13 de desembre de 2007

El Gran Mestre Jedi

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación.

No sé si m'agraden els problemes. De fet, és probable que no en tingui ni més ni menys que la majoria de gent. Jo, als meus problemes, els dic "bucles", i els imagino com una cinta de Möbius de plàsticsilicona verd fosc. Quan no en tinc, em sento estrany: ja hi estic fet. I de vegades, però tampoc voldria generar expectatives que no s'acompliran, en resolc algun. Llavors visc un moment kodak, fijo.


Tu no saps reconèixer en mi,
el que tinc d'or et sembla una llauna,
i jo m'arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t'amarga...

És com quan compres un meló, diuen. (I dic "diuen" perquè no, jo no compro melons. Però ho diuen.) No se sap ben bé com sortirà, per molt que hi posis una mà ben oberta a cada extrem, te'l posis a l'alçada de l'orella i el remenis com un maraquero xungo de l'orquestra Xavier Cugat, tot acompanyant-ho de cops de pelvis ou-yeah. Doncs això, que compres un meló, i no surt bo, i no el pots tornar. Només creues els dits la següent vegada que passes per la fruiteria. No deixes pas de comprar melons, dic jo. (I això sí que ho dic jo.) No deixes de fer-ho, si creus en les grans paraules. I jo hi crec. I "Meló" n'és una.


Hem xerrat junts en pau pels descosits,
tots dos fins tard, hem passejat pel port...

Hem xerrat junts, hem passejat molts ports. Hem enganxat l'esquena a la paret i, en posició din-mak-golpe-mortal, ens hem enfrontat a tots els dolents de la peli. Hi ha tants "hem" que no m'hi veig amb cor. Hem tot, i jo n'estic orgullós, i me'n faria el xulo.


Perdimos estabilidad, no sabemos de que lado
vamos a quedar parados.
Se agotó lo natural, mentimos una vez más
no cantamos la verdad.
En nuestra vida real, siempre fuimos decadentes,
tuvimos la libertad, apretada entre los dientes.
Alguien cantó "no va más".

És curiosa, aquesta sensació. La de perdre estabilitat, vull dir. Abans de la tempesta perfecta, per força perds estabilitat. I ho notes, notes com la situació està canviant, com tremola tot, primer només és un pessigolleig, i dius: "ja m'estabilitzaré". Però no. El pessigolleig va a més i perds estabilitat. I el segon abans de, realment no tens ni puta idea de cap a quin costat quedaràs parat: dreeeetaaaaa, esqueeeerraaaaaa, dreeeetaaaaa, esquerraaaaaaa, i paf! Hi ha una revinclada que és la última. Llavors veus que ja no tornes a recuperar la vertical. Algú ha cridat "no va más", s'ha acabat el joc. Vermell? Negre? La banca? Apostar sabent què sortirà és una vulgaritat, i jo no sóc vulgar.


Sols dir a cops,
quan veus que perds,
tots els jocs són bruts...

El que no em sembla bé és canviar les normes a mitja partida. Si mates en comptes vint, això ho sap tothom. Tot i així, costa poc dir el que dic jo, això que no em sembla bé. Perquè al final, què és just i què és injust sempre acaba sent una discussió impossible de resoldre, si abans no hem estipulat les normes bàsiques, les excepcions i els casos dubtosos. Però sí que està a les nostres mans tenir el mínim sentit comú per no perdre de vista que, fins i tot quan n'estem més segurs, no tenim tota la raó (tot i que, la "raó, per què la vols, la raó?").


Yo no quise lastimarte, solamente te dije que no,
no estarás acostumbrada a sentirte rechazada,
ok, perdón, fue sin querer...

Amb tot, sigui quin sigui el pla que tancarà la peli, a mi em sap greu renunciar a finals feliços. És una putada, però el mal que fem no depèn tant de l'emissor com del receptor, i no ho podem controlar tot. De fet, en realitat, no podem controlar gairebé res.


Rau la por,
la sang et cou,
llàgrimes plorant...

Tots ens hi fem mal. Podem organitzar una Lliga del Dolor i de Ferides que fan l'Hòstia de Mal, i calla que no quedem empatats. Jo no vull participar: em fa por el mal, tinc pànic al dolor, sóc un covard. "Doncs t'aguantes". Doncs m'aguanto. I participo (i tant me fa el resultat).


