30 d’abril de 2008

La vida normal

El nen que encara no sap que, per primera vegada a la vida, està anant en bici sense rodetes, no té por. I no en té perquè a cada una de les tres llambregades que ha fet durant els primers cent metres s'ha trobat amb els ulls de l'home que, a poc més d'un metre, el miraven, somrients, subratllant la contundència del "jo t'agafo! No pateixis!". Quan gira el cap per quarta vegada els ulls ja no hi són. L'home està dret, cridant, a vint-i-set pedalades d'ell. Llavors la por torna, les cames fan massa força i els braços massa poca, i cau. Plaf.

A l'última fila de l'autocar que torna de colònies tres nens escandalitzen els qui passegen per la Rambla a base d'enganxar els seus culs al vidre posterior. Shin-Chans avant la lettre, no diran "trompaaa-trompaaa", però l'ensenyaran, amunt i avall, aprofitant que ni mestra ni conductor els fan cas. Per rematar-ho, pixaran. Dins l'autocar, s'entén. L'home, dies després, li dirà al nen que ja no té edat (i és cert, no la té), i que no li perdonarà si mai més ha de tornar a sentir vergonya de portar el mateix cognom que el seu fill. El valor del cognom, en contra del que es podria pensar en un primer moment, és més herència de pobres que de rics.

Les dues primeres files se'l miren de dalt a baix. A l'home. I també a la dona, a les dues nenes i al nen. L'home no esquiva les mirades, però tampoc les torna. Ell mira la caixa i, sense ser-ne del tot conscient, perdona. A qui mira i a qui ja no mirarà. Li hagués agradat tenir aquells ulls al davant, només un altre cop, un últim cop. Però si la vida no és una peli, la mort encara ho és menys. El nen tampoc n'és del tot conscient, però aprèn.

Tres moments tres. Que tornen, amb trenta-tres moments més, mentre l'home condueix, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. L'home ve de Lleida. Feia anys que no hi anava. Però l'home no hi havia d'anar avui, tot és un error. Dic "l'home", però l'home no és l'home, que és el nen, i això també és un error. El tòpic diria que l'home, quan es creua amb la seva pròpia mirada al retrovisor, hi veu el nen. Tothom hi veu un home, però ell hi veu el nen. Com l'home, que també hauria de veure en ell el nen. Però això seria un tòpic. L'home que condueix és el nen, que és un home, o hauria de ser-ho, perquè ja li toca, però en realitat no veu massa diferència entre el que és i el nen. L'home o el nen o l'home pensa, en una pausa entre cançó i cançó, entre plasta i plasta, que som el que som, i que el que els altres vegin en nosaltres és força relatiu, i molt insignificant. Perquè així com ens costa veure els canvis al mirall, és el que veiem al mirall el que determina la imatge que ens fem dels altres. (Per Déu! Com trobava a faltar els meus bucles!) En resum: qui condueix és el nen. I el nen, avui, no havia d'anar a Lleida.

El nen s'ha llevat nerviós, perquè avui era el dia. Avui s'havia de trobar, per primera vegada, amb Ell. Ell l'esperava --l'espera, encara-- a tocar de l'església, al final del roquissar punxegut que domina pantà, muntanya, cel, país. Un lloc perfecte per algú que va lluitar per tot això i per molt més sabent que la derrota era segura, i tot i així va saber disfrutar-ne. El gran perdedor.

I per això el nen està nerviós. Ho està quan atravessa mig país en cotxe. El dia no permet abaixar la finestra, però ho fa. Encara que l'aire sigui fresquet, el sol és preciós. És tal i com ha de ser un dia d'abril (sí, no me'n puc estar de dir-ho: amb la seva glòria, més incerta que mai). Ho està -i si escoltes atentament ho notaràs a la seva veu- quan estripa puntís, shakiras i calamaros. Ho està els deu minuts que necessita per fer una carretera que guanya tres-cents metres en cinc quilòmetres. Ho està quan intueix l'església. Ho està quan descobreix que avui no hi podrà entrar. I quan mira per la porta enreixada el tros on sap que l'està esperant (ho sap per les pedres del voltant i per les flors, més recents). I quan decideix, més per pressions externes que per ètica pròpia, que no hi entrarà saltant el mur --n'ha fet de molt pitjors, i amb menys motiu, no ens enganyem...

