13 de desembre de 2007

El Gran Mestre Jedi

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación.

No sé si m'agraden els problemes. De fet, és probable que no en tingui ni més ni menys que la majoria de gent. Jo, als meus problemes, els dic "bucles", i els imagino com una cinta de Möbius de plàsticsilicona verd fosc. Quan no en tinc, em sento estrany: ja hi estic fet. I de vegades, però tampoc voldria generar expectatives que no s'acompliran, en resolc algun. Llavors visc un moment kodak, fijo.


Tu no saps reconèixer en mi,
el que tinc d'or et sembla una llauna,
i jo m'arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t'amarga...

És com quan compres un meló, diuen. (I dic "diuen" perquè no, jo no compro melons. Però ho diuen.) No se sap ben bé com sortirà, per molt que hi posis una mà ben oberta a cada extrem, te'l posis a l'alçada de l'orella i el remenis com un maraquero xungo de l'orquestra Xavier Cugat, tot acompanyant-ho de cops de pelvis ou-yeah. Doncs això, que compres un meló, i no surt bo, i no el pots tornar. Només creues els dits la següent vegada que passes per la fruiteria. No deixes pas de comprar melons, dic jo. (I això sí que ho dic jo.) No deixes de fer-ho, si creus en les grans paraules. I jo hi crec. I "Meló" n'és una.


Hem xerrat junts en pau pels descosits,
tots dos fins tard, hem passejat pel port...

Hem xerrat junts, hem passejat molts ports. Hem enganxat l'esquena a la paret i, en posició din-mak-golpe-mortal, ens hem enfrontat a tots els dolents de la peli. Hi ha tants "hem" que no m'hi veig amb cor. Hem tot, i jo n'estic orgullós, i me'n faria el xulo.


Perdimos estabilidad, no sabemos de que lado
vamos a quedar parados.
Se agotó lo natural, mentimos una vez más
no cantamos la verdad.
En nuestra vida real, siempre fuimos decadentes,
tuvimos la libertad, apretada entre los dientes.
Alguien cantó "no va más".

És curiosa, aquesta sensació. La de perdre estabilitat, vull dir. Abans de la tempesta perfecta, per força perds estabilitat. I ho notes, notes com la situació està canviant, com tremola tot, primer només és un pessigolleig, i dius: "ja m'estabilitzaré". Però no. El pessigolleig va a més i perds estabilitat. I el segon abans de, realment no tens ni puta idea de cap a quin costat quedaràs parat: dreeeetaaaaa, esqueeeerraaaaaa, dreeeetaaaaa, esquerraaaaaaa, i paf! Hi ha una revinclada que és la última. Llavors veus que ja no tornes a recuperar la vertical. Algú ha cridat "no va más", s'ha acabat el joc. Vermell? Negre? La banca? Apostar sabent què sortirà és una vulgaritat, i jo no sóc vulgar.


Sols dir a cops,
quan veus que perds,
tots els jocs són bruts...

El que no em sembla bé és canviar les normes a mitja partida. Si mates en comptes vint, això ho sap tothom. Tot i així, costa poc dir el que dic jo, això que no em sembla bé. Perquè al final, què és just i què és injust sempre acaba sent una discussió impossible de resoldre, si abans no hem estipulat les normes bàsiques, les excepcions i els casos dubtosos. Però sí que està a les nostres mans tenir el mínim sentit comú per no perdre de vista que, fins i tot quan n'estem més segurs, no tenim tota la raó (tot i que, la "raó, per què la vols, la raó?").


Yo no quise lastimarte, solamente te dije que no,
no estarás acostumbrada a sentirte rechazada,
ok, perdón, fue sin querer...

Amb tot, sigui quin sigui el pla que tancarà la peli, a mi em sap greu renunciar a finals feliços. És una putada, però el mal que fem no depèn tant de l'emissor com del receptor, i no ho podem controlar tot. De fet, en realitat, no podem controlar gairebé res.


Rau la por,
la sang et cou,
llàgrimes plorant...

