18 de maig de 2008

Jo més

We are such stuff...

Com els animals, estem formats per sistemes, els sistemes per òrgans, els òrgans per teixits i els teixits per cèl·lules. Tenim l'òstia de sistemes: el circulatori, que bombeja sang; el digestiu, per l'alimentació i tal; l'endocrí, que no el sé explicar; l'immunològic, per les defenses; l'integumentari: pell, pèl i ungles; el limfàtic, que va de limfes; el muscular, per moure'ns; el nerviós, que és la polla (perquè al final, tot, sempre, "és dels nervis"); el reproductor, que té més funcions, jiji-jaja; el respiratori, cof-cof; l'esquelètic i l'urinari.


Externament, en nom vulgar i ordre craneo-caudal: pell, cap, front, ull, nas, boca, llengua, dents, mandíbula, cara, galta, barbeta, coll, gola, nou, espatlla, braç, colze, canell, mà, dit, columna vertebral, pit, costella, abdomen, llombrígol (o...), òrgans sexuals, recte, anus, engonal, maluc, natja, cama, cuixa, genoll, taló, turmell, peu.
Internament, sense anar més lluny: glàndula suprarenal; apèndix vermiforme; vesícula urinària; cervell; duodè (jarrrrl!); ulls; vesícula biliar; cor; intestí prim; i els gros; ronyó; fetge; pulmó; esòfag; ovari/pròstata/testicles/úter (a escollir); pàncrees; glàndula paratiroide; i també tiroide; pell; melsa, estómac; timus (una glàndula que quan naixem pesa 70 grams i quan som grans només 3. Pa cagarse).
...As dreams are made on.

"En el mon s'ha de lluitar, per un ideal..."
Va, baixa del núvol. Agafa l'arpa i anem.

En aquest punt (.) comença el teu somriure.

(Sense clàusules)

30 d’abril de 2008

La vida normal

El nen que encara no sap que, per primera vegada a la vida, està anant en bici sense rodetes, no té por. I no en té perquè a cada una de les tres llambregades que ha fet durant els primers cent metres s'ha trobat amb els ulls de l'home que, a poc més d'un metre, el miraven, somrients, subratllant la contundència del "jo t'agafo! No pateixis!". Quan gira el cap per quarta vegada els ulls ja no hi són. L'home està dret, cridant, a vint-i-set pedalades d'ell. Llavors la por torna, les cames fan massa força i els braços massa poca, i cau. Plaf.

A l'última fila de l'autocar que torna de colònies tres nens escandalitzen els qui passegen per la Rambla a base d'enganxar els seus culs al vidre posterior. Shin-Chans avant la lettre, no diran "trompaaa-trompaaa", però l'ensenyaran, amunt i avall, aprofitant que ni mestra ni conductor els fan cas. Per rematar-ho, pixaran. Dins l'autocar, s'entén. L'home, dies després, li dirà al nen que ja no té edat (i és cert, no la té), i que no li perdonarà si mai més ha de tornar a sentir vergonya de portar el mateix cognom que el seu fill. El valor del cognom, en contra del que es podria pensar en un primer moment, és més herència de pobres que de rics.

Les dues primeres files se'l miren de dalt a baix. A l'home. I també a la dona, a les dues nenes i al nen. L'home no esquiva les mirades, però tampoc les torna. Ell mira la caixa i, sense ser-ne del tot conscient, perdona. A qui mira i a qui ja no mirarà. Li hagués agradat tenir aquells ulls al davant, només un altre cop, un últim cop. Però si la vida no és una peli, la mort encara ho és menys. El nen tampoc n'és del tot conscient, però aprèn.

Tres moments tres. Que tornen, amb trenta-tres moments més, mentre l'home condueix, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. L'home ve de Lleida. Feia anys que no hi anava. Però l'home no hi havia d'anar avui, tot és un error. Dic "l'home", però l'home no és l'home, que és el nen, i això també és un error. El tòpic diria que l'home, quan es creua amb la seva pròpia mirada al retrovisor, hi veu el nen. Tothom hi veu un home, però ell hi veu el nen. Com l'home, que també hauria de veure en ell el nen. Però això seria un tòpic. L'home que condueix és el nen, que és un home, o hauria de ser-ho, perquè ja li toca, però en realitat no veu massa diferència entre el que és i el nen. L'home o el nen o l'home pensa, en una pausa entre cançó i cançó, entre plasta i plasta, que som el que som, i que el que els altres vegin en nosaltres és força relatiu, i molt insignificant. Perquè així com ens costa veure els canvis al mirall, és el que veiem al mirall el que determina la imatge que ens fem dels altres. (Per Déu! Com trobava a faltar els meus bucles!) En resum: qui condueix és el nen. I el nen, avui, no havia d'anar a Lleida.

