15 de febrer de 2008

Una melodia naïf

I de cop i volta et veus a tu mateix en una casa ben maca,
i de cop i volta et veus a tu mateix amb una dona ben maca,
i de cop i volta et preguntes a tu mateix: "Com he arribat fins aquí?"

Deixant passar el dies.

És un loft amb parets pintades de colors contradictoris -un mostrari pantone en males mans. Gairebé un sol ambient. Tu dorms i, a tres metres, ella estudia i, a dos metres, el Grissom a Sin Rastro i, a tres metres, la cuina equipada amb acabats metal·litzats i, a dos metres, l'entrada i, a mig metre, el servei de cortesia (expressió que jo no seria capaç d'utilitzar -t'hagués trencat la cara, si no portessis ulleres) i, a tres metres, el vestidor, més gran que el lavabo oficial de gresite, que està a un metre. I a dos metres, tu dorms.

És una dona dolenta. Heu fet un pacte, perfecte conveni de col·laboració,  el tal del tal del dosmiltal, reunits els sotassignants, en representació pròpia, amb DNI blablabla i residents a blablabla, acorden fer veure que han conegut una comissaria i que s'han jurat amor etern a sota del póster amb els terroristes més buscats, pacten explicar a la resta del món que viatjaran a París i es comprometen a renovar de forma automàtica el present conveni d'any en any, o de fill en fill. Un fill que serà lleig, amb dents esgrogueïdes i afilades, amb cabells gruixuts i negres com el carbó.

I deixareu passar el dies.
Same as it ever was...

Hi ha una festa, hi és tothom.
I tothom marxarà exactament a la mateixa hora.
Costa d'imaginar, però res pot ser més divertit.

Tothom es deixa emportar per la música. Aixequen el taló, la punta del peu. Belluguen el cap (diuen que sí?). Algun agosarat també ho acompanya amb una espatlla, però no és res de l'altre món, no et pensis. És la festa, la mateixa de sempre.

I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva casa maca!"
I t'hauries de dir: "Aquesta no és la meva dona maca!"

Perquè n'hi ha que pugen i baixen, i mai s'acaben d'estar quietets. N'hi ha que no coneixen la línia recta, i saben què hi ha a l'últim soterrani. Però de vegades s'ho miren des de dalt de tot, i veuen formigues fent de formigues. Que petites que es veuen les formigues, des de dalt de tot! I que insignificants! Com Déu, podries escombrar-ne un miler i no passaria res, perquè en pocs segons un altre miler n'ocuparia el lloc i farien que l'estructura no se'n ressentís en absolut. La vella estructura en què tot canvia perquè tot quedi igual.

N'hi ha que han tocat el cel. Com aquell psychokiller del que s'ha de fugir i que és un perill per al seu entorn, i que és un perill per a ell mateix. Fuig, fuig, fuig, fuig, fuig, fuig ben lluny.

És una melodia naïf que parla d'un divendres, sota els terroristes més buscats de l'Estat, de tocar el cel i quedar-s'hi, de la suavitat més suau, d'oportunitats.

Com aquell dia de la pick-up, quan anàvem a apagar foc, pels camps de Guadalajara. El camí que envoltava les últimes adossades feia pujada i estava tallat a la roca. Ens vam aturar quan la família vestida amb llençols ens va avisar. L'oracle, negre i amb pocs mesos de vida, et va dir clarament que vigilessis, que d'Alcalá de Guadaira vindria el canvi en forma de pluja de pedres. Quan va començar vas tancar els ulls, en vas agafar una i la vas apretar fort. "És una pedra verda", vas cridar. I els companys et van demanar de veure-la, volien verificar-ne el color. "És una pedra verda", vas cridar un altre cop.

I mentre uns companys de garrula envelleixen, tu, com ell, escrius mil vegades a la pissarra que els plaers simples són l'últim refugi de les persones complexes. T'ajustes la màscara de Guy Fawkes. Desenfundes l'espasa làser. Mates monstres.

