30 d’abril de 2008

La vida normal

El nen que encara no sap que, per primera vegada a la vida, està anant en bici sense rodetes, no té por. I no en té perquè a cada una de les tres llambregades que ha fet durant els primers cent metres s'ha trobat amb els ulls de l'home que, a poc més d'un metre, el miraven, somrients, subratllant la contundència del "jo t'agafo! No pateixis!". Quan gira el cap per quarta vegada els ulls ja no hi són. L'home està dret, cridant, a vint-i-set pedalades d'ell. Llavors la por torna, les cames fan massa força i els braços massa poca, i cau. Plaf.

A l'última fila de l'autocar que torna de colònies tres nens escandalitzen els qui passegen per la Rambla a base d'enganxar els seus culs al vidre posterior. Shin-Chans avant la lettre, no diran "trompaaa-trompaaa", però l'ensenyaran, amunt i avall, aprofitant que ni mestra ni conductor els fan cas. Per rematar-ho, pixaran. Dins l'autocar, s'entén. L'home, dies després, li dirà al nen que ja no té edat (i és cert, no la té), i que no li perdonarà si mai més ha de tornar a sentir vergonya de portar el mateix cognom que el seu fill. El valor del cognom, en contra del que es podria pensar en un primer moment, és més herència de pobres que de rics.

Les dues primeres files se'l miren de dalt a baix. A l'home. I també a la dona, a les dues nenes i al nen. L'home no esquiva les mirades, però tampoc les torna. Ell mira la caixa i, sense ser-ne del tot conscient, perdona. A qui mira i a qui ja no mirarà. Li hagués agradat tenir aquells ulls al davant, només un altre cop, un últim cop. Però si la vida no és una peli, la mort encara ho és menys. El nen tampoc n'és del tot conscient, però aprèn.

Tres moments tres. Que tornen, amb trenta-tres moments més, mentre l'home condueix, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. L'home ve de Lleida. Feia anys que no hi anava. Però l'home no hi havia d'anar avui, tot és un error. Dic "l'home", però l'home no és l'home, que és el nen, i això també és un error. El tòpic diria que l'home, quan es creua amb la seva pròpia mirada al retrovisor, hi veu el nen. Tothom hi veu un home, però ell hi veu el nen. Com l'home, que també hauria de veure en ell el nen. Però això seria un tòpic. L'home que condueix és el nen, que és un home, o hauria de ser-ho, perquè ja li toca, però en realitat no veu massa diferència entre el que és i el nen. L'home o el nen o l'home pensa, en una pausa entre cançó i cançó, entre plasta i plasta, que som el que som, i que el que els altres vegin en nosaltres és força relatiu, i molt insignificant. Perquè així com ens costa veure els canvis al mirall, és el que veiem al mirall el que determina la imatge que ens fem dels altres. (Per Déu! Com trobava a faltar els meus bucles!) En resum: qui condueix és el nen. I el nen, avui, no havia d'anar a Lleida.

El nen s'ha llevat nerviós, perquè avui era el dia. Avui s'havia de trobar, per primera vegada, amb Ell. Ell l'esperava --l'espera, encara-- a tocar de l'església, al final del roquissar punxegut que domina pantà, muntanya, cel, país. Un lloc perfecte per algú que va lluitar per tot això i per molt més sabent que la derrota era segura, i tot i així va saber disfrutar-ne. El gran perdedor.

I per això el nen està nerviós. Ho està quan atravessa mig país en cotxe. El dia no permet abaixar la finestra, però ho fa. Encara que l'aire sigui fresquet, el sol és preciós. És tal i com ha de ser un dia d'abril (sí, no me'n puc estar de dir-ho: amb la seva glòria, més incerta que mai). Ho està -i si escoltes atentament ho notaràs a la seva veu- quan estripa puntís, shakiras i calamaros. Ho està els deu minuts que necessita per fer una carretera que guanya tres-cents metres en cinc quilòmetres. Ho està quan intueix l'església. Ho està quan descobreix que avui no hi podrà entrar. I quan mira per la porta enreixada el tros on sap que l'està esperant (ho sap per les pedres del voltant i per les flors, més recents). I quan decideix, més per pressions externes que per ètica pròpia, que no hi entrarà saltant el mur --n'ha fet de molt pitjors, i amb menys motiu, no ens enganyem...

