Aquest és un post que s'hauria de pensar bé, buscar-hi un fil d'aquells que no el veus, però que al final et fa pensar: "Calla! Potser sí que està tot més o menys lligat!". També caldria evitar parèntesis (perquè et fan perdre el fil, i si a sobre no hi ha fil, doncs... Mira, el primer!), no fer paràgrafs massa llargs, una frase una idea i blablabla. Però em temo que res, que no serà pas així. En fi.
Comencem pel començament: ha sortit el nou número (i en van 44) del Paper de Vidre. Aquest voldria ser el missatge principal. Hi torno: ha sortit el nou número del Paper de Vidre.
El PdV és una revista de la que ja n'he parlat alguna vegada. Un luxe gratuït, amb coses que potser no t'agraden del tot, coses que t'estan bé i coses boníssimes, que ja la justificarien de sobres si l'haguessis de pagar (perquè el PdV no es paga, que és gratis!). Jo l'he disfrutat sempre molt, però aquest número 44 encara més.
Comencem pel començament: ha sortit el nou número (i en van 44) del Paper de Vidre. Aquest voldria ser el missatge principal. Hi torno: ha sortit el nou número del Paper de Vidre.
El PdV és una revista de la que ja n'he parlat alguna vegada. Un luxe gratuït, amb coses que potser no t'agraden del tot, coses que t'estan bé i coses boníssimes, que ja la justificarien de sobres si l'haguessis de pagar (perquè el PdV no es paga, que és gratis!). Jo l'he disfrutat sempre molt, però aquest número 44 encara més.
Els del PdV, quan han de preparar un número, donen als seus col·laboradors una mena d'idea o pauta, i a partir d'allò, que cadascú faci el que li sembli. Els resultats de vegades tenen una relació remotíssima amb la proposta inicial, però això també és una gràcia. En aquest cas es va proposar parlar del fet de ser jove, què coi era això, què coi havia sigut, i es va proposar des d'un punt de partida salista (per Joan Sales), amb Incerta Glòria lligant-ho tot, de principi a final.
Bueno, no sé per què m'hi mato tant, intentant explicar això. Aneu al PdV i llegiu-ne l'editorial, perquè tampoc la millorarem pas, des d'aquí...
Per fer-ho ràpid: es parla de ser jove, d'Incerta Glòria, hi escriu el Llibert Tarragó (l'editor d'IG en francès), s'hi entrevista la Núria Folch i Pi (la dona del Sales). Tot plegat, d'alguna manera, un homenatge a Joan Sales. I és per això que crec que és un número excepcional. Més enllà del meu virus, si intento ser objectiu (que, tot sigui dit, tampoc ho intento, perquè l'objectivitat em fa fàstic), doncs que si intento ser objectiu crec que és un número, ja ho he dit, excepcional.
A nivell "cultural" (fa com cosa dir-ho així, però no se m'acut cap altra manera) dóna a Sales un protagonisme que fins ara se li ha escatimat. IG és una novel·la de primeríssim nivell, no ja de la literatura catalana, sinó de la universal. Que potser exagero? Vale, el que tu diguis. En parlem d'aquí vint anys.
A nivell "nacional" (això encara fa més cosa...) perquè el que aquest país ha fet amb Sales, i suposo que amb mil més, és una puta merda que parla, i molt, i no gaire bé, del país com a país. I fer-li una miqueeeeeeeta de justícia, doncs que també és fer país. No em penso disculpar per aquest paràgraf.
Però no mola gens parlar de PdV, així en genèric, com si fos una cosa que va fent ella sola i que de tant en tant diu "hola-què-tal". No. Perquè al darrere del PdV hi ha gent, amb noms, cares, feines a les que han de prendre hores i tal i qual. Per a mi, la gent que hi ha al darrere són el Guillem, la Tina i el Xavi. Com que conec la meva tendència a l'antoniogalisme, faré un esforç suprem de contenció i ho mataré dient que el Guillem, el pare de la criatura, és, com Sales, un franctirador cultural. En un país sense exèrcit ni selecció de futbol, de vegades els franctiradors són l'únic que et fa avançar, o que atura el retrocés, o que l'alenteix, o que jo què sé. De la Tina diré que és un lujassu; per a mi és un lujassu, a tots els nivells. I del Xavi doncs que fa una feina brutal, segur que més aviat poc agraïda i, això és el millor, sempre en menys temps del que li han promès.
