ja sap. En canvi el "no" fa que ell la convidi a sopar l'endemà, i l'endemà passat agafarà les seves coses i marxarà del pis, i deixarà Coral sola, amb l'anell, les mitges de seda i aquella bellesa fastigosa que només crida l'atenció al 90 % del homes.

Ha dit "no" perquè és no. Perquè fa trenta o quaranta pàgines que sabem que Robert és un fill de puta que només vol una cosa. No sorelitza, perquè concreta. I si concretes no sorelitzes. Per això quan aquest mateix vespre arribi a casa ni tan sols es dignarà mirar-lo als ulls: el menysprea. Si vol cafè, que se'l faci.

I aquest "no" també el separarà del Joan, perquè no va voler créixer, i ella no vol fer de germana gran del seu germà molt més gran. De l'Anna, ni se'n recorda, quan posa les quatre peces de roba, el llibre i les cortines -sí, les cortines també se les emporta- dins la maleteta tronada. S'estima la casa, però té les hores comptades.

Ha dit un "no" que és un "sí" com els de les pelis. Ell s'estimarà el Daniel (perquè el fill es dirà Daniel, com el Daniel i com el Dani) tant com a la seva mare, la noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

I seran feliços i tindran diners i s'estimaran sempre i al jardí no hi faltaran mai ni flors ni arbres i el diumenge menjaran tortell i no hi haurà guerra i si n'hi ha la guanyaran els bons encara que això ens privi d'Incerta Glòria i de La plaça del Diamant i, i, i, i... I tot el que a mi em surti dels pebrots. Joder! Hombre, ya!

Tanco parèntesi.)

Jo hagués fet d'Aloma la dona més feliç del món.