Deixa d'estar-ho quan assumeix que avui és el dia, però que, quina sort que té, n'hi haurà un altre. I dina (macarrons, galta, crema catalana, cafè). I compra una garrafa d'oli amb DO. I es fa, coast to coast, les muntanyes, amb parada a la capital. I passa a saludar el Sorelitzador, que diuen que no se sap ben bé si és ell, però jo sé que ho és, i no em preguntis per què. Aquesta és l'última parada.
I ja està tranquil del tot quan s'adona que, una hora i mitja després de sortir de l'última parada, es troba exactament al mateix lloc. Això és perquè el nen s'ha equivocat de carretera, però no ha tingut clar l'error fins arribar a Lleida. Aquesta aparent pèrdua de temps és justament això, una aparent pèrdua de temps. Aparent perquè serveix per tornar a Lleida i al seu paisatge fet a la mida de les persones. Si Holanda la van fer els holandesos (els pólders i tal), Catalunya la van fer els catalans (sembla una obvietat, però no, que hi ha molts països que ja se'ls van trobar fets. Suïssa, els suïssos, se la van trobar feta, però Holanda la van fer els holandesos, i Catalunya els catalans). Quilòmetres de fruiters ben arrenglerats, just després d'hores de feixes que aprofiten fins l'últim pam cultivable, just després dels turons suaus plens de ceps, just després de sortir de la comarca que t'amaga el seu passat darrere un decorat de pins blancs. Són paisatges que parlen de la relació que tenim amb el país, amb les seves persones i les seves pedres, i amb com les persones estan en cada pedra que han tallat i col·locat per fer una feixa que permetrà un cep, una olivera, un fruiter. En com aquelles persones han perdurat i transcendit en cada una d'aquestes pedres. I aquesta és la manera que he decidit que jo perduraré i transcendiré, també. Cuidant les meves pedres, fent el possible perquè continuïn allà, parlant-me de la gent que les va tallar, dels qui les van col·locar i d'altres que també les van cuidar. Elles sempre parlen, només les has d'escoltar.

Jo també et parlo, mentre condueixo allunyant-me de Lleida, pensant en les pedres, en cementiris tancats, en lliçons de vida i en exemples impossibles d'igualar. Te'n parlo mentre condueixo, amb la finestra ben abaixada, les ulleres de sol d'un altre temps, a les sis de la tarda, a cent-vint per hora, deixant a banda i banda immensos camps de fruiters. Pensant en la bicicleta, l'autocar, el funeral i en trenta-tres moments més. Moments extraordinaris per dibuixar una vida normal. La vida normal. Perduraré en la normalitat de les pedres normals i en la normalitat de la gent normal, extraordinàriament normal. Com l'home. Que sap que t'ha de defensar sempre. Aquest és el tresor que m'ofereixes. Jo, a canvi, tota la meva normalitat. La meva fastigosa, avorrida i normal normalitat. Buscant una vida normal des de la barriada. Aturant-te a cada aparador i estirant la bufanda mentre et mors de riure imaginant-nos en moto. Som normals. I ni brillem per l'habilitat ni som concrets. I canviem d'opinió, perquè no som superentesos en un tema i del demés ni fu ni fa. I mengem kebabs i arribem tard. Perquè no ens agraden els especialistes en re, que jo et defenso a tu, i tu a mi. I vivim tot el que entri a la gamma de senzill a vulgar passant per l'habitual i el general. I mentrestant cantem.
Per això jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro, en plenes capacitats físiques i mentals (ppffff...), declaro, deia, que sóc normal, i no extraordinari. En res. I no seré capaç de res especial. Mai et dibuixaré bé, ni t'escriuré un vers (un moment), ni et cantaré en cap cançó. Ells podran, però jo no. I malgrat això, trobaré el punt exacte on comença el teu somriure.

Declaro, també, una incapacitat total per trobar fils conductors que permetin enllaçar paràgrafs de manera coherent. Reptes assequibles abans de començar, luchas de gigantes quan t'hi poses. Ho accepto amb esportivitat. A mi no m'agrada escriure.