Vale. Som aquí.
Ja he dit que l'entrevista d'aquest número és a la Núria Folch i Pi, la dona de Joan Sales. Com que d'alguna manera els del PdV també m'aguanten les plastes d'IG, van cometre la imprudència de dir-me si els volia acompanyar a fer-la. Naturalment vaig dir que no, em vaig amagar sota la taula, vaig agafar-me a les faldilles de la mama i vaig aguantar-me la respiració. Però com que el meu entorn no és com el del Ronaldinho, em van convèncer en un plis, em van agafar de la maneta i hi vaig anar. I va ser un dia rodó (encara que, al cap d'unes hores, m'ho robessin tot, joder!).
Ara tocaria parlar d'aquest dia, de l'abans de l'entrevista, del durant i del després. Però al PdV està perfectament explicat, tampoc ho millorarem pas des d'aquí. Només hi afegiria un parell de cosetes, una sobre l'entrevista com a tal i una del Sales. De l'entrevista, doncs que a qualsevol facultat de periodisme la llençarien directament a la paperera. "És una merda d'entrevista", dirien. No compleix cap dels requisits que ells volen posar-te al cap. No té titulars, ni subtítols, ni destacats, ni et posen el més interessant en negreta (per cert, ara que surt el tema, aquest costum que té El Periódico de posar negretes, com és que la gent no s'ho agafa com un insult a la seva capacitat de llegir-se una notícia sencereta?). En fi, que deia que l'entrevista no és una entrevista. En canvi és un document, crec jo, de moltíssim valor. No és pas gratuït, que els del PdV no són tontos. Si s'ha optat per fer una transcripció gairebé literal és perquè s'ha valorat que això pesa molt més que adaptar-se a unes normes idiotes. I perquè no es tracta als lectors d'imbècils. Jo crec que l'aposta, que pot semblar arriscada (l'entrevista és molt llarga) l'encerta del tot. Escoltar la Núria Folch parlar va ser un privilegi. Com que això també s'explica al final de l'entrevista, doncs ho deixo aquí.
La coseta que volia afegir del Sales és una idea que no em trec del cap des d'aquell dia. No, mira, saps què? Casi que me la guardo.
Anem a la Núria. La primera vegada que vaig veure-la, vaig cometre l'error simplificador de veure una iaia encantadora. Però la segona vegada no (cometo mil vegades el mateix error, i em quedo tan panxo; però aquests errors no els cometo mai dos cops, i poques vegades un). A la segona ja hi vaig veure una dona d'aquelles que donaries cinc anys de la teva vida a canvi de (com la veuria el Lluís), una dona per la que et deixaries derrotar sempre (com la veuria el Soleràs) o una dona que val una eternitat a l'infern (com la veuria el Cruells). Una dona d'aquelles "que ho perceben tot amb una sensibilitat finíssima: per no jugar fort, més val no jugar! Proposa'ls jugar-s'ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l'altre cap del món; són formidables, Cruells!" que diu el Soleràs... Totes aquestes dones són la Nuri, i de debò que no entenc com la primera vegada no ho vaig veure. Havent-la escoltat i vist ja no em queda cap mena de dubte que IG és un homenatge a les dones. I de debò que flipo que ningú ho hagi dit abans (no ho entenc, però tinc una explicació, patillera i oportunista. L'explicació és que ara mateix hi ha massa literatura comparada i massa poques ganes de llegir. Hosti, és que deixa't de gilipollades! I a mi què collons m'importa l'existencialisme d'IG? Jo puc entendre IG sense saber qui collons és Bernanos (és més, qui collons és Bernanos?). Jo puc sentir perfectament l'angoixa del tio quan l'"ensulsiada del front d'Aragó" (entrecomejo perquè jo mai faria servir aquesta paraula, naturalment és del Sales) sense conèixer la cronologia exacta de la Guerra Civil. Jo no puc fer una altra cosa que anar dient que sí amb el cap cada vegada que un home a IG fa d'home. Per què haig de comparar literatures? Tio, agafa IG i llegeix-te-la, ja està, res més, és tan senzill i tan absolut com això: agafa-la i llegeix. I la notaràs a la pell i a la panxa i al cap i als collons i a tot arreu. O no la notaràs, que també pot passar. Però llegeix. Literatura comparada... Bah... Palles mentals academicistes avorrides i xungues. La putadoros! Estava en un parèntesi? Glups! Perdó. Casi que el tanco i canvi de paràgraf, per descansar.).