El nen s'ha llevat nerviós, perquè avui era el dia. Avui s'havia de trobar, per primera vegada, amb Ell. Ell l'esperava --l'espera, encara-- a tocar de l'església, al final del roquissar punxegut que domina pantà, muntanya, cel, país. Un lloc perfecte per algú que va lluitar per tot això i per molt més sabent que la derrota era segura, i tot i així va saber disfrutar-ne. El gran perdedor.

I per això el nen està nerviós. Ho està quan atravessa mig país en cotxe. El dia no permet abaixar la finestra, però ho fa. Encara que l'aire sigui fresquet, el sol és preciós. És tal i com ha de ser un dia d'abril (sí, no me'n puc estar de dir-ho: amb la seva glòria, més incerta que mai). Ho està -i si escoltes atentament ho notaràs a la seva veu- quan estripa puntís, shakiras i calamaros. Ho està els deu minuts que necessita per fer una carretera que guanya tres-cents metres en cinc quilòmetres. Ho està quan intueix l'església. Ho està quan descobreix que avui no hi podrà entrar. I quan mira per la porta enreixada el tros on sap que l'està esperant (ho sap per les pedres del voltant i per les flors, més recents). I quan decideix, més per pressions externes que per ètica pròpia, que no hi entrarà saltant el mur --n'ha fet de molt pitjors, i amb menys motiu, no ens enganyem...

Deixa d'estar-ho quan assumeix que avui és el dia, però que, quina sort que té, n'hi haurà un altre. I dina (macarrons, galta, crema catalana, cafè). I compra una garrafa d'oli amb DO. I es fa, coast to coast, les muntanyes, amb parada a la capital. I passa a saludar el Sorelitzador, que diuen que no se sap ben bé si és ell, però jo sé que ho és, i no em preguntis per què. Aquesta és l'última parada.
I ja està tranquil del tot quan s'adona que, una hora i mitja després de sortir de l'última parada, es troba exactament al mateix lloc. Això és perquè el nen s'ha equivocat de carretera, però no ha tingut clar l'error fins arribar a Lleida. Aquesta aparent pèrdua de temps és justament això, una aparent pèrdua de temps. Aparent perquè serveix per tornar a Lleida i al seu paisatge fet a la mida de les persones. Si Holanda la van fer els holandesos (els pólders i tal), Catalunya la van fer els catalans (sembla una obvietat, però no, que hi ha molts països que ja se'ls van trobar fets. Suïssa, els suïssos, se la van trobar feta, però Holanda la van fer els holandesos, i Catalunya els catalans). Quilòmetres de fruiters ben arrenglerats, just després d'hores de feixes que aprofiten fins l'últim pam cultivable, just després dels turons suaus plens de ceps, just després de sortir de la comarca que t'amaga el seu passat darrere un decorat de pins blancs. Són paisatges que parlen de la relació que tenim amb el país, amb les seves persones i les seves pedres, i amb com les persones estan en cada pedra que han tallat i col·locat per fer una feixa que permetrà un cep, una olivera, un fruiter. En com aquelles persones han perdurat i transcendit en cada una d'aquestes pedres. I aquesta és la manera que he decidit que jo perduraré i transcendiré, també. Cuidant les meves pedres, fent el possible perquè continuïn allà, parlant-me de la gent que les va tallar, dels qui les van col·locar i d'altres que també les van cuidar. Elles sempre parlen, només les has d'escoltar.

Jo també et parlo, mentre condueixo allunyant-me de Lleida, pensant en les pedres, en cementiris tancats, en lliçons de vida i en exemples impossibles d'igualar. Te'n parlo mentre condueixo, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. Pensant en la bicicleta, l'autocar, el funeral i en trenta-tres moments més. Moments extraordinaris per dibuixar una vida normal. La vida normal. Perduraré en la normalitat de les pedres normals i en la normalitat de la gent normal, extraordinàriament normal. Com l'home. Que sap que t'ha de defensar sempre. Aquest és el tresor que m'ofereixes. Jo, a canvi, tota la meva normalitat. La meva fastigosa, avorrida i normal normalitat. Buscant una vida normal des de la barriada. Aturant-te a cada aparador i estirant la bufanda mentre et mors de riure imaginant-nos en moto. Som normals. I ni brillem per l'habilitat ni som concrets. I canviem d'opinió, perquè no som superentesos en un tema i del demés ni fu ni fa. I mengem kebabs i arribem tard. Perquè no ens agraden els especialistes en re, que jo et defenso a tu, i tu a mi. I vivim tot el que entri a la gamma de senzill a vulgar passant per l'habitual i el general. I mentrestant cantem.
Per això jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro, en plenes capacitats físiques i mentals (ppffff...), declaro, deia, que sóc normal, i no extraordinari. En res. I no seré capaç de res especial. Mai et dibuixaré bé, ni t'escriuré un vers (un moment), ni et cantaré en cap cançó. Ells podran, però jo no. I malgrat això, trobaré el punt exacte on comença el teu somriure.