Això és el que hi ha, hauria de declarar. I si és cert que als 35 les personalitats ja estan completament formades, em temo que 4 dies són massa pocs per prometre una altra cosa. Això és el que hi ha.
I per acabar, jo, el Perdedor de la Banqueta, declaro que la Farsa també té els seus bàndols. I que jo ja he triat el meu, i que tu també hi ets. Seria, si tingués bloc, el bàndol de l'home, i també el de tota la gent normal.

25 comentaris:

Rituslee ha dit...

Que bé que hagis tornat Perdi, he trobat a faltar tant aquesta encantadora normalitat teva! ens veiem (per dissort dels dos) entre mobles vells.

RitusL

Anònim ha dit...

Bentornat! Encara que no deuria haver marxat, vostè. Moltes felicitats. És agradable l'aire fresquet i els dies d'abril, que ja s'acaba. I els bàndols, imprescindibles per situar-nos.

Unknown ha dit...

Ei! Com m'alegro de tornar a llegir un post teu!
M'ha deixat una sensació que no sabria dir quina és. Buf! I això que ja l'he llegit dos cops!
Ah! En 4 dies tens temps de sobres per acabar de formar la personalitat. Ara, potser no cal, no? :p

XeXu ha dit...

Visca la normalitat, doncs. Ser normal, ni ser molt bo en res, ni gaire dolent en res tampoc, no és fàcil. Tenir el punt just d'anada i de tornada. M'agrada que et consideris així. M'agrada que siguis així. Per a què vols més? Per a què vols menys?

Anònim ha dit...

Cagun tu.

Maria ha dit...

Ei!! Se't trobava a faltar!! Què bé que hagis tornat. I què vols que et digui, si ser normal vol dir saber trobar el punt exacte on comença un somriure, doncs que visquin els normals!

Abaçada!

Anònim ha dit...

no no, jo m'esperaré fins el dilluns, que aquest any la vull encertar.
(perquè és el dilluns, oi? jo no me'n fio mai gaire de la meva memòria)

Anònim ha dit...

dilluns? què passa dilluns? En tot cas, què bé llegir un post nou (un altre quasi etern -per llarg jejeje- post) i pensar que he entès una mica els últims paràgrafs. Una abraçada i molts sugus

Llum ha dit...

No sé què dir. He passat per aquí, i m'has deixat sense paraules.

Només dir-te que m'alegro de tenir un post nou, i que m'ha agradat moltíssim. I... que no sé què més dir.

vilapou ha dit...

M'ha agradat això de la "incapacitat total per trobar fils conductors que permetin enllaçar paràgrafs de manera coherent". Vostè precisament!
I res, pensi que ni als 35 ni als 48, això de la personalitat no s'arrodoneix mai.

Anònim ha dit...

maremeua! si vostè és normal, com seran els extraordinaris? o és que potser no hi ha extraordinaris i tots ens fem els rarus per no semblar normals?

en tot cas, el seu retorn m'ha deixat bocaoberta, esmaperduda... és el que té fer-se esperar ;)

ah, i encara escriu des de la vila del pingüí o ja es troba navegant des de l'arcàdia?

Anònim ha dit...

Exacte, l'aspiració a la normalitat és una bona declaració de principis. Fastigosa? jo diria extraordinària normalitat.

I com deia el meu avi, un perdedor de veritat: "Vam perdre la Guerra, sí! Però quan vam poder tornar a casa ho vam fer cantant."

Yeral ha dit...

Estic d'acord amb en vladimir... en què tu, estimat Perdi, ets dels extraordinariament normals... i aquests són els que molen i són els únics per qui un mataria monstres.

Yatusabemiamol...

(P.D. Entre tu i jo, ara que no ens sent ningú, em sembla que ha aparegut en escena una niña imantada...)

Anònim ha dit...

si perdi, si, i mentre tu vas entenet i acceptant jo vaig transmutant tots els valors i tots els sentits i tot en general, però a mi ja em toca això, canviar i petar i matar i crear de nou, creure's gents normal i tot això.
No ho sé, aquí estic.
saps? d'aquí un temps viuré a la casa on vas haver d'arrossegar-hi un piano!

Anònim ha dit...

per mooooooooolts anys!

... ha dit...