Deixa d'estar-ho quan assumeix que avui és el dia, però que, quina sort que té, n'hi haurà un altre. I dina (macarrons, galta, crema catalana, cafè). I compra una garrafa d'oli amb DO. I es fa, coast to coast, les muntanyes, amb parada a la capital. I passa a saludar el Sorelitzador, que diuen que no se sap ben bé si és ell, però jo sé que ho és, i no em preguntis per què. Aquesta és l'última parada.
I ja està tranquil del tot quan s'adona que, una hora i mitja després de sortir de l'última parada, es troba exactament al mateix lloc. Això és perquè el nen s'ha equivocat de carretera, però no ha tingut clar l'error fins arribar a Lleida. Aquesta aparent pèrdua de temps és justament això, una aparent pèrdua de temps. Aparent perquè serveix per tornar a Lleida i al seu paisatge fet a la mida de les persones. Si Holanda la van fer els holandesos (els pólders i tal), Catalunya la van fer els catalans (sembla una obvietat, però no, que hi ha molts països que ja se'ls van trobar fets. Suïssa, els suïssos, se la van trobar feta, però Holanda la van fer els holandesos, i Catalunya els catalans). Quilòmetres de fruiters ben arrenglerats, just després d'hores de feixes que aprofiten fins l'últim pam cultivable, just després dels turons suaus plens de ceps, just després de sortir de la comarca que t'amaga el seu passat darrere un decorat de pins blancs. Són paisatges que parlen de la relació que tenim amb el país, amb les seves persones i les seves pedres, i amb com les persones estan en cada pedra que han tallat i col·locat per fer una feixa que permetrà un cep, una olivera, un fruiter. En com aquelles persones han perdurat i transcendit en cada una d'aquestes pedres. I aquesta és la manera que he decidit que jo perduraré i transcendiré, també. Cuidant les meves pedres, fent el possible perquè continuïn allà, parlant-me de la gent que les va tallar, dels qui les van col·locar i d'altres que també les van cuidar. Elles sempre parlen, només les has d'escoltar.

Jo també et parlo, mentre condueixo allunyant-me de Lleida, pensant en les pedres, en cementiris tancats, en lliçons de vida i en exemples impossibles d'igualar. Te'n parlo mentre condueixo, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. Pensant en la bicicleta, l'autocar, el funeral i en trenta-tres moments més. Moments extraordinaris per dibuixar una vida normal. La vida normal. Perduraré en la normalitat de les pedres normals i en la normalitat de la gent normal, extraordinàriament normal. Com l'home. Que sap que t'ha de defensar sempre. Aquest és el tresor que m'ofereixes. Jo, a canvi, tota la meva normalitat. La meva fastigosa, avorrida i normal normalitat. Buscant una vida normal des de la barriada. Aturant-te a cada aparador i estirant la bufanda mentre et mors de riure imaginant-nos en moto. Som normals. I ni brillem per l'habilitat ni som concrets. I canviem d'opinió, perquè no som superentesos en un tema i del demés ni fu ni fa. I mengem kebabs i arribem tard. Perquè no ens agraden els especialistes en re, que jo et defenso a tu, i tu a mi. I vivim tot el que entri a la gamma de senzill a vulgar passant per l'habitual i el general. I mentrestant cantem.
Per això jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro, en plenes capacitats físiques i mentals (ppffff...), declaro, deia, que sóc normal, i no extraordinari. En res. I no seré capaç de res especial. Mai et dibuixaré bé, ni t'escriuré un vers (un moment), ni et cantaré en cap cançó. Ells podran, però jo no. I malgrat això, trobaré el punt exacte on comença el teu somriure.

Declaro, també, una incapacitat total per trobar fils conductors que permetin enllaçar paràgrafs de manera coherent. Reptes assequibles abans de començar, luchas de gigantes quan t'hi poses. Ho accepto amb esportivitat. A mi no m'agrada escriure.

Això és el que hi ha, hauria de declarar. I si és cert que als 35 les personalitats ja estan completament formades, em temo que 4 dies són massa pocs per prometre una altra cosa. Això és el que hi ha.
I per acabar, jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro que la Farsa també té els seus bàndols. I que jo ja he triat el meu, i que tu també hi ets. Seria, si tingués bloc, el bàndol de l'home, i també el de tota la gent normal.