El dels blogs personals, que des de fa molt, moltíssim, es troben, no ja fora del focus, sinó als marges més ombrívols que deuen existir, en companyia dels bolis i els papers, les cabines telefòniques i fins i tot els sms.
La gent els ha deixat enrere en el seu traspàs al microblogging de les xarxes socials, que han sabut oferir unes virtuts més ajustades a la demanda actual: rapidesa, o més aviat immediatesa; enginy i ocurrència; imatges ideals; contacte/missatge directe; i blablabla.
Abans un blog amb una dotzena de seguidors mal comptats tenia munts de comentaris a cada entrada. Avui en dia, blogs amb milers de subscriptors, a la majoria d'entrades no n'hi tenen cap.
Exigeixen molt i tenen un retorn, social si més no, nul.
En lloc de dibuixar una postal molt millorada de les nostres vides, acostumen a ser una mena de mirall massa cruel que ho reflecteix tot però que destaca, implacable, el més punxegut (anava a dir grotesc, però no goso).
És una batalla perduda, testimoni d'una època que ja ha passat i que difícilment tornarà.
Tenint en compte tot això, per força m'han d'encantar. Més que mai.
(Me'n vaig a wordpress.)
10 de març de 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