Tots ens hi fem mal. Podem organitzar una Lliga del Dolor i de Ferides que fan l'Hòstia de Mal, i calla que no quedem empatats. Jo no vull participar: em fa por el mal, tinc pànic al dolor, sóc un covard. "Doncs t'aguantes". Doncs m'aguanto. I participo (i tant me fa el resultat).


Un oblit pot ser un bon record,
com un juguet de quincalla...

Si ens hi obliguen, així serà. L'oblit serà un bon record. Tant és com t'ho maneguis, el fet és acabar amb un bon record a l'arxiu de records. La vida ja taca prou. Qualsevol tàctica serà la millor.


Sisplau doctor, no em faci cas,
sóc un cabàs, ho sé molt bé,
sóc com sóc, no estic malalt.

Ja són massa cops que d'aquestes misèries se'n diuen malalties i d'aquelles altres se'n diuen defectes. Dic que sí o no dic res, fujo de l'enfrontament directe. Però en realitat no t'ho compro. No estic malalt. Els meus braços no són malaltia.
- "I les cames, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames són malaltia.
- "I el pit, Perdi".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit són malaltia.
- "I le...".
Ni els meus braços ni les meves cames ni el meu pit ni les meves orelles ni el meu nas ni els meus ulls ni la meva polla ni els meus peus ni els meus pulmons ni les meves ungles ni els meus queixals ni les meves cagarrines ni els meus dits ni el meu fetge ni el meu res.
Sóc com sóc. D'acord, un putu saldo. Però no estic malalt. O si més no no ho estic més que cap altra persona de 34 anys.Per cert, "boig" no és un insult.


Vivir así no es vivir, esperando y esperando,
porque vivir es jugar, y yo quiero seguir jugando...

Jo, a diferència de la gent aquella que parla fluixet per obligar els altres a escoltar-se'ls de més a prop, a diferència d'aquells que surten de la dutxa per pixar, doncs jo, deia, sí que crec en les grans paraules. En totes i cadascuna de les grans paraules. "Jugar" n'és una. Viure és jugar. Guanyar o perdre són anècdotes. Jugar i Riure. Metafòricament i no.


Gracias le doy a la Virgen, gracias le doy al Señor,
porque entre tanto rigor, y habiendo perdido tanto,
no perdi mi amor al canto, ni mi voz como cantor.

Perquè hi ha poques coses que valguin preocupar-se de debò. Jo, tot i haver intentat enganyar-me, trobo a faltar les pessigolles a la punta dels dits cada vegada que tinc la pantalleta del blogger al davant, amb el seu botó pastanaga de "publish post" a baix a l'esquerra. "Publish post" és una expressió que m'encanta, que em té el cor robadíssim, no hi puc fer res, i tampoc sé si hauria. "Publish post, Perdi", sento que diuen les veuetes. "Publish post, Perdi", llegeixo a les taques d'humitat de les parets. "Publish post, Perdi", dirien els putus posos del tè, si m'agradés el tè. Senyals de no sé on (nota mental: parlar amb l'Iker --"me está diciendo usted, amigo Perdi, que los posos del té le hablan?" "Efectivamente, amigo Iker, incluso las manchas de vinagre del plato de ensalada cuando ya no queda ensalada. Todo diós --y entiéndeme-- me habla").


Yo soy el cantante, porque lo mío es cantar
el público paga, paga para poderme escuchar...

Em fa gràcia l'últim putubucle que m'ha vingut al cap. És aquest, i a veure si s'entén: 1: Jo tinc bloc, tu tens bloc. 2: Ella té bloc, ell té bloc. 3: Ell-segon (?) té bloc, ella-segona (?) té bloc. 4: Ell-tercer (??) té bloc, ella-tercera (??) té bloc". I així fins a l'infinit finit que ens delimita aquest país que no ho és. Vindria a ser com una gran estructura en què tot encaixa. Arribes, la sacseges, cauen les peces i hi fas un cop d'ull. I les peces no estan totes per terra en plan san-cristu-que-t'hi-cagues, nonono, que estan totes formant una gran estructura en què tot encaixa. La mateixa? No! Les peces han canviat de lloc, però des de lluny sembla el mateix. Tot ha de canviar perquè res no canviï, no? La societat podria ser això.