Declaro, també, una incapacitat total per trobar fils conductors que permetin enllaçar paràgrafs de manera coherent. Reptes assequibles abans de començar, luchas de gigantes quan t'hi poses. Ho accepto amb esportivitat. A mi no m'agrada escriure.

Això és el que hi ha, hauria de declarar. I si és cert que als 35 les personalitats ja estan completament formades, em temo que 4 dies són massa pocs per prometre una altra cosa. Això és el que hi ha.
I per acabar, jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro que la Farsa també té els seus bàndols. I que jo ja he triat el meu, i que tu també hi ets. Seria, si tingués bloc, el bàndol de l'home, i també el de tota la gent normal.

13 de març de 2008

(Un cop més) (Encara) És el teu destí

No marcaràs mai el 2-1 a l'últim minut (és més, fallaràs el penal).
Tampoc faràs plorar d'emoció la família reunida mirant a la tele que bé que parles.
Cap director de personal llançarà una opa hostil a la teva empresa per fer-se amb els teus serveis.
El que tu vols no ho vol mai ningú.

- Va com va xaval, però m'agrada ser carn de banqueta.

- Això és el més trist...


- Perdi, tio, que és la tercera vegada que fots la mateixa plasta, i la segona que repeteixes brometa! Ja et val, no?

- I a tu què? T'hi va alguna cosa? Te m'estàs creient massa, ja, potser? A veure si tindran raó els que...

- Eh! Eh! Tranqui! A tu t'he fet jo, tu ets jo, ni més ni menys. No fas res per tu mateix, no tens personalitat, et deixes portar, ets un merda.

- El merda ets tu, que t'has hagut d'inventar això.

- Osti, mira! Això em fa pensar en el Kiko, quan a l'insti ens expulsaven i tal i qual, que sempre acabàvem dient: "La merda som nosaltres...", i descollonant-nos. Tot això venia de quan l'XdeP, de mates, ens va enganxar ballant Me and the farmer a la última fila amb el Pasta i el Cande i llavors...

- Vale, tio, valeeeeeeee!!! Ni plastes, ni flashbacks ni parèntesis, sisplau!!!

- Buenooooo, ja callo... Escolta'm, ara en sèrio, què penses fer?

- No ho sé, company. Això ho hauries de dir tu, no et sembla?

- No ho sé. Jo tampoc ho sé.

- I si et faig sorelitzar? I si croniquegem? I si t'instal·les a ca'l Trilobit?

- Massa coses no les veig clares.

- La vida és un bucle, oi?

- No. La vida serà riure o no serà. Salta al camp, Perdi.

---------------

El bucle actual és aquest:

Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat

-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.

Els mots són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Els mots sempre són aquí, tant si els dius com si no, i cap poder terrestre no ho pot modificar. No és maco, això? Les paraules hi són, "i cap poder terrestre no ho pot modificar"... Cap poder terrestre...

--------------------
Vale, l'aniversari és demà. Però demà no tindrem internet.

3 de març de 2008

Només sobretot

Ara que diuen que el Blue-Ray s'ho menjarà tot, no estic disposat a renunciar a la col·lecció de marvels, als burtons (que cauran, l'un darrere l'altre), a les trilogies que comparteixo amb el Ted (l'altre, vull dir), a còmics adaptats i a adaptacions de diumenges que buclegen per ser sempre únics, perquè això és únic --no ho dubtis ni un moment.

Que la dieta mediterrània està feta de cafè i aigua amb accent rus (o serà ucraïnès?!), d'entrepans transgènics, de xocolata que no et menjaràs i de cocacola i de pizzes sense formatge i de miracles gastronòmics de diumenge al migdia --que de mare només n'hi ha una.

Que ni dies ni dones, ni creus de sant jordi ni poetes maleïts, ni mites amb llegendes, ni càbala ni paraules secretes, que tota la veritat està aquí, en aquesta declaració: "Faré un soroll fins que diguis que sí: Brpprrpbbpprrrgggggggrrhhhhhpgggppppbbbbhhh...". I així fins a tres minuts.

Que sóc un jedi i puc esvaïr núvols amb un cop de mà, puc fer que les temperatures davallin quinze graus perquè sí, perquè em rota. Puc allunyar tot el gris i que el dia sigui de puta mare, un dia primaveral, un dia d'abaixar la finestra, posar-me les way-farer que ja tornen, cantar Puntí ben fluixet i fer que el precís instant en què fas recompte de diumenges sigui l'instant aquell que val una eternitat a l'infern. O dos.

Puc matar monstres, o puc perdonar-los la vida. Puc fer-ho tot, fort, sempre.

2 de març de 2008

T & L

(Hi ha una gran confusió entre els polis del davant. Alguns criden, alguns abaixen les seves pistoles per poder mirar què passa.)

