28 de febrer de 2008

Sóc matèria opinable

- "Tio, tu sí que vius bé!"

- "Osti nano, deus estar fatal, no?"

- "Quina enveja! Qui fos tu!"

- "Jo de tu, blablabla..."

- "Quan el meu cosí blablabla, ell blablabla."

- "Ets un gilipolles, no n'aprendràs mai."

- "Si no tinguessis l'orella dreta més petita que l'esquerra, no t'hauria passat que..."


Ei, ei, ei!!! Eeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiii!!! Vale, vale, valeeeeeeee, joderhombreyà.

Sóc matèria opinable, i m'haig de fer fotre.

***
Un altre tema: tinc vocació de servei social, i sóc una mica xungo, i també de la broma, i el 9 de març hi ha eleccions. Barreja fatal.

***
Un altre tema: et pots (ens podem) entrebancar dues vegades en el mateix devedé (reproductor de, s'entén), però la teva conclusió està en com te'n fots, en com et descollones, en la teva capsa de mistos i en la quantitat de merda que passeja el teu cotxe. Ergo, som uns cracks, els putus amos, diria jo. I riem.

***
Un altre tema: avui he vist en directe un nationalgeographic d'aquells del Serengetti o un puesto així. El llop que va pel món dient que és el macho alfa, que ell és l'únic capaç de proporcionar aliment a tota la colla. Hi ha un altre llop, un que el deixa cantar fins que se'n cansa. Llavors s'acosta, i no li cal ni mossegar, no li cal res. Amb una mirada fulmina el suposat macho alfa, es gira i se'n va. Ell mana. S'hi podria haver llençat al coll i, amb mitja mossegada, treure'l de circulació. Però el llop que mana no és el llop que mata, el llop que mana és el que perdona la vida.

Quan me n'he adonat, estava esmolant-me els ullals. I m'he fet por. I m'he agradat. Digues només que em defensaràs, amb això en tinc prou.

***
Un altre tema: no m'allunyo del veritable sentit de les coses. És cert que puc posar al meu davant, en fila i perfectament alineats, tots els meus gots d'aigua, aquells on tant m'agrada ofegar-m'hi. Però tinc mecanismes, tinc contraforts. La pinya, per exemple. I no em refereixo al incidente de la piña.

***
Un altre tema: jo no t'embrutaré. Sóc un gran mestre jedi.


18 de febrer de 2008

De revolucions

- Revolución!
- Pero quién es tu enemigo? Nadie!


He llegit avui que Mirabeau va dir que quan et poses al capdavant d'una revolució, el difícil no és tirar-la endavant, el difícil és moderar-la. I m'ha fet pensar que això és així. Sobretot per les úniques revolucions que m'interessen: les domèstiques (les altres us les deixo a vosaltres, brillants creadors d'eslògans, imbècils amb mocador palestí), les que es juguen els quartos amb els cinc números habituals del mòbil.

I diuen que tot tendeix a l'empat. Menys el Barça, les revolucions de debò i les fugides en cotxe tot atracant benzineres. Això sempre acaba de l'única manera que poden acabar les bones històries: amb paraulotes.

Teta-cul-polla-joderòstiaputa-remata aquest cabronàs.

15 de febrer de 2008

Una melodia naïf

I de cop i volta et veus a tu mateix en una casa ben maca,
i de cop i volta et veus a tu mateix amb una dona ben maca,
i de cop i volta et preguntes a tu mateix: "Com he arribat fins aquí?"

Deixant passar el dies.

És un loft amb parets pintades de colors contradictoris -un mostrari pantone en males mans. Gairebé un sol ambient. Tu dorms i, a tres metres, ella estudia i, a dos metres, el Grissom a Sin Rastro i, a tres metres, la cuina equipada amb acabats metal·litzats i, a dos metres, l'entrada i, a mig metre, el servei de cortesia (expressió que jo no seria capaç d'utilitzar -t'hagués trencat la cara, si no portessis ulleres) i, a tres metres, el vestidor, més gran que el lavabo oficial de gresite, que està a un metre. I a dos metres, tu dorms.

És una dona dolenta. Heu fet un pacte, perfecte conveni de col·laboració,  el tal del tal del dosmiltal, reunits els sotassignants, en representació pròpia, amb DNI blablabla i residents a blablabla, acorden fer veure que han conegut una comissaria i que s'han jurat amor etern a sota del póster amb els terroristes més buscats, pacten explicar a la resta del món que viatjaran a París i es comprometen a renovar de forma automàtica el present conveni d'any en any, o de fill en fill. Un fill que serà lleig, amb dents esgrogueïdes i afilades, amb cabells gruixuts i negres com el carbó.

I deixareu passar el dies.
Same as it ever was...

Hi ha una festa, hi és tothom.
I tothom marxarà exactament a la mateixa hora.
Costa d'imaginar, però res pot ser més divertit.

Tothom es deixa emportar per la música. Aixequen el taló, la punta del peu. Belluguen el cap (diuen que sí?). Algun agosarat també ho acompanya amb una espatlla, però no és res de l'altre món, no et pensis. És la festa, la mateixa de sempre.

I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva casa maca!"
I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva dona maca!"

