21 de gener de 2008

Diablos, Dios por Dios es Love of Lesbian!

I si haguessis estat al concert d’aquest divendres, sabries per què.

-------------

(Entradeta amb les 5 W’s clàssiques)

Divendres, a les 10 de la nit, Love of Lesbian presentava el Cuentos Chinos para niños del Japón al Sielu, Manresa. (Sí, vale, això són 4. La cinquena, el why, doncs no sé, perquè volen, i punto.)

(Fi de l’entradeta amb les 5 W’s clàssiques. Tot el que segueix és prescindible. Però, diablos!, com mola recordar-ho!)

-------------

Anem a pams.

El pròleg i el pròleg del pròleg
El pròleg va ser dimecres, a les 10 de la nit, a la Sala Apolo (haikuneruus, oéee) de BCN. Sobretaula amb Santi Balmes dels Love of Lesbian (en endavant LOL, ou-ié! Com m’agrada fer això!) i El chico con la espina en el costado. Allà, el Santi Balmes deixa clar que els discos de LOL tenen producció, però que no seria imprescindible. Amb una veu que t’hi cagues, s’atreveix, a palo seco, amb les cançons més “orquestrades” (ho va dir ell) dels lesbianos. Festival. Jo de gran vull ser Santi Balmes. Aquest és el pròleg.

El pròleg del pròleg és el dia que, després de posar-los setanta-vuit vegades seguides, decidim que el Puntí, el Calamaro i el Drexler ja han fet la seva feina, i que la setanta-novena potser ja seria castigar-se. Llavors apareixen els LOL, shiwa-shiwaaa soy un hombre nuevo un renacido un gran jedi, es como un gran ah-ah-aaahhhh!!!

Coses de la vida, el cedé del moment fa parada a Manresa. Divendres 18, a les 22 hores, al Sielu. I el Perdi que se n’hi va.

El Sielu --uf!-- encara està al Sielu

A les 22 hores del divendres 18 el Perdi està davant del Sielu. I el Sielu està tancat i barrat. Volta a la mansana, per si hi ha una porta que durant 34 anys no hem fet servir mai. Doncs no. Glups. “I no pot ser que ho organitzi el Sielu però que sigui a un altre lloc?”. Diablos, no! No pot ser! No ho he vist mai, això! “I no pot ser que el Sielu hagi canviat de lloc?”. Diablos, no! El Sielu està al Sielu! Ha d’estar al Sielu!

Pensem. Actuem. Busquem una Regió 7. Vale. “Avui, a les 23:30, LOL a El Sielu”. 23:30??!?!!? Juro que al myspace no hi deia això! En fi. Temps per dues canyes i un patxaran. Just en el moment que –sóc un insegur de merda— ja m’imaginava un concert organitzat pel Sielu a, no sé, Sant Mateu de Bages o, encara pitjor, un nou Sielu perdut per qualsevol polígon industrial del cinturón rojo manresà.

Glucs, glucs, glucs: van dos canyes i un patxaran.

La resistència dissimula

A les 23:15, al Sielu. El quart d’hora de rigor, per observar la fauna: com seran els lesbianos manresans? Ulleres de pasta com els canfangueros? Jerseis estretets de punt amb ratlles finetes i horitzontals? Munichs verd fluorescent amb la “X” vermella? Bellugaran el cap –i només el cap- endavant i endarrere mentre aguanten el cubata amb la mà que té (no sé com s’ho fan) el dit gros a la butxaca? Pues no. La comunitat lesbiana present és, cómo la vida misma, normal: algun hippie, alguna parelleta que ha deixat els nens amb els avis, trentanyerus, vintanyerus, despistats, uns quants pijets, colleta d’alters i habituals del local.

Fent temps, a l’àrea de fumadors, cauen –glucs, glucs- dos gintònics de Bombay Saphire. Que bé que entren, els cabrons...