Gràcies, déunostrussenyó, per l'Stop making sense.


11 comentaris:

Roser ha dit...

Per a mi, Perdi, francament, des que poses anuncis al bloc...ja no és el que era. Salut, i que et vagi bé la casa maca. I tot.

XeXu ha dit...

Però a veure, què està passant aquí? T'has casat? Vius en un loft? De veritat t'agraden els Talking Heads?

Anònim ha dit...

Umm... no entenc res de res, però res. Quina cosa! Abans, alguna cosa encara pillava, poques, però alguna sí, ara ja no entenc res. Deuen ser les neurones que a partir dels 30 es van suïcidant de 3 en tres. Ara, tinc una pregunta: quants monstres vas matar? Els vull veure tots ben posadets en una pila.
I una altra cosa, a veure si m'actualitzes d'una vegada! Segur que ni tan sols saps que ara és Suc de Llimona 2.0! Apa, ja està, ja ho he dit ;-)

Anònim ha dit...

si és petit bé que es tarda menys en escombrar i fregar, no? tot són avantatges!

Anònim ha dit...

Mira, t'he anat seguint (a la meva manera) fins a... la pedra verda??? l'oracle?? pluja de pedres??? jajaja!!! però ara què diu!!!
I fer-me treballar així!! He hagut de buscar qui va dir això dels plaers simples..., qui era Guy Fowkes, què és Stop... Ufff!!! i això només de l'últim paràgraf!! Però m'ha agradat aquest final...

Anònim ha dit...

perdi, perdi, porto uns dies pillat amb this ain't no disco!! Gràcies, déunostrussenyó !!!

Unknown ha dit...

Escolta'm Poesia, jo no puc començar a comentar perquè no sabria què dir-te, però crec que hauré de començar a comentar i pensar coses inteligents per dir-te, ho entens? Socialitzar-me... Em sento molt sola allà a l'autoteràpia, el món de blogspot és tan gros i jo sóc tan familiar! trobo a faltar el bloc.cat i els anuncis bufons de convergència i les putades del servidor, Poesia...

Anna Tarambana ha dit...

Ooooooooooosti... Mira, ja ñse que sona raro, però no entendre res mola! I, punt! Si vale em sento imbècil però i què? És que tampoc hem d'entendre tot i m'agrada no entendre res de tant en tant.

intelecte ha dit...

Et podria dir:

You start a conversation you can't even finish it.
You're talkin' a lot, but you're not sayin' anything.
When I have nothing to say, my lips are sealed.
Say something once, why say it again?

-o-

And harry doesn't mind if he doesn't make the scene.
He's got a daytime job he's doing *alright*
He can play honky tonk just like anything.
Saving it up for friday night.
With the sultans, with the sultans of swing.

Però prefereixo:

Devil came to me and he said: I know what you need.
Devil came to me and he said: what you need it's me.
This is the end but I'm not surprised.
You will burn in hell
Do you know why?
The moon was red and night became my friend.

...

Anònim ha dit...

ei Perdi! un post! i un post autèntic de Perdi, només per això: wa yeah! i per la resta...intueixo que també!

Anònim ha dit...

Gràcies Roser.

M'encanten, Xexu. Són molt grans.

Tirai, t'actualitzo l'enllaç quan trobi un momentet. I perdóoooo!

Nono, Senyoreta Romaní, no és casa meva! (Ell segur que té una txatxa...)

Ui, Nocal, si em seguies, és que estàs fatal... Cosa que ja m'imaginava! ;-)

Síssenyó, Toniiiiiii!!!

Elefant... Mmmm... Nono, callo.

Anna, se m'acuden 30 adjectius per definir-te, i t'asseguro que "imbècil", ni res que s'hi assembli, hi és. Hombreyà!

Oh, Intelecte, casi em fas plorar! We're on a road to nowhereeeee!

Blufeta! Wa-yeah!