Un oblit pot ser un bon record,
com un juguet de quincalla...

Si ens hi obliguen, així serà. L'oblit serà un bon record. Tant és com t'ho maneguis, el fet és acabar amb un bon record a l'arxiu de records. La vida ja taca prou. Qualsevol tàctica serà la millor.


Sisplau doctor, no em faci cas,
sóc un cabàs, ho sé molt bé,
sóc com sóc, no estic malalt.

Ja són massa cops que d'aquestes misèries se'n diuen malalties i d'aquelles altres se'n diuen defectes. Dic que sí o no dic res, fujo de l'enfrontament directe. Però en realitat no t'ho compro. No estic malalt. Els meus braços no són malaltia.
- "I les cames, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames són malaltia.
- "I el pit, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit són malaltia.
- "I le...".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit ni les meves orelles ni el meu nas ni els meus ulls ni la meva polla ni els meus peus ni els meus pulmons ni les meves ungles ni els meus queixals ni les meves cagarrines ni els meus dits ni el meu fetge ni el meu res.
Sóc com sóc. D'acord, un putu saldo. Però no estic malalt. O si més no no ho estic més que cap altra persona de 34 anys.Per cert, "boig" no és un insult.


Vivir así no es vivir, esperando y esperando,
porque vivir es jugar, y yo quiero seguir jugando...

Jo, a diferència de la gent aquella que parla fluixet per obligar els altres a escoltar-se'ls de més a prop, a diferència d'aquells que surten de la dutxa per pixar, doncs jo, deia, sí que crec en les grans paraules. En totes i cadascuna de les grans paraules. "Jugar" n'és una. Viure és jugar. Guanyar o perdre són anècdotes. Jugar i Riure. Metafòricament i no.


Gracias le doy a la Virgen, gracias le doy al Señor,
porque entre tanto rigor, y habiendo perdido tanto,
no perdi mi amor al canto, ni mi voz como cantor.

Perquè hi ha poques coses que valguin preocupar-se de debò. Jo, tot i haver intentat enganyar-me, trobo a faltar les pessigolles a la punta dels dits cada vegada que tinc la pantalleta del blogger al davant, amb el seu botó pastanaga de "publish post" a baix a l'esquerra. "Publish post" és una expressió que m'encanta, que em té el cor robadíssim, no hi puc fer res, i tampoc sé si hauria. "Publish post, Perdi", sento que diuen les veuetes. "Publish post, Perdi", llegeixo a les taques d'humitat de les parets. "Publish post, Perdi", dirien els putus posos del tè, si m'agradés el tè. Senyals de no sé on (nota mental: parlar amb l'Iker --"me está diciendo usted, amigo Perdi, que los posos del té le hablan?" "Efectivamente, amigo Iker, incluso las manchas de vinagre del plato de ensalada cuando ya no queda ensalada. Todo diós --y entiéndeme-- me habla").


Yo soy el cantante, porque lo mío es cantar
el público paga, paga para poderme escuchar...

Em fa gràcia l'últim putubucle que m'ha vingut al cap. És aquest, i a veure si s'entén: 1: Jo tinc bloc, tu tens bloc. 2: Ella té bloc, ell té bloc. 3: Ell-segon (?) té bloc, ella-segona (?) té bloc. 4: Ell-tercer (??) té bloc, ella-tercera (??) té bloc". I així fins a l'infinit finit que ens delimita aquest país que no ho és. Vindria a ser com una gran estructura en què tot encaixa. Arribes, la sacseges, cauen les peces i hi fas un cop d'ull. I les peces no estan totes per terra en plan san-cristu-que-t'hi-cagues, nonono, que estan totes formant una gran estructura en què tot encaixa. La mateixa? No! Les peces han canviat de lloc, però des de lluny sembla el mateix. Tot ha de canviar perquè res no canviï, no? La societat podria ser això.


Ya está en el aire girando mi moneda,
y que sea lo que sea...

Però arriba un moment, un click, un noséquè, i te n'adones que allò que fins aquest moment "és", ara mateix ja és "era". Avui comença tot. Per bé o per mal, del dret o del revés. Tot això, un cop més, només són anècdotes.