La resistència es manifesta

“Ahora dicen que hay muchos más universos, infinitos como el nuestro, dime si no es para volverse loco, no te sientes más pequeño...”. N’hi ha prou amb la primera estrofa. La gent canta. La gent se les sap. Mola! Moment d’epifania: sóc lesbiano. La gent és lesbiana. Aparentment som normals, pel carrer no ens reconeixem, dissimulem, vides grises, vuit hores de feina, visca el Barça, què tal el dia, carinyu?, però som lesbianos. I això marca. Si ets lesbiano podràs ser moltes altres coses, però mai deixaràs de ser, també, lesbiano. No estamos solos, nos tenemos a nosotros mismos. Jeje... Jajaja... Jejeje.

Mai hagués dit que n’érem tants.

LOL
LOL molen. A què sonen, els LOL? Joder, no ho sé, a LOL! Sonen que t’hi cagues, toquen que t’hi cagues. En dues hores repassen gairebé totes les cançons del Maniobras de escapismo i del Cuentos chinos para niños del Japón (Merda! No toquen Un dia en el parque. Casi que millor, perquè si veig el Santi Balmes cantant “y ahora me escondo y te observo y te puedo decir: “Yo mataré monstruos por ti”, sólo tienes que avisar...” és que m’hi llenço als peus, fijo que sí.).

A tot això, faig una escapadeta a la barra per pillar-me el tercer gintònic. La cambrera somriu. Mentres em feia el gintònic, un munt de frases omplien el meu subconscient. Cinc anys enrere hagués estat pensant: "Tira-li els trastos, tira-li els trastos". Però a aquestes alçades de la meva vida, només pensava: "Tira-li els trastos. Tira-li els trastos". És que la tia és guapa, joder! En fi, que no es poden tenir tantes finestres obertes en el cervell. Em vaig portar com un senyor. Ara sóc un jedi.*

Glucs-glucs, tercer gintònic. Canto totes les cançons i no em bellugo, perquè hi ha perill de no mantenir la vertical.

Els himnes (i les seves lletres)

I no, tranqui, no parlarem de l'espanyol. Diu el Santi Balmes que vendria la seva ànima al diable a canvi de fer un himne generacional. Ergo, considera que no l'ha fet. Però no sé, n'hauríem de parlar. Marlene, la vecina del ártico, Houston tenemos un poema (obro parèntesi per enfotre-me'n de tots els periodistes que escriuen "Houston, tenemos un problema". Nonono, no tenemos un "problema", tenemos un POEMA!!! És que la gràcia és aquesta, que diu "poema", i no "problema". Si digués "problema" no faria gràcia, seria gairebé ordinari. Diu "poema". PO-E-MA. Joder, que no costa tant... Fi del parèntesi.), o Shiwa van camí de convertir-se en himnes. No sé si generacionals, però sí lesbianos. Que mola més. Himnes on se'n fot del Phil Collins, de l'autoajuda i de la mare que ho va parir tot. Himnes amb tornades tan poc "himnaiques" (?!) com: "Houston tengo mieeeeeedo, quieeero bajaaaa-aaaaarme de aquí; para-para-papa-para-pa; si todos estan locos quiero largaaaa-aaaaaaarme de aquí".

I ho rematen tot amb un Shiwa de deu minuts. Abans, a l'hora de definir a què sonen els LOL, he estat a punt de dir que era pop-independent-adult. Però "adult" no em lligava amb la última mitja hora de concert, quan els LOL van reaparèixer vestits de a) bisbe catòlic, b) conill, c) pallasso, d) Superman amb màscara de pollastre (SúperKentuckyFriedChicken, en van dir). Vale, aquesta imatge i la paraula "adult" no acaben de lligar...

Però saps què? Que potser és per això que sí, que se'ls podria titllar precisament d'adults. No sé. Bucle.