Ya está en el aire girando mi moneda,
y que sea lo que sea...

Però arriba un moment, un click, un noséquè, i te n'adones que allò que fins aquest moment "és", ara mateix ja és "era". Avui comença tot. Per bé o per mal, del dret o del revés. Tot això, un cop més, només són anècdotes.

No em va agradar gens Match Point, tot i ser la més dostoievskiana de les últimes pelis del Woody Allen. Però m'encanta allò de la pilota que, mira tu!, toca la xarxa i passa a l'altre costat, o que, mira tu!, toca la xarxa i és queda al teu camp. Deu ser una cosa així, la cosa, un "uuuuiiiiiiiii" d'aquests: la pilota toca la xarxa i... Uuuuuuiiiiiiiiii. Però a mi, que m'agraden els excessos relatius, l'escena m'hagués arribat més si s'hagués repetit dues mil vegades seguides, sense parar, com una filmació warholiana d'aquelles d'arte y ensayo. Perquè la cosa, potser, deu ser més aviat així: anar tirant pilotes a la xarxa, i que unes caiguin allà i unes altres aquí. Tant és el resultat final, recorda que això és anecdòtic, l'important és Jugar.


Cuando era niño, y conocí el Estadio Azteca
me quedé duro, me aplastó ver al gigante,
de grande me volvió a pasar lo mismo,
pero ya estaba duro mucho antes...

I entre això i allò he conegut un altre Estadio Azteca, com aquell que vaig conèixer ja deu fer --joder, joder-- uns 25 anys. Vaig pujar les escales fins a la segona graderia, vam caminar-la una mica per dins, "el ventre de la bèstia", que diria el tòpic. Per allà estirava el coll i aconseguia distingir petits requadrets de gent. Jo ja sabia que allò era una part mínima d'un tot que respirava com una sola cosa. Perquè el soroll era aquest, el de milers de cosetes que totes juntes respiraven com una sola cosa. Els últims graons de pujada eren els que anaven ampliant el petit requadret de gent i, en arribar al darrer, tot. Llavors li vaig haver d'exigir al meu coll un gir sobre sí mateix gairebé impossible, perquè ho volia veure, retenir, marcar a foc, tot. Aquell dia tu m'agafaves la mà a mi. La meva ni es veia, dins la teva, tan gran, forta, gravada de treballar-hi mil hores cada dia. Jo sé (però no ho he sabut fins aquest moment, que hi he pensat) que tu em miraves, mentre jo anava memoritzant els detalls sense adonar-me'n (per això ara apareix el barret de quadres escocesos, el pentinat de lloro d'aquella senyora, la camiseta del Krankl, l'anunci de fusta del Banco de Sabadell, les trompetes barates de plàstic que tenien aquells nens de la barana). Tu em miraves mentre jo em quedava dur, descobrint l'Estadio Azteca. 1 a 3, però això, tornem-hi, és anecdòtic.

I al cap de 25 anys un altre Estadio Azteca I les nostres mans són semblants, i jo ja no t'arribo a la cintura, que et trec un pam. I jo ho sé tot i tu no saps res. Però cada vegada que em quedo dur tu hi ets per ensenyar-me quines són les putes coses importants de debò a la puta vida. I quins són els putus para-avalanchas als que m'haig d'agafar. I em dius que vale, que la vida taca, però que és una cosa taaaaan brutal, però tantíssim. Joder, i jo segueixo sense haver-te dit mai la única cosa important que tinc per dir-te. Perdona'm, vale?


Ets el nom de les senzilles...
Ets soferta, mai no et queixes...
Ets la pau de la impaciència...
Tens el cor més dolç...
Ets la fe de qui no hi creu.
T'estimaré (sempre puc fer-ho més).

