Des de Swazilàndia (6)

Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. I el lloc que li correspon, a la mítica Llibreria 22 de Girona, és la postada del mig, gairebé al centre, i que el Saramago i l'Auster es barallin per un centímetre de més.

Amb aquest groc taaaaan maco, i el blanc i negre del Capa...

Al final li farem justícia, al Sales. Estem en missió divina, com els Blues Brothers!!! (Jaaaaaack, Elwooooooood)

La foto m'arriba de la Mafalda, guapíssima reportera (el lleu reflex a l'aparador ja te'n dóna una idea) a qui també li dec una cocacola i uns ganxitos. Gràcies guapa! I descansa, que dilluns tens feina. ;-)

Des de Swazilàndia (5)

Després de llegir-me una vegada i mitja les Cartes a Màrius Torres, m'ha fet una il·lu que t'hi cagues poder-me'n llegir una (i una de molt especial) tal i com el Sales la va fer.

Això gairebé m'ha motivat a estructurar l'elogi a l'amistat per correspondència que tinc pendent. Però només gairebé, que estic molt poc productiu.

Hi poso la primera pàgina (en té 15!):

(Un cop més -- i en van tropocientos...-- gràcies Bluf!)

Des de Swazilàndia (4)

L'acte obert del dilluns no tenia cap què, ja no en recordo ni títol ni participants ni res. Quan la meva amiga que ho organitza gairebé tot em va dir que se suspenia i venia l'Heribert Barrera, tampoc em va fer ni fred ni calor. Després de deixar-me convèncer pel López Bofill que d'aquí quinze anys serem independents sense baixar de l'autocar i que d'aquí setze els catalans anirem pel món amb tot pagat, estava segur que un polític només podria esguerrar-ho tot.

Però el paperet que ho anunciava tenia el seu atractiu, ja que l'efemèride era que el 1948, en ple període de retorn dels exiliats, moria a Prada Pompeu Fabra. De tots els que van dur taüt, només són vius l'Heribert Barrera i Víctor Torres.

Quan arribo a la sala veig que l'acte el presideix una gran foto de l'enterrament de Fabra. De les quatre figures de primera línia, reconec a l'instant, amb gavardina fosca fins els peus, clenxinat cap enrere i amb un cigarro als llavis, el Joan Sales. La cosa promet.

L'Oriol Jonqueras (historiador mediàtic, papà-oso que va estudiar a prop meu. Ell s'ha convertit en alguna cosa de profit. Sempre n'hi ha d'haver algun) presenta els participants i, oh!, el Víctor Torres és el germà del Màrius Torres! Company de trinxeres de Sales al front aragonès, present cada dos per tres a les Cartes!

En resum -una d'aquelles bromes- l'acte va ser brutal. No sé ben bé de què havien de parlar, però l'homenatge al mig milió d'exiliats (l'exili, quin tema...); els records de gent que no només és gent, que són entrades a la enciclopèdia, que són un exemple; les seves opinions, no massa dures però un pelet amargues, de la situació actual. Però per damunt de tot l'exili, haver de marxar, vençut...

En fi, que sempre dic que no seria guanyador ni que en tingués l'oportunitat, com dic que m'encanta ser d'un país que no és i d'una cultureta petiteta petiteta. Però no ridícula, que el ridícul ets tu.

Des de Swazilàndia (3)

Posar sempre l'altra galta, no és ser bo, és ser gilipolles. I un serà perdedor, però no gilipolles.

"Som el combat contra l'oblit..."

Obrint Pas, a Prada (19-08-2007)

Des de Swazilàndia (2)

La Festa Major hauria de ser cadascú buscant la seva manera de ser viladelpingüinès. N'hi ha que sempre la troben, i te la fan trobar.


Perquè me'n recordo de les altres 34 festes majors, i ja penso en les 34 que vindran.

Des de Swazilàndia*

(A la manera de la Clara)

"Vaig entendre que cada món tenia el seu secret i que s'hi accedia a través del coneixement de la llengua. Sense això, ens resultaria impenetrable i inconcebible encara que hi visquéssim una pila d'anys. (...) Entre el fet de tenir un nom i el d'existir hi ha una relació, perquè, en tornar a l'hotel, descobria que només havia vist el que sabia anomenar; que, per exemple, recordava una acàcia, però no l'arbre del costat, el nom del qual ignorava. Ras i curt, vaig entendre que, com més paraules sabés, més ric, ple i variat seria el món que s'obriria davant meu."

----------

"En general, no sabem gran cosa de res."

----------

"El meu desig més profund, que no em donava treva, que em seduïa i em turmentava, era molt modest, ja que es limitava a aquest moment únic, a l'acte en si, a la mera acció de creuar la frontera. (...) Jo només volia creuar la frontera. (...) Només importava l'acte místic i transcendental de creuar la frontera."
(Aquesta, no caldria ni dir-ho, és per la L. del Transiberià)

----------

"Roda pel món, mira, conversa i escolta."


Ryszard Kapuscinski
Viatges amb Heròdot

Justine...

Mai he pogut suportar la gent que, a mitja discussió, et deixa anar: "El món es divideix en dues classes de persones, els que patatim, i els que patatam". I es queden tan amples, amb la seva pontificació reduccionista (per cert que això em fa pensar en aquell acudit, boníssim, que diu que el món es divideix en 10 classes de persones, els que saben llegir codi binari i els que no! Jajaja! Boníssim... Bueno, vale, joder. A mi em fa riure, què passa?!).

Dit això, després d'una discussió començada arrel d'una pregunta impertinent, i recuperant una coseta petita del post d'ahir, em veig obligat a assegurar que el món es divideix en dues classes de persones, els que creuen que tot el que fa referència a l'amor està contingut a El amor en los tiempos del cólera i els que creuen que tot està inventat i il·luminat al Quartet d'Alexandria.

He dit.

Minut de silenci

Ostres. Ja he explicat més d'una vegada que a la Vila del Pingüí, si tot va bé, el dijous et llegeixes el diari del dimecres. Però com que dimecres el bar està tancat, acostuma a ser el diari del dimarts. I aquesta setmana, que no m'he bellugat de la VdP i tampoc he mirat la tele, he estat una mica al marge de tot.

Total, que acabo de veure que s'ha mort l'Ingmar Bergman. Joder. Un minut de silenci. El séptimo sello és una de les millors pelis que he vist en ma vida. S'ha de veure. És que s'ha de veure. Impossible no odiar el Max von Sidow, impossible no enamorar-se'n.

No arrufis el nas. No és una concessió haikunera. De debò que s'ha de veure.

Aquesta imatge és una de les més bèsties que he vist mai:


I quan creguis que ja estàs preparat, Secretos de un matrimonio i Saraband. És com el Quartet d'Alexandria, però en peli. La vida és així, i taca. I mai estaràs preparat, també t'ho dic.

L'Ingmar Bergman mola.