Jo vull ser Santi Balmes

Directament: jo de gran vull ser Santi Balmes. No és gaire més vell que jo, per tant suposo que el que passa és que està quatre o cinc estadis de l'evolució més endavant, perquè els números no em surten. Vull ser Santi Balmes perquè, diablos!, aquest tio transmet. També perquè la gent li diu: "Tio, tu estás muy colgado". També perquè s'ha de ser una persona amb una cultura que t'hi cagues per dir, entre d'altres, "con hilo dental pienso hacerte la circuncisión" i quedar bé. També perquè s'ha de ser un catxondo que t'hi cagues per dir, entre d'altres, "he tirado bolsas llenas de ansiedad y aquellos defectos que uno guarda por guardar. Ya no sé quien soy..." i quedar bé. També perquè ell és un Gran Mestre Jedi. I per mil coses més.

Sobretot, per aquest bloq. Que tinc als favoritos i que llegeixo i rellegeixo cada vegada que a la feina estic fins als ous de tot. I cada vegada, diablos!, em descollono igual.

En fi, que va ser un concert perfecte, un dia rodó. Dues horetes de bona música i bon rollo. Cal dir que, a mig concert, en un atac de responsabilitat i de coneixement de les pròpies limitacions que desde luego que no em caracteritzen, vaig decidir que prou gintònics (sense els punts de suport hagués anat a terra, fijo que sí, ni que fos per l'eufòria shiwa-shiwaaaa).

I vaig marxar amb una camiseta popi.
Ah! Per cert! Al concert també hi havia la Marlene...




Aquí els LOL, escoltant emocionats l'himne nacional d'Ucraïna


* Brutal, aquest paràgraf. Jeje, no és meu. Copiat, tal qual, del Vidas Ejemplares...

18 comentaris:

vilapou ha dit...

No sé si queda bé dir que el vaig descobrir pel Xavier Solà al "Fixa't com sona!". I vam començar a anar junts al cotxe. Ara ja he descobert els blogs i tot. Anem ampliant horitzons :-)

Anònim ha dit...

N'havia sentit a parlar diversos cops, però mai m'havia dignat a escoltar-los. Així és la meva cultura musical. Afortunadament, qualsevol dia és bo per una descoberta.
Saluts, perdedor!

Anònim ha dit...

glups i reglups, aquests els conec per un videoclip i una història paral·lela a una escola de zona mitja-alta de canfanga...potser val la pena que els escolti més si ho dius tu Perdi!

Anònim ha dit...

Ni idea de qui són... però investigaré... no fos cas que alcoholitzada perduda em veiés en situació de fer un "canon" a diverses veus!

Anònim ha dit...

Doncs jo tampoc sé qui són, però si que està bé el bloq del Santi Balmes aquest...

Per cet, fa enveja veure que bé t'ho passes!!! (i ser adult potser vol dir saber deixar de ser-ho quan cal...)

Roser ha dit...

Trobo que fas molts parèntesis, i parèntesis dels parèntesis...en fi, jo em perdo. Deu ser l'edat...

XeXu ha dit...

Això si que és una crònica! Ho vens tan bé... no et sorprendrà saber que, tot i tenir el nom sentit, mai no els he escoltat, però això pot canviar fàcilment, posaré fil a l'agulla.

Anònim ha dit...

Oitant que queda bé, Mestre! Jo també l'escoltava, abans, el Xavier Solà!

"Qualsevol dia és bo per una descoberta". Que bo, Musa, que bo...

Ui, Bluf, m'has d'explicar aquesta història, que em sembla que és xunga...

Investiga, Anna, no fos cas que, d'aquí poc, alcoholitzada perduda, et veiessis obligada a fer un canon... ;-)

Osti, Nocal! Que bona, aquesta frase de ser adult! Directa al hall-of-fame particular!

Nono, Roser, no és l'edat ni res teu! La culpa sempre és de l'emissor, no del receptor! (I em preocuparia si tingués la intenció d'"arribar", però això, glups, només és per no pagar psicoanalista...) (Quan dic això, vull dir el bloq, la Banqueta) (Per cert, què en diria, un psicoanalista, dels parèntesis?)