Sí, vale, és cert: dono peu a totes les explicacions (simples i simplificadores, també t'ho dic) freudianes que vulguis agafar. Au, dones, fugiu ben lluny. Tant me fa. Perquè ets allò que no falla mai. El recurs fàcil i mai prou valorat. M'agradaria ser com tu. Quan diuen que som iguals jo sempre responc que no, que pel dolent potser sí, però que pel bo no, que mai t'arribaré enlloc, què més voldria jo. Però ens assemblem, oi que sí? Quan començava a baixar l'escala i em vas dir que les truqués, jo et vaig dir que no, que ja ho faria. I tu vas dir: "No. Ara. Ho has de fer ara. Ho són tot. Ho seran tot, quan no hi siguem. Trucaràs ara". Clar, vaig trucar. "Quan no hi siguem"... Amb la lletra C vam parlar de quan no hi serieu. No hi puc ni pensar, en això. Però et vaig entendre, i estigues tranquila, que quan no hi sigueu jo sí que hi seré, segur. Ni la S ni la G no hauran de patir per res. Jo també tinc la meva Trini. Tens el cor més dolç.


Cada uno da lo que recibe,
luego recibe lo que da...

No és cert, això. Jo no he donat mai ni la dècima part del que rebo. Òstia, jo vaig ser la polla de bo, en mil vides anteriors. Perquè el que és en aquesta, de debò que no he fet res per merèixer tant. En fi, que em faré el longui, miraré cap a un altre costat i hi posaré cara de "què menus! Si és precisament el que em mereixo!". Però jo sé que no.


Cau un polsim de flors,
plouen claus del cel.
No tinc por,
no em fa falta tenir por.

Per tot plegat és impossible tenir por. N'he tingut, i fijo que en tornaré a tenir. Potser l'hauria de posar en majúscula, també, la paraula "por". Però ara mateix no em ve de gust. No em fa falta tenir-ne, no en tinc. Ha de ser que sí.


Gira inexorable el otro engranaje
la noria invisible de las transgresiones...

Mentrestant, passen coses: deu, seixanta, mil, milions de coses. Res no s'atura, la vida no espera. És del tot veritat que no es tracta d'una línia recta amb ralletes que l'atravessin cada no sé quan. En realitat és una xarxa, sense simetries ni formes geomètriques amb cap mena de sentit. En aquell extrem molt atapeïda, en l'altre potser no tant. Una xarxa que no respon a paràmetres fixats i establerts. Del putu caos, de l'atzar que tant t'angoixa, en surten les úniques coses amb què pots comptar de debò. Vols racionalitzar? Endavant, fes-ho. És tan útil com agenollar-se i resar. Que cadascú s'agafi on pugui. El mundo és ansí. Jo tinc una pedra verda amagada dins la mà, i sento el poder. Sóc fort.


Toda señal a mi alrededor decía: cautela.
Cuanta estrategia incumplida...

Totes. Les he incomplert totes. M'agafo a les grans paraules, aquelles que us fan riure: Gintònic, Jugar, Boig, Riure, Perdre, Edelweiss, Pastanaga. N'hi ha més, jo us les ensenyaré.


Que mañana habrá tiempo para llorar.
Y decir mañana es una eternidad.

Aquest és un missatge del passat. "Decir mañana" forma part del passat. Però m'ha fet servei, mentres l'he necessitat. Brindo per ell, un, dos, cinc cops. I pillo una taja i la dormo i la ressaquejo i la ric i la recordo. Hem quedat que tot començava avui. Quan no sàpigues on mirar, treu la brúixola i busca la "N". Segueix la "N". És el camí bo. Amb parada a MRS.


Sóc un fill de Shiwa,
un home nou,
un gran jedi.
És com un gran "a-a-a",
és com un gran "ah-ah-ahhh".

Arribats al presumpte clímax de la cosa, podria escriure un paràgraf on hi poguessis llegir d'alguna noia de trets suaus, sorra de platja finíssima, llum de lluna no tan pàlida com noséquè, vins d'excel·lents anyades i formatges curats en humitats fetes per generacions de delicadeses. Parlaria de mirades dirigides a somnis que patatim i de cabells que patatam sobre unes espatlles que blablabla. No t'ho creuries ni tu però a mi se'm concentraria la sang en determinada part de la meva anatomia i, sense risc de contagi, el clímax acabaria en una explosió de sensacions que ens faria gaudir a tots plegats d'una manera celestial.