Poli 1: "Què collons?!"

Poli 2: (Abaixa el rifle) "El fill de puta és al mig!"

(Dins el cotxe, elles encara s'estan mirant, sense por.)

Thelma: "Ets una bona amiga."

Louise: "Tu també, maca. La millor."

(Comença a sonar Better not look down, del B. B. King. Pell de gallina.)

Louise: "N'estàs segura?"

Thelma: (fent que sí) "Fum-li."

(La Louise posa la marxa i trepitja fort.)

(El Hal obre els ulls, mig sorprès, però sembla que somrigui, gairebé content, i diu, en veu ben baixa: "Va bé...")

(I el B. B. King que va cantant: "He vist moltes coses... He vist gent movent-se més ràpid que la velocitat del so... Més que la bala que has disparat... Tot el dia i tota la nit... Jo també sóc molt ràpid... No miris avall, si vols continuar volant. No miris avall...)


Keep on flyin', que és 2 de març...



28 de febrer de 2008

Sóc matèria opinable

- "Tio, tu sí que vius bé!"

- "Osti nano, deus estar fatal, no?"

- "Quina enveja! Qui fos tu!"

- "Jo de tu, blablabla..."

- "Quan el meu cosí blablabla, ell blablabla."

- "Ets un gilipolles, no n'aprendràs mai."

- "Si no tinguessis l'orella dreta més petita que l'esquerra, no t'hauria passat que..."


Ei, ei, ei!!! Eeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiii!!! Vale, vale, valeeeeeeee, joderhombreyà.

Sóc matèria opinable, i m'haig de fer fotre.

***
Un altre tema: tinc vocació de servei social, i sóc una mica xungo, i també de la broma, i el 9 de març hi ha eleccions. Barreja fatal.

***
Un altre tema: et pots (ens podem) entrebancar dues vegades en el mateix devedé (reproductor de, s'entén), però la teva conclusió està en com te'n fots, en com et descollones, en la teva capsa de mistos i en la quantitat de merda que passeja el teu cotxe. Ergo, som uns cracks, els putus amos, diria jo. I riem.

***
Un altre tema: avui he vist en directe un nationalgeographic d'aquells del Serengetti o un puesto així. El llop que va pel món dient que és el macho alfa, que ell és l'únic capaç de proporcionar aliment a tota la colla. Hi ha un altre llop, un que el deixa cantar fins que se'n cansa. Llavors s'acosta, i no li cal ni mossegar, no li cal res. Amb una mirada fulmina el suposat macho alfa, es gira i se'n va. Ell mana. S'hi podria haver llençat al coll i, amb mitja mossegada, treure'l de circulació. Però el llop que mana no és el llop que mata, el llop que mana és el que perdona la vida.

Quan me n'he adonat, estava esmolant-me els ullals. I m'he fet por. I m'he agradat. Digues només que em defensaràs, amb això en tinc prou.

***
Un altre tema: no m'allunyo del veritable sentit de les coses. És cert que puc posar al meu davant, en fila i perfectament alineats, tots els meus gots d'aigua, aquells on tant m'agrada ofegar-m'hi. Però tinc mecanismes, tinc contraforts. La pinya, per exemple. I no em refereixo al incidente de la piña.

***
Un altre tema: jo no t'embrutaré. Sóc un gran mestre jedi.


18 de febrer de 2008

De revolucions

- Revolución!
- Pero quién es tu enemigo? Nadie!


He llegit avui que Mirabeau va dir que quan et poses al capdavant d'una revolució, el difícil no és tirar-la endavant, el difícil és moderar-la. I m'ha fet pensar que això és així. Sobretot per les úniques revolucions que m'interessen: les domèstiques (les altres us les deixo a vosaltres, brillants creadors d'eslògans, imbècils amb mocador palestí), les que es juguen els quartos amb els cinc números habituals del mòbil.

I diuen que tot tendeix a l'empat. Menys el Barça, les revolucions de debò i les fugides en cotxe tot atracant benzineres. Això sempre acaba de l'única manera que poden acabar les bones històries: amb paraulotes.

Teta-cul-polla-joderòstiaputa-remata aquest cabronàs.

15 de febrer de 2008

Una melodia naïf

I de cop i volta et veus a tu mateix en una casa ben maca,
i de cop i volta et veus a tu mateix amb una dona ben maca,
i de cop i volta et preguntes a tu mateix: "Com he arribat fins aquí?"

Deixant passar el dies.

És un loft amb parets pintades de colors contradictoris -un mostrari pantone en males mans. Gairebé un sol ambient. Tu dorms i, a tres metres, ella estudia i, a dos metres, el Grissom a Sin Rastro i, a tres metres, la cuina equipada amb acabats metal·litzats i, a dos metres, l'entrada i, a mig metre, el servei de cortesia (expressió que jo no seria capaç d'utilitzar -t'hagués trencat la cara, si no portessis ulleres) i, a tres metres, el vestidor, més gran que el lavabo oficial de gresite, que està a un metre. I a dos metres, tu dorms.