T'hi animo, Xexu. No és per vendre la moto, però això dels LOL només es pot comparar al que em va passar amb els Antònia (però els LOL necessiten alguna escoltadeta més.).

Anònim ha dit...

aviasiseta.blogspot.com

Anònim ha dit...

nose, així d'entrada sona fricandoret, però em fa gràcia, jo em vaig quedar amb la clàssica, el Pat Metheny i algu de pop fins als noranta... bé i rotllo SONAR, en la intimitat i sempre ho negaré.

Yeral ha dit...

Muluhauré d'escoltar, cullons... Com diu en Xexu, ho pintes tant bé que no s'hi pot fer res; un ho ha d'escoltar. Després en faré una valoració, millor o pitjor, al meu Bròquil. O no. De moment, l'E-mule treballa de valent per donar-me un bocí de lesbianisme. Si m'assegures que en els seus CDs venen fotos de lesbianes benplantades "fotent-se el lote", me'ls compro directament per l'Amazon o allà on sigui... Ja veurem què tal les calcen els Lesbianos.
Recorda que la veritat, però, està en el jazz i concretament, a Terrassa d'aquí a un mes...

Anònim ha dit...

Si el concepte "making-off", per ella mateix, ja dóna molt de tema, imagina't el de la Marlene: tot un procés! (Bé, no, de fet, un processet: a tu no t'enganyo, lesbiano!)

Un plaer. A veure si cau un altre gintònic!

Anònim ha dit...

Lu: ÉS fricandoret!!! Això sí, trobo que és una llàstima quedar-se, a la clàssica o on sigui, és millor anar fent. A mi el Pat Metheny m'agrada molt fins a la segona palla que es fa amb la guitarra, i el pop, ui el pop, el pop ho és tot. (I el sonar mola, i tant).

Yeral, d'aquí un mes, gintònic, no? La veritat deu ser allà (tot i que em fot dir que deu ser a Terrassa...).

(Encantadora) Marlene: de procés a processet hi va ben poc, potser només les ganes. Ben bé com d'un gintònic a un altre. El plaer (també dels següents gintònics) serà tot meu...

XeXu ha dit...

Eps, ja he escoltat alguna coseta (poc, ho reconec), i com a mínim la cançó de Marlene està molt bé, no me la puc treure del cap (tot i que no m'he après la lletra, i em ve només el ritme...). Un parell més que he sentit no m'han fet tant el pes, però els donaré més oportunitats, com tu dius. Ara, no me'ls comparis amb AF, que així ja saps que no puc ser imparcial. Ens veurem en algun concert aquest any?

Maria ha dit...

ostres, ni idea de qui són, però entre tu i la Marlene m0heu fet venir ganes d'investigar i escoltar-ne alguna coseta!!

;)

Anònim ha dit...

Et convido al meu darrer post, m'encantaria que el contestessis en un comentari, si no és molt demanar.

Va, me'l desvirgues, guapo?

;-)

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, Perdedor.

Veig que les sessions divanesques li comencen a fer profit.

Avui miri's al mirall, i al fons de la seva nineta hi veurà un planeta. Em diu quin és?

Anònim ha dit...

Doncs res, Xexu, les meves campanyes publicitàries són poc insistents, accepto els "nos" (jajaja! Això no m'ho crec ni jo!). Suposo que ens veurem en algun AF, aquest any. Però t'haig de reconèixer que l'últim m'ha decebut fins a límits brutals. Tant, que ja m'estic plantejant que no hagin tocat sostre. No ho sé.

Venga, Maria! Espero el teu veredicte!

Dra, sap perfectament que no sóc recuperable (encara que ara em sortirà amb el blablabla que tothom, etc...). Evito els miralls. I per res del món m'enfrontaria directament a la meva nineta. El planeta l'intueixo, però no el diré. Amb tot, i com sempre, un plaer.