Però jo sóc el Perdi, i la cursiva ve a dir que no em surt dels collons que quan se'm posi la polleta dura me l'agafi amb paper de fumar i me la peli fins a rebentar. Això és la Banqueta, joder. Aquí estem tots com una puta cabra. Aquí parlem, si el que vols és llegir, ves a la biblio, que la Dipu en té una xarxa que t'hi cagues, i amb wifi i tot. Hombre ya!

Caic, però m'aixeco (els comentaris són, i amb molta diferència, el millor que trobaràs en aquest putu bloc).

No em fa falta obrir la mà: sé que la pedra és verda.

Sóc l'últim Gran Mestre Jedi.

_____________________

Una miqueta de youtubegrafia seleccionada, així en un pim-pam, si de cas t'hi dediques cinc minutets, si no t'acabés d'estar bé...

Miau
Senyor Doctor
Ull per ull
Maria
El cantante
Clonazepán y circo
Estadio Azteca
Ok, perdón
Paloma
Dulce condena
Sea
Inoportuna
Todo se transforma
Ahora
Un tros de fang
Shiwa


37 comentaris:

Lluna ha dit...

Ei, m'agrada el Jedi, però... què se n'ha fet del doctor Slump? :-)

Isolta ha dit...

Jedi? Ara ets el Mestre Jedi?
Umm... Té premi haver-se llegit el post 2 o 3 vegades? I haver-ne entès, no sé, un 50 %?

Anònim ha dit...

Molt bé, d'acord, no llegirem mai més aquí, mai més. Només parlarem, o només parlareu.
(i amb molta diferència, segur)

Anònim ha dit...

Mestre, estic sense paraules.
El post està excepcionalment ben escrit. Jo no sé si he entès res però he "sentit" una passada!

Anònim ha dit...

Lluna: tornarà.

Isolta: hi ha premi, el clàssic xupaxup, que se't deu.

Miquel: parlarem. Aquí hi parlem (i es pot fumar).

Anna: gràcies (les que tu tens, ja ho saps).

Amigues i amic: jo mataré monstres per vosaltres.

Anònim ha dit...

Perdoni, és aquí el rècord Guinness al post més llarg? :)

Anònim ha dit...

jo no diré res perquè aquest post no és per nosaltres, oi?

Anònim ha dit...

Marta: és que sóc un notes, m'agrada cridar l'atenció! ;-P

Oitant que és per a tu, també, aquest post, Bluf. I tant que hi ets. Una Blanchet al dentista té el cel guanyat.

Senyoretes: jo mataré monstres per vostès...

Anònim ha dit...

Doncs llavors diré Visca en Puntí!

I un tros que a mi m'agrada:

"Per què m'ignores poc?
per què m'enganyes poc?
per què em menteixes poc?
per què m'estimes molt?"

(De muda en muda)

I que visquin les Biblioteques de la Dipu amb wifi!

tina vallès ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

A mi el Jedi m'agrada, el veig més madur que l'Slump i més real. No és de dibuixos, és de carn i ossos, vulnerable.

Cada uno da lo que recibe,
luego recibe lo que da...
Això es compleix sempre, Sr. Perdedor. Vostè deu estar donant i no se n'adona. Bona prova n'és aquest post.

Anònim ha dit...

Reverències davant de l'Últim Gran Mestre Jedi: jo també em vull iniciar. (I matar monstres!)

Anònim ha dit...

Sísísí, Bluf! Visca en Puntí! Hauria de ser el patró d'aquest bloc i de tots els que som, diuen, uns desequilibrats. Potser ell hi veu més clar.

Gràcies Tina!!! :) Hi ets, planejant...

Versus (ha de ser que sí, jo ho sé), no t'has d'iniciar, sóc jo que vull arribar on ets. Ho matarem tot.