És una dona dolenta. Heu fet un pacte, perfecte conveni de col·laboració,  el tal del tal del dosmiltal, reunits els sotassignants, en representació pròpia, amb DNI blablabla i residents a blablabla, acorden fer veure que han conegut una comissaria i que s'han jurat amor etern a sota del póster amb els terroristes més buscats, pacten explicar a la resta del món que viatjaran a París i es comprometen a renovar de forma automàtica el present conveni d'any en any, o de fill en fill. Un fill que serà lleig, amb dents esgrogueïdes i afilades, amb cabells gruixuts i negres com el carbó.

I deixareu passar el dies.
Same as it ever was...

Hi ha una festa, hi és tothom.
I tothom marxarà exactament a la mateixa hora.
Costa d'imaginar, però res pot ser més divertit.

Tothom es deixa emportar per la música. Aixequen el taló, la punta del peu. Belluguen el cap (diuen que sí?). Algun agosarat també ho acompanya amb una espatlla, però no és res de l'altre món, no et pensis. És la festa, la mateixa de sempre.

I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva casa maca!"
I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva dona maca!"

Perquè n'hi ha que pugen i baixen, i mai s'acaben d'estar quietets. N'hi ha que no coneixen la línia recta, i saben què hi ha a l'últim soterrani. Però de vegades s'ho miren des de dalt de tot, i veuen formigues fent de formigues. Que petites que es veuen les formigues, des de dalt de tot! I que insignificants! Com Déu, podries escombrar-ne un miler i no passaria res, perquè en pocs segons un altre miler n'ocuparia el lloc i farien que l'estructura no se'n ressentís en absolut. La vella estructura en què tot canvia perquè tot quedi igual.

N'hi ha que han tocat el cel. Com aquell psychokiller del que s'ha de fugir i que és un perill per al seu entorn, i que és un perill per a ell mateix. Fuig, fuig, fuig, fuig, fuig, fuig ben lluny.

És una melodia naïf que parla d'un divendres, sota els terroristes més buscats de l'Estat, de tocar el cel i quedar-s'hi, de la suavitat més suau, d'oportunitats.

Com aquell dia de la pick-up, quan anàvem a apagar foc, pels camps de Guadalajara. El camí que envoltava les últimes adossades feia pujada i estava tallat a la roca. Ens vam aturar quan la família vestida amb llençols ens va avisar. L'oracle, negre i amb pocs mesos de vida, et va dir clarament que vigilessis, que d'Alcalá de Guadaira vindria el canvi en forma de pluja de pedres. Quan va començar vas tancar els ulls, en vas agafar una i la vas apretar fort. "És una pedra verda", vas cridar. I els companys et van demanar de veure-la, volien verificar-ne el color. "És una pedra verda", vas cridar un altre cop.

I mentre uns companys de garrula envelleixen, tu, com ell, escrius mil vegades a la pissarra que els plaers simples són l'últim refugi de les persones complexes. T'ajustes la màscara de Guy Fawkes. Desenfundes l'espasa làser. Mates monstres.

Gràcies, déunostrussenyó, per l'Stop making sense.


4 de febrer de 2008

He d'escriure un vers, un moment...

No són 300 en metres en vertical que, un cop estesos a terra, no semblen gran cosa.

No són Danton, Marat, Robespierre, sans-culottes, girondins, jacobins intentant pactar una legislatura.

Tampoc és un munt d'edificis excessius, bulevards eterns.

Ni el Rick abraçant-la i dient tonteries de canons, cors i amistats.

Ni el Camus advertint el Sartre, a Les Deux Magots, que en la seva perfecció, en la seva rotunda i acadèmica perfecció, s'hi troba precisament la seva derrota.

Ni aquella farsa de les llambordes, consignes simples i lemes enganya-pastors, platges i protestes haikuneres.

---------------

"Diria que es teus llavis són hiverns, i somriures".

---------------

No va ser la fam, ni els excessos de la monarquia, ni Maria Antonieta escoltant The Cure.

14 de juliol de 1789, hi ha reivindicacions que bé valen una revolució: "Les Tulleries són comarca!"

3 de febrer de 2008

Set personatges en busca d'autor

Un comercial li roba les claus de la comissaria als Mossos d'Esquadra i les ha de fer desaparèixer a corre-cuita. Un músic de cobla ("coblaire"?) que ha decidit que pel 25è aniversari de la mort del Referent, se n'haurà de parlar. Un jedi que port a l'emapetrès la discografia completa de la gran dama de la cançó catalana. Un Blanchett, ben fet però mal acabat, amb carnet de CDC a la cartera. Una professora d'anglès que el porta d'ERC. Un fixe del pont aeri mono-mono. I una veïna de l'àrtic acabada d'instal·lar, que s'ho mira i que pensa: "Déu meu, que friquis!", però no ho diu.

