L'acte obert del dilluns no tenia cap què, ja no en recordo ni títol ni participants ni res. Quan la meva amiga que ho organitza gairebé tot em va dir que se suspenia i venia l'Heribert Barrera, tampoc em va fer ni fred ni calor. Després de deixar-me convèncer pel López Bofill que d'aquí quinze anys serem independents sense baixar de l'autocar i que d'aquí setze els catalans anirem pel món amb tot pagat, estava segur que un polític només podria esguerrar-ho tot.
Però el paperet que ho anunciava tenia el seu atractiu, ja que l'efemèride era que el 1948, en ple període de retorn dels exiliats, moria a Prada Pompeu Fabra. De tots els que van dur taüt, només són vius l'Heribert Barrera i Víctor Torres.
Quan arribo a la sala veig que l'acte el presideix una gran foto de l'enterrament de Fabra. De les quatre figures de primera línia, reconec a l'instant, amb gavardina fosca fins els peus, clenxinat cap enrere i amb un cigarro als llavis, el Joan Sales. La cosa promet.
L'Oriol Jonqueras (historiador mediàtic, papà-oso que va estudiar a prop meu. Ell s'ha convertit en alguna cosa de profit. Sempre n'hi ha d'haver algun) presenta els participants i, oh!, el Víctor Torres és el germà del Màrius Torres! Company de trinxeres de Sales al front aragonès, present cada dos per tres a les
Cartes!
En resum -una d'aquelles bromes- l'acte va ser brutal. No sé ben bé de què havien de parlar, però l'homenatge al mig milió d'exiliats (l'exili, quin tema...); els records de gent que no només és gent, que són entrades a la enciclopèdia, que són un exemple; les seves opinions, no massa dures però un pelet amargues, de la situació actual. Però per damunt de tot l'exili, haver de marxar, vençut...
En fi, que sempre dic que no seria guanyador ni que en tingués l'oportunitat, com dic que m'encanta ser d'un país que no és i d'una cultureta petiteta petiteta. Però no ridícula, que el ridícul ets tu.