Matarem monstres per vosaltres. Que es prepari el putu lado oscuro.

Anònim ha dit...

"No em va agradar gens Match Point, tot i ser la més dostoievskiana de les últimes pelis del Woody Allen"
de tant mossegar-me la llengua m'està a punt de sortir sang (mira que posar en Dosto i el Woody a la mateixa frase...)(visca l'Adrià Puntí!)

Anònim ha dit...

Ui, doncs podria haver rajat molt, Cherry!

(Click! Ja he fet la foto...)

Mataré monstres per tu.

Rituslee ha dit...

"from the corpses flowers grow", mestre Jedi. Això és la puta banqueta. Sort en tenim de la banqueta... i del Calamaro.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Diuen malament, els melons no s'han de remenar mai, i picar-los menys. Una mica de pitxada als extrems i olorar-los bé (generalment no t'ho deixaran fer, però la tècnica no falla).

Una abraçada.

leanan ha dit...

uala tiu, quin post més llarg!!!

Dcs ha dit...

"tendrás amor, tendrás amigos" i tot el demés que diu el Goytisolo i que tu ja saps...... Que la fuerza te acompañe !!!!!

maduixa esdrúixola ha dit...

Ei, Gran Mestre, amb tots els meus respectes i sense ànim d'aixafar-li la guitarra, però discrepo: Vostè no és l'últim Gran Mestre Jedi. Jo en conec un altre que encara sobreviu, que pel cas seria "altra", però com que no es tracta de matèria sinó d'esperit, tant se val el gènere, oi?

Osti! M'ha arribat això de que avui tot torni a començar, caure i tornar-se a aixecar, i sobretot continuar provant melons, encara que mai, ni per casualitat, encertem amb el que està al punt.

Felicitats pel post!

Anònim ha dit...

Ritus: haig de parlar amb tu! No per res, però segur que rius... :-) Abraçada!

No ho sé, Vladi. M'agafo a les grans paraules, i no n'acabo d'entendre cap. I mira que tinc bons mestres!

Sóc un notes, Leanan, ja ho saps ;-P

Xosé, ens acompanyarà, segur que sí. Joder, que es preparin els dolents!

Apunyaladora (ben trobat, això...). La vida és un meló, creu-me. Però els has de triar tu: ni Déu, ni raó, ni números.

Anònim ha dit...

Ah! Me n'oblidava: matarem monstres per a tots vosaltres, no patiu...

Anònim ha dit...

El post és boníssim i molt llarg. No tinc temps, però m'ha fet pensar que el meu pare és un crack (això ja t'ho havia dit), que el Camp Nou tremola quan li fots el quart al Manchester United i que per Mallorca diuen que l'amor és una malaltia de transmissió sexual, encara que jo hi discrepi totalment. Ah! Jo també vull que matis monstres per mi, Perdi.

Yeral ha dit...

Perdi, sense ser un Jedi, he gaudit del post. Jo, com tu suposadament pel que sobreentenc del post, també estic emocional-sentimental-i-anímicament una mica boig últimament. I recorda que "Boig" no és un insult, hòstia. T'emplaço a llegir el meu últim post que, en part acord amb el teu (no té res a veure, ja t'ho dic ara), parla d'un Gin Tònic i una flor d'Edelweiss que es troben i juguen una partida de mus. Aixarraca't. No llegiré més (després de Sales, es clar).
Punt i final. I ressaca de Gin Tònic, la que porto. És massa això. És massa.

Anònim ha dit...

Àirum: el teu pare és un crack (això també t'ho he dit, jo). I per cert, que tenim una cosa pendent, amb ell, aquesta primavera: farem que el CPNL de MRT sigui més salista i més blocaire que mai. I tindrà un post, segur.

Trobaràs la Maga, Yeral. Fijo que sí. I els bifíters aniran que serà massa. Ten fe, joven Yeral, la fuerza está en ti.

Mataré monstres per tu, Àirum. I per tu també, Yeral.

XeXu ha dit...