I dos persones com cal, que els accepten tal com són, i que tenen clar que això no és normal, però que podria ser pitjor.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Un Mestre amb pijama hello-kitty. Un perdedor de Santa Perpètua. Una senyoreta que es fa el país de cap a rab per motius laborals cada setmana. Un noi amb una campaneta (digueu-li campaneta, digueu-li úvula, digueu-li gargamelló) de la Vila del Pingüí. Un santpolenc que pirateja wifi de la politècnica. Un enfant terrible de la catosfera que puja i baixa enfustissats. I una veïna de l'àrtic acabada d'instal·lar, que s'ho mira i que pensa: "Déu meu, que friquis!", però no ho diu.

I dos persones com cal, que els accepten tal com són, i que tenen clar que això no és normal, però que podria ser pitjor.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Un gintònic de brugal. Un jotabé amb doble llimona. Una tònica amb canya de barril. Una canya sense bombay. I tres gintònics amb cocacola.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Bah! És igual. Ja ho deia, més o menys, el Pirandello: la veritat no existeix, i si existeix, potser la tenen més a prop els personatges (que es veu que no són reals, però ho són més que no es pensen) que els actors (que es pensen que són reals, i potser no ho són tant).

La trobada catosfèrica de Granollers, la "sèria", va ser una farsa. La meva no.

En tot cas, un plaer immens.

(I sí, és bembé així, això!)

21 de gener de 2008

Diablos, Dios por Dios es Love of Lesbian!

I si haguessis estat al concert d’aquest divendres, sabries per què.

-------------

(Entradeta amb les 5 W’s clàssiques)

Divendres, a les 10 de la nit, Love of Lesbian presentava el Cuentos Chinos para niños del Japón al Sielu, Manresa. (Sí, vale, això són 4. La cinquena, el why, doncs no sé, perquè volen, i punto.)

(Fi de l’entradeta amb les 5 W’s clàssiques. Tot el que segueix és prescindible. Però, diablos!, com mola recordar-ho!)

-------------

Anem a pams.

El pròleg i el pròleg del pròleg
El pròleg va ser dimecres, a les 10 de la nit, a la Sala Apolo (haikuneruus, oéee) de BCN. Sobretaula amb Santi Balmes dels Love of Lesbian (en endavant LOL, ou-ié! Com m’agrada fer això!) i El chico con la espina en el costado. Allà, el Santi Balmes deixa clar que els discos de LOL tenen producció, però que no seria imprescindible. Amb una veu que t’hi cagues, s’atreveix, a palo seco, amb les cançons més “orquestrades” (ho va dir ell) dels lesbianos. Festival. Jo de gran vull ser Santi Balmes. Aquest és el pròleg.

El pròleg del pròleg és el dia que, després de posar-los setanta-vuit vegades seguides, decidim que el Puntí, el Calamaro i el Drexler ja han fet la seva feina, i que la setanta-novena potser ja seria castigar-se. Llavors apareixen els LOL, shiwa-shiwaaa soy un hombre nuevo un renacido un gran jedi, es como un gran ah-ah-aaahhhh!!!

Coses de la vida, el cedé del moment fa parada a Manresa. Divendres 18, a les 22 hores, al Sielu. I el Perdi que se n’hi va.

El Sielu --uf!-- encara està al Sielu

A les 22 hores del divendres 18 el Perdi està davant del Sielu. I el Sielu està tancat i barrat. Volta a la mansana, per si hi ha una porta que durant 34 anys no hem fet servir mai. Doncs no. Glups. “I no pot ser que ho organitzi el Sielu però que sigui a un altre lloc?”. Diablos, no! No pot ser! No ho he vist mai, això! “I no pot ser que el Sielu hagi canviat de lloc?”. Diablos, no! El Sielu està al Sielu! Ha d’estar al Sielu!

Pensem. Actuem. Busquem una Regió 7. Vale. “Avui, a les 23:30, LOL a El Sielu”. 23:30??!?!!? Juro que al myspace no hi deia això! En fi. Temps per dues canyes i un patxaran. Just en el moment que –sóc un insegur de merda— ja m’imaginava un concert organitzat pel Sielu a, no sé, Sant Mateu de Bages o, encara pitjor, un nou Sielu perdut per qualsevol polígon industrial del cinturón rojo manresà.

Glucs, glucs, glucs: van dos canyes i un patxaran.