Perquè n'hi ha que pugen i baixen, i mai s'acaben d'estar quietets. N'hi ha que no coneixen la línia recta, i saben què hi ha a l'últim soterrani. Però de vegades s'ho miren des de dalt de tot, i veuen formigues fent de formigues. Que petites que es veuen les formigues, des de dalt de tot! I que insignificants! Com Déu, podries escombrar-ne un miler i no passaria res, perquè en pocs segons un altre miler n'ocuparia el lloc i farien que l'estructura no se'n ressentís en absolut. La vella estructura en què tot canvia perquè tot quedi igual.

N'hi ha que han tocat el cel. Com aquell psychokiller del que s'ha de fugir i que és un perill per al seu entorn, i que és un perill per a ell mateix. Fuig, fuig, fuig, fuig, fuig, fuig ben lluny.

És una melodia naïf que parla d'un divendres, sota els terroristes més buscats de l'Estat, de tocar el cel i quedar-s'hi, de la suavitat més suau, d'oportunitats.

Com aquell dia de la pick-up, quan anàvem a apagar foc, pels camps de Guadalajara. El camí que envoltava les últimes adossades feia pujada i estava tallat a la roca. Ens vam aturar quan la família vestida amb llençols ens va avisar. L'oracle, negre i amb pocs mesos de vida, et va dir clarament que vigilessis, que d'Alcalá de Guadaira vindria el canvi en forma de pluja de pedres. Quan va començar vas tancar els ulls, en vas agafar una i la vas apretar fort. "És una pedra verda", vas cridar. I els companys et van demanar de veure-la, volien verificar-ne el color. "És una pedra verda", vas cridar un altre cop.

I mentre uns companys de garrula envelleixen, tu, com ell, escrius mil vegades a la pissarra que els plaers simples són l'últim refugi de les persones complexes. T'ajustes la màscara de Guy Fawkes. Desenfundes l'espasa làser. Mates monstres.

Gràcies, déunostrussenyó, per l'Stop making sense.


4 de febrer de 2008

He d'escriure un vers, un moment...

No són 300 en metres en vertical que, un cop estesos a terra, no semblen gran cosa.

No són Danton, Marat, Robespierre, sans-culottes, girondins, jacobins intentant pactar una legislatura.

Tampoc és un munt d'edificis excessius, bulevards eterns.

Ni el Rick abraçant-la i dient tonteries de canons, cors i amistats.

Ni el Camus advertint el Sartre, a Les Deux Magots, que en la seva perfecció, en la seva rotunda i acadèmica perfecció, s'hi troba precisament la seva derrota.

Ni aquella farsa de les llambordes, consignes simples i lemes enganya-pastors, platges i protestes haikuneres.

---------------

"Diria que es teus llavis són hiverns, i somriures".

---------------

No va ser la fam, ni els excessos de la monarquia, ni Maria Antonieta escoltant The Cure.

14 de juliol de 1789, hi ha reivindicacions que bé valen una revolució: "Les Tulleries són comarca!"

3 de febrer de 2008

Set personatges en busca d'autor

Un comercial li roba les claus de la comissaria als Mossos d'Esquadra i les ha de fer desaparèixer a corre-cuita. Un músic de cobla ("coblaire"?) que ha decidit que pel 25è aniversari de la mort del Referent, se n'haurà de parlar. Un jedi que port a l'emapetrès la discografia completa de la gran dama de la cançó catalana. Un Blanchett, ben fet però mal acabat, amb carnet de CDC a la cartera. Una professora d'anglès que el porta d'ERC. Un fixe del pont aeri mono-mono. I una veïna de l'àrtic acabada d'instal·lar, que s'ho mira i que pensa: "Déu meu, que friquis!", però no ho diu.

I dos persones com cal, que els accepten tal com són, i que tenen clar que això no és normal, però que podria ser pitjor.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Un Mestre amb pijama hello-kitty. Un perdedor de Santa Perpètua. Una senyoreta que es fa el país de cap a rab per motius laborals cada setmana. Un noi amb una campaneta (digueu-li campaneta, digueu-li úvula, digueu-li gargamelló) de la Vila del Pingüí. Un santpolenc que pirateja wifi de la politècnica. Un enfant terrible de la catosfera que puja i baixa enfustissats. I una veïna de l'àrtic acabada d'instal·lar, que s'ho mira i que pensa: "Déu meu, que friquis!", però no ho diu.

I dos persones com cal, que els accepten tal com són, i que tenen clar que això no és normal, però que podria ser pitjor.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Un gintònic de brugal. Un jotabé amb doble llimona. Una tònica amb canya de barril. Una canya sense bombay. I tres gintònics amb cocacola.

---------------

Nonononono! No és bembé així, això!

---------------

Bah! És igual. Ja ho deia, més o menys, el Pirandello: la veritat no existeix, i si existeix, potser la tenen més a prop els personatges (que es veu que no són reals, però ho són més que no es pensen) que els actors (que es pensen que són reals, i potser no ho són tant).

La trobada catosfèrica de Granollers, la "sèria", va ser una farsa. La meva no.

En tot cas, un plaer immens.

(I sí, és bembé així, això!)