No em va agradar gens Match Point, tot i ser la més dostoievskiana de les últimes pelis del Woody Allen. Però m'encanta allò de la pilota que, mira tu!, toca la xarxa i passa a l'altre costat, o que, mira tu!, toca la xarxa i és queda al teu camp. Deu ser una cosa així, la cosa, un "uuuuiiiiiiiii" d'aquests: la pilota toca la xarxa i... Uuuuuuiiiiiiiiii. Però a mi, que m'agraden els excessos relatius, l'escena m'hagués arribat més si s'hagués repetit dues mil vegades seguides, sense parar, com una filmació warholiana d'aquelles d'arte y ensayo. Perquè la cosa, potser, deu ser més aviat així: anar tirant pilotes a la xarxa, i que unes caiguin allà i unes altres aquí. Tant és el resultat final, recorda que això és anecdòtic, l'important és Jugar.


Cuando era niño, y conocí el Estadio Azteca
me quedé duro, me aplastó ver al gigante,
de grande me volvió a pasar lo mismo,
pero ya estaba duro mucho antes...

I entre això i allò he conegut un altre Estadio Azteca, com aquell que vaig conèixer ja deu fer --joder, joder-- uns 25 anys. Vaig pujar les escales fins a la segona graderia, vam caminar-la una mica per dins, "el ventre de la bèstia", que diria el tòpic. Per allà estirava el coll i aconseguia distingir petits requadrets de gent. Jo ja sabia que allò era una part mínima d'un tot que respirava com una sola cosa. Perquè el soroll era aquest, el de milers de cosetes que totes juntes respiraven com una sola cosa. Els últims graons de pujada eren els que anaven ampliant el petit requadret de gent i, en arribar al darrer, tot. Llavors li vaig haver d'exigir al meu coll un gir sobre sí mateix gairebé impossible, perquè ho volia veure, retenir, marcar a foc, tot. Aquell dia tu m'agafaves la mà a mi. La meva ni es veia, dins la teva, tan gran, forta, gravada de treballar-hi mil hores cada dia. Jo sé (però no ho he sabut fins aquest moment, que hi he pensat) que tu em miraves, mentre jo anava memoritzant els detalls sense adonar-me'n (per això ara apareix el barret de quadres escocesos, el pentinat de lloro d'aquella senyora, la camiseta del Krankl, l'anunci de fusta del Banco de Sabadell, les trompetes barates de plàstic que tenien aquells nens de la barana). Tu em miraves mentre jo em quedava dur, descobrint l'Estadio Azteca. 1 a 3, però això, tornem-hi, és anecdòtic.

I al cap de 25 anys un altre Estadio Azteca I les nostres mans són semblants, i jo ja no t'arribo a la cintura, que et trec un pam. I jo ho sé tot i tu no saps res. Però cada vegada que em quedo dur tu hi ets per ensenyar-me quines són les putes coses importants de debò a la puta vida. I quins són els putus para-avalanchas als que m'haig d'agafar. I em dius que vale, que la vida taca, però que és una cosa taaaaan brutal, però tantíssim. Joder, i jo segueixo sense haver-te dit mai la única cosa important que tinc per dir-te. Perdona'm, vale?


Ets el nom de les senzilles...
Ets soferta, mai no et queixes...
Ets la pau de la impaciència...
Tens el cor més dolç...
Ets la fe de qui no hi creu.
T'estimaré (sempre puc fer-ho més).

Sí, vale, és cert: dono peu a totes les explicacions (simples i simplificadores, també t'ho dic) freudianes que vulguis agafar. Au, dones, fugiu ben lluny. Tant me fa. Perquè ets allò que no falla mai. El recurs fàcil i mai prou valorat. M'agradaria ser com tu. Quan diuen que som iguals jo sempre responc que no, que pel dolent potser sí, però que pel bo no, que mai t'arribaré enlloc, què més voldria jo. Però ens assemblem, oi que sí? Quan començava a baixar l'escala i em vas dir que les truqués, jo et vaig dir que no, que ja ho faria. I tu vas dir: "No. Ara. Ho has de fer ara. Ho són tot. Ho seran tot, quan no hi siguem. Trucaràs ara". Clar, vaig trucar. "Quan no hi siguem"... Amb la lletra C vam parlar de quan no hi serieu. No hi puc ni pensar, en això. Però et vaig entendre, i estigues tranquila, que quan no hi sigueu jo sí que hi seré, segur. Ni la S ni la G no hauran de patir per res. Jo també tinc la meva Trini. Tens el cor més dolç.


Cada uno da lo que recibe,
luego recibe lo que da...