La resistència dissimula

A les 23:15, al Sielu. El quart d’hora de rigor, per observar la fauna: com seran els lesbianos manresans? Ulleres de pasta com els canfangueros? Jerseis estretets de punt amb ratlles finetes i horitzontals? Munichs verd fluorescent amb la “X” vermella? Bellugaran el cap –i només el cap- endavant i endarrere mentre aguanten el cubata amb la mà que té (no sé com s’ho fan) el dit gros a la butxaca? Pues no. La comunitat lesbiana present és, cómo la vida misma, normal: algun hippie, alguna parelleta que ha deixat els nens amb els avis, trentanyerus, vintanyerus, despistats, uns quants pijets, colleta d’alters i habituals del local.

Fent temps, a l’àrea de fumadors, cauen –glucs, glucs- dos gintònics de Bombay Saphire. Que bé que entren, els cabrons...


La resistència es manifesta

“Ahora dicen que hay muchos más universos, infinitos como el nuestro, dime si no es para volverse loco, no te sientes más pequeño...”. N’hi ha prou amb la primera estrofa. La gent canta. La gent se les sap. Mola! Moment d’epifania: sóc lesbiano. La gent és lesbiana. Aparentment som normals, pel carrer no ens reconeixem, dissimulem, vides grises, vuit hores de feina, visca el Barça, què tal el dia, carinyu?, però som lesbianos. I això marca. Si ets lesbiano podràs ser moltes altres coses, però mai deixaràs de ser, també, lesbiano. No estamos solos, nos tenemos a nosotros mismos. Jeje... Jajaja... Jejeje.

Mai hagués dit que n’érem tants.

LOL
LOL molen. A què sonen, els LOL? Joder, no ho sé, a LOL! Sonen que t’hi cagues, toquen que t’hi cagues. En dues hores repassen gairebé totes les cançons del Maniobras de escapismo i del Cuentos chinos para niños del Japón (Merda! No toquen Un dia en el parque. Casi que millor, perquè si veig el Santi Balmes cantant “y ahora me escondo y te observo y te puedo decir: “Yo mataré monstruos por ti”, sólo tienes que avisar...” és que m’hi llenço als peus, fijo que sí.).

A tot això, faig una escapadeta a la barra per pillar-me el tercer gintònic. La cambrera somriu. Mentres em feia el gintònic, un munt de frases omplien el meu subconscient. Cinc anys enrere hagués estat pensant: "Tira-li els trastos, tira-li els trastos". Però a aquestes alçades de la meva vida, només pensava: "Tira-li els trastos. Tira-li els trastos". És que la tia és guapa, joder! En fi, que no es poden tenir tantes finestres obertes en el cervell. Em vaig portar com un senyor. Ara sóc un jedi.*

Glucs-glucs, tercer gintònic. Canto totes les cançons i no em bellugo, perquè hi ha perill de no mantenir la vertical.

Els himnes (i les seves lletres)

I no, tranqui, no parlarem de l'espanyol. Diu el Santi Balmes que vendria la seva ànima al diable a canvi de fer un himne generacional. Ergo, considera que no l'ha fet. Però no sé, n'hauríem de parlar. Marlene, la vecina del ártico, Houston tenemos un poema (obro parèntesi per enfotre-me'n de tots els periodistes que escriuen "Houston, tenemos un problema". Nonono, no tenemos un "problema", tenemos un POEMA!!! És que la gràcia és aquesta, que diu "poema", i no "problema". Si digués "problema" no faria gràcia, seria gairebé ordinari. Diu "poema". PO-E-MA. Joder, que no costa tant... Fi del parèntesi.), o Shiwa van camí de convertir-se en himnes. No sé si generacionals, però sí lesbianos. Que mola més. Himnes on se'n fot del Phil Collins, de l'autoajuda i de la mare que ho va parir tot. Himnes amb tornades tan poc "himnaiques" (?!) com: "Houston tengo mieeeeeedo, quieeero bajaaaa-aaaaarme de aquí; para-para-papa-para-pa; si todos estan locos quiero largaaaa-aaaaaaarme de aquí".

I ho rematen tot amb un Shiwa de deu minuts. Abans, a l'hora de definir a què sonen els LOL, he estat a punt de dir que era pop-independent-adult. Però "adult" no em lligava amb la última mitja hora de concert, quan els LOL van reaparèixer vestits de a) bisbe catòlic, b) conill, c) pallasso, d) Superman amb màscara de pollastre (SúperKentuckyFriedChicken, en van dir). Vale, aquesta imatge i la paraula "adult" no acaben de lligar...

Però saps què? Que potser és per això que sí, que se'ls podria titllar precisament d'adults. No sé. Bucle.