I mira que en fa dies, i ara he trobat l'estona necessària (que no era poca), per llegir tot el post. No cal dir que la teva manera d'escriure m'enganxa, tot i que a estones la trobo delirant i em mareja. Però tot torna i tot encaixa, si saps llegir entre línies i coneixes les referències. Jo, ni una cosa ni l'altra. Em quedo amb els sentiments concentrats que aconsegueixes que m'arribin, amb Calamaro, i amb el putubucle que anuncies. Les xarxes, les superestructures... hi són, per qui les vulgui veure. Un grandíssim post, en tots els sentits.

Anònim ha dit...

A mi no m'enganyes colegui de las risas de Maquiavel, tu no ets cap mestre jedi, ets un triomfador i t'ho dic amb certa enveja i recelo, no creguis pas que vull llepar-te el cul, perquè jo sí que sóc una perdedora i a més conec en Puntí, i en Calamaro no el conec, però en fi, jo abans la Maria Dolores Pradera posats a fer. JIJIJIJ, I buenu, jo faig coses amb les paraules i queden boniques, però tu fas les coses amb les idees i nusos i ningú ho entén i tothom ho entén a la seva manera i llavors tothom et diu coses, i mateu monstres i tal, però tu a mi és que no m'enganyes, que t'has rajat, els teus putus bucles, sisi, ya, és evident que si el meu bloc no aguanta és per la manca de comentaris, vetu aqui la veritat, en fi, abans els meus putus espirals siderals. Un post molt llarg, si senyor. amb carinyo:
nena cafè.

Anònim ha dit...

M'està molt bé, però tot i així he repassat la youtubegrafia (hi he dedicat més dels cinc minutets que comentes, per cert!) i quina perdiselecció musical! m'agrada!

Post llarguíssim "donde los haya", gran mestre Jedi; m'encanta "viure és jugar", però "Is this a taste of the dark side?…".

"May the force be with you".

Anònim ha dit...

Uau, Xexu, "delirant"! Feia temps que no em deien una cosa tan maca! (I ho dic en sèrio). Et mataré monstres.

Elefant-Nena Cafè: jo no t'enganyo. Tu creus que sí, però és que no. Les paraules et queden boniques, i són més reals que les idees. Del teu bloc no en diré res, que discutiríem. I encara que t'enfadis amb mi, jo mataré monstres per tu, i tu els dedicaràs un post: el senyor cafè.

Mataré monstres per tots tres, Reusenca, ja hi pots comptar!

intelecte ha dit...

Sempre ens quedarà la grandiosa frase:

"Perdedor soc la teva mare"

Anònim ha dit...

Jajaja! Aquí m'has fet descollonar molt, però que molt!

De riure, matarem monstres, al final...

(Tot i amb això, el joven Luke no és el meu. A mi m'agrada l'Obiwan ja grandet, que té més classe, el puta. A més, és el jedi-perdedor, que no pilla a temps que l'Anakin serà dolentot dolentot...)

La reusenca ha dit...

Jo no sé si un jedi-perdedor del tipus Obiwan ja grandet, tindrà temps, a part de matar monstres per a tota la blogoesfera, de fer un meme.

Ja entenc que per un jedi, aquesta és una tasca una mica impròpia de la seva condició, però la vida, per als jedis, de vegades, també té aquestes coses.

En tot cas, li deixo el meme per si entre monstre i monstre, li ve de gust.

Anònim ha dit...

Perdi, Perdi, t'ha tocat el premi dels Blocs Solidaris

Anònim ha dit...

Això està fet, Reusenca!

Uala, Toni, merci!

(Joder els amics, com molen...)

Anònim ha dit...

només et puc dir que haver tobat aquest bloq (amb ajuda) ha sigut fantàstic, emocionant, emotiu, revelador, retrobador (existeix aquesta paraula?), una sort per mi.
pel post no tinc paraules.

Anònim ha dit...

Ara mateix pagaria per saber qui ets. Benvingut/da, això no cal ni dir-ho. La sort és tota meva, la sort és que hi arribi gent.

Anònim ha dit...

JAJAJA!!! No, no t'agradaria, et portaries una desil.lusió...