No és cert, això. Jo no he donat mai ni la dècima part del que rebo. Òstia, jo vaig ser la polla de bo, en mil vides anteriors. Perquè el que és en aquesta, de debò que no he fet res per merèixer tant. En fi, que em faré el longui, miraré cap a un altre costat i hi posaré cara de "què menus! Si és precisament el que em mereixo!". Però jo sé que no.


Cau un polsim de flors,
plouen claus del cel.
No tinc por,
no em fa falta tenir por.

Per tot plegat és impossible tenir por. N'he tingut, i fijo que en tornaré a tenir. Potser l'hauria de posar en majúscula, també, la paraula "por". Però ara mateix no em ve de gust. No em fa falta tenir-ne, no en tinc. Ha de ser que sí.


Gira inexorable el otro engranaje
la noria invisible de las transgresiones...

Mentrestant, passen coses: deu, seixanta, mil, milions de coses. Res no s'atura, la vida no espera. És del tot veritat que no es tracta d'una línia recta amb ralletes que l'atravessin cada no sé quan. En realitat és una xarxa, sense simetries ni formes geomètriques amb cap mena de sentit. En aquell extrem molt atapeïda, en l'altre potser no tant. Una xarxa que no respon a paràmetres fixats i establerts. Del putu caos, de l'atzar que tant t'angoixa, en surten les úniques coses amb què pots comptar de debò. Vols racionalitzar? Endavant, fes-ho. És tan útil com agenollar-se i resar. Que cadascú s'agafi on pugui. El mundo és ansí. Jo tinc una pedra verda amagada dins la mà, i sento el poder. Sóc fort.


Toda señal a mi alrededor decía: cautela.
Cuanta estrategia incumplida...

Totes. Les he incomplert totes. M'agafo a les grans paraules, aquelles que us fan riure: Gintònic, Jugar, Boig, Riure, Perdre, Edelweiss, Pastanaga. N'hi ha més, jo us les ensenyaré.


Que mañana habrá tiempo para llorar.
Y decir mañana es una eternidad.

Aquest és un missatge del passat. "Decir mañana" forma part del passat. Però m'ha fet servei, mentres l'he necessitat. Brindo per ell, un, dos, cinc cops. I pillo una taja i la dormo i la ressaquejo i la ric i la recordo. Hem quedat que tot començava avui. Quan no sàpigues on mirar, treu la brúixola i busca la "N". Segueix la "N". És el camí bo. Amb parada a MRS.


Sóc un fill de Shiwa,
un home nou,
un gran jedi.
És com un gran "a-a-a",
és com un gran "ah-ah-ahhh".

Arribats al presumpte clímax de la cosa, podria escriure un paràgraf on hi poguessis llegir d'alguna noia de trets suaus, sorra de platja finíssima, llum de lluna no tan pàlida com noséquè, vins d'excel·lents anyades i formatges curats en humitats fetes per generacions de delicadeses. Parlaria de mirades dirigides a somnis que patatim i de cabells que patatam sobre unes espatlles que blablabla. No t'ho creuries ni tu però a mi se'm concentraria la sang en determinada part de la meva anatomia i, sense risc de contagi, el clímax acabaria en una explosió de sensacions que ens faria gaudir a tots plegats d'una manera celestial.

Però jo sóc el Perdi, i la cursiva ve a dir que no em surt dels collons que quan se'm posi la polleta dura me l'agafi amb paper de fumar i me la peli fins a rebentar. Això és la Banqueta, joder. Aquí estem tots com una puta cabra. Aquí parlem, si el que vols és llegir, ves a la biblio, que la Dipu en té una xarxa que t'hi cagues, i amb wifi i tot. Hombre ya!

Caic, però m'aixeco (els comentaris són, i amb molta diferència, el millor que trobaràs en aquest putu bloc).

No em fa falta obrir la mà: sé que la pedra és verda.

Sóc l'últim Gran Mestre Jedi.

_____________________

Una miqueta de youtubegrafia seleccionada, així en un pim-pam, si de cas t'hi dediques cinc minutets, si no t'acabés d'estar bé...

Miau
Senyor Doctor
Ull per ull
Maria
El cantante
Clonazepán y circo
Estadio Azteca
Ok, perdón
Paloma
Dulce condena
Sea
Inoportuna
Todo se transforma
Ahora
Un tros de fang
Shiwa