Deia que IG és un homenatge a les dones, a la Nuri sobretot, i que ho entenc perfectament. A més, la Nuri forma part d'un grup de dones encara més especials, les de la República. És una dona de la República. Quines dones! Les dones de la República són molt especials, molt. Et fa tota la sensació que, després de cinc mil anys de putejar-les, a aquelles dones se'ls va obrir la porta i se les va deixar passar. I que no van anar entrant, a poc a poc i amb ordre, sinó que ho van envair tot en quatre dies. Un cop oberta la porta, què esperaves que passés? (I és que jo tampoc crec en la igualtat de gèneres, ni de bon tros. Crec que n'hi ha un de molt superior. I tampoc em disculparé aquesta vegada.) De 1931 a 1939 també va ser la incerta glòria d'un dia d'abril per a les dones. Se'ls va dir que sí, i després va ser que no. Se'ls va deixar fer un tast d'abril, i després se les va condemnar a 40 anys d'hivern. És així, joder. És que això no es pot discutir. Malgrat tot, tinc una altra teoria patillera: així com els homes de la república sempre tenen la derrota a la cara i als ulls, les dones de la república, doblement perdedores, triplement perdedores, sempre tenen cares i ulls que riuen. Vale, ja he dit que era una teoria patillera, però tots interpretem el món com ens convé.
En fi, que deia que la Nuri és una dona de la república, de les que en van tenir prou amb cinc o sis anys per acollonir bona part del país. Les dones feien por, i no sé si això ha canviat pas massa. I en això, com en deu mil coses més, el Sales és un exemple. Ell no va tenir por, perquè ell sabia la veritat. Una d'aquelles que se saben o no se saben. Ell la sabia. I per això els va fer IG. Jo sé que això és així, i tant me fa què digui la literatura comparada.
I no dic que el Sales tingués raó, nonono, de cap de les maneres. Mai diré que el Sales tingués raó. És més, no crec que ell mai es preocupés per tenir raó. Es volia entendre, i prou. Només dic que jo entenc la seva raó. I que --ho sento molt--, la faig meva. Bueno, no ho sento gens.
Hosti, això és més llarg que un dia sense pa... I juro que m'estic deixant la meitat de coses que volia dir...
Uf! Jo ja he avisat que la cosa no tindria un fil conductor. És el típic putubucle: una cosa et porta a una altra, i a una altra, i a una altra... Però sempre, al capdavall, estem parlant del mateix.
I ja sé que som poqueta cosa, tinc molt clar que s'ha de relativitzar, que tot plegat no fa ni pessigolles a ningú. Però què vols? A mi també m'agrada, de vegades, pensar que a la Xina una puta papallona acaba de batre les ales. En fi.
Me n'adono que m'he desviat un pelet del tema. Jo només volia dir que els del Paper de Vidre han fet un número excepcional. Aneu al Paper de Vidre, que val molt la pena.
Bueno, no sé per què m'hi mato tant, intentant explicar això. Aneu al PdV i llegiu-ne l'editorial, perquè tampoc la millorarem pas, des d'aquí...
Per fer-ho ràpid: es parla de ser jove, d'Incerta Glòria, hi escriu el Llibert Tarragó (l'editor d'IG en francès), s'hi entrevista la Núria Folch i Pi (la dona del Sales). Tot plegat, d'alguna manera, un homenatge a Joan Sales. I és per això que crec que és un número excepcional. Més enllà del meu virus, si intento ser objectiu (que, tot sigui dit, tampoc ho intento, perquè l'objectivitat em fa fàstic), doncs que si intento ser objectiu crec que és un número, ja ho he dit, excepcional.
A nivell "cultural" (fa com cosa dir-ho així, però no se m'acut cap altra manera) dóna a Sales un protagonisme que fins ara se li ha escatimat. IG és una novel·la de primeríssim nivell, no ja de la literatura catalana, sinó de la universal. Que potser exagero? Vale, el que tu diguis. En parlem d'aquí vint anys.