Jo vull ser Santi Balmes

Directament: jo de gran vull ser Santi Balmes. No és gaire més vell que jo, per tant suposo que el que passa és que està quatre o cinc estadis de l'evolució més endavant, perquè els números no em surten. Vull ser Santi Balmes perquè, diablos!, aquest tio transmet. També perquè la gent li diu: "Tio, tu estás muy colgado". També perquè s'ha de ser una persona amb una cultura que t'hi cagues per dir, entre d'altres, "con hilo dental pienso hacerte la circuncisión" i quedar bé. També perquè s'ha de ser un catxondo que t'hi cagues per dir, entre d'altres, "he tirado bolsas llenas de ansiedad y aquellos defectos que uno guarda por guardar. Ya no sé quien soy..." i quedar bé. També perquè ell és un Gran Mestre Jedi. I per mil coses més.

Sobretot, per aquest bloq. Que tinc als favoritos i que llegeixo i rellegeixo cada vegada que a la feina estic fins als ous de tot. I cada vegada, diablos!, em descollono igual.

En fi, que va ser un concert perfecte, un dia rodó. Dues horetes de bona música i bon rollo. Cal dir que, a mig concert, en un atac de responsabilitat i de coneixement de les pròpies limitacions que desde luego que no em caracteritzen, vaig decidir que prou gintònics (sense els punts de suport hagués anat a terra, fijo que sí, ni que fos per l'eufòria shiwa-shiwaaaa).

I vaig marxar amb una camiseta popi.
Ah! Per cert! Al concert també hi havia la Marlene...




Aquí els LOL, escoltant emocionats l'himne nacional d'Ucraïna


* Brutal, aquest paràgraf. Jeje, no és meu. Copiat, tal qual, del Vidas Ejemplares...

3 de gener de 2008

Sí, torna a ser la típica llista de (des)propòsits...

Però abans de demanar, fem un rewind cap a l'any passat, per veure què es proposava el Perdi (3ª persona, mola!) pel 2007...

Rrrrrwwwwwnnndddddd...

1. Deixaré de fumar (en llocs on estigui expressament prohibit).
2. Passaré del meu bloc i del teu bloc (els tercers dimarts de cada mes, sempre que no siguin festius o vigílies de festius).
3. S'ha acabat cantar dins del cotxe, sobretot Prince i The Cure, i, sobretot segon, imitant-ne la veu (com a mínim pels carrers més cèntrics, en hora punta i amb la finestra oberta).
4. No faré més el tonto (si més no, amb les antipàtiques ràncies que no riguin gaire).
5. Primer em rentaré les dents i després la cara, mai més a l'inrevés (i si ho faig, m'asseguraré que no m'ha quedat pasta de dents pel voltant de la boca: no fa maco i incites la resta del vagó a no treure't els ulls del damunt. No m'agrada sentir-me protagonista).
6. Les bambes, al sabater; la jaqueta, al penjador; els mitjons bruts, al cove i girats del dret (ho juro).
7. Tema gimnàs... Mmm... Ejemmm... Casi que pel 2008, que tampoc es tracta de matar-ho tot tan de pressa.

Vale. Ara fem balanç:

1. Vaig canviar de feina i estava prohibit fumar als tres (3!) centres de treball que he tingut aquest any. A més, gairebé ningú dels que m'hi vaig trobar fumava. Ara mateix tot fa pestasso de tabac i tothom fuma. Sóc temptador.

2. Això --i tu ho saps millor que ningú-- no ha sigut veritat.

3. Housequakeeeee! Does anybody know about the quaaaake, until you make my heaaaart shake!

4. Això --i tu ho saps millor que ningú-- no ha sigut veritat.

5. Encara em passa, però ja no vaig en tren.

6. Ara mateix ja no tinc sabater ni penjador, les sabates van a qualsevol lloc i la jaqueta també. El més curiós és que, exercint la seva independència acabada d'estrenar, el lloc on van a parar és, no ho dubtis pas, "el lloc de les sabates" i "el lloc de la jaqueta" respectivament. El cove, com que és accidental, el reservo a la roba més delicada, i els mitjons estan apilotonats al costat, a terra. Quan la pila comença a ser inestable, toca maquinada de mitjons.

7. Ja l'havíem deixat pel 2008, però ara que hi som, casi que vagi pel 2009, o pel 2029. Que només em faltaria un cos atlètic, a mi, ara mateix...

I ara sí, ara demanem (1ª del plurar, mola!). Els propòsits per aquest 2008. Com que amb l'edat fas veure que perds ambició, només cinc. Però caga-t'hi quins cinc...

1. Escapar-me de l'infern, perquè li dec una o dos eternitats, des de Balmes-Diagonal...

2. París, Siurana, Olivel de la Virgen, Manresa, Ljubljana, Sant Miquel del Fai i --calla que no sigui l'any-- Uldz.

3. Aconseguir, de la que no té llavis, el millor dels somriures i el pitjor dels petons.

4. Sortir al diari per gamberrisme salista. El novembre en parlem. L'IEC ho pagarà.

5. Fer màgia: obrir la mà i que ja no hi vegis la pedra verda (que hi és, però. Just darrere la teva orella.)


La solució, d'aquí a dotze mesos.