4 de febrer de 2008

He d'escriure un vers, un moment...

No són 300 en metres en vertical que, un cop estesos a terra, no semblen gran cosa.

No són Danton, Marat, Robespierre, sans-culottes, girondins, jacobins intentant pactar una legislatura.

Tampoc és un munt d'edificis excessius, bulevards eterns.

Ni el Rick abraçant-la i dient tonteries de canons, cors i amistats.

Ni el Camus advertint el Sartre, a Les Deux Magots, que en la seva perfecció, en la seva rotunda i acadèmica perfecció, s'hi troba precisament la seva derrota.

Ni aquella farsa de les llambordes, consignes simples i lemes enganya-pastors, platges i protestes haikuneres.

---------------

"Diria que es teus llavis són hiverns, i somriures".

---------------

No va ser la fam, ni els excessos de la monarquia, ni Maria Antonieta escoltant The Cure.

14 de juliol de 1789, hi ha reivindicacions que bé valen una revolució: "Les Tulleries són comarca!"

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Que prolífic! Estem inspirats?

[Que en el fons no hi hagués sorra de platja, allà sota, no vol dir que fos una farsa :) Fins que no les van arrencar...]

Jo dono suport a la proposta de fer, de les Tulleries, una comarca. Sona bé: Les Tulleries. Oh! París ha d'acceptar traspassar-nos-les.

XeXu ha dit...

Però no havíem quedat que cometre hiverns era una cosa dolenta?

Anònim ha dit...

No he entès quasi res. Què trist...

Yeral ha dit...

Que mus hu tornin!! I que mus tornin hu que es nostruuu hombre yaaaaaaaaaaaa!! Perpinyà és català, cullons! ;)

Unknown ha dit...

Ja està Perdi!
GRÀCIES

Anònim ha dit...

I sense tots aquests "no són", vols dir que seria el què és???

(I ho sento, però jo, quan no em veu ningú, encara aixeco una llamborda, no fos cas que ...)

Anònim ha dit...

Ui, Marlene, he reescrit quaranta respostes al voltant de la platja, però les esborro totes... Això sí, les Tulleries són nostres!

Potser, Xexu, però què ens queda, si ens treuen cometre hiverns?

Res de trist, Marta, que amb prou feines ho entenc jo...

Hombreyà, Yeral!!!

A tu, Elefant...

No fos cas que què, Nocal? Que t'hi trobessis un euru? No dona, si ja teniu raó, ja. Sóc jo, que sóc gris i trist.

Rituslee ha dit...

I les Guilleries jardins, Hombreyá! que té París que no tingui Arbúcies? Vale vale, retiro la pregunta...

Anònim ha dit...

Hola!!!!
Des del país del Xop-suey et seguiré seguint. Ara cal una desconecció perquè estic en un bloqueig total, però la "mala hierba nunca muere" diuen per allà al sud, o sigui que espero tornar aviat estar aquí. Ostres, realment enganxa això del mon dels blocs. Espero ben aviat tornar a donar guerra i mals de cap, t'informaré si a xop-sueylandia obra sucursal, estaré encantada de que vulguis visitar-me.

Gràcies pels teus comentaris! i segueix que amb el teu bloc aprenc moltíiissimes coses que no sé. Per exemple d'aquest poema hauré de buscar com 5 paraules al diccionari, Ui, ui,,,,
Una abraçada i fins aviat!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Rituuuuuuus!!! Això, això! Què té París que no tingui Arbúcies, eh?! Jajaja!

Nits, aquesta és la teva Banqueta, també, ja ho saps. I si obres piset nou, convida'm a la inauguració, vale? Molta sort.

Anònim ha dit...

Ei, senyor gris i trist, si a sota de cada llamborda hi ha un euru, les aixequem totes i oblidem les tristeses i les grisos amb una bona marxa!!!

Anònim ha dit...

Per això, Nocal, tampoc cal (jeje) aixecar llambordes, que a una bona marxa, qui no hi arriba és perquè no vol!

Anònim ha dit...

És la una i vint, al Mil·lènium parlen de nutrició, tinc son però m'agrada estar al sofà amb el portàtil i la bata japonesa i un bombó a la boca, desfent-se.
I saludar en Perdi.
Nanit.

Anònim ha dit...

Carai quina imatge, Lu! A aquestes hores, i de tal guisa, no t'haurien de deixar saludar al Perdi, que t'haurien d'oferir altres coses... ;-P