A nivell "nacional" (això encara fa més cosa...) perquè el que aquest país ha fet amb Sales, i suposo que amb mil més, és una puta merda que parla, i molt, i no gaire bé, del país com a país. I fer-li una miqueeeeeeeta de justícia, doncs que també és fer país. No em penso disculpar per aquest paràgraf.
Però no mola gens parlar de PdV, així en genèric, com si fos una cosa que va fent ella sola i que de tant en tant diu "hola-què-tal". No. Perquè al darrere del PdV hi ha gent, amb noms, cares, feines a les que han de prendre hores i tal i qual. Per a mi, la gent que hi ha al darrere són el Guillem, la Tina i el Xavi. Com que conec la meva tendència a l'antoniogalisme, faré un esforç suprem de contenció i ho mataré dient que el Guillem, el pare de la criatura, és, com Sales, un franctirador cultural. En un país sense exèrcit ni selecció de futbol, de vegades els franctiradors són l'únic que et fa avançar, o que atura el retrocés, o que l'alenteix, o que jo què sé. De la Tina diré que és un lujassu; per a mi és un lujassu, a tots els nivells. I del Xavi doncs que fa una feina brutal, segur que més aviat poc agraïda i, això és el millor, sempre en menys temps del que li han promès.
Vale. Som aquí.
Ja he dit que l'entrevista d'aquest número és a la Núria Folch i Pi, la dona de Joan Sales. Com que d'alguna manera els del PdV també m'aguanten les plastes d'IG, van cometre la imprudència de dir-me si els volia acompanyar a fer-la. Naturalment vaig dir que no, em vaig amagar sota la taula, vaig agafar-me a les faldilles de la mama i vaig aguantar-me la respiració. Però com que el meu entorn no és com el del Ronaldinho, em van convèncer en un plis, em van agafar de la maneta i hi vaig anar. I va ser un dia rodó (encara que, al cap d'unes hores, m'ho robessin tot, joder!).
Ara tocaria parlar d'aquest dia, de l'abans de l'entrevista, del durant i del després. Però al PdV està perfectament explicat, tampoc ho millorarem pas des d'aquí. Només hi afegiria un parell de cosetes, una sobre l'entrevista com a tal i una del Sales. De l'entrevista, doncs que a qualsevol facultat de periodisme la llençarien directament a la paperera. "És una merda d'entrevista", dirien. No compleix cap dels requisits que ells volen posar-te al cap. No té titulars, ni subtítols, ni destacats, ni et posen el més interessant en negreta (per cert, ara que surt el tema, aquest costum que té El Periódico de posar negretes, com és que la gent no s'ho agafa com un insult a la seva capacitat de llegir-se una notícia sencereta?). En fi, que deia que l'entrevista no és una entrevista. En canvi és un document, crec jo, de moltíssim valor. No és pas gratuït, que els del PdV no són tontos. Si s'ha optat per fer una transcripció gairebé literal és perquè s'ha valorat que això pesa molt més que adaptar-se a unes normes idiotes. I perquè no es tracta als lectors d'imbècils. Jo crec que l'aposta, que pot semblar arriscada (l'entrevista és molt llarga) l'encerta del tot. Escoltar la Núria Folch parlar va ser un privilegi. Com que això també s'explica al final de l'entrevista, doncs ho deixo aquí.
La coseta que volia afegir del Sales és una idea que no em trec del cap des d'aquell dia. No, mira, saps què? Casi que me la guardo.