Xupi, xupi!!!! Has tornat a escriure al bloc!!!!! Ei, saps que m'he identificat amb troços del què dius... Això del nen al retrovisor,...jo no hi veig nen però si nena, i amb els meus 33 tacos, que no son pocs.
I aquesta sensació de normalitat, d'avorriment, de que res m'emociona prou, que no destaco en res,... la visc moltes vegades.
Ai, res, doncs ja veus que anem bé tots plegats, ji, ji!!!!
Ànims, que això és culpa d'aquests viatges llargs que donen massa temps per pensar...
Espero que segueixis escribint i ens anem parlant!
Una abraçada!!!!!

Elemental ha dit...

M'agrada que triïs cuidar les pedres (i els gats, i els veïns). I que hagis decidit ser així. Així de normal!

Anònim ha dit...

celebrant l'aniversari per una ruta 66 molt personal? per molts anys...

Anònim ha dit...

RitusL: ens hem vist, per dissort! Però no ens queixem, que la cosa hauria pogut ser molt pitjor (dissabte, diumenge matí, blablabla). Encara sort! ;-)

Imprescindibles, i tant Miquel. Sempre el dels perdedors, sempre. Que l'altre ens farà avergonyir, tard o d'hora...

Cagumlou, Tirai! No t'ho creuràs, però m'han passat els 4 dies volant, i estem igual de "poc fets"...

Osti Xexu, què més voldria jo que saber tenir el punt just d'anada i tornada... En realitat em passo de punt, per excés o per defecte, massa sovint. La meva normalitat ha acabat sent no encertar-ne ni una!

Tina: gràcies (G-R-À-C-I-E-S).

Això sí, Maria, això sí que ho faig bé! Trobar el punt exacte on comença un somriure! Això sí.

Uh-uh! Senyoreta Romaní! Tenim una conversa pendent, al voltant de la seva memòria! Jajaja!

Oh! Marta! Doncs hi ha hagut un esforç de concreció! Imagina't...

Merci Llum! Jo ja t'entenc! :)

Mai, Mestre??!?! Joder! Ara que, venint d'algú com vostè, aquest "no-arrodoniment" ja el firmaria!

Des de l'Arcadia, Mitall! Fent les escales justes per omplir la bodega i piratejant tot el que es pot. No guanyarem, però no ens agafaran mai. ;-) I gràcies!

Cantem, Vladi, cantem. Ara que ja es pot abaixar la finestreta, ens podríem posar a calamarejar un "flacaaaaaa"...

Ai, Yeral, no hay manera humana de escapar. Así que alégrate...

Osti Núria! Una malapellenca més? Molt bé!

Gràcies Blufeta! I igualment! Oé-oé!

Oh, Nits! M'ha agradat, això! Abraçada gran per a tu!

Neus, és així: pedres, gats i veïns, però no per aquest ordre. Ara mateix diria que... Vols que t'expliqui un secret?

Gràcies Nocal. Ja se sap, el tòpic: tot viatge és un viatge interior i blablabla...

Anònim ha dit...

Sr. Perdedor! M'esgarrifo només de pensar que vostè es pot perdre d'aquesta manera i fer un cercle d'hora i mitja com si diguéssim sobre sí mateix , però si només cal treure la bruixola i buscar la N,o és la M? Tant se val, sigui la M o la N, o la lletra que sigui...és que jo m'embolico amb les bruixoles i sempre em perdo!

Karbeis ha dit...

Em sap greu (me sabe grave) dir-te que per molt que t'hi esforcis no aconseguiras mai ser normal. Entenent normal per gris, mediocre. Que no sobresurt. I no és el cas, company, no és el cas.

I només un apunt: Ensenyar el cul per la finestra, si. Pixar? PIXAR????

intelecte ha dit...

Que no t'agrada escriure???
I una puta merda, t'agrada.
I a més saps que, almenys a mi, m'agrada llegir-te.

Hisenda Lesseps ha dit...

Gran text!

la Bruna ha dit...

Qui estableix el concepte de normalitat?? Els éssers humans, per definició, som complexes, cadascú a la seva manera (tot i que hi ha gent moooolt simple!) I, de fet, vist des de prop, ningú és normal.
M'alegro de tornar-te a llegir, fes-ho més sovint!!

Anònim ha dit...

Tens raó, Apunyaladora: entre la M i la N, tant me fa...

Hi ha una explicació, Karbeis! (Bueno, és una excusa.)

Gràcies Intelecte! (Però no m'agrada, sujuru!)

Merci HL! Ara m'inflo! :)

Merci Bruna, ho intentarem!