Anem a la Núria. La primera vegada que vaig veure-la, vaig cometre l'error simplificador de veure una iaia encantadora. Però la segona vegada no (cometo mil vegades el mateix error, i em quedo tan panxo; però aquests errors no els cometo mai dos cops, i poques vegades un). A la segona ja hi vaig veure una dona d'aquelles que donaries cinc anys de la teva vida a canvi de (com la veuria el Lluís), una dona per la que et deixaries derrotar sempre (com la veuria el Soleràs) o una dona que val una eternitat a l'infern (com la veuria el Cruells). Una dona d'aquelles "que ho perceben tot amb una sensibilitat finíssima: per no jugar fort, més val no jugar! Proposa'ls jugar-s'ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l'altre cap del món; són formidables, Cruells!" que diu el Soleràs... Totes aquestes dones són la Nuri, i de debò que no entenc com la primera vegada no ho vaig veure. Havent-la escoltat i vist ja no em queda cap mena de dubte que IG és un homenatge a les dones. I de debò que flipo que ningú ho hagi dit abans (no ho entenc, però tinc una explicació, patillera i oportunista. L'explicació és que ara mateix hi ha massa literatura comparada i massa poques ganes de llegir. Hosti, és que deixa't de gilipollades! I a mi què collons m'importa l'existencialisme d'IG? Jo puc entendre IG sense saber qui collons és Bernanos (és més, qui collons és Bernanos?). Jo puc sentir perfectament l'angoixa del tio quan l'"ensulsiada del front d'Aragó" (entrecomejo perquè jo mai faria servir aquesta paraula, naturalment és del Sales) sense conèixer la cronologia exacta de la Guerra Civil. Jo no puc fer una altra cosa que anar dient que sí amb el cap cada vegada que un home a IG fa d'home. Per què haig de comparar literatures? Tio, agafa IG i llegeix-te-la, ja està, res més, és tan senzill i tan absolut com això: agafa-la i llegeix. I la notaràs a la pell i a la panxa i al cap i als collons i a tot arreu. O no la notaràs, que també pot passar. Però llegeix. Literatura comparada... Bah... Palles mentals academicistes avorrides i xungues. La putadoros! Estava en un parèntesi? Glups! Perdó. Casi que el tanco i canvi de paràgraf, per descansar.).
Deia que IG és un homenatge a les dones, a la Nuri sobretot, i que ho entenc perfectament. A més, la Nuri forma part d'un grup de dones encara més especials, les de la República. És una dona de la República. Quines dones! Les dones de la República són molt especials, molt. Et fa tota la sensació que, després de cinc mil anys de putejar-les, a aquelles dones se'ls va obrir la porta i se les va deixar passar. I que no van anar entrant, a poc a poc i amb ordre, sinó que ho van envair tot en quatre dies. Un cop oberta la porta, què esperaves que passés? (I és que jo tampoc crec en la igualtat de gèneres, ni de bon tros. Crec que n'hi ha un de molt superior. I tampoc em disculparé aquesta vegada.) De 1931 a 1939 també va ser la incerta glòria d'un dia d'abril per a les dones. Se'ls va dir que sí, i després va ser que no. Se'ls va deixar fer un tast d'abril, i després se les va condemnar a 40 anys d'hivern. És així, joder. És que això no es pot discutir. Malgrat tot, tinc una altra teoria patillera: així com els homes de la república sempre tenen la derrota a la cara i als ulls, les dones de la república, doblement perdedores, triplement perdedores, sempre tenen cares i ulls que riuen. Vale, ja he dit que era una teoria patillera, però tots interpretem el món com ens convé.
En fi, que deia que la Nuri és una dona de la república, de les que en van tenir prou amb cinc o sis anys per acollonir bona part del país. Les dones feien por, i no sé si això ha canviat pas massa. I en això, com en deu mil coses més, el Sales és un exemple. Ell no va tenir por, perquè ell sabia la veritat. Una d'aquelles que se saben o no se saben. Ell la sabia. I per això els va fer IG. Jo sé que això és així, i tant me fa què digui la literatura comparada.
I no dic que el Sales tingués raó, nonono, de cap de les maneres. Mai diré que el Sales tingués raó. És més, no crec que ell mai es preocupés per tenir raó. Es volia entendre, i prou. Només dic que jo entenc la seva raó. I que --ho sento molt--, la faig meva. Bueno, no ho sento gens.
Hosti, això és més llarg que un dia sense pa... I juro que m'estic deixant la meitat de coses que volia dir...
Uf! Jo ja he avisat que la cosa no tindria un fil conductor. És el típic putubucle: una cosa et porta a una altra, i a una altra, i a una altra... Però sempre, al capdavall, estem parlant del mateix.
I ja sé que som poqueta cosa, tinc molt clar que s'ha de relativitzar, que tot plegat no fa ni pessigolles a ningú. Però què vols? A mi també m'agrada, de vegades, pensar que a la Xina una puta papallona acaba de batre les ales. En fi.
Me n'adono que m'he desviat un pelet del tema. Jo només volia dir que els del Paper de Vidre han fet un número excepcional. Aneu al Paper de Vidre, que val molt la pena.
